Xerrada de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal –a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, 2016– i fragments del seu llibre «Història de les dones a la Catalunya medieval», publicat el 2005 per Pagès Editors i Eumo Editorial. Sobre la situació de les dones a l’Edat Mitjana, i el declivi dels seus drets amb la feudalització de la societat. Una lectura sorprenent i molt interessant.
El llibre es pot comprar aquí. L’autora té publicats altres llibres sobre el tema, com ara «Usos amorosos de las mujeres en la época medieval». És confundadora del Centre de Recerca de Dones Duoda.
Introducció
«Perquè, si som dones, mirem al passat a través de les nostres mares.»
(Virginia Woolf, 2003, 198)
Amb aquest llibre voldria donar una visió sobre les presències de les dones a la Catalunya medieval. M’agrada posar-ho en plural, ja que voldria fer un repàs de les activitats i sabers de les dones de grups socials molt diferents, en un ventall temporal que va des del segle IX fins al 1500. Assenyalaré exemples de dones concretes, que coneixerem pels seus noms; voldria esmentar-les totes d’una en una pels noms de pila; això és del tot impossible, però valguin aquests exemples per fer-ne memòria.
(…)
Crec que no és possible presentar breument una síntesi completa i coherent de la presència femenina en els temps medievals, i no pretenc pas fer-ho. Només intentaré donar unes pinzellades sobre alguns aspectes de la vida de les dones de l’època feudal, explicar estampes concretes de la vida d’algunes, per tal de copsar una altra cara de la història. Això ens ha de permetre fer visibles les pràctiques de relació humana, em refereixo a relacions civilitzatòries, no de poder ni de domini.
A l’exclusió a què els ha sotmès la cultura dominant, les dones medievals, i les de totes les èpoques, hi han respost de dues maneres: acatar i transmetre aquest model cultural, ja que sovint és l’única possibilitat de sobreviure en el si de la societat patriarcal; o bé crear una cultura paral·lela, amb les estratègies pròpies de les cultures dominades. En aquest sentit, crec que la principal estratègia passa per crear llaços, és a dir, cercar la genealogia perduda. Per això us proposo fer una nova lectura de la història. El mètode serà el diàleg amb el passat, per mitjà d’una selecció de testimonis històrics que ens han de fer possible a nosaltres, dones i homes d’avui, aquest diàleg.
1. En els orígens
Tot i que els llibres d’història se’n fan molt poc ressò, la documentació dels segles IX i X mostra una presència femenina constant i interessant: camperoles, comtesses, colonitzadores, mares, monges… gairebé és impossible trobar un pergamí o un text copiat en un cartoral en què no s’esmenti alguna dona. Aquestes pàgines volen fer visibles aquestes dones, treure-les del silenci i de l’anonimat en què les ha sumit la historiografia i fer-les entrar en la història.
La conquesta de la terra
Jo Ermengarda i el meu fill Otger i les meves filles Ermengarda i Eldefreda et venem […] una casa amb cort i hort, terres cultivades i ermes, tot el que vàrem treure de l’erm, conjuntament amb el meu marit Senald, difunt, […] i tot el que ens pogués venir per aprisió o treball. (Diplomatari de Vic, document 11, any 889)
En els orígens, en els segles IX i X, es produí la conquesta de la terra. Certament, fou més amb les aixades i les arades que no pas amb les espases que es va dominar la terra. Sota el control dels francs, pageses i pagesos, dones i homes conjuntament romperen, artigaren, arrabassaren terres als boscos i a les garrigues, conrearen nous camps i plantaren vinyes endinsant-se fins als extrems més llunyans de la Marca amb els sarraïns; alguns i algunes continuaren treballant els camps de sempre, com ho havien fet els seus avantpassats sota els diferents controls polítics; d’altres provenien de famílies repobladores.
Els documents reconeixen aquesta tasca conjunta: fan constar per escrit que les dones han participat en la rompuda de la terra, des que era erma, abandonada, improductiva; l’han treballat, hi han plantat, hi han edificat; elles hi eren des del començament, estaven en els orígens. Com diu el text de la darreria del segle IX amb què iniciava aquestes consideracions sobre la conquesta de la terra, una mare, amb el fill i les dues filles, van vendre al bisbe d’Osona una casa i unes terres a Terrades, prop de Vic, que havia tret de l’erm conjuntament amb el seu marit. Destaquem el mot «conjuntament», que assenyala la voluntat de mostrar-se activa, partícip de la colonització de la terra; aquest «conjuntament» representa que sobre la terra, fruit del treball en comú, hi tenien drets tots dos. Hem de remarcar que la venedora fa constar que la propietat de la terra la té com a fruit del treball: Ermengarda, com moltes dones de tots els temps, treballava la terra.
(…)
Però que una dona sigui capdavantera no és mai un fet aïllat, normalment només és possible en un context en el qual hi ha altres dones protagonistes d’aquella història de colonització i organització del territori, com l’esmentada mare repobladora Grima, entre moltes d’altres.
La majoria emprenien el camí de la colonització de noves terres al costat dels marits o dels fills, però també trobem dones soles. Creiem que és interessant remarcar algun exemple en aquest sentit que ens reforçaria la idea que elles eren ben presents entre els pioners: Mel·ló, dona, ven a Belasc i la seva muller Virgília una vil·la amb terra situada al Bages, que tenia per aprisió; la venda és de principis del segle X i la vil·la limita al sud amb l’erm; estem a la frontera, a la primera línia de repoblació. Avizana fou una dona que visqué a mitjan segle X, pagesa propietària d’unes quantes peces de terra, algunes de les quals les havia comprat en el decurs de la seva vida; en el testament de l’any 975 no parla de fills, ni de marit, ni de parents, era una dona sola que gaudia de ple dret de propietat sobre la terra en aquell espai insegur de la Marca. L’existència de dones en condicions similars es pot rastrejar en els diferents cartorals conservats d’arreu del país.
(…)
Parelles joves, matrimonis amb fills, o dones soles, o amb els seus fills, fan artiga, arrenquen la garriga, seguen o cremen el sotabosc, per convertir-ho en terres de conreu; sembren i planten, construeixen marges i cledes, edifiquen les seves cases. Als documents de tots els racons de la Catalunya Vella, i també de les marques dels comtats, hi trobem documentada una important presència femenina; certament, en la colonització mai no hi acostumem a trobar homes sols.
Les dones treballaven i administraven les terres que havien aprisiat, que havien rebut en herència, que havien comprat, que tenien conjuntament amb el marit o els fills, o bé les que tenien en règim d’establiment o de coplantació.
(…)
Capdavanteres
(…)
Certa gestió col·lectiva, almenys d’alguns béns com els prats, els boscos, els recs, els molins, l’aprofitament dels emprius, el repartiment de terres entre els repobladors, les assemblees o consells de veïns, en els quals participen homes i dones, són típiques de la primera colonització; denoten una estructura sociopolítica lligada al veïnatge i derivada de l’estructura de famílies, que eren veritables cèl·lules bàsiques de la societat, i no cal insistir que les dones eren el cor de la família.
Ja hem dit abans que la colonització, la feien la majoria de vegades parelles de camperols que rompien la terra, la treien de l’erm, la feien fructificar i la donaven en herència per igual als fills i a les filles. Elles treballaven la terra, l’heretaven dels pares, dirigien explotacions autosuficients. Algunes, fins i tot, de vegades, prenien la iniciativa, de manera que figuren al capdavant de les petites comunitats agràries.
A Vallformosa (Rajadell, Bages) se celebrava un judici pel març del 977. Qui reclamava els seus drets sobre les terres era precisament el comte de Barcelona Borrell II, que per mitjà del seu representant portava a judici els habitants de la vall dent que tot el que posseïen en terres, vinyes, edificis, garrigues i boscos ho tenien injustament. Les pobladores i els pobladors demostraren que la terra era seva perquè els seus avantpassats havien emigrat allà des de feia molt de temps.
Són els noms dels habitants de la dita vall aquests: Tudil·la, dona, amb els seus hereus […] Argesinda amb els seus hereus […] Tructil·la, dona, amb els seus hereus, Ranovigia, deovota, Gontes, dona, amb els seus hereus, Hermessinda amb el seu hereu.
