Breu fragment del llibre «La dona alada i les feres del Cardós», de Jan Lengua Doya i Blanca Doya Peroy (Edicions Salòria, 2018) i vídeo de la seva presentació a Ribera de Cardós (Pallars Sobirà). Al conte del llibre hi trobem el record de les formes d’ajuda mútua i vida comunitària que existien entre el veïnat, abans de l’abandonament massiu dels pobles. Afegim també alguns fragments d’«El comú català» que fan referència al Pallars.
El 2018 el Grup de Treball sobre Termes i Béns Comunals del Pallars Sobirà va publicar l’estudi «Béns comunals. Un sistema d’organització del passat per gestionar el present». Es pot descarregar a la Biblioteca.
La dona alada i les fades del Cardós
«Mai és massa aviat per portar els nens i les nenes a caminar per la muntanya. Com tampoc és massa tard perquè els avis i les àvies els acompanyin.»
«Fa alguns anys, aquí a les Valls de Cardós, com a moltes valls veïnes, hi vivia molta gent, que s’ajudaven en tot: en les malalties, en els treballs del camp, en fer festes… Però van arribar notícies que a les ciutats es vivia millor, treballant amb millors condicions. Sigui com sigui, els pobles es van gairebé buidar, i com menys gent quedava més es barallaven entre ells. Això ha arribat fins al punt que ja no celebren ni la castanyada, ni el ninou, ni disfresses, ni bitlles, ni festes majors. Tampoc s’ajuden en les feines del camp, a collir trumfes, a triar fesols o a fer la matança del porc. Tampoc van a rentar al safareig, ni surten a escampar el carrer. Hi ha tanta tristor que no volen veure gent, ni camins nets, ni nens jugant al carrer. S’han tornat fers com els gats fers, els galls fers i els porcs fers.»
El comú català. La història dels que no surten a la història
«L’historiador Josep M. Bringué i Portella, quan exposa el sistema de drets i solidaritats col·lectives al Pallars, parla de tres pilars bàsics: primer, una organització política pròpia, potent i molt independent del poder senyorial; segon, el control de les comunitats sobre un conjunt de serveis públics que no eren monopoli senyorial, com la taverna, la carnisseria, la fleca, la botiga o els mitjans de la indústria de transformació (els molins, els forns, les fargues, etc.); tercer, tot el que està relacionat amb el domini i l’aprofitament dels recursos naturals com a explotació comuna per a garantir la igualtat d’accés de tots els veïns, és a dir, els béns comunals (BRINGUÉ, 2002).»
«Segons l’historiador medievalista Jordi Bolòs, el que es detecta en aquestes valls és el poc interès que tenien els senyors en enfrontar-se amb els seus habitants per obtenir més rendes, segurament a causa de la fortalesa d’aquestes comunitats, que en alguns casos com a Andorra, se sap que van lluitar contra els senyors (BOLÒS, 1996). En el segle XII Andorra estava formada per sis parròquies administrades per assemblees obertes a tots els veïns. Al Pirineu aquestes assemblees de veïns van arribar a tenir un poder molt important, ja que decidien elles soles, sense el consentiment ni la intervenció d’un altre poder, sobre els seus problemes locals, el comunal, etc., i defensaven el seu territori de qualsevol atac. Van subsistir així més temps que altres comunitats no pirinenques. Un exemple és el Pallars, on sobreviuen fins al segle XIX (VILANOVA ROS, 1996).»
«Les fargues o forges comunals eren obradors existents des de l’Alta Edat Mitjana on es fabricaven peces de ferro necessàries per a les eines agrícoles, ferradures d’animals, eines per a la construcció, armes per a la host veïnal, etc. Consistien en forns que cremaven carbó barrejat amb aire a pressió que abastava altes temperatures que permetien fondre el mineral per separar el ferro (mena) de les impureses (ganga). El sistema de producció de ferro conegut com a “procediment català” –la forja catalana– va ser molt apreciat per aconseguir majors temperatures que les obtingudes amb les manxes de fargues tradicionals. Les citacions textuals i la toponímia mostren fargues en comunitats de muntanya de la Vall d’Aran, la Vall Ferrera (Pallars Sobirà), Fenolleda (Pirineu oriental) i en altres indrets. Segons la historiadora i arqueòloga Marta Sancho i Planas durant el segle IX les fargues van ser construïdes i utilitzades per les comunitats camperoles per satisfer les seves necessitats d’utillatge. Aquesta historiadora remarca l’estructura social de la base productiva organitzada en famílies de camperols capaços de decidir les seves pròpies estratègies de producció, amb la finalitat d’aconseguir l’autoabastiment de les economies familiars (SANCHO I PLANAS, 1997).»
«La desamortització de Madoz, que no seria derogada fins al 1924, va continuar el seu procés espoliador, i amb això la resistència del comú. Un cas d’estudi sobre la desamortització dels béns comunals al Pallars Sobirà mostra com els veïns de Llessui van lluitar perquè aquests quedessin exclosos de la desamortització, fins al punt –com veurem més endavant– de crear una Societat de Veïns de la muntanya de Llessui per comprar els terrenys quan tots els altres intents havien fallat. En el context de l’alta muntanya, els béns comunals eren decisius per a tots els grups socials. Per a aquells que tenien menys recursos el comunal era imprescindible per a la seva subsistència i l’accés gratuït o semigratuït a les pastures tradicionals també era important per a les classes més benestants. La interferència externa sobre el comunal reforçava vincles de clientelisme i paternalisme que creava contrapartides menys materials i afectava la cohesió de la comunitat en el seu conjunt. Fins al 1875, l’Estat es veia com un poder llunyà i abstracte, però a partir d’aquell any van créixer les postures realment intervencionistes i el poble optà per la creació d’un instrument de gestió amb aparença moderna. La superfície afectada per la llei de 1855 –tant pel que fa a boscos, terres o pastures– era molt considerable, no només en el context de la vall sinó, també, en l’àmbit del Pallars Sobirà.»
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Relacionat: