Fragments del tercer capítol, a càrrec d’Ivan Miró, del primer número d’Esmolem les eines. Debats de l’Economia Solidària per a la Transformació Social, publicat el 2017. Textos impulsats des de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya (XES) i editorials cooperatives. El capítol sencer es pot descarregar a la Biblioteca. El número sencer es pot aconseguir, per exemple, aquí.

Les ciutats són organismes que han viscut segles. Si excavéssim en els seus sòls, hi trobaríem sobreposats carrers, cases, teatres, circs i edificis públics. Si aprofundíssim en la seva història, veuríem com la civilització de la ciutat, la seva indústria, el seu geni, han crescut i madurat lentament per acció de tots els seus habitants abans d’arribar a ser el que són. I, encara avui, el valor de cada casa, de cada taller, de cada magatzem, només és producte del treball acumulat de milions de treballadors sepultats sota terra i no es manté sinó per l’esforç de les legions d’homes que habiten aquell punt del globus […]. ¿Qui té dret a apropiar-se de la més petita part d’aquest terreny, o l’últim dels edificis, sense cometre una manifesta injustícia? ¿Qui té dret a vendre a qui sigui la menor parcel·la del patrimoni comú?
(Piotr Kropotkin, La conquesta del pa, 1892)

Les ciutats on vivim, les llars que habitem, els territoris que ens alberguen. Les necessitats d’allotjament, d’alimentació, d’abric, de cura, de protecció, d’afecte. Els desitjos de plenitud, de realització, de llibertat, de sociabilitat, d’aprenentatge, de creació, de joc. La memòria, els sabers, els imaginaris, les identitats, la cultura, la comunicació, el llenguatge, les emocions, les sexualitats.

Les relacions socials. La naturalesa que ens sustenta. Els oceans, els boscos, les selves tropicals, els rius, els aqüífers, els minerals, els animals i les plantes, les llavors, l’aire, la biodiversitat. La nostra salut. Els nostres cossos. La nostra existència. Totes i cadascuna de les dimensions de la vida –pròximes o globals, naturals o socials, col·lectives o personals– són avui assetjades per les mil arestes de la voracitat capitalista.

Reestructurant-se i renaixent, superant crisis i contradiccions socials, amb la força  acumulada en dècades de predomini neoliberal, avui el capital –en tant que relació productiva i social– tendeix a fagocitar totes les dimensions de la vida planetària. Mercantilitza, monetitza, privatitza, finançaritza. Explota, extreu, saqueja, espolia, empobreix. Depreda la natura (“recursos naturals”) i les persones (“recursos humans”). Urbanitza, industrialitza, automatitza, digitalitza, robotitza. A l’horitzó: sempre el lucre i la reproducció ampliada del capital. El seu ethos: la raó instrumental, l’individualisme ontològic, l’egoisme, l’autosuficiència, la competitivitat.

Tanmateix, aquesta ofensiva –que mai no ha cessat des que començà– està sent discutida arreu del planeta per una vella intuïció que sí que havia estat oblidada: “tots els béns són susceptibles de ser comuns i gestionats col·lectivament”. No és un lament amarg d’impotència, tampoc una remembrança enyoradissa pel que s’ha perdut. És una força exercida, una capacitat desplegada. És una aposta, material i concreta, de transformació emancipadora de les actuals condicions de reproducció de la vida humana. Intercanviant de forma equitativa. Col·lectivitzant. Treballant associadament. Afrontant la satisfacció de necessitats de forma solidària. Compartint. Cuidant. Creant. Cultivant. A partir de la reciprocitat, la redistribució, l’empatia. Amb l’aprenentatge de la generositat. Coneixent el fil delicat que trena l’autonomia amb la interdependència. Des de la raó i la pràctica crítica. Amb l’ajuda mútua. Amb la cooperació social, que pretén –així que es pugui– erigir-se en la pauta generalitzada d’una nova matriu socioeconòmica. Cada dia la intuïció és corpòria: existí, existeix i existirà una producció social fora de les dinàmiques del capital. Una reproducció ampliada de la vida.

