Reconstruir el Comunal

La gestió popular dels recursos

Vés al contingut

Inici
Reconstruir el Comunal
El comú català (llibre)
Biblioteca
Contacte

Cerca:

Contacte

El nom (obligatori)

El correu electrònic (obligatori)

Assumpte

El missatge

INSTAGRAM:
➡️ instagram.com/reconstruirelcomunal
FACEBOOK:
➡️ facebook.com/reconstruirelcomunal
TWITTER:
➡️ twitter.com/RelComunal
TELEGRAM:
➡️ t.me/reconstruirelcomunal

Etiquetes

1 de maig
Almagarinos
Amèrica Llatina
Banyoles
Bolívia
Castella
consell obert
David Algarra
dones
El comú català
Eulàlia Comas
Eusebio Ónega
Euskal Herria
França
Galícia
Gasteiz
Gerald Brenan
Gustavo Duch
Isidre Corominas
Itziar Madina
Ivan Miró
Janet Biehl
Joan Carles Gelabertó
joám evans
Kurdistan
Lleó
Marroc
Meritxell Bru
Nigèria
Pablo Sastre
Pallars
Peter Linebaugh
Port de la Selva
revolució 1936
Rio de Onor
Rojava
Sales Santos
Silvia Federici
Takis Fotopoulos
Teresa Vinyoles
ZAD
Àfrica

Arxiu d’entrades

«Tant els historiadors agraris com els jurídics semblen coincidir que la idea de l’origen dels drets comunals en concessions reials o feudals és falsa. La doctora Thirsk ha suggerit que els drets de pastura en prats i terres ermes eren potser “l’element més antic” en el sistema de camp comú, descendent de “drets més extensos (…) dels quals es gaudia des de temps immemorials” que els monarques i senyors anglosaxons i normands no van instituir graciosament sinó que, més aviat, van reglamentar i retallar.»
(E. P. Thompson, «Costumbres en Común»)

«A la nostra terra, en temps molt llunyans, els pobles rurals posseïen una gran quantitat de terres, o bé servituds de llenya, o bé servituds de pasturatges, que eren l’element de la seva vida. Aquests pobles necessiten aquests elements per tal que la seva vida sigui una vida normal […]. Sense això, aquests pobles són a la summa misèria. No és d’avui el problema, és un problema antic i molt vell, és un problema que s’estén per totes les muntanyes; és un problema de totes les muntanyes de Catalunya».
(Xavier Casademunt al Parlament de Catalunya, maig de 1936)

«S’acostuma a dir que tota la terra era de domini públic (fisc) o de domini privat (alou). En realitat, aquesta afirmació és a la vegada inexacta i insuficient. Inexacta perquè el fisc no és un domini públic en el sentit de comú, sinó el domini de la potestat pública, de l’autoritat; insuficient perquè la definició, precisament a causa d’aquesta inexactitud, vela una tercera forma de domini: el domini comunitari o alou comunal, o sigui, la propietat comuna de tots els veïns.»
(Gaspar Feliu, «La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos»)

«Si tenim en ment el gran nombre de confederacions municipals que existien a Europa durant el segle XI i els següents, la certesa tan freqüent en la historiografia moderna que l’Estat-nació constitueix un desenvolupament lògic que va conduir Europa fora del feudalisme només pot considerar-se un prejudici.»
(Murray Bookchin, «Urbanization Without Cities»)

«L’emergència del capitalisme es va sustentar, precisament, sobre el tancament i privatització de les terres comunals. Es tracta dels famosos “enclousures” dels que parla Carles Marx al seu llibre “El Capital”, o de les desamortitzacions dutes a terme a Espanya durant els últims segles, que van convertir la terra en una mercaderia i van afavorir el naixement d’una classe d’éssers humans deslligats de la mateixa i sense més accés a la vida econòmica que aquell mediat per la seva necessitat de vendre la seva força de treball.»
(José Luis Carretero Miramar, «La autogestión viva»)

«Certa gestió col·lectiva, almenys d’alguns béns com els prats, els boscos, els recs, els molins, l’aprofitament dels emprius, el repartiment de terres entre els repobladors, les assemblees o consells de veïns, en els quals participen homes i dones, són típiques de la primera colonització; denoten una estructura sociopolítica lligada al veïnatge i derivada de l’estructura de famílies, que eren veritables cèl·lules bàsiques de la societat, i no cal insistir que les dones eren el cor de la família.»
(Teresa Vinyoles Vidal, «Història de les dones a la Catalunya Medieval»

«Cal afirmar, d’entrada, que la qüestió dels béns comunals als Països Catalans no ha merescut una atenció suficient per part dels medievalistes, contràriament a molts països del nostre entorn com Itàlia i França.»
(Josep Fernández Trabal, «Béns
comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània»)

«Fa alguns anys, aquí a les Valls de Cardós [Pallars Sobirà], com a moltes valls veïnes, hi vivia molta gent, que s’ajudaven en tot: en les malalties, en els treballs del camp, en fer festes… Però van arribar notícies que a les ciutats es vivia millor, treballant amb millors condicions. Sigui com sigui, els pobles es van gairebé buidar, i com menys gent quedava més es barallaven entre ells. Això ha arribat fins al punt que ja no celebren ni la castanyada, ni el ninou, ni disfresses, ni bitlles, ni festes majors. Tampoc s’ajuden en les feines del camp, a collir trumfes, a triar fesols o a fer la matança del porc. Tampoc van a rentar al safareig, ni surten a escampar el carrer. Hi ha tanta tristor que no volen veure gent, ni camins nets, ni nens jugant al carrer. S’han tornat fers com els gats fers, els galls fers i els porcs fers.»
(Jan Lengua i Blanca Doya, «La dona alada i les feres de Cardós»)

«Encara més important, la separació entre producció i reproducció va crear una classe de dones proletàries que estaven tan desposseïdes com els homes, però a diferència dels seus companys masculins, en una societat que estava cada vegada més monetaritzada, no tenien accés als salaris, sent forçades així a la condició d’una pobresa crònica, la dependència econòmica i la invisibilitat com a treballadores. Com veiem, la devaluació i la feminització del treball reproductiu va ser un desastre també per als homes treballadors, doncs la devaluació del treball reproductiu inevitablement va devaluar el seu producte, la força de treball. No obstant això, no hi ha dubte que en la “transició del feudalisme al capitalisme” les dones van patir un procés excepcional de degradació social que va ser fonamental per a l’acumulació de capital i que aquesta s’ha mantingut així des d’aleshores.»
(Silvia Federici, «Caliban i la bruixa»)

Gràcies al WordPress.