Hi figuren aquestes dones conjuntament amb una trentena d’homes, un dels quals és sacerdot, i alguns altres s’esmenten amb els seus hereus. Ells i elles eren tots els caps de casa de la vall, i remarquem que hi havia entre elles una deovota, és a dir, una dona consagrada a Déu, però que no feia vida monàstica, sinó que vivia dins de la petita comunitat de camperols descendents dels primers repobladors a la frontera del Bages. Les altres dones que figuren amb els seus fills podem pensar que serien vídues, o no, però no sorprèn que figurin com a caps de família. El que sí que sembla més sorprenent és que al capdavant d’aquesta llista d’habitants que reclamen els seus drets, hi figuri Tudil·la, dona. Tot i haver-hi molts homes caps de casa i fins i tot un sacerdot, ella figura al capdavant de la llista d’habitants. Pensem que això no és un fet casual, sinó que se li reconeix una certa preeminència dins de la comunitat. Finalment, els jutges reconeixen la propietat de Vallformosa i del seu terme a favor de Tudil·la, dels seus veïns i veïnes.
Ens trobem davant del cas d’unes terres colonitzades, almenys una generació abans, de forma espontània i col·lectiva per una comunitat camperola que no consta que estigui sota el domini de cap senyor i que els fou reconeguda legalment la possessió de la terra: «la dita vall i els seus termes han de ser dels seus habitants, o d’alguna altra persona que hi posseeixi béns, i no del dit senyor, el comte de Borrell». Queda ben clar que els habitants de la vall eren lliures, descendents dels camperols que hi havien emigrat per colonitzar la terra feia més de trenta anys, per la qual cosa legalment la vall era seva, i la primera persona esmentada, que és també la primera signatària, és una dona. Podem dir que a Tudil·la se li reconeix una preeminència dins la comunitat, la hi reconeixen tant el comte com els jutges i els seus veïns.
No és un cas únic, trobem altres llistes encapçalades per dones: Beró, dona, Tutecas, Sibil·la, Blanderic i Reinulf venien a Salomó i a la seva muller Quintiló, una peça de terra a Gurb (Osona), que els havia pervingut per aprisió o rompuda, afronta amb terres propietat de diverses dones i dels compradors. Les mateixes persones venien a una dona anomenada Mirabella unes vinyes amb arbres plantats que tenien per rompuda, també a Gurb.
(…)
En el cor de la família
(…)
La nombrosa documentació que ens ha quedat dels segles IX al XII demostra que aquella societat valorava positivament la dona, que ella tenia una presència activa; la muller, la vídua, la mare són el cor de la família nuclear.
(…)
Com és d’esperar en un moment de colonització i repoblació, de creació d’estructures polítiques, econòmiques i socials, la presència femenina és constant en la producció agrícola i la gestió del patrimoni. Les dones són visibles i tenen una certa participació pública. El dret vigent deixava en mans de les dones casades, almenys, la desena part dels béns del marit; es fa referència a aquesta desena part en la majoria d’actuacions conjuntes de marit i muller, en els testaments, en les reclamacions que les dones feien dels seus drets. Per exemple, en una escriptura del segle X de venda de terres a Moià (Bages), firmen les dones dels venedors dient que consenten en la venda per la seva desena part. La vídua, si no es tornava a casar, era usufructuària vitalícia dels béns i drets del difunt marit; tots els fills i les filles eren hereus i hereves dels béns paterns i materns, però en vida de la mare havien d’actuar al seu costat i amb el seu consentiment. Això donà un gran protagonisme a les dones, no solament durant els temps carolingis, sinó també al llarg dels segles següents, mentre la llei, que els textos identifiquen com a llei goda, fou vigent.
Es reconeix a la dona la capacitat de gestionar i administrar el patrimoni, i de col·laborar en les tasques productives. Ocupa el lloc de l’home, tant si és un comte que governa, com un senyor que administra castells i justícia, com un pagès aloer que té un mas autosuficient, o un camperol que planta vinyes per a un altre: la seva dona ocupa un lloc al seu costat i pot tenir la plena responsabilitat en la seva absència o després de la seva mort.
A principis del segle XI, no solament trobem una comtessa, Ermessenda, que, tot i les dificultats, governava, sinó que al seu costat hi havia dones que prenien iniciatives, que reclamaven els seus drets, que veien reconeguda la seva tasca. També trobem dones que actuaven al costat dels homes a un nivell de relativa igualtat, això tant entre la noblesa com entre les camperoles. Les bases d’aquesta presència, les hem de trobar en el dret que preveu el repartiment equitatiu de les terres entre fills i filles, en la llei goda que establia que part dels béns del marit passaven a la seva muller, i en el costum que volia que la vídua fos usufructuària dels béns del difunt marit.
(…)
Amb el triomf de la societat feudal, cada cop eren més vulnerables a les violències i les injustícies de tot tipus, que normalment amenacen més les dones que no pas els homes; de tota manera, crec que elles saberen aprofitar certs valors simbòlics de la societat feudal: reclamaven els seus drets, feien sentir la seva veu, volien que se’ls fes justícia. Però la història no ens mostra normalment un progrés rectilini de la justícia ni de la llibertat, i en els darrers segles medievals els drets, les veus i el paper de la dona disminuïren.
Tornem al segle XI. La dona participava de la gestió dels béns familiars per la dècima marital, n’obtenia l’usdefruit si restava vídua i com a filla havia rebut la part que li corresponia de la hisenda paterna i materna. En tenim moltíssims exemples, agafem-ne un a l’atzar: Una camperola de Sant Esteve de Palautordera (Vallès) que es deia Preciosa i els seus dos fills i les seves tres filles venien una vinya que havia pervingut a Preciosa per la dècima, és a dir, pels drets que tenia qualsevol dona sobre els béns del marit, i als fills i les filles per l’herència paterna; l’herència en principi es repartia en parts iguals entre tots els fills i les filles o l’administraven en comú.
(…)
La dona casada podia administrar lliurement els seus béns, els que li havien comprat o guanyat; actuava al costat del marit per la part que li corresponia dels béns d’aquest en concepte de dot marital. També trobem amb molta freqüència compres comunes de terres fetes per marit i muller, i llavors, evidentment, en tenia la seva part.
(…)
Drets i «torts»
Sendeleva i Paerna, dones, jurem que nosaltres testimonis vam veure amb els nostres ulls i vam escoltar amb les nostres orelles, i que hi érem presents, quan Ermetruit jeia malalta en el seu llit. (Successió testada, document 24, any 981)
Trobem dones que juren com a testimonis, veiem Sendeleva i Paterna al costat del llit d’una moribunda i donant fe del seu testament oral; en trobem firmant com a testimonis en algunes escriptures; certament no són gaires, però la seva presència ens assenyala que tenien capacitat jurídica per testificar en documents acreditatius.
(…)
Trobem un nombre important de dones que participen en transaccions econòmiques de tota mena; d’altres que reclamen els seus drets davant els tribunals, cosa que ens fa asseverar que la llei els reconeixia aquests drets i que elles n’eren conscients, en gaudien i tenien la decisió de reclamar-los i la capacitat d’actuar en judici per elles mateixes, fossin casades o no. Per això podem parlar d’una capacitat jurídica, d’uns drets i del coratge que elles mostren en esgrimir-los per tal que es respectin els seus béns i les seves raons. Amb la mateixa fortuna o misèria, la dona no és objecte de cap mena de menysvaloració particular per part dels homes que l’envolten en la vida quotidiana, i especialment per part del marit.
Però, d’altra banda, la presència de dones davant els tribunals denunciant injustícies i la quantitat de dones, especialment vídues amb fills petits, que es veuen obligades a vendre per preus irrisoris les seves terres, o a empenyorar les propietats a canvi d’aliments, ens fa pensar que els seus drets sovint no es respectaven; les seves queixes ens presenten torts i injustícies, misèries i violències, a les quals certament tothom estava exposat, però les dones rebien amb més freqüència. De tota manera indiscutiblement en els segles posteriors, més que no pas als segles X o XI, elles foren víctimes de les violències: des de la consolidació dels poders feudals, més que no pas abans, especialment les dones soles estaven exposades a aquests torts.
Hem trobat molt poques referències concretes a violència domèstica en els documents consultats dels segles IX a l’XI. Les fonts, almenys aparentment, ens mostren una gran cohesió familiar, entre marit i muller, entre generacions, o entre germans; però penso que el tema és prou important per a parlar-ne. I precisament en vull parlar perquè només en tinc un parell de referències, mentre que en èpoques posteriors les violències contra les dones es multipliquen, i malauradament sovintegen en el nostre temps, fins a poder fer pensar a algú que són fets més o menys normals i que això ha passat, i s’ha tolerat, des de sempre. Rotundament hem de dir que no és així.
Podem assegurar que en la mentalitat de mil anys enrere el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller. Per qui ha dut a terme un crim tan greu, el penitencial de Burchard de Worms oferia dues possibilitats de perdó: o abandonar aquest miserable món, entrar en el convent; o si el penitent no acceptava aquesta opció havia de continuar solter, renunciar a les activitats públiques i als negocis, només podia menjar carn tres vegades a l’any, no podia entrar a l’església, s’havia de quedar al pòrtic, només podia combregar en perill de mort.
2. L’entorn feudal
El procés de feudalització, que es precipità al llarg dels segles XI i XII, fou un procés violent, que va generar un nou ordre econòmic, social, polític i jurídic, i que va penetrar fins a les entranyes de la societat, de manera que també es produïren canvis en les mentalitats i en l’estructura de la família. Es constata una etapa on s’observa una brillant presència femenina, sobretot el segle XI i també el XII; després l’estatus de les dones es va degradant. Mentre s’inicia una etapa d’expansió econòmica, política i militar, disminueix la presència activa de les dones en la documentació, i en els textos jurídics comprovem que perden drets. De tota manera, aquests canvis seran més visibles després, ja que en el si de la societat plenament feudal, basada en les relacions personals, les dones sovint van saber-hi trobar el seu lloc.
En aquest apartat coneixerem com es varen veure afectades les vides de les dones, les senyores i les pageses, les de la Catalunya Vella i les de la Catalunya Nova, al llarg dels segles feudals. De manera que farem un breu recorregut per la Catalunya rural, des del segle XI fins a la revolta remença de les acaballes del segle XV, per cercar les dones, tant dins la classe privilegiada com entre les camperoles, al llarg d’aquells cinc-cents anys.
(…)
La família feudal
A l’època feudal hi hagueren canvis que modificaren negativament l’estatus de les dones: les filles, les mullers i les vídues perderen drets. S’establí l’hereu únic com la forma més normal de transmetre el patrimoni, de manera que les filles quedaven apartades normalment de l’herència si tenien un germà mascle. La majoria d’elles, quan arribava l’edat de casar-se, sortien de la llar que les havia vist néixer i créixer per anar a la llar del marit, amb qui tampoc no compartien els béns. El dot marital, que garantia que la dona fos ben tractada, va desaparèixer, i a partir de llavors fou la dona qui aportà un dot, que era administrat pel marit que en rebia els fruits, ja que havia de servir per ajudar a sostenir les càrregues del matrimoni. La dona, doncs, passava a ser legalment una càrrega, no una ajuda. Les vídues varen perdre l’usdefruit vitalici dels béns del marit que els reconeixia el dret en època anterior. Si bé a les zones rurals moltes vegades es mantingué el costum que l’hereu tingués cura dels pares, de tota manera això no protegia legalment totes les vídues, només les camperoles que tenien fills hereus i que en el document d’heretament es disposés explícitament l’obligació de mantenir la mare, o si ella era usufructuària per disposició testamentària del marit o del fill. Quan no era així, les vídues esdevenien un col·lectiu empobrit i molt vulnerable, a mercè del dot que havien aportat, que també devia ser aproximadament una assegurança de viduïtat.
Tot això fou evolutiu, però imparable.
Encara trobem al segle XII documents d’esponsalici de tall antic, seguint la llei goda, és a dir, que el nuvi encara aportava un dot, i ho trobem dins d’un variat ventall social. Alguns documents es redacten de forma semblant als que trobaven als segles anteriors. Però ja al llarg del mateix segle XII les coses varen anar canviant, i sobretot en els segles següents es fa evident i progressiu el canvi de costums, de manera que la dona perd drets i avantatges, perd prestigi social i consideració, tant per part de la llei, com de l’entorn i del marit.
(…)
Una altra característica de la família feudal és la institució de l’hereu únic, que també fou un procés evolutiu. Ja hem dit que als segles IX i X era normal repartir els béns entre tots els fills i les filles, després hi ha un millorament de l’herència en favor d’un dels fills, fins que es generalitza la figura de l’hereu únic, primer s’imposa entre la noblesa, després entre els camperols.
(…)
Trobem plenament establerta la institució de l’hereu, costum feudal derivat dels llinatges senyorials que volien conservar el patrimoni i l’orgull del patronímic que féu que la successió fos sempre per línia masculina única. Aquest costum de la noblesa fou adoptat també a les classes populars camperoles, que de vegades, fins i tot en benefici dels senyors, mantenien unit el nucli de l’explotació agrària i el patrimoni.
(…)
Senyores i pageses en el context de la revolta remença
(…)
Els drets feudals s’enduriren més durant els segles següents, de manera que, com hem vist abans, va esclatar la revolta remença que es va resoldre amb la sentència de Guadalupe arbitrada pel rei Ferran el Catòlic. Els abusos dels senyors damunt dels remences queden reflectits en la sentència arbitral de Guadalupe, en què se citen definits abusos de gènere. És a dir, a més de les servituds i mals usos als quals es veien sotmesos tots els serfs de la gleva, homes i dones, n’hi havia alguns que afectaven només les dones. És a dir, que dins del seu grup elles sofrien una pressió senyorial major, justificada només per qüestió de sexe. Ja hem parlat d’un control de la virginitat, ho veiem en la redempció de noies verges. També hi ha un dels sis mals usos que es refereix directament al comportament de la dona, la cugucia, que castigava l’adulteri femení.
Es detecta també un abús del poder senyorial obligant algunes mares remences a alletar el fill del senyor, en perjudici del seu propi fill. Decreta la sentència arbitral que el senyor no pugui prendre per dides per a sos fills o altres criatures, les mullers dels pagesos de remença, amb paga ni sense paga, sense la seva voluntat. Algunes noies es veien obligades a servir els senyors i senyores, també alguns nois, però penso que a aquest servei personal i domèstic s’hi veien més obligades les noies que no pas els nois, ells treballarien majoritàriament les terres del senyor al costat del pare.
Finalment, la sentència esmenta el degradant dret de cuixa, és a dir, el dret del senyor a dormir la nit de noces amb la núvia del pagès, del qual certament no tenim documentat cap exemple concret, i que no sabem si efectivament es donava. De tota manera, no era un dret, ja que cap llei no el recull com a tal, sinó en tot cas un abús il·legal. No creiem que fos habitua, ja que d’una manera o altra n’hauríem trobat algun exemple concret. De tota manera, que els homes poderosos abusin de les noies de les classes inferiors ha estat i és tan «normal», que així com no podem demostrar que fos un costum arrelat, tampoc no podem negar que existís la creença que hi tenien un cert dret, i potser en algun indret encara es donava el ritual humiliant que prohibeix la sentència, és a dir, que en senyal de senyoria, la nit de noces, «après que la muller serà colgada en lo llit, passar sobre la dita muller».
(…)
Hi ha en el destí tràgic d’aquesta dona [Maria de Montpeller], i també de la seva mare, quelcom màgic. Són dones que traspuen en certa manera aquell alè altmedieval, quan encara els homes veien en elles quelcom diví i profètic i ni menyspreaven llurs consells ni negligien llurs respostes, com consta a la Germània de Tàcit.
(…)
4. El marc urbà
Cercarem ara les dones a les ciutats. En els darrers segles medievals es produí arreu d’Europa un important renaixement urbà, de manera que, tot i que encara la majoria de la població vivia al camp i dels fruits de la terra, les ciutats i les viles varen veure una important afluència d’habitants, i rebien dels monarques privilegis que garantien l’autogestió d’uns serveis bàsics i els drets i les llibertats dels ciutadans. Ens preguntem, ¿quins drets i quines llibertats tingueren les dones urbanes?
Aquest procés no l’hem de veure com a contrari o contradictori amb l’estructura feudal de la societat, sinó com a conseqüència. Els privilegis atorgats als ciutadans afecten els contractes personals que regien aquella societat jerarquitzada. Però, a més, apareix la mentalitat burgesa i els problemes propis de la vida urbana. Els excedents produïts pel treball de la terra i l’expansió exterior crearen unes possibilitats de consum que feren necessària una producció artesanal. El comerç interior i exterior donaren pas a l’aparició de mercats i mercaders i a l’enriquiment d’alguns sectors. Quin paper es reserva a les dones en l’artesanat, els gremis i els negocis? Com afecta la mentalitat burgesa en la percepció que es tenia de la dona?
A Catalunya, l’afluència de pagesos a viles i ciutats s’incrementà a causa de l’estructura de la família feudal. La institució de l’hereu foragitava del mas els cabalers, i també la pressió cada cop més forta dels senyors feia que alguns pagesos sortissin de la terra per cercar una feina millor i espais de llibertat a les ciutats privilegiades.
(…)
Ciutadania
El renaixement urbà implica certes formes diferents de vida i de costums i també un nou concepte de treball. Els mercaders, els menestrals, els mariners i els banquers foren els protagonistes de la nova història social i econòmica, com ho foren els camperols i les camperoles, els cavallers, les dames i en certa mesura els monjos en els segles anteriors. Ens podem preguntar, d’entrada, quin paper va reservar a les dones la societat urbana precapitalista, i ja podem avançar una conclusió: el canvi no va beneficiar en absolut les dones. En la nova societat no tenien altre protagonisme que la cura de la casa i dels fills, mentre s’infravalorava la seva tasca, fins i tot la maternitat. Va ser vedat a les dones qualsevol paper polític en el regiment de les institucions urbanes, és a dir, que mentre una senyora feudal podia regir un castell i un territori, una burgesa mai no podia participar en la política municipal o gremial. Elles no tenien accés als estudis reglats. Gairebé sempre era silenciada la presència femenina en els estatus dels gremis, no els quedava quasi cap més sortida laboral que el filat, la costura, l’elaboració del pa i el servei domèstic. Tot i així, trobem dones lletrades, i també algunes que dirigien obradors, d’altres que participaren del món dels negocis, i encara d’altres que practicaren la medicina. Podem dir que totes les dones de tots els estaments socials treballaven amb les mans, tot i que la majoria van acabar fent-ho al marge de les institucions gremials.
(…)
5. Presències insospitades i marginals
(…)
Noves espiritualitats
(…)
Entre els moviments herètics, també tenim documentat un nombre important de dones. Dins del moviment càtar les dones van tenir un paper especialment rellevant, ja que assistien als concilis podien predicar i arribar al màxim grau dins el ministeri, és a dir, a ser «perfectes» i a administrar el sagrament o consolamentum. Pels càtars les ànimes viatgen dins dels cossos fins a arribar, per les seves obres, a un camí de perfecció, i el sexe era un mer atzar. Hi hagué dones de la noblesa pirinenca fortament vinculades al moviment càtar com les de la casa de Castellbò.
A través de les cròniques de la Inquisició podem veure que hi figuren més dones que no pas homes com a penitents que havien confessat, i que eren caiguts en delicte i crim d’heretgia contra la fe catòlica. Així, per exemple, a Barcelona en la llista de penitents que va sortir els dominicans de Santa Caterina al mes d’agost de 1488, hi figuraven 33 homes i 84 dones, que participaren en una tètrica processó. Realment la crònica de l’inquisidor ens mostra una vergonya pública i una ostensible forma d’assenyalar les dones, i també alguns homes, que pensaven diferents del que pensava la jerarquia eclesiàstica. Es distingia aquelles dones i aquells homes amb un vestit que els assenyalava com a confessos i penedits d’heretgia, havien de portar aquella indumentària durant tot un any.
(…)
Metgesses, llevadores i bruixes
No ignores que quan hom és sa o malalt, elles serveixen pus diligentment, e millor e pus netament que hòmens. (Bernat Metge, 1925, 149)
L’exercici de la medicina havia estat des de temps immemorial en mans de les dones. Amb la reglamentació dels estudis generals, als quals no tenien accés les dones, elles no podien obtenir el títol de metgesses. El primer Estudi General de Catalunya, el de Lleida, impartia ensenyament de medicina des del 1300, de tota manera encara en els darrers segles medievals trobem dones practicant la medicina: guaridores, herbolàries, llevadores, hospitaleres i fins i tot metgesses, amb llicència reial, que adquirien el permís per guarir després d’una provada experiència d’activitat, diguem-ne clandestina. Encara perdurava, doncs, la vella tradició de la transmissió de coneixements mèdics entre dones per via oral; era un aprenentatge pràctic i no reglat, per la qual cosa es fa molt difícil seguir-ne el rastre. El que sembla cert és que hi havia una medicina paral·lela a la que s’ensenyava a les universitats. Aquesta medicina era practicada majoritàriament per dones. En podem veure un exemple concret en un permís reial atorgat pel rei Joan I:
«Informat per testimonis fidedignes, que vós Francesca, vídua de Berenguer Ça Torra, mariner de Barcelona, fa molt temps que exerciu l’ofici d’obstetrícia, i que heu passat la vostra vida administrant diversos medicaments a dones prenyades, parteres i d’altres, a nadons i infants, i també a d’altres persones que han recorregut a vós en els seus dolors i malalties, i els heu donat remeis molt útils i discrets a cada un. Per la present carta us concedim, a vós dita Francesca, llicència perquè de manera lícita i impune, encara que no hagueu estat examinada sobre l’art de la medicina i la cirurgia, pugueu guarir qualsevol dona prenyada, partera i altres, els infants i qualsevol persona que acudeixi a vós cercant remei i salut pels seus dolors i malalties, i que administreu els medicaments segons acostumeu.»
