L’historiador Gaspar Feliu va publicar el 2010 «La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos» (Publicacions de la Universitat de València).
A continuació, podeu trobar alguns fragments del primer capítol del llibre, que s’anomena «La pagesia i els béns comunals». El capítol es pot descarregar sencer en PDF aquí. El llibre es pot comprar aquí.
Aquest any, s’ha parlat molt del poble pallarès de Tor i del cas no resolt de l’assassinat d’en Sansa. Ha estat a partir d’una sèrie de 3Cat realitzada per Carles Porta, periodista conegut pel programa Crims.
La sèrie comença explicant que, a finals del segle XIX, el veïnat de Tor va crear una societat de copropietaris, la Sociedad de Condueños de la Montaña de Tor, per posseir col·lectivament en un règim peculiar la muntanya del seu poble.
Aquest llibre pretén, alhora, desmitificar la idea de la propietat, entesa com una cosa immutable i estàtica, que es defineix al marge de les relacions socials, i revisar críticament una visió de la història que situa en un lloc central la transformació de les velles formes de la propietat imperfecta del feudalisme i del món comunal pagès en les noves formes d’una propietat lliure, absoluta i perfecta. Des d’una perspectiva d’història comparada, l’autora ens proposa, a partir de les seves investigacions sobre les mutacions de la propietat de la terra a l’època de la revolució liberal espanyola, que abandonem la visió tòpica d’un canvi total dictat per les lleis com a condició necessària del creixement econòmic modern. En comptes d’això, ens convida a examinar com es produeix en la realitat quotidiana la «gran obra de la propietat», entesa com un procés continu de construcció i analitzada, més enllà de les lleis, en les formes d’accedir als recursos i en les pràctiques de distribució de la renda, per tal de mostrar-nos fins a quin punt aquests drets, suposadament abstractes, són en realitat construccions socials.
Durant la baixa edat mitjana, a mesura que les diferents estructures de poder oligàrquic van anar enfortint-se i consolidant-se, van atacar contínuament la sobiraniadels pobles, en tots els àmbits: polític, jurídic, econòmic… Forçant canvis de «concejo abierto» a «concejo cerrado», retallant facultats i adjudicant-les a la Corona, espoliant béns comunals, incrementant els impostos…
El codi de «Las Siete Partidas» d’Alfons X (rei de la Corona de Castella entre 1252 i 1284) va ser un document decisiu en aquest sentit.
Com afirma Joám Evans, estudiós d’aquesta història a Galícia: «A la baixa edat mitjana hi ha un enfrontament entre un proto-Estat senyorial i una civilització basada en el consell obert i en les estructures veïnals.»
«El segle XIV no va ser un segle fàcil per a la repoblació segoviana, principalment per dos motius, el primer motiu van ser les crisis de subsistències que es van produir en tot el segle XIV i, sobretot les pestes, aquí tenim la pesta bubònica, que va tenir lloc a mitjans de segle, que bàsicament va escombrar un terç de la població europea. Aquí també va afectar, òbviament, i, per tant, això va frenar la repoblació segoviana. I l’altre esdeveniment, l’altra circumstància, va ser l’homogeneïtzació del dret a tota Castella. Es comencen a aplicar les “Partidas”d’Alfons X, es comença a aplicar tota l’estructura legal al Regne, i això limitarà, traurà una mica d’autonomia a les “Comunidades de Villa y Tierra” i a les ciutats castellanes, i a més, com el poder s’acumularà al voltant de la figura del Rei, doncs els reis començaran, a partir d’aquest segle, a alienar superfícies de terreny d’aquesta comunitat.»
Francisco Simón Segura, Catedràdic d’Història Econòmica, va publicar el 1974 el llibre «La desamortización española en el siglo XIX» (editorial Instituto de Estudios Fiscales).
El dissabte 14 de desembre participem a la jornada «Passat, present i futur de la gestió forestal a la Terreta», organitzada per Usnea RP i l’Escola Agrària del Pirineu. Tindrà lloc a Sapeira, al Pallars Jussà (poble actualment dins el terme municipal de Tremp).
Les «muntanyes de socis» van ser el resultat de la compra, per part dels veïns dels pobles, dels béns comunals que l’Estat els va robar i va posar a subhasta.
Llista de reproducció al canal de Youtube amb diversos vídeos i documentals sobre les «muntanyes de socis»:
«Usurpaciones de tierras y derechos comunales en Sevilla y su “tierra” durante el siglo XV», estudi de María Antonia Carmona Ruiz publicat el 1995 pel Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación.
Durant tota la Baixa Edat Mitjana, i en especial al segle XV els «consejos» castellans es van veure perjudicats notablement per la reducció de terres i drets comunals que van patir. (…) El «consejo» de Sevilla es va veure especialment afectat per aquests abusos, el resultat principal dels quals va ser la gradual disminució dels béns comunals de què gaudien els veïns de Sevilla i la seva «tierra».
«La tragedia de los cerramientos. Desarticulación de la comunalidad en la provincia de Granada», llibre d’Antonio Ortega Santos publicat el 2002 pel Centro Francisco Tomás y Valiente i la Fundación Instituto de Historia Social.
Després d’anys d’ampli debat sobre el paper dels comunals i de la seva malconsiderada tragèdia, aquest sembla el moment idoni per procedir a una relectura de la fi de la propietat comunal. Superant velles explicacions unicausals, el lector disposa aquí del llibre elaborat per Antonio Ortega Santos on es traça una relectura ambiental de l’anomenada per l’autor «desarticulació de la propietat comunal». A les pàgines següents podreu trobar com la supervivència o desaparició de la comunalitat no ha estat garant de sostenibilitat dels ecosistemes mediterranis, sinó que hem de parar atenció a la història de les formes sociohistòriques de maneig dels recursos. La desarticulació del comunal és el resultat de la confluència de diferents vies de ruptura de la interrelació societat-natura existent fins a mitjans del segle XVIII. Vies «jurídiques», «productives» i «socioambientals» desencadenen el trànsit cap a una propietat comunal cada vegada més estatalitzada i municipalitzada en les seves formes de gestió. Els conflictes ambientals al món contemporani permeten traçar una història de les estratègies de resistència de les comunitats rurals a la mercantilització i monetització de les seves relacions amb els agroecosistemes mediterranis.
«Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània» és un llibre d’autoria col·lectiva, amb l’edició a cura de Joan J. Busqueta i Enric Vicedo, publicat el 1996 per l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
El llibre compta amb aportacions de Josep Maria Font i Rius, Josep Fernàndez Trabal, Rosa Congost, Mònica Bosch, Josep Maria Bringué i Portella, Cristina Montiel, Jacinto Bonales Cortés, Iñaki Iriarte Goñi, Antonio Ortega Santos, J. M. Neeson… entre molts altres.
Afirma Josep Fernández Trabal a «Béns comunals a l’edat mitjana. Un estat de la qüestió», un dels articles del llibre:
«Cal afirmar, d’entrada, que la qüestió dels “Béns Comunals als Països Catalans” (…) no ha merescut una atenció suficient per part dels medievalistes, contràriament a molts països del nostre entorn com Itàlia i França.»
«Commons Democracy» destaca una dimensió poc compresa de la democràcia als Estats Units dels primers temps. Explica una història que, com la coneguda, comença a l’era revolucionària. Però en lloc de la història dels nobles ideals dels Fundadors i la seva acurada elaboració del marc segur per a la democràcia –un govern republicà representatiu–, «Commons Democracy» examina el poder de l’esperit democràtic, els ideals i les pràctiques de la gent comuna a la nació primitiva. Com revela Dana D. Nelson en aquesta obra aclaridora, la sensibilitat de l’activitat democràtica participativa va impulsar la participació de la gent comuna a la resistència, la revolució, l’elaboració de constitucions estatals i la primerenca dissidència cívica nacional. La rica varietat de costums i pràctiques comunals a les darreres colònies oferia als actors no pertanyents a l’elit una relació tangible i duradora amb el poder democràtic, significativament diferent de la democràcia representativa que seria institucionalitzada pels redactors de la Constitució el 1787. Aquesta democràcia entenia el poder polític i les llibertats com una cosa comunitària, no individual.
La gent comuna practicava una democràcia que era sòlidament participativa i insistentment local. Per explicar aquesta història, Nelson recorre als primers autors nord-americans –Hugh Henry Brackenridge, James Fenimore Cooper, Robert Montgomery Bird i Caroline Kirkland– que es van ocupar dels conflictes que van sorgir dels ideals oposats de la democràcia als primers temps de la república , com la Rebel·lió del Whisky i la Guerra contra les Rendes, així com el tancament dels béns comunals legals, les inquietuds sobre el sufragi popular i les pràctiques de l’igualitarisme fronterer. Si bé «Commons Democracy» tracta sobre la captura de la democràcia per als propòsits oficials de consolidació i expansió de l’Estat, també és una història sobre la vitalitat actual (encara que oculta) de la democràcia comuna, del seu poder com parteix de la nostra història democràtica compartida i de la seva utilitat en el conjunt d’eines contemporànies de la ciutadania.
Els dies 9 i 10 de novembre tindrà lloc la 2a Àgora Pallaresa, organitzada aquesta vegada a Vilamitjana (Pallars Jussà).
El dia 9 participem a la tarda des de Reconstruir el Comunal, a l’espai «Vers la individualització: pràctiques, infraestructures i vincles des del comú».
Trobareu en aquesta pàgina web un formulari per inscriure’s als àpats i un dossier de lectures.
Després d’un desastre, sigui provocat per l’home o per la natura, ¿les persones es tornen altruistes, enginyoses i valentes? Què fa que les noves comunitats i els nous propòsits que sorgeixen entre les ruïnes i les crisis siguin tan feliços? I què revela aquesta alegria sobre els desitjos i possibilitats socials normalment insatisfets?
Solnit explora aquest fenomen, observant grans calamitats com el terratrèmol del 1906 a San Francisco, l’explosió del 1917 que va destruir Halifax, el terratrèmol de la Ciutat de Mèxic del 1985, l’11-S a Nova York i l’huracà Katrina a Nova Orleans. El més sorprenent sobre els desastres no és que tanta gent estigui a l’alçada de les circumstàncies, sinó que ho faci amb alegria.
«Un paraíso en el infierno» és una investigació sobre els moments d’altruisme, enginy i generositat que sorgeixen enmig del dolor i la catàstrofe.
Fragments de l’Epíleg:
«La història del desastre demostra que la majoria de nosaltres som animals socials, afamats de connexió, així com de propòsit i significat.
(…) La societat civil és la que té èxit, no només en una demostració emocional d’altruisme i d’ajuda mútua, sinó també en una concentració pràctica de creativitat i recursos per afrontar els reptes.
Només aquesta força dispersa d’innombrables persones que prenen innombrables decisions és adequada per a una crisi important. Una de les raons per les quals els desastres amenacen les elits és que el poder passa a la gent sobre el terreny de moltes maneres: són els veïns els qui responen en primer lloc i els qui munten les cuines i les xarxes improvisades per reconstruir-les. I demostra la viabilitat d’un sistema dispers i descentralitzat de presa de decisions. Els mateixos ciutadans en aquests moments constitueixen el govern, l’òrgan de decisió en funcions, com la democràcia sempre ha promès i rarament ha complert.»
Fragments de «La desamortización civil en Navarra», estudi altament recomanable de Rafael Gómez Chaparro, publicat el 1967, sobre la llei de Madoz (1 de maig de 1855), que va ser un cop brutal per als pobles i els béns comunals. Les paraules en negreta als fragments les destaquem aquí.
L’obra inclou als Apèndix un impressionant inventari dels béns desamortitzats (robats) a Navarra, a les pàgines 175-206, amb una llista de pobles de l’A a la Z.
En aquest, es dóna una dada sobre l’«extensíssima superfície» de la propietat comunal a l’Estat espanyol en aquell moment: 7,9 milions d’hectàrees l’any 1958. Afirmen que la propietat comunal és «una qüestió complexa» i que està «profundament arrelada en la tradició».
Aquest patrimoni comunal el consideren «una altra font potencial de millor ús del sòl». És a dir, volen promoure que l’Estat, per enèsima vegada, assalti el que queda de béns comunals.
«(…) quan una dona està a punt de parir, les dones del veïnat acudeixen per atendre-la fins la seva recuperació.»
«(…) és un ritual anterior a la imposició del baptisme realitzat per l’Església Catòlica (segle XVI).»
«“Atsolorra” també té un altre significat, que és el reconeixement social de la mare i del recent nascut, de manera que la comunitat reconeix la nova criatura. Aquest reconeixement suposa per part de la comunitat protegir i cuidar el recent nascut (…)»
«El que queda en la memòria històrica de les nostres àvies en el segle XXI és la part festiva de l’“Atsolorra” (…)»
«Es mostra que el ritual es realitza per a la supervivència de la comunitat, la cohesió, reconeixement social i la reestructuració del jo intern amb el jo extern col·lectiu; ja que allò personal sense allò col·lectiu, o allò col·lectiu sense allò personal, suposa en la quotidianitat la desestructuració de l’ésser humà.»
La derrota del 1714 marca el daltabaix més clar de la història de Catalunya. «Todos sus fueros y privilegios quedan derogados y no hay màs fuero ni privilegio que la voluntad del rey». Escriu la Núria Sales a la «Història dels Països Catalans»: «Els mitjans per a exercir el govern propi foren destruïts. Edictes i amenaces anaren renovant durant anys la prohibició general de guardar armes, ni que fossin ganivets de punta, excepte que fossin encadenats a taula. Els únics no-nobles a qui es permeté l’ús d’armes foren paisans armats filipistes que havien de col·laborar en la repressió. Les defenses dels castells que no eren reials foren enderrocades, les muralles de moltes viles parcialment desguamides… (L’Espluga, Ciutadilla, Guimerà, Riudabella, Sarral, Rocafort, Conesa, l’Aleixar, l’Albi, Prades, Barberà, per citar-ne algunes). Als «sediciosos», els fou embargada la totalitat del seu patrimoni… És ben significatiu el cas de Jaume Fortuny, pagès de Bràfim, amb un «patrimoni» que comença i acaba amb la casa, el corral, un ruc, els estris de pagès i els més corrents de la casa d’un treballador.
Josep Vallverdú, al seu poemari «Pa de forment» (2020), inclou el poema «Pa encadenat»:
Tracteu el pa com un amic de sempre: el pa no es «talla», es llesca, si no és aplanat com aquell dels semites. «Prengué el pa, el partí i el donà als seus deixebles.» A les cases hi ha un ganivet gros que serveix per llescar el pa del dia. Anys ha feien, amb la punta del ganivet, una creu al pa, senyal de santedat. Vet aquí que un rei tirànic decretà la requisa de les armes, ganivets i tot, només es respectava el del pa… però manà que que fos reblat a la taula amb una cadena. Oi que a ningú agraden les cadenes? Doncs aquell rei no només encadenava el pa, també els súbdits amants de la llibertat. Tots els reis fins avui han fet semblantment, engrillonant els homes i les paraules. Que no ens falti el pa de cada dia.
–
Feu una ullada al vídeo «El Decret de Nova Planta contra el poder popular a Catalunya», fet amb un fragment del llibre «El comú català»:
El divendres 6 de setembre tindrà lloc la xerrada-debat «Comunalisme en la nostra història» a Can Tonal de Vallbona, projecte social i comunitari situat a Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental). Anirà a càrrec de Pol Font, impulsor de Reconstruir el Comunal.
La xerrada es farà a les 18h, en el marc dels «Campiments» que s’organitzen a Can Tonal. Per assistir a la xerrada no cal estar participant als «Campiments», però aquests són oberts a tothom qui es vulgui inscriure.
«[Bismarck va] crear una alternativa vertical a les escoles gratuïtes, les associacions obreres, societats d’auxili mutu, biblioteques, teatres i, en definitiva, al més gran procés de crear el socialisme des de baix. Aquest va prendre la forma d’un programa de seguretat social (per a l’atur, salut i incapacitat, etc.), educació gratuïta, pensions i altres; gran part d’això, versions aigualides de polítiques que havien format part de la plataforma socialista, però en tots els casos purgades de tot element participatiu o democràtic. En privat, almenys era prou sincer per descriure aquests esforços com “un suborn”, un intent de comprar la lleialtat de la classe obrera per al seu projecte nacionalista i conservador.»
«Quan, més tard, els règims d’esquerres van prendre el poder, el patró ja estava establert i gairebé invariablement van prendre el mateix enfocament de dalt a baix, vertical, incorporant hospitals organitzats localment, biblioteques, mútues bancàries, centres d’educació per a obrers, etc. a l’estructura administrativa de l’Estat.»
«És útil tenir present aquesta cita, ja que em sembla que l’argumentació principal (que l’Estat de benestar es va crear en gran mesura per evitar que les classes treballadores esdevinguessin revolucionàries) s’acostuma a rebre amb cert escepticisme i l’exigència de proves que aquesta fos la intenció conscient de les classes governants. Però aquí tenim el primer gran esforç en aquest sentit, descrit pel seu fundador de manera totalment explícita.»
La vida a les viles del segles IX i X era ben diferent a la de les vil·les romanes i de l’Antiguitat Tardana [31]. Per començar el concepte s’havia reconvertit durant l’Antiguitat Tardana per encabir-hi una nova realitat. La vila altmedieval feia referència a una comunitat de pagesos més que al tipus d’explotació clàssica romana. El terminio (el terme) de la vila reunia les diferents poblacions més o menys disperses que vivien entorn al mateix espai i que compartien els elements productius, com els prats, els boscos i les terres conreades. No cal veure en aquest esquema l’esquema d’una societat idíl·lica, sinó tan sols una forma d’organització que potenciava la presa comuna de les decisions que afectaven la vila. Pel que es pot extreure de la documentació, sembla ser que aquestes petites viles gestionaven els espais agrícoles de manera més o menys comuna –entre la comunitat les terres comunes, dins la família extensa les terres familiars– i existia, sembla, poca diferenciació social entre els veïns. Les franqueses aconseguides jugaven també a favor d’aquest fet, ja que estenien una noció de comunitat unida enfront al poder públic i, més endavant, contra els intents de senyorialització de les viles, que xocaven frontalment amb els interessos de la pagesia lliure.
«¡En Burgos y en Soria se ha establecido el comunismo!», article d’Eduardo de Ontañon publicat a la revista «Estampa» número 274, el 8 d’abril de 1933.
«Aquest títol no és una fantasia; expressa una realitat social que es dóna als pobles de les faldes de les Serres de l’Urbión i de la Campiña. Si volen vostès comprovar-ho, només han de llegir la informació que es publica a les pàgines 16 i 17.»
«És que aquí es reparteixen per igual els productes de la terra, i els veïns venen a treure del repartiment de mil cinc-centes a dos mil pessetes anuals. Per això no hi ha pobres ni obrers sense treball.»
El programa d’enguany inclou la xerrada «Una institució comunal de la Catalunya nova: la Comuna del Camp», a càrrec de L’Hora del Cargol. Tindrà lloc a les 17.30h. També es podrà veure durant tot el dia l’exposició «La Comuna del Camp 1305-1716».
La Comuna del Camp va ser una confederació dels més de 120 comuns locals del Camp de Tarragona, una enorme xarxa de defensa dels interessos dels pobles per protegir-se del centralisme i el poder senyorial.
Recordem que l’any passat, el FESS Rural 2023 es va fer a Sort i va tenir com a eix temàtic el comunal. Podeu veure aquí vídeos de dos actes sobre el tema que es van fer.
Des de Fundació Emprius van pública la convocatòria d’un concurs, en el qual poden presentar propostes tan persones de l’àmbit acadèmic com de fora d’aquest, tant en format escrit com audiovisual o altres… En relació al comunalisme en el passat, en el present o com a proposta de futur.
❀ Derecho consuetudinario y economía popular de las provincias de Tarragona y Barcelona, con indicaciones de las de Gerona y Lérida (Victorino Santamaría y Tous, 1897)
❀ Apuntes para la historia jurídica del cultivo de la ganadería en España (Tomás Costa Martínez, 1916)
❀ Los heredamientos capitulares en Cataluña (Pedro de la Fuente Pertegaz, 1917)
❀ Los comunes de villa y tierra y especialmente el del Señorío de Molina de Aragón. Otras instituciones de derecho consuetudinario y economía popular de la misma comarca (Francisco Soler y Pérez, 1918)
Als «concejos», els veïns es reuneixen en assemblea per debatre i adoptar solucions sobre els problemes que els afecten, gràcies a una forma política que existeix a la Península Ibèrica des de l’edat mitjana i que va cobrar una especial importància al llarg de l’edat moderna a Lleó.
En aquestes reunions, els participants tastaven vi en una o dues copes de plata durant el desenvolupament dels debats o per donar per conclòs un «concejo abierto». Les copes passaven de mà en mà i cada membre bevia un petit glop abans de donar-la al següent veí. Un cop finalitzada la reunió, les copes es guardaven a l’«Arca de Tres Claveros», una arca segellada amb tres claus en propietat de diferents persones, on també es depositen la vara de comptes, les ordenances i la documentació del «concejo».
Prendre petits glops de vi es convertia en un acte simbòlic que agermanava els assistents, i que reforça l’esperit de col·lectivitat i el respecte a les decisions preses. La plata, com a metall preciós, solemnitza la reunió i subratlla la importància de la copa com a símbol de confraternitat entre els membres del «concejo».
L’acte tindrà lloc de 17h a 19h al local social de Riudaura.
També hi haurà una xerrada sobre aquest projecte de la Transhumància i un sopar (cal fer reserva). L’endemà al matí s’esmorza i se surt amb el ramat transhumant.
«La democràcia directa municipal ha estat ignorada, postergada i inclús perseguida, unes vegades amb la disculpa d’alteracions i revoltes, altres per un pretès anacronisme o en pro d’una racionalització tecnocràtica i economicista més perillosa que les anteriors.»
Al canal de Youtube de Reconstruir el Comunal podeu trobar una llista de reproducció sobre Lleó, amb un vídeo d’una conferència molt recomanable de Laureano M. Rubio Pérez, una ressenya de «Tocan las campanas a Concejo. Riaño, el sueño», alguns documentals…
Es diu al Pròleg del «El sistema político concejil…»:
«Aquesta monografia, malgrat el seu títol, és molt més que la millor i més completa exposició que, al nostre modest enteniment, s’hagi fet fins el present sobre ordenances “concejiles“. Si unim les ordenances contingudes a l’apèndix, les inèdites utilitzades en aquest treball i les ja publicades amb anterioritat reunim ni més ni menys que unes cent.»
Fragment de «Usos y costumbres en común»:
«Molts “concejos abiertos” de la província de Lleó, com el “concejo” de Burón, negaven el veïnatge als “renteros” o persones que viuen de les rendes, per ser odiosos i acumular penes supèrflues pels seus interessos i no ser ofici honest.»
Fragments de «El sistema político concejil…»:
«Un dels objectius fonamentals d’aquest treball no és altre que el de facilitar al lector algunes reflexions sobre la importància que va tenir per a les comunitats rurals lleoneses el desenvolupament i conservació d’un sistema de govern i gestió local dominat per la presència participativa de la comunitat a les assemblees “concejiles“, des de les quals s’autogovernaven i d’on emanaven les normes fonamentals en el seu desenvolupament i funcionament.»
Els béns comunals pertanyen al comú dels veïns. L’Estat espanyol, amb la desamortització de Madoz (1855-1914), va expropiar més de 12 milions d’hectàrees de béns comunals i les va posar a la venda. No només terres, sinó també molts altres béns del comú. L’Estat així es va finançar econòmicament i va promoure la concentració de propietat en poques mans, els moviments migratoris cap a les ciutats i el treball assalariat.
En alguns casos, els veïns es van associar per comprar col·lectivament els comunals que els havien robat. Les formes legals que prenien aquestes formes, segons la legalitat estatal vigent, eren variades. En ocasions, formaven Societats de Copropietaris. En altres, formaven Muntanyes de Socis. Al vídeo es diu que els veïns de Tor van acordar que podia ser amo qui hi visqués, «tenint foc encès», i això és una norma que ve d’antic, de la lògica dels béns comunals.
Fragment del documental «Montes de Socios»:
Fragment del documental «El monte, nuestro más viejo amigo»:
«Amb la desamortització, l’Estat va treure a subhasta molts d’aquests boscos. Els nostres avantpassats, davant del temor de quedar-se sense el que era la base del seu sustent, van decidir mobilitzar-se. Aquelles famílies van fer un enorme esforç: es van reunir, van buscar els diners necessaris per accedir a les subhastes. Entre tots, van aconseguir comprar la muntanya en règim de proindivís. Són el que avui coneixem com a “Muntanyes de Socis”.»
Un poble de Sòria (Boós) recupera les seves Muntanyes de Socis, notícia de maig de 2024:
«El proper 10 de maig de 2024, amb la constitució de la corresponent “junta gestora”, el poble de Boós (Sòria) recuperarà la capacitat de gestió de les muntanyes Pedriza y Valdepicarazas, Pico del Lomo, Vallejo-Hondo y Valdelosrodrigos, Alto de Valdecubilla, Tallar de Enebro en Boillos, Monte Las Muelas, i Valdelasviejas, situades en aquesta localitat.»
«En comptes de repartir dividends, s’opta per desviar aquests fons a conservar la muntanya, així com a millorar la qualitat de vida a Boós.»
Un altre poble de Sòria (La Alameda) recupera les seves Muntanyes de Socis, notícia de desembre de 2024:
Documental sencer «Montes de Socios»:
Documental sencer «El monte, nuestro más viejo amigo»:
Des de Reconstruir el Comunal volem contribuir a recuperar la memòria d’aquestes formes d’organització basades en la democràcia directa i els béns comunals, que, segons un gran consens historiogràfic, van tenir un gran auge i desenvolupament a la Península Ibèria a l’alta edat mitjana, després de la caiguda de l’Imperi Romà occidental.
A dia d’avui, a l’Estat espanyol encara queden milions d’hectàrees de béns comunals, les restes desnaturalitzades del que no fa tant van ser sistemes d’organització popular d’enorme extensió i importància. El que ha sobreviscut als atacs de les estructures estatals i oligàrquiques premodernes i als de l’Estat liberal i les seves «desamortitzacions» i altres robatoris.
Pensem que el coneixement d’aquestes qüestions és imprescindible per entendre la història, per aprendre d’ella i per plantejar una alternativa al sistema de dominació actual.
Xerrada de Pol Font a la «Jornada pel pastoreig i la tracció animal», organitzada per Pastorxs en Resistencia, que va tenir lloc a Can Masdeu, espai de cooperació comunitària de Collserola (Barcelona), el 24 de març de 2024.
Per un error tècnic, parts de la xerrada han quedat tallades fora del vídeo. Una part al minut 29:48, una al minut 39:25 i una al final, quan acaba el vídeo.
Les diapositives de la xerrada es poden descarregar aquí.
Si voleu organitzar una xerrada-debat sobre el tema, poseu-vos en contacte: reconstruirelcomunal@gmail.com
El divendres 15 de març l’Associació EcoNau organitza la jornada «Visca el comunal!» a l’Ametlla de Mar (Baix Ebre). Si voleu assistir, us podeu inscriure aquí.
A la primera part, Pol Font, impulsor de Reconstruir el Comunal, participarà amb la ponència «Comunalisme en la nostra història».
La segona part tractarà sobre «Propostes per a un futur comunal», i també hi participarà l’Ariadna Tremoleda, membre de Mas Les Vinyes i de Fundació Emprius.
L’acte començarà a les 17.30h i tindrà lloc al local de l’associació (Polígon 24, Parcel·la 25, Sector Santes Creus, L’Ametlla de Mar).
Sobre l’associació: «Som un grup de persones productores, transformadores, cuineres, ambientalistes que creiem en i volem la recuperació i la regeneració de la terra. Ens hem associat a l’EcoNau per promoure la producció, processament i elaboració de productes derivats de cultius autòctons.»
Breus fragments de l’estudi «El marco político de la desamortización en España», de Francisco Tomás y Valiente, historiador i jurista, catedràtic de la Universidad de Salamanca. Publicat el 1971 per Ediciones Ariel.
Fragments de la Tesi Doctoral de María del Carmen Zamora Zamora, «Aprovechamientos tradicionales de los montes comunales en la comarca del Campo de Cartagena: Cómo se construye un desierto» (1996).
Alejandro Nieto García (1930-2023) va ser Catedràtic de Dret Administratiu, advocat, historiador i escriptor. Una de les seves obres més conegudes i referents en la matèria és «Bienes comunales», publicada el 1964 (Editorial Revista de Derecho Privado). Són 975 pàgines. Es pot descarregar en pdfaquí o a la Biblioteca.
Sobre la mateixa temàtica, també va escriure «Ordenación de pastos, hierbas y rastrojeras» (1959), «Bienes comunales de los Montes de Toledo» (1997) i «Bienes comunales de los Montes de Toledo. II: Reforma agraria vecinal y reforma capitalista» (2001).
A continuació, mostrem alguns fragments de la Introducció i d’altres parts de «Bienes comunales» i l’índex de continguts.
Documental del 2015 dirigit per Diana Toucedo i produït per Trespés. Sobre les muntanyes veïnals en mà comuna a Galícia i les comunitats humanes que actualment els donen vida.
Les muntanyes veïnals en mà comuna són un patrimoni silenciós a Galícia, un patrimoni que durant centenars d’anys ha configurat les relacions humanes amb la naturalesa. «En todas as mans» s’apropa a diverses comunitats buscant històries personals que mobilitzen i creen projectes al marge de la norma, amb una repercussió social, política, econòmica, mediambiental i cultural sense comparació a Galícia. Homes i dones dedicats, amb total implicació, a la lluita per l’autogestió de la muntanya, equilibrant la balança, sempre dèbil, de la tradició i la modernitat, però amb un fons comú de valors que els uneix i els omple de coratge per mantenir-se ferms i impertorbables al costat de les seves muntanyes.
Cançó del vídeo: En nom teu [instrumental] (Adala, 2022)
Imatge inicial del vídeo: Sis mil seguidors d’Espàrtac crucificats al llarg de la Via Àpia, entre Brundisium i Roma, any 71 abans de Crist. Fotograma de la pel·lícula «Spartacus» d’Stanley Kubrick, de 1960.
(…) El concejo, pel que jo he conegut, és la institució que es regeix una mica amb el lema aquest de les «manis» de «el poble unit funciona sense partits».
(…) El concejo no és només la institució de govern, també és el reflex de tota una forma de concebre la societat, un reflex de com era la propietat –o com és la propietat encara avui en dia a la Cantàbria rural–, d’un munt de pràctiques comunitàries econòmiques associades que hi ha al voltant d’aquest.
Quintanar de la Sierra es troba a la província de Burgos (Castella).
«En el cas, per exemple, de Quintanar de la Sierra, el 95% del terreny és bosc, només hi ha un 5% de propietat privada, que són alguns prats i el que és el casc urbà. La resta és bosc comunal i tots fonamentalment estem lligats o al món dels arbres o al món de les pastures.»
«Aquest col·lectiu de pastors ha vingut heretant un ordre de funcionament, uns òrgans de govern propis i uns usos socials en benefici de la comunitat, que prevalen sempre sobre els interessos individuals.».
Sobre la trajectòria del dret a decidir dels aborígens pirenaics: usos i costums, consells veïnals, autodefensa, autonomia política… Aquest curs va ser organitzat per Biltzarre i publicat originalment en 7 vídeos al seu canal.
John L. Tone també ha publicat: «El pueblo de las guerrillas»; «Spanish Women in the Resistance to Napoleon, 1808 – 1814»; «The Fatal Knot. The Guerrilla War in Navarre and the Defeat of Napoleon in Spain».
L’Editorial Cauac acaba de publicar en PDF descarregable l’edició traduïda al castellà i ampliada d’«El comú català» de David Algarra Bascón, publicada el 2018:
Comenta Algarra a la nota inicial afegida al principi d’aquesta edició:
«Durant la correcció del mateix, he aprofitat per ampliar amb alguns nous detalls que he anat coneixent després de la publicació del llibre en català, així mateix he inclòs informacions de les poblacions que em van convidar a presentar el llibre i que no apareixien citades a l’original, com un acte de reciprocitat i reconeixement.»
Fragment de «Behind the Spanish Barricades», text publicat el 1936 per John Langdon-Davies, periodista corresponsal de guerra i autor d’una quarantena de llibres, publicat el 1936. La traducció al català, «Darrere les barricades», ha estat publicada el 2009 per Angle Editorial.
A la Biblioteca podeu descarregar el PDF del text en anglès.
El fragment sobre Port de la Selva pertany al primer capítol del llibre, a l’apartat «Comunisme pràctic».
S’han publicat vídeos d’alguns actes de la quarta edició del FESS Rural (Festival d’Economia Social i Solidaria Rural). Es poden veure a la seva web i canal de Youtube. A continuació en compartim dos.
Lo comunal al Pallars Sobirà
Trobada de veïns del Pallars Sobirà per conversar sobre els comunals als pobles de la comarca en l’actualitat i sobre la seva memòria viva sobre aquests.
Llista de participants: Carme Casa Cabaler d’Estaon, Montse casa Toniquet d’Arrós, Antonio casa Safalla de Llessui, Pepe de Ca’ pepa d’Estac, Maria de casa Miquel d’Estac, Nando de casa Peira de Benante, Miquel de Casa Macià de Roní, Andreu d’Esterri de Cardós i del Projecte Boscos de Muntanya, Anna Sentinella, veïna de Peramea i alcaldessa de Baix Pallars, Xavier Ródenas, enginyer forestal.
Arrós de Cardós, 10 de juny de 2023.
Gestió comunal: vivències del passat, present i futur
«En aquests pobles, a la post-guerra (…), tots els acords es prenien amb consensos. Reunien la gent als pobles, i que digués l’alcalde el que volgués. Lo que decidien los veïns, i lo havien de firmar, allò anava a missa.» [41:00]
Fragment d’«Arrelats al futur. L’economia social i solidària, una aproximació des de Ponent», text escrit per Ponent Coopera, que forma part del quadern «Al voltant de l’economia social i solidària», editat el 2019 per la Unitat Desenvolupament i Cooperació de la Universitat de Lleida.
Sobre recuperar la memòria, associacionisme agrari, treball col·lectiu per a la comunitat –per exemple, el treballa jova– i béns comunals.
Xerrada de Joám Evans Pim –pagès, comuner, pare i activista rural– a Sant Pere de Vilamajor, novembre de 2015. Organitzada des de l’Ateneu Popular de Vilamajor.
A Galícia dos terços del territori són encara terres en mà comuna. Aquest fet revela una història oculta de la importància històrica i profundes arrels del règim comunal del nord-oest peninsular i ofereix oportunitats per imaginar el desenvolupament futur de societats autoorganitzades des de baix en aquell mateix context geogràfic i cultural.
Conferència molt interessant de Francisco Santos Escribano, professor i doctor en Història Contemporània, a Cascante (Tudela, Navarra), abril de 2015. Vídeo afegit al canal de Youtube.
Alguns fragments de la xerrada:
«Els béns comunals pertanyen al comú dels veïns (…). El pagès que conrea una parcel·la d’aquest tipus ha de pagar un cànon municipal, que no és una renda, sinó que significa el reconeixement que les terres pertanyen a la col·lectivitat. Com és sobradament conegut, aquestes parcel·les de comunal (…) servien per ampliar les rendes dels jornalers agrícoles i servien per amortir les crisis de subsistència que es produeixen a l’Antic Règim, que afecten amb virulència sobretot els pagesos sense terra. Són uns béns que procedeixen de l’edat mitjana.»
Article de José Mari Esparza Zabalegui publicat a Naiz el 23 de juliol de 2023. Una mirada al passat no tan llunyà del comunalisme a Navarra i els territoris de parla basca.
Article de Rosa M. Bosch publicat a La Vanguardia el 9 de juliol de 2023, sobre un conflicte amb unes muntanyes veïnals d’Ansovell (Cava, Alt Urgell).
En molts casos, els veïns dels pobles van comprar col·lectivament terres que havien estat comunals anteriorment –i l’Estat va expropiar, privatitzar i vendre–, per tornar-les a utilitzar col·lectivament com a co-propietaris.
Al periòdic basc «Heraldo Alavés» del 6 d’abril de 1906 –número 1.600, pàgina 2– es pot trobar aquesta notícia sobre un motí veïnal per recuperar els béns comunals desamortitzats per l’Estat a Luesia, un poble aragonès de la província de Saragossa, a la comarca de les Cinco Villas.
Dues escenes del primer capítol de la sèrie «Gran Nord», del director Jesús Font i Urgell, emesa a TV3 el 2012 i el 2013. La sèrie es pot veure a la web de TV3.
Programa emès el 03/03/20 a Radio Vitoria sobre els aprofitaments forestals comunals a la zona rural de Gasteiz (Euskal Herria), actualment en ús decreixent. L’any 2019 poc més de la meitat dels 63 «concejos» vitorians han tramitat la sol·licitud d’aquest dret que suposa una font d’ingressos per a les juntes administratives.
«Fins a dates no molt llunyanes, els aprofitaments que als pobles es feien a les muntanyes de la seva propietat –no s’ha d’oblidar que la major part de les muntanyes de Vitòria són propietat dels “concejos”–… Aquests aprofitaments eren fonamentals per a aquests pobles, eren la seva font de combustible, a través de les sorts de llenya, i també perquè els proveïen de materials de construcció i una altra sèrie d’aprofitaments o usos de la muntanya, que amb el temps han anat caient en desús. Estaven les carboneres –la fabricació de carbó vegetal–, les “caleras” –la fabricació de calç–, les “tejeras” –la fabricació de teules–… Perquè a la muntanya, que era de la seva propietat, ells trobaven la major part del seu sosteniment i dels seus recursos per poder fer la seva vida, les seves construccions, escalfar-se, preparar el menjar…»
Ponència de Marc Garfella, de la cooperativa de treballs forestals Bosquerols, a la taula rodona «Economies comunitàries: resolent necessitats, sostenint el territori» de la X Fira d’Economia Solidària de Catalunya (Barcelona, 2021).
Alguns fragments de la xerrada:
«Fa més de vint anys que estic al sector forestal. He fet ordenacions de boscos comunals on m’he reunit amb els veïns, però ja fa més de deu anys que això no passa. Els béns comunals del nostre àmbit s’estan perdent. Quan faig l’ordenació del bosc comunal, fins fa quinze anys, em trobava amb els veïns. Fins fa deu anys, em trobava amb el regidor. Avui em trobo amb el funcionari del Departament d’Agricultura, que gestiona la comarca sencera. Ja no parlo ni amb el representant de l’ajuntament. Per tant, aquí hi ha una regressió absoluta del que és el bé comunal.»
«A València, a finals dels anys setanta, boscos comunals van ser venuts per ajuntaments democràtics a empresaris privats per fer urbanitzacions. Els pocs comunals que ens arriben al segle XX, segle XXI, encara estan en perill.»
Vídeo d’en Prem, ramader de la Garrotxa, denunciant la situació actual dels comunals que queden a la seva comarca. Publicat originalment al seu Instagram, el 5 de maig de 2023.
Avui, 15 d’abril, és l’aniversari de l’aixecament de Cherán Keri, municipi de Mèxic (Michoacán, Meseta Purépecha) que el 2011 va iniciar un procés de transició cap a una forma d’autogovern comunitari basat en la democràcia directa, la gestió de béns comunals (per exemple, milers d’hectàrees de bosc), i l’autonomia. Afirmaven retornar així als seus «usos i costums» tradicionals. Sense partits polítics, sense policia i sense crim organitzat.
«El primer que es decideix és que hem de deixar de reconèixer les autoritats del municipi, de l’alcaldia; hem de desarmar la policia; i hem de començar a dissenyar una sèrie de comissions a través de la nostra forma d’organització mil·lenària».
El dissabte 22 d’abril ens han convidat a participar en una jornada a Castellserà (Urgell), on parlarem del projecte divulgatiu Reconstruir el Comunal.
També hi participarà la Fundació Emprius, i altres projectes interessants.
Una cançó preciosa d’Eduardo Fuente Díaz sobre una tradició comunal càntabra: el «Prao Conceju» de Tudanca. L’instrument que acompanya la veu és un rabec.
El «Prao Conceju» de Tudanca és un dels quatre «prados concejo» que encara s’identifiquen a la Vall del Nansa, caracteritzats pel manteniment de les pràctiques col·lectives que s’utilitzen per al seu aprofitament, que són dirigides per les juntes veïnals seguint normes consuetudinàries. El de Tudanca té una superfície aproximada de 130 hectàrees, i cada any –al setembre– se sega seguint un sistema tradicional de repartiment entre els veïns, segons el qual el terreny es divideix en 8 partides (d’aquestes hi ha una de major pendent i menor productivitat que ja no se sega) i cada una d’aquestes partides es divideix en sorts entre cada un dels ramaders que té dret a sega.
La seva consideració patrimonial procedeix del valor cultural del seu sistema comunal encara viu (la junta veïnal i el sistema de repartiment) i del valor productiu que té per alimentar una ramaderia en la qual s’integra la raça Tudanca de tronc africà. Però també podem parlar del valor documental de les descripcions antigues que es conserven, i del valor ecològic que representen les seves comunitats herbàcies.
Sobre aquest prat han escrit prestigiosos literats com José María de Pereda i Miguel de Unamuno, però també ho van fer intel·lectuals com Gervasio González de Linares que, a finals del XIX i començaments del XX, es van preocupar per explicar el manteniment de pràctiques col·lectives dels pobles en un món canviant, dominat per l’ascens de la propietat privada i els processos de desamortització que ho van facilitar.
«Els terrenys de pastures dels vessants són comunals. (…) Segons l’ancestral “Prau Conceju”, el dia de Sant Agustí es realitza el sorteig del “Prado del Concejo”, que es divideix en lots sortejant-los entre els veïns. (…) A l’entrada de Tudanca hi ha una escultura feta pel picapedrer Vicente Diestro en homenatge a les dones lluitadores incansables de la vall. (…) Antigament al poble no hi havia jornalers, tots eren propietaris. (…) El “Concejo” comptava, pagant-los un sou, amb un cirurgià, un escriba, un mestre de primària i un sastre.»
El nom de l’article ve per una cita del Preàmbul d’una llei de José Echegaray, del 1872, quan era ministre de Foment, publicada al número 272 de «La Gaceta de Madrid» (antecedent del «Boletín Oficial del Estado»). Echegaray va ser Premi Nobel de Literatura el 1904 i també va ser ministre d’Hisenda.
Les Rutes de la Saviesa Comunitària i «Concejil» volen visibilitzar els espais i els èxits de gestió col·lectiva, posar en valor la identitat participativa dels pobles i reconèixer la saviesa popular i la cultura rural. Aquesta iniciativa de Tierravoz Comunicación i Carmen Comadrán, que arrenca a Astúries, destaca els quatre elements de la gestió comunal: el dret consuetudinari i la governança, (en particular els «concejos» i les juntes veïnals), la cura del territori, el treball en conjunt i la celebració.
Cada ruta consta de diversos «Camins del Bon Govern i el Bon Veïnatge» que pretenen ser una mostra del patrimoni cultural dels territoris rurals d’Astúries: la «Casa Concejo», els llibres d’acords, les arques de tres claus, les estratègies de gestió de pastures comunes, els camins que es netegen col·lectivament, els llocs de celebració, etc.
A continuació deixem alguns vídeos, però en trobareu molts més a la web:
Els comunals van ser un dels pilars fonamentals de les comunitats medievals, però, en què consistien? Com funcionaven? Qui els gestionava? Aquest llibre, fruit d’una investigació col·lectiva en el marc d’un projecte d’investigació, pretén respondre aquests i altres interrogants a partir de l’anàlisi de la Meseta del Duero entre els segles IX i XII. Els treballs reunits en aquest volum es pregunten sobre l’evolució d’aquests comunals, analitzen alguns d’ells, com les sernas o les esglésies comunitàries, i estudien la seva relació amb altres territoris, amb el poder reial i amb la formació de les identitats locals, a més de fer una comparació amb la Galícia del mateix període.
Nova entrega de la secció «Reflexions». Article de Pol Font publicat al seu bloc el 5 de gener de 2023. Sobre el primer cristianisme com a moviment revolucionari i antiimperialista, amb cites de diversos autors sobre la qüestió.
Fragment d’una ponència d’Enric Canet al Parlament de Catalunya sobre un Projecte de llei de foment de l’associacionisme, 12 de desembre de 2022. A sota trobareu la intervenció transcrita.
Breu fragment de «Democracia directa municipal, concejos y cabildos abiertos», estudi d’Enrique Orduña Rebollo publicat el 1994.
L’autor, estudiós de la història de les administracions públiques, també ha escrit «Historia del municipalismo español» (2005) i «Historia del Estado español» (2015), entre molts altres textos.
Podeu descarregar en PDF l’estudi sencer aquí (i a la Biblioteca).
Fragments d’«Árboles de Junta y Concejo. Las raíces de la comunidad», llibre d’Ignacio Abella (Libros del Jata, 2015). Al llibre l’autor repassa la qüestió tractada en la major part de comunitats autònomes de l’estat espanyol una a una, així com en altres regions d’Europa –Bèlgica, França, País Basc francès, Itàlia, Portugal– i del món. A sota dels fragments compartim alguns vídeos de l’autor.
Abella és autor d’altres llibres sobre el tema com «La magia de los árboles. Simbolismo, mitos y tradiciones, plantación y cuidados» (2001), «La memoria del bosque: Crónicas de la vieja selva europea. Cultos y culturas, mitos, leyendas y tradiciones» (2007), «La memoria del paisaje: Pasado y futuro de un patrimonio común» (2016), «El bosque sagrado. Creencias, mitos y tradiciones de los pueblos cantábricos» (2017), «La cultura del tejo. Esplendor y decadencia de un patrimonio vital» (2020)…
Sinopsi d’«Árboles de Junta y Concejo»:
L’arbre com a lloc de trobada, com a centre de confluència entre paisatge i paisanatge, natura i cultura, política i administració. A partir de documents i testimonis de la tradició oral, Ignacio Abella indaga en la memòria d’una institució històrica, l’Arbre de Consell, un dels trets més significatius i paradoxalment més oblidats de la nostra història i identitat: vells roures, freixes, oms, teixos, moreres… que van ser centre geogràfic i neuràlgic de les nostres societats. Sota seu es van celebrar assemblees, parlaments i consells oberts en una espècie de «dendrocràcia» en la qual l’arbre era la capital, seu i símbol de tota una tradició profundament arrelada en gran part de la vella Europa. A través del seu estudi, aquest llibre és una crònica apassionant del nostre passat. És també una crida a la participació en un projecte de recuperació d’aquestes arrels, d’aquell patrimoni viu i irreemplaçable del qual no hem sabut conservar ni tan sols el record.
Resum: Aquest article se centra en la infància i el control social que s’exerceix sobre ella, establert degut a la condició de futur de la primera. Com a institució destinada a la infància, s’analitza aquí el paper que juga l’escola al respecte. Aquesta anàlisi es realitza entorn de l’estudi d’alguns mites nascuts al voltant de la mateixa, relacionats amb: 1) la població objectiu, els nens i nenes com a futur social a protegir, encobrint intencions de control relacionades amb la reproducció social; 2) els seus orígens, ja que se li atribueix una tradició mil·lenària inexistent; 3) els problemes de significació entre educació i escola; 4) la seva suposada defensa dels interessos comuns, basant-se en una neutralitat ideològica que resulta impossible en educació; i 5) la seva finalitat orientada a la desaparició de les desigualtats, quan en realitat, en els últims temps, aquestes desigualtats no han fet més que augmentar.
Comentava Algarra, sobre l’acte i el dibuix del cartell:
«Per cert, el dibuix del pintor i amic Miquel Cazaña és una representació de l’assemblea dels comuns de Parets, Mollet i Gallecs que feien sota els roures d’en Manent, un lloc equidistant de les tres parròquies. Fer una xerrada en un entorn rural tan peculiar com Gallecs era un somni.»
A la Biblioteca podeu descarregar l’article de Guillem Puig Vallverdú, historiador del CES, «La Comuna del Camp, la història d’una institució medieval per descobrir».
Fragment de l’entrevista de Cristina Puig a Enric Canet, del programa «FAQS» de TV3 emès el 29 de gener de 2022, on es menciona l’apropiació per part de l’Església Catòlica de béns comunals.
Enric Canet: «Un material [béns apropiats per l’Església] que moltes vegades era propietat del comú del poble, que el poble era de tots. Com que ningú se n’assabenta, clar… No sé si és robatori o no, però s’hauria de ser molt més transparent.»
Sabíeu que «església» ve del grec «ekklesia», que vol dir «assemblea del poble»? Antigament a les esglésies, dins i fora, s’hi feien reunions i assemblees veïnals. S’explica a «El comú català. La història dels que no surten a la història», de David Algarra.
El comú de la gent aplegat sota els arbres, animisme dels habitants del pagus, imposició del catolicisme, destrucció de boscos i arbres sagrats, prohibició del culte a l’arbre i de ritus com la Tronca –origen de l’actual Tió–, invencions de la marededeu trobada, cacera de bruixes i bruixots…
Cita Algarra una acta d’un sínode eclesiàstic de l’any 742: «Les poblacions cristianes camperoles segueixen sota l’influx de les idees precristianes mitològiques. Viuen una mena de doble vida de forma clandestina. Després de missa surten a fer rituals als dòlmens, al peu dels arbres, a les fonts. L’Església i el poder públic condemnem aquestes pràctiques.»
Al número 85 de la revista Agrocultura (tardor 2021) publiquen l’article L’arbre: un aliat per al futur: «En un context d’inestabilitat de les societats i de degradació dels ecosistemes, enmig de les múltiples crisis que travessem, l’arbre, a contracorrent, representa la durabilitat, la solidesa, la complexitat d’un sistema viu, coherent i resistent. Quan ens aturem i l’observem, descobrim un organisme molt sofisticat, altament interactiu; un explorador del cel i del sòl inigualable. I ens adonem que proporciona una multitud de serveis i de funcions que avui dia comencem a valorar i a entendre millor.»
Sobre l’ancestral tradició –a la Península Ibèrica i més enllà– de celebrar assemblees veïnals o consells oberts, així com molts altres esdeveniments importants i decisius per a la vida de la gent i dels pobles, sota arbres monumentals.
Ignacio Abella també és autor de molts altres llibres: «La magia de los árboles. Simbolismo, mitos y tradiciones, plantación y cuidados», «La memoria del bosque: Crónicas de la vieja selva europea. Cultos y culturas, mitos, leyendas y tradiciones», «La memoria del paisaje: Pasado y futuro de un patrimonio común», «Regreso a los bosques», «El hombre y la madera. El arte del trabajo de la madera a través de los oficios y artesanías tradicionales»… Aquest últim es pot descarregar en pdf a la Biblioteca. També s’hi pot descarregar el primer volum del «Costumari català» de Joan Amades, mencionat a primer programa.
«La Germania de Mallorca fou una revolta que va enfrontar els menestrals i el poble de la ciutat de Mallorca, aliats amb la part forana de l’illa, amb l’alta noblesa i altres estaments ciutadans privilegiats. Va ser coetània de la Germania valenciana. La revolta esclatà el 1521 a conseqüència de l’empresonament de set menestrals. Els revoltats van tancar diversos nobles fins que va arribar el rei en el seu auxili. Els principals líders de la revolta foren executats després que les tropes reials prenguessin el control de l’illa.»
Acte públic el proper divendres 8 d’octubre a Sant Jaume Sesoliveres (Piera, Anoia), a les 20h al Local Social de l’associació de veïns: «Reconstruir el Comunal. Recuperant la nostra història més digna per afrontar el futur».
L’article sencer en anglès el podeu trobar a la Biblioteca.
L’autor el resumeix així: «En el segle XIX el govern espanyol, conduït per un projecte polític liberal, va posar a la venda les propietats comunals de les viles, i va privar les autoritats locals de les viles de les seves capacitats, poders i normes per gestionar els boscos comunals, que van passar al Servei Forestal. Aquest article, basat en la hipòtesi d’Ostrom que la intervenció estatal pot comportar conseqüències negatives per a la conservació de recursos comunals, és un cas d’estudi del que va passar a la província de Lleó. Es mostra que, malgrat que la conservació dels recursos comunals es va posar en perill perquè aquells qui estaven directament més preocupats per protegir-los van ser privats dels mitjans per fer-ho, les comunitats pageses van defensar fermament els comunals mantenint-hi les pràctiques i usos tradicionals.»
Carta de Xuan Valladares, ramader de Llanes, publicada a La Voz de Asturias el 9 de juny de 2021. La carta és una resposta a un article d’opinió de Joaquín Arce Fernández, ex-director general de Política Forestal, publicada al mateix mitjà: «El expolio de los montes públicos».
Afirma Thompson al llibre: «No vull posar-me en el terreny dels historiadors de l’Edat Mitjana intentant definir el que originalment es volia dir al parlar “de la terra erma del senyor” o “del sòl del senyor”. Però tant els historiadors agraris com els jurídics semblen coincidir en què la idea de l’origen dels drets comunals en concessions reials o feudals és falsa. La doctora Thirsk ha suggerit que els drets de portar el bestiar en pastures i terres ermes eren potser “l’element més antic” en el sistema de camp comú, descendent de “drets més extensos (…) dels que es gaudien des de temps immemorial”, que els monarques i senyors anglosaxons i normands no van instituir graciosament, sinó que, al contrari, van reglamentar i retallar.»
També afirma:
«Sempre va ser un problema explicar els béns comunals amb categories capitalistes. Hi havia quelcom molest en ells. La seva existència mateixa induïa a fer preguntes sobre l’origen de la propietat i sobre el dret històric a la terra.»
El llibre el podeu comprar aquí. A la Biblioteca podeu trobar i descarregar en pdf una edició més antiga del llibre, així com d’altres treballs de l’autor: «La formación de la clase obrera en Inglaterra» i «Tradición, revuelta y conciencia de clase: estudios sobre la crisis de la sociedad preindustrial».
Introducció del Treball de Final de Grau (TFG) en Història de Marc August Muntanya Masana (Universitat de Girona, 2017). La historiadora Rosa Congost ha estat la tutora del treball.
Reproduïm dos breus fragments del llibre de Pablo Sastre Forest«Komun. Assemblearisme i comunalisme populars a Euskal Herria» (Col·lectiu Bauma, 2018). El llibre conté dos textos de l’autor traduïts al català: «Batzarra, gure gubernua» (Elkar, 2013) «Komun ’17» (2017). Està prologat per David Algarra Bascón.
Estrenem la nova secció de la web: «Reflexions». Complementarà la secció que hi havia fins ara: «Història». La primera reflexió, sobre el sentit de Reconstruir el Comunal i les perspectives actuals de col·lapse de les nostres societats. Article de Pol Font.
Afegim a la Biblioteca l’estudi de James F. Powers«A Society Organized for War: The Iberian Municipal Militias in the Central Middle Ages, 1000-1284» (University of California Press, 1992). Es pot descarregar en pdf.
El llibre no ha estat traduït al castellà ni al català. Si algú s’anima a llegir-lo i traduir-ne algun fragment interessant al català, com a col·laboració amb Reconstruir el Comunal, que es posi en contacte.
Thomas Jefferson –liberal, un dels Pares Fundadors dels EUA– advertia que l’existència d’un exèrcit permanent és incompatible amb la democràcia, i advocava per l’existència de milícies populars no professionals controlades localment.
«Auzolanaren kultura. Iraganaren ondarea orainaren lanabesa, etorkizunaren giltza», llibre de Jasone Mitxeltorena publicat el 2011 per Editorial Txalaparta.
El llibre es pot descarregar en PDFaquí i a la Biblioteca.
Podeu escoltar també una xerrada de l’autora del 2013.
«Una anàlisi crítica dels inicis del capitalisme i una denúncia en tota regla de la desigualtat social. Fontana aprofundeix en els orígens del capitalisme quan, a cavall del segle XVIII i XIX, es van forjar els mecanismes d’un sistema econòmic que ha tingut en el segle XXI un avenç depredador i imparable, i desemmascara les regles del joc que han portat a l’actual situació global injusta.»
Aquest 28 d’agost farà tres anys que Fontana ens va deixar.
Des de Reconstruir el Comunal ens fem ressò d’aquestes jornades interessants:
«(…) La devastació i espoliació del camp i dels territoris de muntanya sembla que no té aturador: l’agroindústria, el turisme, l’acaparament de terres, la mercantilització de l’agroecologia, la urbanització capitalista i les seves urbanitats, l’ofec de l’Estat amb les seves normatives… Malgrat i enfront d’aquest procés, a les ruralitats escampem utopies concretes, utopies en acció: podem conjugar una relativa desconnexió amb la confrontació (difícil) vers el Mercat i l’Estat? Podem tenir cura dels llocs que habitem? Podem recuperar la ruralitat com a manera de viure des de l’autonomia?»
Fragments dels capítols V i VI d’«El suport mutu. Un factor d’evolució», obra de molta rellevància escrita el 1902 per Piotr Kropotkin. Traduïda al català el 2021 per Virus Editorial. Els capítols en qüestió tracten sobre els valors, dinàmiques i pràctiques i valors de suport mutu a les ciutats medievals europees.
«Aquesta obra, que tenim l’alegria de presentar per primera vegada en català, reuneix per si sola tots els components de la millor literatura política: intel·ligència, rigor, coneixement, capacitat polèmica i una escriptura profunda, entenedora i, per moments, commovedora per la seva sensibilitat. Publicada el 1902, quan el darwinisme social començava a voler convertir en doctrina científica la idea de la supervivència dels més forts, “El suport mutu” no només denuncia les simplificacions sobre les teories evolutives de Darwin, sinó que mostra amb una infinitat d’exemples, des de la vida animal a les diferents etapes de la història humana, com la cooperació és un factor fonamental de supervivència i reproducció de la vida. Des d’un coneixement científic enciclopèdic i un genuí sentit ètic, Piotr Kropotkin ofereix una perspectiva que encara avui és fresca i engrescadora. En un món en col·lapse ecològic i ruïna ètica sota el règim de competitivitat i extractivisme capitalista, la seva lectura complexa i rigorosa sobre les relacions entre els animals no humans, de l’ésser humà dins la natura i de les societats humanes, converteix aquest clàssic del pensament llibertari en pioner d’una ecologia social radicalment contemporània.»
El llibre es pot comprar aquí o descarregar en pdf a la Biblioteca de Reconstrir el Comunal.
L’edició en català està esgotada, podeu descarregar el llibre en pdf a la Biblioteca. El 2017 n’ha estat publicada una edició en francès. El tercer capítol ja el vam publicar a Reconstruir el Comunal.
Reportatge de RTVE emès el febrer de 2021. Dura 26 minuts. Mostra casos de comunitats veïnals a Astúries actualment enfrontades amb els Ajuntaments, intentant recuperar la gestió dels monts veïnals en mà comuna que aquests s’han apropiat. També mostra alguns casos de monts veïnals a Galícia els usos dels quals s’han recuperat.
Publiquem el pròleg de «Mancomunidade. Uma terra livre sem Estado» (Ardora, 2019), llibre de Joám Evans Pin. Una proposta fonamentada en una organització comunal del territori. Dividida en tres seccions principals: 1) Una proposta mancomunitària com a organització política i territorial i la seva possible aplicació per al cas gallec; 2) Un repàs als antecedents en relació a comunitats que a Galícia es van estructurar paral·lelament a l’Estat; 3) Una síntesi que explica el sentit d’una Galícia sense Estat. El pròleg l’escriu Lara Barros, activista vinculada al sindicalisme agrari i historiadora especialista en monts veïnals.
Article de Margalida Ramis publicat a La Conca 5.1 on es recorden alguns rastres de la història de terres comunals mallorquines i es planteja la gestió comunal com una opció de futur, tenint en compte les crisis i reptes que afrontem i afrontarem.
Article de David Algarra publicat al número 42 de Caramella (abril-setembre 2020), revista de música i cultura popular. Sobre els boscos comunals als territoris de parla catalana: orígens, despossessió i actualitat.
Recomanem comprar la revista, aquest o altres números, que val molt la pena.
Breu fragment del llibre «La dona alada i les feres del Cardós», de Jan Lengua Doya i Blanca Doya Peroy (Edicions Salòria, 2018) i vídeo de la seva presentació a Ribera de Cardós (Pallars Sobirà). Al conte del llibre hi trobem el record de les formes d’ajuda mútua i vida comunitària que existien entre el veïnat, abans de l’abandonament massiu dels pobles. Afegim també alguns fragments d’«El comú català» que fan referència al Pallars.
El 2018 el Grup de Treball sobre Termes i Béns Comunals del Pallars Sobirà va publicar l’estudi «Béns comunals. Un sistema d’organització del passat per gestionar el present». Es pot descarregar a la Biblioteca.
Xerrada de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal –a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, 2016– i fragments del seu llibre «Història de les dones a la Catalunya medieval», publicat el 2005 per Pagès Editors i Eumo Editorial. Sobre la situació de les dones a l’Edat Mitjana, i el declivi dels seus drets amb la feudalització de la societat. Una lectura sorprenent i molt interessant.
Xerrada d’un membre de Yesca, organització juvenil castellana, en vídeo i transcrita al català. Publicada originalment el 23 d’abril, Diada Nacional de Castella, en commemoració de la batalla de Villalar.
El nom original de la xerrada és «Bienes comunales y prácticas revolucionarias en Castilla». La podeu trobar
La xerrada queda afegida a la secció d’audiovisuals de la Biblioteca.
Xerrada de Joan Enciam dins «L’Esquerda», cicle de xerrades organitzat per Arran durant el confinament per coronavirus. Al final de l’emissió en directe hi ha hagut problemes tècnics i les preguntes que s’han fet queden respostes aquí per escrit.
Documental d’Atzur Produccions dirigit per Eulàlia Comas, publicat el 2014. Sobre les col·lectivitzacions obreres a la indústria catalana durant la guerra civil.
Fragment del discurs de Xavier Casademunt, diputat d’ERC, al Parlament de Catalunya, el 15 de maig de 1936. Sobre la Proposició de Llei relativa al rescat o readquisicó de béns comunals, per fer front als conflictes que hi havia sobre els comunals i el despoblament que patia el món rural català. Publicat per David Algarra al seu bloc, 28 de juny de 2018, el comentari inicial és seu.
Fragments de «La mar d’Amunt. El Port de la Selva. Un caràcter comú, un tarannà i una forma de fer de tot un poble», llibre d’Isidre Corominas i Zaragoza, veí de Port de la Selva, pescador, artista, pintor i escultor. Sobre el cooperativisme de principis de segle XX al poble, que enllaçava amb les seves pràctiques comunals que venien «des de temps immemorials». El llibre, publicat el juliol de 2015 i escrit des de la passió, tracta diverses qüestions de la història d’aquest poble de l’Alt Empordà.
Fragment introductori de Les col·lectivitzacions a Barcelona, 1936-1939, estudi d’Antoni Castells Duran, doctor en Ciències Econòmiques, publicat el 1993 per Hacer Editorial. Sobre l’experiència d’aquest intent aixafat, enmig d’una guerra, de posar sota gestió popular bona part dels recursos econòmics generals. Aquest juliol fa 80 anys que va començar l’aixecament militar que va desembocar en la guerra civil. El llibre sencer queda afegit a la Biblioteca.
Sèrie d’assajos i investigacions de divulgació de Nicolás Bartolomé Pérez, advocat i escriptor lleonès, publicades al Diario de León en vuit parts. Sobre les costums i formes de vida de la societat rural lleonesa, on hi apareixen formes d’ajuda mútua i treball col·lectiu, de presa de decisions mitjançant consell obert, de drets d’ús de diferents béns rústics i de repartiment de lots de terres entre els veïns.
Fragments de l’estudi «L’aprofitament dels béns comunals a Catalunya i la seva evolució jurídica, a propòsit del cas de l’estany de Banyoles», de l’advocat Lluís Pau i Gratacós, publicat el 2003. Sobre la història del darrer període de la fi dels béns comunals a Catalunya.
El document sencer de l’estudi es pot trobar a la Biblioteca.
Article d’autoria desconeguda publicat a Iberia Mágica el 9 de gener de 2014. Sobre el teix de Bermiego (Quirós, Astúries), arbre al peu del qual se celebraven «conceyus abiertus» veïnals, on es prenien decisions sobre els béns comunals i sobre els assumptes la comunitat.
Ressenya de Juan Manuel Iranzo, doctor en Sociologia i professor de la Universidad Pública de Navarra, sobre Las Vecinidades vitorianas. Una experiencia histórica de comunidad popular preñada de futuro,estudi del col·lectiu Egin Ayllu (NED Ediciones, 2014), publicada aCrónica Popular. El llibre, publicat sota llicència Creative Commons, està disponible des d’abril de l’any passat a la nostra Biblioteca.
Capítol d’«El comú català. La història dels que no surten a la història», estudi de David Algarra Bascón publicat el 2015. Sobre les formes i pràctiques d’ajuda mútua, solidaritat i treball col·lectiu, així com d’autodefensa, de les classes populars a Catalunya durant l’edat mitjana.
El llibre es pot comprar en diferents llibreries o descarregar en pdf a la Biblioteca.
Fragments del Butlletí Nyéléni número 24, «Bosques y los Comunales», publicat el desembre de 2015. Sobre la relació entre els béns comunals naturals i la sobirania alimentària dels pobles indígenes i les comunitats locals.
Sèrie de tres sessions de La Linterna de Diógenes, programa que emet cada setmana a Irola Irratia, ràdio autogestionada de Bilbao. Presentades pel Profesor Arkadio, amb la participació de convidats especialitzats en el tema: J. M. Llana Berasain, Iñaki Iriarte Goñi, José Ángel Lema, Felipa Sánchez Salazar i Rosa Congost. Sobre la història dels recursos i béns comunals i de la seva decadència amb l’auge de la propietat privada. Els àudios queden afegits a la secció d’Audiovisuals de la Biblioteca.