És al bell mig d’aquestes resistències col·lectives, intuïcions polítiques i pràctiques de cooperació socioeconòmica, que en els darrers temps ha guanyat centralitat la noció d’allò que és comú: el comú, el procomú, els béns comuns. Des d’àmbits activistes, de la cultura lliure a l’economia solidària, en espais acadèmics i de gestió institucional, les discussions sobre els commons eixamplen de nou les oportunitats per a repensar els fonaments de la nostra societat.

A partir d’aquest debat, es rellegeix la genealogia del comunal i la seva destrucció a mans d’aquella revolució burgesa que parí el capitalisme i l’Estat modern. Es ressegueixen les temptatives d’autoorganització de la producció i distribució de la riquesa social, i se n’aprèn. Es mesuren les potències i els límits de les formes històriques i actuals de l’economia social i solidària –el cooperativisme, el mutualisme o l’associacionisme– a l’hora de catalitzar els béns comuns. Es discuteix sobre el govern dels comuns i sobre el reconeixement jurídic que ha de tenir –o si n’hi ha d’haver– i la relació que ha de mantenir amb les institucions polítiques estatals. S’analitza la posició dels béns comuns en el mode de producció hegemònic actual, les tensions entre una producció social procomú i l’apropiació privada dels béns naturals, socials i culturals.

Mirar la realitat des dels comuns (redescobrint-los, en cas d’oblit, com el que vivim a les mercantilitzades societats occidentals) ens ajuda a comprendre les limitacions sistèmiques de l’economia de mercat, posa nom a l’apropiació privada de la riquesa social i funciona com una matriu de pràctiques socials capaces de satisfer necessitats  col·lectives. Una eina d’anàlisi, resistència i alternativa al servei de les comunitats locals que cuiden i promouen els ecosistemes mediambientals, els espais urbans col·lectius, les vides comunitàries i els coneixements i altres riqueses comunes (Bollier, 2016).

Ambientals, digitals, culturals o relacionats amb la cura de les persones i els espais de proximitat, cal debatre les estratègies de cooperació social que reprodueixen els béns comuns i que permeten que siguin compartits (Comunaria, 2015). Pensar les relacions que els articulen, testar les institucions socials que poden crear-los, preservar-los i generalitzar-los, són reptes imprescindibles per a encaminar-nos cap a unes societats que no tinguin l’objectiu de la reproducció infinita i lúgubre del capital, sinó el de la reproducció ampliada i joiosa de la vida.

Genealogia del comunal: No hi han béns comuns sense institucions del comú

Malgrat que sovint s’hagi descrit l’edat mitjana europea com un període d’irracionalitat i foscor entre la llum de la civilització clàssica i la neollum de l’era moderna (Il·lustració, Revolució liberal, industrialització), cada vegada més recerques assenyalen, per contra, que al llarg d’aquells “mil anys de pugnes entre senyors i pagesos” –o fins i tot de “pagesos sense senyors”– les comunitats camperoles resolgueren gran part de les seves necessitats de forma local i comunitària, a partir d’una economia popular, col·lectiva i autogestionada (Bru, 2010).

Tal com explica David Algarra a El comú català, al centre d’aquella economia es trobaven els béns comunals, un cos de béns rústics pertanyents al comú que complementaven el conreu de la terra i esdevenien imprescindibles per a la subsistència dels camperols pobres. Pastures, boscos, aigües, erms i salines eren usats pels habitants del terme, tot exercint-ne els drets d’aprofitament. La gestió dels recursos motivava la reunió del comú, que establia la tipologia dels treballs de l’activitat rural, determinava els drets d’aprofitament per a cada casa i prohibia el lucre i la comercialització. La reproducció social del camperolat es realitzava, doncs, mitjançant infraestructures comunals –que també incloïen molins, forns, ferreries, fargues i recs–, les pràctiques d’usdefruit i uns organismes de regulació que a Catalunya es denominaven “consells”. Aquelles regulacions socialment instituïdes defensaven la primacia d’uns drets de propietat compartits: la inexistència d’una propietat privada absoluta (Algarra, 2015).

L’existència dels béns comunals no s’entenia, per tant, sense els corresponents instruments d’autogovern: les institucions polítiques del comú. Fossin els consells catalans, els concejos castellans, els batzarre basconavarresos o els tribunals d’aigües de les comunitats de regants de València, les formes d’organització comunal –“universitas”, assemblees generals de veïns, consells oberts i estrets…– van estendre’s arreu de la península Ibèrica per tal de governar els béns comuns a partir dels drets de la terra, el dret consuetudinari i els usos i costums.

La genealogia del comunal mostra, doncs, que no hi ha béns comuns sense institucions del comú, i alhora explica què contribuí a afeblir aquests béns, a deixar-los en un manteniment residual o a fer-los desaparèixer. A Catalunya, un factor inicial d’aquesta erosió fou l’endeutament per a finançar guerres, que obligava a vendre part dels béns comuns dels termes. Un altre fou la contractació emfitèutica, emprada per la Corona catalanoaragonesa per consolidar la colonització de les terres conquerides als musulmans a València o les Balears, que va permetre –amb la Sentència arbitral de Guadalupe (1486)– la creació d’una burgesia pagesa. I, en tercer lloc, la derrota del 1714 significà un atac als usos i costums que s’havien atorgat els mateixos ciutadans i que, en el cas català, haurien format part intrínseca de les Constitucions catalanes. El nou règim borbònic suprimí les restes dels consells (Consell de Cent) i substituí la institució del comú pels ajuntaments i els regidors.

No obstant això, la gran ofensiva contra el comunal arribà amb la creació de l’Estat modern, el naixement del liberalisme i la consolidació de les relacions socials i productives capitalistes; atès que, amb la supressió de les relacions feudals de l’Antic Règim, els béns comunals foren privatitzats i mercantilitzats amb les desamortitzacions, tot excloent la pagesia pobra dels aprofitaments comunals i destruint les institucions d’autogovern. Si l’ofensiva mercantil afeblí els béns comunals, la paral·lela consolidació de l’Estat anorreà les institucions del comú.

El procés d’expropiació de la terra a la població rural fou definit per Karl Marx com a acumulació primitiva: el precedent del procés d’acumulació del capital (“la prehistòria del mode capitalista de producció”), un procés històric de dissociació entre el productor i els mitjans de producció de les antigues poblacions rurals. Com relata Marx, al segle xv els camperols anglesos lliures i autònoms, deslliurats dels jous servils, es beneficiaven col·lectivament de l’usdefruit de la terra comuna, que oferia “pastures als ramats i els fornia de fusta, llenya, torba”; unes propietats comunals que eren “una antiga institució germànica, que sobrevisqué sota la coberta del feudalisme”. Tanmateix, a partir d’aleshores una sèrie de transformacions apuntalaren la naixent classe capitalista, que expropià i privà de la terra els productors rurals. Mitjançant la usurpació forçosa de la terra comunal i la conversió d’aquesta en closos (enclosures), i la de la terra cultivable en pastures privades, s’obligà els camperols a convertir-se en jornalers, “llançats al mercat de treball com a proletaris lliures i desheretats”. El naixent capitalisme, per a Marx, requeria “una condició servil de la massa popular”, que veia “llurs mitjans de treball transformats en capital”.

Aquell procés d’expropiació va rebre un nou impuls al segle XVI amb “el robatori colossal dels béns eclesiàstics”, venuts “a un preu simbòlic a pagesos i burgesos especuladors, que bandejaren en massa els antics subjectes hereditaris i n’aplegaren les tinences”. La transformació de la terra “en un simple article comercial” i la dissolució dels vincles feudals forçaren el naixement d’una massa de proletaris que, arrabassat el seu “ritme habitual de vida”, es convertiren massivament en pidolaires i vagabunds reprimits per una nova “legislació cruenta”. Els “pares de l’actual classe treballadora” –escrivia Marx el 1860– “foren castigats per haver-se transformat forçosament en vagabunds i pobres”.

L’expropiació i el tancament de les terres comunals europees perjudicà doblement les dones camperoles, desposseïdes de la seva participació en els béns comunals. Com assenyala Silvia Federici, tan aviat com es privatitzà la terra i les relacions monetàries dominaren la vida econòmica, les camperoles trobaren més dificultats que els homes per a mantenir-se, i se les perseguí (la caça de bruixes) per confinar-les al treball reproductiu. La unitat que havia existit en el treball productiu-reproductiu per a la subsistència, s’escindí amb l’hegemonia de la salarització i la producció per al mercat, fonamentada en la divisió sexual del treball. Finalment, les estratègies dels terratinents anglesos per a expandir les propietats, abolir el sistema de camps oberts i tancar les terres comunals tingueren un rèplica de dimensions continentals, amb la conquesta dels espanyols d’Abya Yala (‘Amèrica’): a inicis del segle XVII, s’havien apropiat d’un terç de les terres comunals indígenes sota el sistema de l’encomienda (Federici, 2010a).

Anys després (1908), el geògraf Élisée Reclus, a L’homme et la terre, es preguntava: “¿qui suprimí els comunals, qui reduí i abolí completament els dret d’ús, qui llaurà boscos i erms, privant així al camperol del combustible necessari? ¿qui tancà la propietat per marcar la constitució d’una aristocràcia territorial? […] ¿què té d’estrany que la fugida a la ciutat sigui inevitable quan el camperol ja no té terres comunals, quan les petites indústries han arribat a faltar-li, quan els recursos disminueixen al mateix temps que s’incrementen las necessitats i les despeses?”

Associacionisme i cooperativisme obrer:
¿Els primers comuns sota el capitalisme?

(…)

De l’economia social a l’economia solidària dels béns comuns

(…)

El procomú, l’economia social del coneixement, l’economia col·laborativa i el cooperativisme de plataforma

(…)

Vers l’autogovern del comú

Si el debat contemporani sobre el comú nasqué en el context de la crisi econòmica, en l’àmbit acadèmic esclatà el 2009 amb la concessió del Premi Nobel d’Economia a la nord-americana Elionor Ostrom pel seu treball sobre el govern dels comuns. Recollint  experiències d’arreu del món que demostraven que “l’existència d’espais i béns comunals, és a dir, la no-atribució de propietat específica als seus usuaris, no  comportava inevitablement la sobreexplotació dels recursos i la pèrdua i erosió d’aquest patrimoni”, Ostrom tractava d’identificar els principis que caracteritzen els béns comuns. ¿A qui s’inclou i a qui s’exclou en el comú? ¿Amb quines regles d’apropiació? ¿Amb quins mètodes de decisió col·lectiva? ¿Quines formes positives de resolució de conflictes s’estableixen? ¿Com es fa un reconeixement institucional o jurídic extern dels comuns? ¿Com es poden organitzar els comuns de forma multiescalar? (Subirats, 2014).

Segons Madrilonia i la seva Carta de los Comunes, els comuns són un sistema de gestió de recursos que engloba tant les propietats comunals com els béns o recursos de domini públic i la forma de gestió d’aquests béns i les comunitats que els gestionen. Per a Madrilonia, els criteris fonamentals que tot govern del comú ha de respectar són: la universalitat, la sostenibilitat, la democràcia i la inalienabilitat (Madrilonia, 2011). Tanmateix, el debat sobre els comuns, sorgit per fer front a l’ofensiva privatitzadora de béns públics (educació, sanitat), naturals (aigua, energia, llavors) o de coneixement (cultura, comunicació), no ha estat una resposta automàtica, sinó que s’ha correspost amb la naturalesa de les dinàmiques col·lectives nascudes a l’escalf de les resistències a la despossessió: unes pràctiques socials basades en una economia popular molt allunyada de la privatització mercantil, però també distants i refractàries a la gestió burocràtica dels béns estatals (Alonso, 2015)”.

De fet, la noció del comú emergeix en un context de crisi de la sinergia entre mercat i Estat, entre privat i públic (Laville, 2014), i s’escapa de l’escissió binària entre propietat privada (el comú no és mercantilitzable i no pot ser objecte de possessió individualitzada) i propietat pública. Com assenyala Joan Subirats, estaríem referint-nos a béns i recursos que –més enllà de la propietat o la tinença– assumeixen funcions d’interès social, però no pas de les administracions públiques, sinó de la col·lectivitat i de les persones que la componen (Subirats, 2014).

El comú, per a autors com ara Christian Laval, pot ser definit com allò que és públic no estatal. Laval entén que allò que és públic estatal reposa en exigències contradictòries. Per una banda, garantir la universalitat de l’accés als serveis públics, però per l’altra reservar a l’administració estatal el monopoli de la gestió d’aquests serveis, tot reduint els usuaris a consumidors, exclosos de tota participació en la gestió. Segons Laval, allò que és comú ha de posar fi a aquesta divisió entre funcionaris/tècnics versus usuaris. El comú –allò que és públic no estatal– ha de garantir l’accés als serveis mitjançant la participació directa de les persones usuàries en la seva gestió (Laval, 2015).

Aquesta visió, a Catalunya, ha estat desenvolupada des de la gestió comunitària d’equipaments culturals i socials de propietat municipal. Des del laboratori pràctic de l’Ateneu Popular de Nou Barris i altres iniciatives del districte, en els darrers anys s’ha anat definint la noció de gestió comunitària, que té a veure amb la definició constant de necessitats col·lectives, amb la provisió, distribució de serveis i recursos comuns i amb la presa de decisions sobre aquests. Segons les seves impulsores, la gestió comunitària ha de garantir: a) l’accessibilitat de la comunitat als serveis i recursos, facilitant la permeabilitat i la incorporació de qualsevol membre de la comunitat a les estructures de gestió i presa de decisions; b) la transparència en la gestió econòmica i en la resta de decisions; c) l’autocontrol i l’autoavaluació per a revisar el compliment dels criteris de control democràtic dels projectes; d) el reforç dels vincles territorials amb l’entorn, e) la capacitat d’esdevenir una eina al servei de la comunitat que l’envolta per tal de transformar l’entorn; i f) la reversió en els propis projectes i retorn a la comunitat amb criteris de responsabilitat social, bé comú i reciprocitat (Font, Ojeda i Urbano, 2015).

La reflexió a l’entorn de la propietat, la gestió comunitària i sobre allò que és públic no estatal són recurrents en realitats urbanes com ara Can Batlló, un espai veïnal autogestionat del barri barceloní de la Bordeta. Com s’escriu a Comuns urbans a Barcelona, la rellevància d’aquesta experiència no es deu només al canvi jurídic de la titularitat –passant de privada a pública–, sinó també a l’estratègia de lluita veïnal que aconseguí l’espai i que el gestiona amb els principis d’autonomia i autosuficiència econòmica, cooperació i democràcia organitzativa (Observatori Metropolità de Barcelona, 2014). A Nàpols, aquests tipus d’espais estan sent reconeguts per les ordenances municipals com a béns comuns de la ciutat. Iniciatives com ara L’Asilo no només són un servei a la ciutat, sinó també un intent de construir un laboratori d’autogovern, de mitjans de producció comuns basats en la cooperació (Garcia, 2016).

La gestió comunitària (associativa o comunal) d’equipaments públics pot ser ampliada per la gestió cooperativa dels serveis públics, sobretot en els comuns amb dimensions territorials que plantegen una necessitat de partenariats entre actors socials i institucionals. El que a Catalunya, en el pla teòric, s’està desenvolupant com a concertació publico-cooperativo-comunitària, a Andalusia es possibilita amb fórmules com ara les societats cooperatives de serveis públics, en les quals organismes sobretot municipals poden promoure cooperatives i participar-hi, o incorporar-se a cooperatives existents amb altres actors socials per abastir serveis comuns. A França, la societat cooperativa d’interès col·lectiu (scic) és defensada com el model propi per a la gestió dels comuns. Són cooperatives multistake-holders –amb exemples importants com ara Enercoop– que associen productors, consumidors, proveïdors i veïns per produir béns i serveis en benefici d’un territori (Thomé, 2016).

Generalment de manera independent a l’administració, a Catalunya les iniciatives cooperatives comencen a afrontar la producció i la gestió de béns comuns en àmbits com ara l’energia (SomEnergia), l’aigua (Comunitat Minera Olesana), l’habitatge (La Borda), les telecomunicacions (SomConnexió) o la mobilitat elèctrica compartida de les noves cooperatives de plataforma com ara la mataronina SomMobilitat i la mallorquina eCotxe. Les cooperatives, sobretot de consumidors i usuàries, s’estan mostrant com una bona forma jurídica i societària per a articular la dimensió social dels béns comuns.

En el marc de l’economia social i solidària, un dels principals elements que obren l’oportunitat als comuns és el mercat social: un conjunt de xarxes de producció, distribució i consum de béns i serveis, amb criteris democràtics, ecològics, feministes i solidaris, constituïdes per empreses de l’economia social i solidària, consumidors i estalviadors individuals i col·lectius, amb l’aliança de moviments socials i institucions locals. Una de les seves pràctiques a potenciar són els ecosistemes cooperatius locals: circuits d’intercooperació socioeconòmica sobre la base de la proximitat territorial i l’afinitat estratègica, que conjuguen dimensió econòmica solidària, incidència en l’espai públic/urbà i impacte sociocomunitari rellevant en l’entorn (Fernàndez i Miró, 2016). Aprofundint en aquestes tendències, l’economia social i solidària pot exercir un psaper de catalitzador i de propulsor dels comuns, però només –com insisteix Christian Laval– en el cas que reforci la qüestió de l’autogovern democràtic, ja que no es poden menystenir els interessos privats que sovint es donen en algunes empreses de l’economia social i solidària. Segons Laval, “el comú dins l’economia social i solidària és un combat”.

Un combat intern, i social: la qüestió dels comuns no pot estar deslligada de la lluita social. Com escriu David Harvey, els béns comuns no són coses que van existir en un altre temps i es van perdre, sinó que es van produint contínuament. El problema, assenyala Harvey, és que també són contínuament expropiats pel capital en la seva forma mercantilitzada i monetitzada. Així, si el capitalisme tendeix perpètuament a destruir els comuns, la institució dels comuns no pot deslligar-se del combat anticapitalista (Harvey, 2014).

Els comuns, doncs, no només han de ser preservats, sinó que han de ser conquistats i instituïts en cada moment històric, en un procés pràctic i revolucionari d’autoinstitució de la societat. Així, excedeixen la seva condició de béns: no són productes o coses, sinó una dinàmica viva d’autogovern de la riquesa social, una riquesa que fins i tot va més enllà de “tots els béns són susceptibles de ser comuns i gestionats col·lectivament”.

Silvia Federici, al descriure com les dones han dirigit els esforços per col·lectivitzar el treball reproductiu (per economitzar el cost de reproducció i per protegir-se mútuament de la pobresa, l’Estat i la violència dels homes individuals), ens mostra la necessitat general de la comunització dels mitjans materials de reproducció. Cap common és possible, per a Federici, a menys que refusem basar la nostra vida i la nostra reproducció en el patiment i l’explotació d’altres persones. Així, la comunització és la producció de nosaltres mateixes com un subjecte comú (Federici, 2010b). No hi ha comuns sense comunitat, sense la col·lectivització de la nostra tasca quotidiana de reproducció de la vida.

Bibliografia

(…)