Explica Daniel Ventura i Solé a «Valls després del Decret de Nova Planta»:
La derrota del 1714 marca el daltabaix més clar de la història de Catalunya. «Todos sus fueros y privilegios quedan derogados y no hay màs fuero ni privilegio que la voluntad del rey». Escriu la Núria Sales a la «Història dels Països Catalans»: «Els mitjans per a exercir el govern propi foren destruïts. Edictes i amenaces anaren renovant durant anys la prohibició general de guardar armes, ni que fossin ganivets de punta, excepte que fossin encadenats a taula. Els únics no-nobles a qui es permeté l’ús d’armes foren paisans armats filipistes que havien de col·laborar en la repressió. Les defenses dels castells que no eren reials foren enderrocades, les muralles de moltes viles parcialment desguamides… (L’Espluga, Ciutadilla, Guimerà, Riudabella, Sarral, Rocafort, Conesa, l’Aleixar, l’Albi, Prades, Barberà, per citar-ne algunes). Als «sediciosos», els fou embargada la totalitat del seu patrimoni… És ben significatiu el cas de Jaume Fortuny, pagès de Bràfim, amb un «patrimoni» que comença i acaba amb la casa, el corral, un ruc, els estris de pagès i els més corrents de la casa d’un treballador.
Josep Vallverdú, al seu poemari «Pa de forment» (2020), inclou el poema «Pa encadenat»:
Tracteu el pa com un amic de sempre:
el pa no es «talla», es llesca, si no és
aplanat com aquell dels semites.
«Prengué el pa, el partí
i el donà als seus deixebles.»
A les cases hi ha un ganivet gros
que serveix per llescar el pa del dia.
Anys ha feien, amb la punta del ganivet,
una creu al pa, senyal de santedat.
Vet aquí que un rei tirànic decretà
la requisa de les armes, ganivets i tot,
només es respectava el del pa… però manà
que que fos reblat a la taula amb una cadena.
Oi que a ningú agraden les cadenes?
Doncs aquell rei no només encadenava el pa,
també els súbdits amants de la llibertat.
Tots els reis fins avui han fet semblantment,
engrillonant els homes i les paraules.
Que no ens falti el pa de cada dia.
–
Feu una ullada al vídeo «El Decret de Nova Planta contra el poder popular a Catalunya», fet amb un fragment del llibre «El comú català»: