«Bases para una política económica local alternativa. Del desarrollo local neoliberal al desarrollo local autónomo, autogestionario y autocentrado», document elaborat per Autonomía Sur, cooperativa andalusa dedicada a assessoria legal, estudis socioeconòmics i projectes d’economia social. Publicat el 21 de març de 2016.

1. Presentació

Aquest document té com a propòsit servir com a guia per a la millora d’una economia local. Malgrat cal tenir en compte les qüestions específiques de cada localitat, en aquest document s’intenten posar les bases d’una política econòmica i de foment local alternativa. L’objectiu últim és millorar la capacitat que tenen les persones d’un territori o localitat de resoldre els seus problemes econòmics, concretats en l’objectiu últim de mantenir i enriquir la seva vida.

Per tant, aquest document pretén ser útil per establir les bases sobre les quals establir estratègies de millora del model socioeconòmic local, desenvolupar de manera general objectius, estratègies i plans d’acció viables per al desenvolupament d’una estructura productiva local on la producció cooperativa, el consum responsable, la distribució justa i les finances ètiques prenguin el protagonisme. Tot això tenint en compte que l’objectiu general de tota l’estructura econòmica local és la generació de treball autogestionat perquè totes les persones puguin viure dignament a la seva localitat.

2. Bases d’una política econòmica local alternativa: del desenvolupament local neoliberal al desenvolupament local alternatiu

2. 1. El desenvolupament local neoliberal: elements definitoris i efectes

Les polítiques de desenvolupament local posades en marxa a les localitats andaluses durant les últimes dècades, amb l’impuls de la Unió Europea, poden anomenar-se «neoliberalisme territorial». Com a tals han estat un instrument de les elits per posar al seu servei els territoris, juntament amb les persones i la natura que els conformen.

Aquestes circumstàncies no han evitat que la majoria de les estratègies «progressistes» de promoció de desenvolupament local hagin impulsat aquestes estratègies. És a dir, tant governs locals conservadors com progressistes han posat en marxa mesures similars de política econòmica local.

Aquestes polítiques i estratègies s’han basat en tres elements fonamentals. En primer lloc, en la mercantilització de qualsevol recurs del territori potencialment vendible o rendibilitzable en termes monetaris. És el que s’ha anomenat «posar en valor» el territori.

En segon lloc, s’ha intentat per tot els mitjans la valorització social de l’empresari capitalista com el generador de riquesa social, rebatejat com a «emprenedor». Aquest ha estat considerat el nou creador i heroi social, necessari per generar ocupació i acabar amb els problemes econòmics, amagant que són les persones treballadores, les classes populars i treballadores, les veritables generadores de la riquesa, dels béns i serveis que serveixen per satisfer les necessitats humanes.

Per últim, aquestes polítiques han utilitzat la inversió pública per afavorir l’acumulació privada de capital. És a dir, realitzar despeses, impulsar inversions o augmentar les subvencions que amb diners públics serveixin per atraure o afavorir el capital, ja sigui local o forà. En definitiva, posar allò públic al servei del capital i, per tant, dels seus interessos.

Després de tres dècades de posada en marxa, cada dia és més evident que el desenvolupament local neoliberal ha servit per reforçar el poder global o supremacia de les grans empreses transnacionals, els capitals de major dimensió de cada territori, així com les oligarquies locals. Els recursos endògens territorials s’han posat al servei «dels de dalt».

A més, l’assumpció crítica d’aquestes estratègies ha provocat en molts casos la «culpabilització de la vítcima». Igual que passa amb els aturats i el concepte d’empleabilidad, als territoris empobrits («sud-desenvolupats») se’ls fa responsables de no ser prou competitius o posar en valor el seu potencial en un context que es ven com a ple d’oportunitats. De forma similar a com un aturat competeix amb un altre per un lloc de treball cada vegada més escàs, els barris, pobles o ciutats han de competir entre ells per veure qui és el més atractiu a inversions foranes.

Amb aquestes estratègies de «neoliberalisme territorial» són els capitals els qui disposen del monopoli de la «participació» i les comunitats locals només poden competir entre elles per atraure’ls mitjançant la posada en pràctica de mesures que afavoreixin la seva valorització. Així, com diria E. Galeano: «Fins fa 20 o 30 anys, la pobresa era fruit d’injustícia (…). Ara la pobresa és el càstig just que la ineficiència mereix.»

2.1. El desenvolupament local alternatiu: definició, objectius i instruments

2.2.1. El desenvolupament local des d’una perspectiva popular i comunitària: autònom, autocentrat i autogestionari

Des d’una perspectiva popular i comunitària, entenem per desenvolupament local la capacitat que les persones que habiten un determinat territori tenen per resoldre els seus problemes econòmics, concretats en l’objectiu de mantenir i enriquir la seva vida. Aquesta perspectiva busca alternatives a partir de la consideració d’allò local, del municipi, de la comunitat o del territori com un «camp per a la lluita» on tots aquells que són despullats per part del capital de part del seu esforç i/o riquesa a través de moltes vies puguin organitzar-se i oposar-se a les pressions derivades de les estratègies del capitalisme global.

Allò local no és només una part del tot. En allò local es reprodueixen a escala les dinàmiques i contradiccions pròpies d’allò global. Entenem el barri, municipi o territori en general com un entremat de relacions socials que anem construint a partir de processos comunitaris que tenen el territori com un espai de referència. No es tracta d’un espai tancat, d’un àmbit administratiu, d’una cosa que ens limita. És, més aviat, el context en què vivim en societat, i experimentem les seves contradiccions i la lluita per millorar-la. Precisament en un món globalitzat, el nostre entorn més proper pot contenir bona part de la complexitat, dels conflictes i contradiccions que travessen l’ordre global i constituir-se l’espai de conflicte per excel·lència.

Es tracta d’apostar per una «alternativa comunitària» que té per eina essencial l’economia cooperativa, transformadora i autogestionària. Un marc socioeconòmic que persegueixi una redefinició de les relacions socials i noves formes de producció, distribució, finançament i consum, fonamentades en categories radicalment democràtiques i ecològiques.

Des d’aquest marc de propostes econòmiques alternatives s’ha de passar del desenvolupament local neoliberal al desenvolupament local autònom: fer una economia des de baix i des de dins. Cal canviar la brúixola i passar de la competitivitat i l’exportació (estratègies de maximització del benefici) a prioritzar les necessitats bàsiques de les persones del territori. Es tracta de buscar una via autocentrada a través del desenvolupament de les forces productives endògenes i el corresponent control de l’acumulació, de manera que puguem parlar de «sobirania econòmica territorial».

En definitiva, passar d’un desenvolupament local depenent i subordinat al capital privat a un desenvolupament local autònom, autogestionari i autocentrat que serveixi per anar gestant des de baix espais de poder real en tots els àmbits de la realitat (allò polític, allò econòmic, allò cultural, etc.). És per generar aquest nou desenvolupament local que cal impulsar l’Economia Social Transformadora (EST).

2.2.2. Allò local com a camp propici per a una nova Economia Social Transformadora

El món local, per tant, té una escala adequada i propícia per assolir una nova Economia Social Transformadora (EST). El major apropament entre economia i societat, i els dispositius de promoció econòmica i ocupació dels ens locals són un espai molt adequat on articular el gruix de les polítiques corresponents.

L’EST i el desenvolupament local poden interactuar de forma útil si es despleguen conceptual i operativament amb una voluntat transformadora explícita. Una concretant en la seva pràctica els valors cooperatius diferenciats dels actuals dogmes i valors capitalistes, l’altra identificant desenvolupament local amb desenvolupament endogen i ambdues, en conseqüència, construint noves realitats sota el paradigma de la sostenibilitat integral: individual, social i ecològica.

El pilar essencial d’aquest nou model d’economia local o desenvolupament territorial comunitari són les iniciatives econòmiques populars i cooperatives existents al territori. La base del futur d’aquestes iniciatives es troba en el teixit social autònom que aposti per aquesta alternativa d’economia cooperativa i transformadora.

Al mateix temps que és necessari recolzar i assentar les iniciatives existents, cal impulsar la posada en marxa d’iniciatives col·lectives originades en els diversos col·lectius socials, culturals i veïnals, les organitzacions ecologistes i sindicals. És a dir, afermar un «moviment socioeconòmic assembleari local» que conjugui autonomia i cooperació amb el propi poder local, i que sigui capaç de generar ocupació i riquesa a curt, mig i llarg termini.

D’altra banda, és d’interès realitzar anàlisis per a la possible «recuperació» d’empreses convencionals en crisi. Davant la situació de tancament d’una empresa, la creació d’una cooperativa per part de les persones que hi treballen és una alternativa per continuar amb l’activitat i l’ocupació. En aquesta situació és fonamental la presència i actuació de les organitzacions sindicals.

La forma jurídica que els actors de l’EST adoptin per regular la seva activitat és secundària; la seva adscripció al sector prové de la pràctica. Amb major motiu encara, quan sovint les lleis de cooperatives i de societats similars, per una malentesa empresarialització, intenten apropar aquestes experiències a les societats mercantils. D’això es desprèn que, d’una banda, existeixen associacions o fundacions del camp social i cooperatives que no són expressions d’EST perquè en la seva activitat quotidiana persegueixen la mateixa finalitat  i funcionen de la mateixa manera que una empresa mercantil típica i, de l’altra, que existeixen empreses jurídicament mercantils que sí que formen part de l’EST, ja que practiquen els seus valors i principis.

2.2.3. Caracterització, objectius i principis de l’Economia Social Transformadora

Les entitats i activitats pròpies de l’EST contribueixen al desenvolupament del municipi on estan situades. És habitual que molts projectes d’aquest sector neixin per resoldre necessitats d’una població determinada; aquells que les impulsen sovint viuen a la mateixa, igual que els seus proveïdors i col·laboradors; a més, els beneficis econòmics circulen dins la població, i són iniciatives que empatitzen amb els problemes de la comunitat i fins i tot s’involucren en les seves activitats socials i culturals. No és casualitat que un dels set principis del cooperativisme prescrigui que «les cooperatives treballen per aconseguir el desenvolupament sostenible de les seves comunitats».

L’objectiu de l’EST, i tal i com s’entén en aquest Pla, és satisfer necessitats dels membres i/o de la col·lectivitat. La producció de béns i serveis passa per davant del lucre. Les entitats, ja siguin en la producció, el consum, la distribució o les finances, s’organitzen de forma democràtica, és a dir, els membres, directament i/o mitjançant els seus representants, participen en la presa de decisions. Preval el principi d’una persona, un vot. La responsabilitat social significa que es tracta d’iniciatives arrelades al medi, tant natural com social, al qual procuren aportar externalitats positives (creació de llocs de treball de qualitat, recolzament a activitats socials i culturals, etc.) i minimitzar les negatives (contaminació, tancament d’altres empreses per culpa de la competència entre activitats, etc.).

Entenem per EST aquella que s’assenta en els següents principis (esborrany de Llei d’Economia Social i Solidària de Catalunya):

• La recerca del bé comú i la creació i distribució equitativa de la riquesa.

• La primacia del treball sobre el capital i els interessos col·lectius sobre els individuals.

• La democràcia econòmica i la voluntat de transformació social.

• El foment de la qualitat i la sostenibilitat de la vida i el medi ambient.

• L’equitat de gènere i el repartiment de les tasques de cura.

• El respecte a la identitat cultural pròpia i el foment de la interculturalitat.

• L’arrelament territorial i l’economia de proximitat.

• La creació de mercat social a partir de la intercooperació entre: la producció cooperativa, l’estalvi i les finances ètiques, la distribució i comercialització just i el consum responsable.

• Les pràctiques de l’autogestió, el treball col·laboratiu, l’ajuda mútua, la solidaritat, la donació, la reciprocitat.

Les línies, agents o sectors econòmics a impulsar per un nou model o estratègies de desenvolupament local alternatiu des d’un Ajuntament poden ser les següents:

• Democratitzar la institució local.

Promoure espais de participació real on la ciutadania i les organitzacions socials participin activament en les polítiques públiques, amb especial atenció a la realització pública i participativa de plans de desenvolupament, auditories i pressupostos.

• Apropiació sostenible i comunitària de recursos.

Són aquelles formes de gestió dels recursos naturals en les quals la propietat o el benefici que s’extreu pertany a una comunitat determinada de persones, que els administra democràticament segons una sèrie de normes. Són els anomenats béns comuns, comunals o el comú. Els béns comuns se centren en l’accés i l’ús dels recursos, més que en la seva propietat.

• Formes de producció i treball cooperatiu, associatiu i democràtic en les activitats productives locals (turisme, comerç, etc.).

El treball cooperatiu té lloc en cooperatives de treball associat, societats laborals, empreses d’inserció, cooperatives agràries de treball comunitari de la terra o de pescadors i altres empreses que són propietat dels treballadors. Es porta a terme també en associacions i fundacions del camp social, o per treballadors autònoms socialment responsables, i es desenvolupa també com a treball col·laboratiu digital, fomentat per les dinàmiques P2P, xarxes distribuïdes de persones on cadascú participa en el grau que desitja per assolir uns objectius comuns que donen com a resultat béns immaterials d’ús lliure. És molt rellevant per als actuals ajuntaments desenvolupar iniciatives empresarials cooperatives alternatives a la provisió a través d’empreses capitalistes dels serveis públics municipals.

• Comercialització justa.

La comercialització justa és una pràctica de distribució de productes efectuats en condicions socials i ambientals adequades entre productors, comerciants i consumidors, i basada en preus justos.

• Consum responsable.

També anomenat crític, conscient o transformador, adopta vàries cares: consum cooperatiu, consum ecològic, consum solidari, consum col·laboratiu i, naturalment, reducció de consum. Tenen cada vegada més rellevància en aquest camp les xarxes comunitàries de consum: cooperatives de consum i d’habitatge en règim de cessió d’ús.

Apostar pel consum responsable i el comerç de proximitat enfront les grans empreses de distribució i producció, entre altres a través de la compra pública establint reserva de mercat i clàusules socials en totes les licitacions i contractacions de serveis que potencien la contractació d’entitats d’EST.

Fomentar la reducció del consum i l’eficiència i sobirania energètica, a partir d’accions de suport a: auditories energètiques, projectes d’autoconsum en energies renovables, mobilitat sostenible, rehabilitació d’edificis, etc.

Adoptar polítiques de «residu zero» que contemplin, entre altres mesures, la recollida selectiva exigent, el pagament per generació i la reducció de residus i empaquetaments en l’àmbit comercial. Prioritzar els empreses d’economia social i solidària en l’àmbit de la gestió de residus.

• Distribució solidària.

Consisteix en distribuir l’excedent econòmic de la producció de manera democràtica i amb criteris d’equitat i de solidaritat. A escala empresarial, implica adoptar ventalls salarials reduïts a les empreses, així com utilitzar part dels excedents per recolzar activitats socials i comunitàries. A escala interempresarial, pren la forma de fons de solidaritat entre empreses.

• Finances ètiques.

Existeixen entitats financeres que obren amb el màxim rigor ètic. Es tracta d’entitats financeres com les cooperatives de crèdit, que són de propietat col·lectiva, gestió democràtica i que, en la seva activitat, prioritzen l’obtenció d’un benefici social per sobre del benefici econòmic. Actuen com una eina per a la transformació social, no com un fi en si mateix amb un objectiu de màxima acumulació de beneficis.

Les administracions públiques locals poden i han de participar com a institucions sòcies de cooperatives de finances ètiques (i d’energies renovables) i utilitzar preferentment els seus serveis.

• Moneda social.

Xarxes d’intercanvi de productes, serveis i coneixements, o bé sistemes de crèdit mutu entre persones, entitats i empreses, basades en el troc multirecíproc, que no utilitzen la moneda oficial, sinó altres sistemes de valoració, d’intercanvi i de pagament creats pel mateix grup, i que reben el nom de monedes socials, comunitàries o complementàries.

La resposta a les emergències s’ha d’emmarcar en una estratègia de transformació social a mig i llarg termini. Una estratègia que s’ha d’acompanyar necessàriament de la construcció de polítiques que integrin, en la mesura del possible, les polítiques econòmiques i les polítiques socials. Poc a poc, és d’interès considerar de forma conjunta la política econòmica, que té com a centre la producció i el consum, i la política social, el centre de la qual és la carència. En aquest sentit, és completament complementari l’impuls de l’Economia Social Transformadora amb el reforç d’aquelles àrees prioritàries per a l’impuls de la cohesió i la inclusió social: rendes bàsiques, serveis i polítiques socials, habitatge, educació o salut.

3. Algunes línies bàsiques per a una nova política econòmica municipalista

L’objectiu últim és impulsar l’economia cooperativa i transformadora als territoris, pobles, barris, ciutats, etc. Es tracta d’avançar cap a la construcció, entre el màxim d’agents possibles, de dinàmiques de subsistència i producció, compartides i democràtiques, que construeixin comunitat i compromís col·lectiu.

Es tracta de «produir per viure», de construir experiències amb el propòsit d’atendre les necessitats bàsiques des d’altres lògiques diferents a les del creixement i l’acumulació basada en l’apropiació del treball assalariat. Noves bases productives locals (buscant altres fonts alternatives de finançament) que permetin generar ocupació arrelada al territori, així com cobrir les principals necessitats humanes reforçant els vincles entre el veïnat

Per assolir l’anterior objectiu es poden posar en marxa un conjunt ampli de mesures:

• Analitzar noves formes jurídiques i de finançament per potenciar la gestió comunitària dels serveis públics municipals.

• Desenvolupar les clàusules socials en la contractació pública de les administracions locals.

• Estudiar i planificar la possibilitat d’unes Jornades i Fira anual d’Economia Social i Cooperativa, on es puguin exposar idees i visibilitzar experiències d’èxit de la localitat o d’altres territoris.

• Establir una Escola Popular de l’Economia Social, amb cursos i formació continuada sobre diverses disciplines socials (dret, economia, antropologia, sociologia, etc.) des d’una perspectiva transformadora i amb l’objectiu de formar sobre i per a la generació d’una nova economia cooperativa i transformadora al territori.

• Estudiar la col·laboració municipal en l’assumpció de riscos per a la posada en marxa d’iniciatives d’economia cooperativa i transformadora. Aposta per la creació de noves cooperatives mitjançant un sistema de garanties que serveixin per avalar.

• Estudi de possibles operacions de rehabilitació d’espais o la compra d’infraestructures públiques i cessió a les organitzacions de l’economia cooperativa.

• Oferir des de l’administració local la possibilitat d’elaborar estudis de viabilitat per a la possible «recuperació» per part de les persones treballadores d’empreses convencionals en crisi.

Dues mesures prèvies a iniciar per a la implantació d’aquest tipus de polítiques podrien ser les següents.

En primer lloc, realitzar un diagnòstic de la socioeconomia local, analitzant amb especial atenció les organitzacions i col·lectius socials existents al territori amb potencialitat econòmica, així com les experiències d’economia social i solidària en sentit ampli.

En segon lloc, crear un dispositiu o «oficina» per a l’assessorament especialitzat per a la creació, gestió i desenvolupament de cooperatives i entitats d’economia social. Des d’aquest dispositiu es podria, a més, generar formació especialitzada i difondre productes financers provinents d’instruments financers ètics i solidaris per impulsar la creació d’empreses d’economia social i cooperativa.

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

• Economia social, cooperativa i comunal a Rojava (21/06/15)
• El municipalisme llibertari (05/09/15)
• El repte de preservar i democratitzar els pobles (13/07/15)
• Economia comunal (11/05/15)