Fragment del llibre de David Algarra Bascón «El comú català» (2015).
El trienni liberal va ser tremendament expeditiu per fer front al desacord. Van aprendre bé dels revolucionaris francesos que, per exemple durant la guerra de la Vendée (1793-1796) van acabar amb la revolta camperola mitjançant un genocidi: «La Vendée ja no existeix, ciutadans republicans! Ha mort sota la nostra lliure espasa, amb les seves dones i nens. Acabo d’enterrar un poble sencer als pantans i els boscos de Savenay. Executant les ordres que m’heu donat, he aixafat els nens sota els cascos dels cavalls i massacrat les dones, que així no pariran més bandolers. No he de lamentar un sol presoner. Els he exterminat a tots» [2], va escriure a París el general jacobí Westermann. Com a mostra d’aquesta imitació a Catalunya de l’estil «revolucionari francès» tenim la destrucció de dos pobles catalans, Castellfollit de Riubregós i Sant Llorenç de Morunys, que s’havien rebel·lat al règim liberal. L’incendi de pobles, les multes per la negació de qualsevol ajut o els afusellaments immediats van ser els mètodes brutals d’actuació de l’exèrcit liberal perquè els pobles desistissin de la rebel·lia. L’octubre de 1822, Castellfollit de Riubregós va ser enrunat del tot: les cases, les torrasses i el castell incendiats i els vilatans morts. El general Mina va manar aixecar una pedra amb una inscripció que deia «Aquí fue Castellfollit. Pueblos, tomad ejemplo. No abriguéis a los enemigos de la Patria» [3] i va publicar un ban on ordenava que si algun poble aliat amb els facciosos toqués a sometent, seria saquejat i incendiat (ESPOZ, 1962). Aquesta política de terror donaria resultats contraris als esperats pels liberals: l’odi cap a l’exèrcit regular i l’Estat liberal va créixer entre les classes populars catalanes.
A més de l’exèrcit regular, amb la Constitució de Cadis de 1812 s’havia donat reconeixement legal a les anomenades milícies nacionals, un cos de policia que tenia la tasca de mantenir l’ordre a l’interior del país, i dins l’ordre del nou règim es trobava la propietat privada absoluta que topava amb les servituds comunitàries de l’antic règim.
(…) Pel que fa a la privatització del comunal durant el trienni liberal, la desamortització del patrimoni municipal (terrenys erms, reialencs i de propis), es va regular amb el decret del 8 de novembre de 1820, que restituïa el decret del 4 de gener de 1813. En un decret posterior, del 29 de juny de 1821, es determinava que les terres comunals es distribuirien gratuïtament entre els militars retirats i els camperols no propietaris, i les terres de propis se cedirien per un cànon anual a camperols no propietaris (al 2%) i propietaris (al 3%). Però posteriorment, en el decret del 29 de juny de 1822, es dictaminava que els terrenys del patrimoni reial, així com el comunal i els de propis, es reduïssin a propietat privada dificultant encara més l’accés als pagesos amb menys recursos.
(…) Molts veïns –que es trobaven en una greu crisi de subsistència– havien posat les seves esperances en el nou ordre liberal, amb la creença que posaria fi a les usurpacions de terres comunals per part d’alguns particulars que s’havien convertit en terratinents. Esperaven que aleshores es faria un repartiment més just, però es van trobar amb un nou règim que prenia partit pels terratinents, de manera que la lluita «pacífica» per la propietat de la terra esclatà en un conflicte obert en alguns municipis, on els veïns abandonaren la via legal i van començar a ocupar les terres que consideraven comunals [6].
