Fragments de «La desamortización civil en Navarra», estudi altament recomanable de Rafael Gómez Chaparro sobre la llei de Madoz (1 de maig de 1855), que va ser un cop brutal per als pobles i els béns comunals. Les paraules en negreta als fragments les destaquem aquí.
L’obra inclou als Apèndix un impressionant inventari dels béns desamortitzats (robats) a Navarra, a les pàgines 175-206, amb una llista de pobles de l’A a la Z.
El llibre es pot descarregar en PDF aquí i a la Biblioteca.
Introducció
El tema de la desamortització civil ha estat molt poc estudiat. Gairebé sempre va absorbir l’atenció la desamortització eclesiàstica que per tocar aspectes religiosos i de Dret públic va ser enjudiciada amb especial acalorament; però en pretendre estudiar amb serenitat el que es va fer és notable la manca de dades no només quant a la venda forçosa de béns de l’Església, sinó igualment dels municipis.
(…)
L’oposició al moviment desamortitzador va ser general a tot Espanya, però només amb èxit a Navarra. Era fonamental esbrinar per què a Navarra hi va haver una llibertat d’actuació desconeguda a altres províncies. La Junta Provincial de Ventas creada després de múltiples gestions el 6 de juny de 1861, és la peça clau a la intervenció de la qual es deuen les excepcions de venda.
(…)
A l’hora de reflexionar i d’enjudiciar la legislació desamortitzadora mereix la censura més dura el que es va fer i com es va fer. Per aquesta raó entre la política governamental i la resistència a Navarra, totes les simpaties han de recaure sobre aquesta darrera postura.
(…)
Només cal examinar el contrast entre els municipis que van ser desposseïts dels seus béns i els que per diverses circumstàncies van aconseguir exceptuar de la venda el seu patrimoni. Mentre aquells difícilment poden pagar els seus funcionaris, aquests milloren els seus serveis públics, o fins i tot donen beneficis als caps de família.
(…)
Si després d’aquest estudi es pot determinar el veritable abast de la «commoció desamortitzadora» a Navarra, i algun estudiós fes una tasca similar a altres províncies espanyoles, pensaria que la seva tasca no hauria estat en va, i que així es podria iniciar l’estudi seriós i real de la desamortització.
1. Antecedents de la Llei de l’1 de maig de 1855
La desamortització va ser fruit d’una economia dogmàtica: «Redueixin a propietat particular els erms i l’Estat aconseguirà un bé incalculable», havia dit Jovellanos al seu informe sobre la Llei agrària [6]. A aquest dogma, diu Alejandro Nieto, es van cenyir els polítics i les conseqüències encara duren [7].
La desamortització no apareix al firmament legislatiu com un meteorit de procedència desconeguda, sorprenent polítics i governants. No. És la conseqüència d’un llarg procés en incubació des de feia molts anys. Legislativament des de les Corts de Cadis, i doctrinalment des de feia ja un segle.
A França, el 1790, i més tard el 1792 tenen lloc els decrets sobre repartiment de les terres pertanyents a les comunes municipals. Aquest decret es desenvolupa després per un altre del 16 de juny de 1793.
(…)
A la nostra Pàtria, Jovellanos juntament amb Campomanes van ser els oracles d’aquest moviment renovador i «el seu llibret va ser la bíblia dels economistes agraris del segle XIX i la inspiració de tota la legislació sobre la matèria fins arribar a la renovació de finals de segle».
També havia dit Jovellanos: «potser convindrà estendre la mateixa providència a les terres «concejiles» per lliurar-les a l’interès individual i posar-les en útil cultiu».
(…)
El 1811, any de la mort de Jovellanos, es planteja a les Corts recent estrenades de Cadis la qüestió de la desamortització dels béns «concejiles», ja fossin «propios» com «baldíos» o «de común aprovechamiento». Es nomena una comissió d’agricultura que emet el seu dictamen el 22 de febrer de 1812 i que estableix les bases per al decret del 4 de gener de 1813.
«L’Estat guanya molt si multiplica els propietaris, si fa tals els que no ho són, i si aconsegueix que no hi hagi en sòl espanyol una vara de terreny sense amo conegut.»
El Decret del 4 de gener de 1813 va disposar que els terrenys «baldíos» i «de propios», excepte els «ejidos» dels pobles es repartissin i reduïssin a propietat particular plena i acotada, de manera que mai havien de passar a mans mortes.
(…)
Per als ajuntaments i les corporacions civils un mínim de previsió hauria evitat en part la magnitud dels seus perjudicis, però van creure que el projecte seria lletra morta i, quan més tard es van veure desposseïts dels seus béns, ja no hi va haver més possibilitat que la de lamentar-se [12] .
Eren molts els segles de respecte a la propietat municipal, molts els beneficis i els privilegis acumulats; davant del vendaval que s’acostava van arronsar les espatlles pensant que seria tempesta que passa. El més trist és que, quan van reaccionar, havien estat privats de les seves deveses, muntanyes comunals i de la font més gran dels seus ingressos. Aleshores va néixer la penúria de les hisendes locals per sufragar les seves pròpies despeses, pagar els seus funcionaris o atendre dignament el seu servei.
Convé portar a col·lació quina era la legislació vigent sobre la matèria en l’«antic i deplorable règim»: les seves disposicions es contenen a la Novísima Recopilación, títol 21, llibre 7è:
Llei I.– Prohibició de desposseir els pobles dels termes i llogarets que posseeixin sense precedir la seva audiència i decisió en judici.
Llei II.– «Restitució dels termes i heretaments dels “concejos” i prohibició de la seva tasca i venda i trencar els eixits».
(…)
Tradicionalment, els Reis havien estat respectuosos amb els patrimonis municipals, llevat de casos excepcionals en èpoques de penúria de la Hisenda que acabava generalment amb sentència favorable al «concejo» desposseït.
Efectivament els béns «de propios» i «comunes», encara que no inalienables per naturalesa, es trobaven de fet fora del tràfic jurídic. Es consideraven de lliure disposició dels pobles, els «concejos» eren amos dels seus «propios», com qualsevol particular dels seus béns, però les corporacions, de fet, conservaven perpètuament allò que posseïen.
Al principi totes les terres eren d’aprofitament comú, però més tard per increment dels seus ingressos, o per noves adquisicions, es va formar el cabal dels «propios», en què naturalment van posar els seus ulls els economistes del regnat de Carles III.
1. Pascual Madoz i el Projecte de Llei
En esclatar la Revolució de 1854, va ser nomenat Governador de Barcelona i més tard President de les Corts Constituents, i el 21 de gener de 1855, és nomenat Ministre d’Hisenda, en un Govern que està presidit per Espartero, i del que formen a més O’Donnell, Claudio Antón de Luzuriaga, Aguirre, Santa Cruz i Luxán. Madoz, més tard, i al mateix Congreso de los Diputados va explicar que la seva idea fixa en ordre fiscal, era fer realitat els projectes desamortitzadors.
(…)
Les idees desamortitzadores, no eren originals de Madoz, i com a credo polític s’havien esgrimit moltes vegades pel partit liberal, s’uneixen en aquesta època amb una circumstància d’ordre econòmic: la invenció del ferrocarril que com a «obra pública» exigeix desemborsaments i despeses de volum excepcional. El ferrocarril és, de fet, el símbol d’una època sorpresa d’una nova font d’energia acabada de domesticar per l’home –el vapor–. El ferrocarril subverteix les condicions del trasllat a distància; fins a mitjans del segle XIX la màxima velocitat utilitzable per l’home era la d’un cavall al galop, i això és el mateix en temps de l’Imperi Romà que sota l’Imperi Napoleònic. I, deixant de banda l’impacte psicològic de la seva aparició, el ferrocarril està cridat a canviar la fesomia dels països.
Imagineu la quantitat d’acer necessària per estendre la via; la quantitat de travesses de fusta necessàries per recolzar i fixar els carrils; la quantitat de terra i de muntanya que cal remoure per aplanar el terreny i assentar les travesses. En efecte, la magna empresa de l’estesa de les línies suposa una mobilització tal de mà d’obra, de producció industrial, i sobretot una mobilització de capital tan ingent, que es pot afirmar que el ferrocarril serà, des d’aquest punt de vista, la roda principal que posi en marxa el complicat engranatge de la segona revolució industrial.
(…)
2. Nomenament de la Comissió parlamentària
(…)
3. Els arguments de la oposició
Hi va haver realment oposició durant el «bienni progressista»? És un dubte que sorgeix en llegir les actes de les sessions del Congrés. A l’hora de votar, són tan escassos els diputats que dissenteixen que sembla que el país està regit per uns representants parlamentaris unànimement conformes.
(…)
Claudio Moyano havia fet les següents consideracions al Congreso:
«Què guanyaran els pobles? Què faran amb els seus béns? Vendre’ls en metàl·lic. Qui prendrà aquests diners? El Govern. Doncs si només l’anunci que es vendrien aquests béns va produir l’ensurt que tots saben, què passarà en saber que els diners els recollirà el govern? No intento rebaixar-lo ni ofendre’l gens ni mica, però sóc diputat i sé molt bé el que es deu als pobles, i sé què són els pobles; conec les seves preocupacions i crec que els legisladors han de tenir-les molt presents. No són sabudes les necessitats que avui s’atenen amb els béns dels “propios“, que el mateix interessen al ric, que al mitjà, que al pobre? No es paga amb ells la mestra de nenes, el mestre, el metge i altres necessitats? Els pagesos a les estacions rigoroses de l’any, on manen els seus bestiars? Els pobres, on van a buscar llenya per escalfar-se? És doncs incalculable el dany que es causarà als pobles en el moment en què es venguin i s’haurà d’acudir al restabliment de consums per pagar el metge, el mestre i altres atencions» [23].
(…)
4. Discussió i aprovació de la Llei
(…)
Quan l’endemà es llegeix el text de l’article 1r, amb gran sorpresa s’observa que juntament amb la paraula «propios» s’ha afegit la de «comunes», així que el text definitiu és «a los propios y comunes de los pueblos».
Protesta el diputat López Infante, amb Claudio Moyano i replica Pascual Madoz:
«…nosaltres proclamem el principi que es vengui tot, absolutament tot, no volem que quedi res, a mans mortes; volem que es venguin els “propios“, els “comunes“, els de confraries, els segrestos, tot (…)» [26].
I així va ser com de furtivament la paraula «comunes» es va introduir a la llei per produir més alarma encara a la multitud de pobles que diàriament enviaven escrits demanant l’excepció de venda de determinats béns en els seus respectius termes.
(…)
5. Crítica de la llei
Avui –transcorreguts els anys– l’experiència ha demostrat que la desamortització, més que despossessió, més que lladrocini, va ser un gravíssim error, i resulta inconcebible que es pogués pensar que tants beneficis s’obtindrien de la venda dels béns municipals.
El que es va fer s’ha de qualificar amb paraules molt dures: no va tenir sentit social; va ser impopular, ruïnós per als municipis; va desconèixer la realitat econòmica del país; va fer més rics els rics i més pobres els mancats de recursos; va ser desconeixedora del dret de propietat.
(…)
V. Final del procés desamortitzador
La Llei de Desamortització, en el seu aspecte civil, és vigent fins a l’Estatut Provincial de 20 de març de 1925.
No va ser una llei frustrada. La va promulgar un Govern liberal avançat, la seva execució la continuen altres moderats. Va conèixer el regnat d’Isabel II, Amadeu de Savoia i la primera República, i en l’època de la Restauració va rebre un notable impuls.
A diferència d’altres projectes legislatius dels quals el nostre país va conèixer en la seva evolució política: Llei del Matrimoni Civil, constitucions polítiques, legislació republicana, etc.; la Llei de 1855 va romandre vigent i governs d’ideologia política molt diferent la van portar a la pràctica amb tenacitat.
En poques ocasions, una llei que era tan extremada en les seves decisions s’ha mantingut per tant de temps i amb aquest criteri d’uniformitat.
(…)
1. A qui va beneficiar la desamortització?
Si es pretén resumir tot allò que es va fer des del 1855 i es tracten de qualificar els resultats, una primera pregunta sorgeix: A qui va beneficiar la desamortització civil?
Als Ajuntaments per descomptat no. (…)
No va enriquir els veïns dels pobles, tret que fossin dels escassos i afortunats ciutadans que per tenir diners en efectiu van poder acudir a les subhastes i van comprar finques. Al contrari, van veure minvats els seus drets, se’ls va treure el dret a caçar a les terres comunals, a pasturar el seu bestiar, carbonejar, retirar fems per a adob de les seves terres, si és que en tenien, tallar llenya, aprofitar fustes per a la reparació de les seves eines i d’aquests individus desposseïts d’aquests drets va néixer un subproletariat rural que es va estendre a moltes regions espanyoles, especialment Extremadura i Andalusia.
(…)
A qui va beneficiar, doncs, la desamortització? Sens dubte, i en primer lloc, a l’Estat, que va rebre l’import de les vendes. Només a Navarra entre 1863 i 1868 les sumes dels béns venuts procedents dels pobles pugen a 19.885.374 reals de velló.
(…)
Dels 10.000 quilòmetres quadrats que aproximadament té la província de Navarra, la meitat pertany al que jurídicament es coneix per béns comunals i el fet que amb aquest caràcter hi hagi unes 52.000 hectàrees de secà i 5.000 de regadiu acredita la considerable importància econòmica i social .
«Gràcies a les parcel·les comunes –indica el professor Floristán [98]– són moltes les famílies navarreses que, beneficiàries d’aquests cultius i aprofitaments, han evitat caure al proletariat rural».
Només cal comparar la situació de la hisenda de qualsevol municipi els béns dels quals van ser venuts en el període desamortitzador, amb els d’algun Ajuntament navarrès, per comprovar que la conservació dels béns comunals ha permès el seu benestar: aigua potable, clavegueram, edificis municipals, secretariat més ben dotat, etcètera. Quants municipis desproveïts dels seus béns difícilment poden pagar avui al metge titular i personal de l’Ajuntament!
(…)
7. El futur dels comunals a Navarra
A l’informe, realitzat recentment sobre el desenvolupament econòmic d’Espanya pel Banc Mundial, es parla de l’existència de 7.900.000 hectàrees de terrenys comunals a la part Nord d’Espanya, i els redactors es mostren poc propicis a la seva subsistència.
(…)
Apèndix I. Relació de béns venuts
Abárzuza: Un molí fariner a Larrión.
Abaurrea Alta: Un molí fariner.
Abaurrea Baja: Un molí fariner a Rotaldea.
Abínzano: Una hisenda composta de casa, paller i 22 finques rústiques.
Ablitas : Forn de pa, muntanya titulada Weta, muntanya titulada Mesa, corral anomenat Bolardin, «corraliza» amb el seu corral, «corraliza» «Las Peñas», «corraliza» del «Medio», «corraliza» «Roldán», «corraliza» «La Alta», quatre finques rústiques, cinc finques rústiques, 41 finques rústiques, un solar, una finca rústica, un corral.
(…)
Aguilar: una ferreria, cinquena part d’un molí fariner, forn de coure pa, forn de coure pa, salines.
(…)
Aizpún: casa al carrer San Andrés, 8.
(…)
Alsasua: «tejería» a Tellerildea, renda de quinze unces d’or que dóna el molí, casa «cochera» i horta.
(…)
Allo: una ferreria, una «tejería».
(…)