La principal activitat d’aquestes guaridores era l’obstetrícia, però no l’única, com queda ben clar en la carta reial reconeixent una dona dels estaments populars experimentada a administrar remeis per guarir diferents dolors i malalties. Sabem d’altres dones expertes, com ara una dona de Sant Iscle de les Feixes (Barcelonès) recomanada per un notari per curar «el ma de porcellanes». També trobem dones jueves experimentades en les pràctiques mèdiques, com na Reginó, vídua del jueu Bonjuà de Santa Coloma de Queralt, que fou metgessa de la reina Sibil·la; de la fama dels seus remeis, se’n fa ressò documentació molt diversa com, per exemple, una carta privada en què es recomana a una dona un dels seus medicaments; segons es dedueix del text s’intenta confeccionar alguna de les seves receptes quan Reginó ja devia haver mort.
Les reines preferien dones com a metgesses. Maria de Castella, muller d’Alfons el Magnànim, que molt sovint estava malalta, rebia les atencions dels metges de la cort; però sovint feia venir alguna dona que li havien recomanat, o que ella ja coneixia perquè l’havia atès altres vegades, perquè la guarís. Així, trobant-se a Tortosa l’any 1420, va fer-hi anar una metgessa de Barcelona, ja que l’havien visitat els metges i l’havien informat sobre la impossibilitat de guarir-la.
(…)
Trobem dones acusades de fetilleres, de vegades associades al qualificatiu de metzineres. Moltes eren sospitoses perquè practicaven la medicina i tenien coneixements d’herbes i plantes remeieres, o d’altres productes d’origen mineral o animal, i també de compostos que servien per fer aigües, ungüents, pólvores, per això se les creia capaces de donar i prendre l’amor i la vida.
(…)
Les ordenacions de la Vall d’Àneu, promulgades pel comte Arnau Roger IV de Pallars força anys abans, el 1424, recullen la prohibició de la bruixeria, imposant en alguns casos la pena de mort. La bruixeria s’associava al culte al diable, en forma del «boc de Biterna», i els mals que hi anaven associats: l’infanticidi, l’administració de metzines, maleficis o «lligament a hom o fembra per pertorbar matrimoni, en tal guisa que el marit no pugui haver còpula carnal amb sa muller».
(…)
Conclusions
Conscient que la història ha exclòs tant les dones com els seus coneixements, voldria que aquestes pàgines servissin d’aportació per tal de recuperar l’experiència vital de les dones. Voldria insistir en tres aspectes: en primer lloc, la gran presència femenina en la nostra documentació medieval, per mitjà de la qual veiem nen moltes dones l’autoritat, la llibertat i la voluntat de deixar testimoni de la seva vida. Llavors cal que ens preguntem, on són les dones en els llibres que expliquen la nostra història?
En segon lloc, voldria remarcar el paper que han desenvolupat la transmissió d’uns sabers que van més enllà de la cultura dominant, que es mouen dins un ordre simbòlic del qual la llengua és una expressió.
Finalment, voldria insistir que el seu principal paper al llarg de la història el podem trobar en la pràctica de relacions humanes. Crec que en podem parlar com a dipositàries i transmissores d’una altra cultura que es refereix a la procreació, l’alimentació, la salut, l’amor; són les especialistes en relacions humanes que van més enllà de les relacions de poder.
(…)
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Relacionat: