Bon Any Nou!

Dos vídeos i uns fragments del «Costumari català. El curs de l’any» , obra publicada el 1956 per l’etnòleg i folklorista Joan Amades i Gelats.

El primer volum de l’obra (són cinc volums) es pot descarregar en PDF aquí.

El terme ninou havia estat antigament d’ús general per a designar el dia d’avui. Desclot, en descriure la presa de la ciutat de Mallorca, diu: «lo darrer dia del mes de desembre, lo vespre de Ninou, que fa lo temps bel e clar». En la crònica del rei Pere el Cerimoniós hom llegeix també: «A tots los donam un convit general lo primer dia de gener, que solen dir-ne Ninou, en lo nostre gran palau e en la sala general.»

Havia estat costum estès en molts pobles celebrar consell després de l’ofici. El senyor Rector l’anunciava des de l’altar en acabar els Sants Oficis. Tenien dret a assistir-hi tots els caps de casa. Tenia lloc a la plaça o sota l’atri o porxo de l’església. El presidia el més vell dels presents. El consell era per a tractar dels interessos comunals. Tothom hi tenia veu. Els acords presos en consell eren tinguts per sagrats i el seu incompliment comportava la sanció general. El consell d’avui era consuetudinari. Durant l’any hom en convocava sempre que calia resoldre o tractar algun afer d’interès comunal. Quan hom havia de tractar algun afer de crítica d’algun veí, el consell es feia a la sagristia en lloc de la plaça. També podia anar-hi tothom, però només tenien dret a votar els caps de casa. Havia estat costum estès de fer un ball després del consell, en el qual només ballaven els caps de casa i en què el més vell, que havia actuat de president, feia de capdanser. És molt probable que el ball fos d’origen cerimonial i formava part del consell, encara que modernament semblava que no hi tenia cap relació. Antigament, en casos extraordinaris i excepcionals que interessaven a diverses poblacions o a la contrada, hom feia junta d’arbre, que era un consell celebrat al bosc, sota l’ombra d’un arbre secular que abrigava els concurrents. A fi de donar efectivitat als acords presos hom nomenava un capità i un tinent d’arbre, que assumien el càrrec de portar a terme els acords. Les decisions que s’hi prenien eren també considerades com a sagrades. Llavors de la invasió napoleònica van fer-se nombroses juntes d’arbres. Al parc de la Ciutadella de Barcelona es conservava la soca d’una alzina surera secular procedent d’uns boscos de la Junquera, propietat del literat Carles Bosch de la Trinxeria, sota l’ombra de la qual van aplegar-se els batlles d’una cinquantena de pobles empordanesos arran de la guerra amb França. Era costum, un cop finida la junta, fer un ball rodó al voltant de l’arbre, en el qual intervenien tots els concurrents com una mena de segellament i consagració dels acords presos.

Els consellers i jurats de la ciutat de Barcelona, elegits el dia de Sant Andreu, prenien possessió de llurs càrrecs el dia d’avui. Un cop investits de la gramalla distintiva de llur categoria, anaven a la Seu a donar gràcies a Déu per haver estat designats per a l’exercici d’un càrrec tan honorífic. A la tarda tenia lloc la cavalcada del vidre, a la qual assistien oficialment els consellers més importants.

En molts indrets, avui, s’havia fer la subhasta de l’arrendament dels serveis del forn, de la carnisseria, de la taverna i de l’hostal. Aquests establiments solien ésser del patrimoni comú, que els arrendava a qui oferia condicions més bones. La venda del pa, de la carn i del vi solia atorgar-se a qui es comprometia a donar aquests productes a més bon preu, qualitat per qualitat. L’hostal era concedit al qui en donava més d’arrendament. En general, l’arrendament dels tres queviures indicats durava només un any; el de l’hostal solia ésser per tres o per cinc anys. L’encant es feia al mig de la plaça, davant de tothom. Era prèviament anunciat per crida. En alguns punts es feia al matí en sortir de missa; en altres, havent dinat. En començar l’encant el subhastador encenia una candela i mentre cremava podien fer-se ofertes. Quan s’acabava la candela, hom atorgava l’arrendament al darrer qui havia ofert.

(…)

El dia d’avui [ninou, 1 de gener] era l’escollit per a esborrar diferències i recomençar amistats trencades o refrenades. Hom creia que cap altre dia de l’any no era millor que aquest, per raó del sentit de bonesa que el dia comporta. Per aquest efecte, avui, hom transigia i se sentia disposat a restablir relacions que hauria refusat qualsevol altre dia de l’any.

Era costum que el qui se sentia agreujat o ofès abracés el seu ofenedor i li manifestés que donava per esborrat el greuge abans que aquest hagués parlat ni s’hagués humiliat.