Alguns fragments de «L’economia social catalana als inicis del segle XX. Cooperació, solidaritat i valors» (Pagès Editors, 2016), estudi d’Ignasi Faura Ventosa, advocat expert en dret cooperatiu, de l’economia social i dels drets dels consumidors.
El llibre es pot comprar aquí. A la Biblioteca es pot descarregar un fragment del llibre en pdf, aquesta presentació i el primer capítol.
Presentació: Una realitat poc coneguda
Sovint la història està excessivament orientada a l’anàlisi del poder i les formes de dominació econòmica, sense donar gaire valor a algunes de les dinàmiques socials que han fet possible el desenvolupament de la societat, de l’economia i la política de cada país.
A Catalunya la industrialització i la formació d’una potent burgesia industrial va anar acompanyada de l’aparició de l’obrerisme i del renaixement de la política catalanista. L’acció de la burgesia ha polaritzat l’atenció al llarg del segle XIX i començament del segle XX, deixant en segon lloc la contribució de les classes populars al progrés d’una societat més justa i democràtica, així com la seva contribució al procés per la llibertat de Catalunya durant aquells anys.
Un dels factors que contribuí a la construcció de la identitat de les classes populars al començament del segle XX fou el desenvolupament de l’economia social a Catalunya, especialment entre 1898 i 1920, en particular les noves formes d’organitzacions obreres i populars com els ateneus, les cooperatives, els sindicats agraris i pòsits de pescadors i les associacions de tota mena.
Entitats situades a la rereguarda de les lluites sindicals i polítiques, aixecaren un entrellat de societats arrelades als barris i als pobles d’arreu del país, que aglutinaven els obrers, els pagesos, els menestrals i, en bona part, la petita burgesia. Organitzades per poder accedir en millors condicions al subministrament d’aliments, a noves formes de producció col·lectiva, a l’accés a la salut, a l’educació, a la cultura i a l’esbarjo, crearen en bona part els fonaments de la cultura obrera i popular d’aquells anys, tot aprenent a gestionar de manera col·lectiva els seus escassos recursos i les expectatives de canvi a què aspiraven.
Formava aquestes societats una xarxa econòmica i social de notable amplitud, amb nombre superior a les tres mil entitats i una mitjana de cent famílies per entitat. Algunes de molt més àmplies com la cooperativa la Flor de Maig, la mutualitat l’Aliança o l’Ateneu Enciclopèdic Popular, tenien afiliada, d’una manera o altra, a pràcticament la meitat de la població catalana dels anys vint i trenta.
Com diu l’historiador Pere Gabriel,
aquelles cooperatives crearen territoris de cruïlla i aiguabarreig d’una cultura popular i obrera, en la qual s’entrelligaven afirmacions i tradicions republicanes, obrerismes i catalanistes progressius, idees i morals llibertàries, socialismes reformistes o no tant, excursionismes i discursos naturistes, preocupacions higienistes, autodidactismes i exercicis de cultura, teatrals i d’oci.
El terme economia social havia aparegut a França a mitjan segle XIX, amb Proudon, Le Play i després Charles Guide, que organitzà el Palau de l’Economia Social en el marc de l’Exposició Universal de París de l’any 1900. Es difongué per Europa, conjuntament amb les idees de la cooperació i el mutualisme.
Amb la República, l’any 1934 la Generalitat promulgà la que seria la primera llei de l’economia social a Europa, la Llei de bases de la cooperació per a cooperatives, mutualitats i sindicats agrícoles, que per primera vegada regulava el conjunt de societats amb activitat econòmica «que tinguessin per finalitat la millora de les relacions humanes, a posar els interessos col·lectius per damunt de tota idea de benefici particular i suprimir el lucre entre els seus associats i entre aquests i la societat respectiva».
En els últims trenta anys han aparegut valuoses aportacions històriques sobre el moviment obrer i agrari, el cooperativisme, el mutualisme, les societats agràries i el cooperativisme del camp, i sobre els ateneus, orfeons i societats obreres culturals. Però manca encara una visió de conjunt de les aportacions d’aquestes societats a la realitat del país, que són sens dubte molt notables.
Cal tenir en compte, a més, les característiques del període històric al qual ens referim. S’esdevingué la crisi general política i econòmica de 1898 produïda per la derrota militar en la guerra de Cuba i l’enfonsament de l’economia colonial, la vaga general obrera de 1902, la Setmana Tràgica de 1909, el gran creixement industrial d’aquells anys, especialment durant la Primera Guerra Mundial fins a la vaga general de La Canadenca, que provocà una forta crisi social a Catalunya i la pèrdua de l’hegemonia de la burgesia industrial. Fou un període de creixement i estructuració rellevant de les organitzacions obreres i populars, de l’economia social a Catalunya.
El llibre pretén aportar nombroses dades d’aquest procés de construcció d’una societat popular paral·lela, veient els aspectes propis de cada tipus de societats, per acabar comprovant l’aparició i consolidació d’una cultura popular i associativa autònoma, ancorada en els ideals i valors que contribuïren a fer possible l’accés a la República i a la Generalitat de Catalunya el 1931.
Cooperativisme i mutualisme foren els models d’organització popular, al camp i a la ciutat, d’autogestionar les necessitats de la població, enmig del desinterès i abandonament per les classes dominants, també dites en aquella època «classes directores», de les condicions de vida i de treball del poble. Obrers, camperols i menestrals aprengueren a organitzar-se pel seu compte, a gestionar directament les seves necessitats, a actuar autònomament en àmbits de la producció, del subministrament de queviures i altres articles de primera necessitat, de forjar una cultura pròpia en què els valors de la solidaritat, d’ajuda mútua i d’exigència de llibertats i igualtat civil contribuïren a aixecar un moviment d’emancipació social, de democratització de l’economia i la societat, de conquerir la llibertat nacional, la revolució de vegades.
En el darrer capítol m’estendré en l’actualitat i vigència d’aquestes idees i valors de l’economia social, amb el benentès que la construcció d’una societat i una nació lliures, d’una economia solidària i equitativa, exigeix el rearmament d’una cultura popular i potenciar de nou l’autocapacitat del treball, del consum i de la cultura. Mitjançant aquestes accions es promou el desenvolupament de formes econòmiques plurals i participades, i una societat civil forta i activa, profundament compromesa amb la democràcia, la llibertat i el país.