Article de Manuel Ignacio Cabezas González, veí d’Almagarinos (Igüeña, Lleó). Publicat l’1 de novembre de 2013 al seu bloc, Honestidad Radical. Els habitants del seu poble s’han autogovernat i i han autogestionat els seus béns comunals des de temps immemorials; però aquestes formes d’organitzar-se necessiten, per mantenir-se, que una sèrie de valors, de maneres de ser i d’estar, de tractar-se i conviure… estiguin generalment interioritzats pels veïns i veïnes.
A Almagarinos, com a altres 1.234 pedanies (entitats locals menors) de Lleó, està en vigor, de moment, la institució mil·lenària del consell obert, que enfonsa les seves arrels a l’Alta Edat Mitjana. Per als historiadors i també per als fills del comú, que hem viscut aquesta institució, el consell obert és la materialització de la genuïna i natural democràcia clàssica (aquella que es practicava a l’àgora grega), de l’autogovern dels mateixos veïns del poble i de l’autogestió democràtica dels recursos comunals. Així, com Monsieur Jourdin «qui disait de la prose depuis longtemps, sans le savoir», a les Juntes Veïnals, al no generar cap despesa ni deute, es practicava ja la «sostenibilitat», sense saber-ho els veïns de les pedanies i abans que es creés la paraula per designar-la.
A les pedanies, quan es «tocava o toca a consell», amb un repic especial d’una de les campanes de l’església, tots els veïns acudien i acudeixen al lloc habitual per informar-se, per debatre i per prendre decisions, per majoria de vots, sobre diferents aspectes de la vida veïnal. D’aquesta manera es decidien i es decideixen la gestió i l’aprofitament dels recursos comunals (prats, boscos, monts, molins eòlics, horts solars, mines a cel obert, vedats de caça, etc.) així com les feines de manteniment de preses, sèquies, camins, carrerades, etc. Per dur a terme aquestes tasques es tocava a «facendera», també amb un repic especial d’una de les campanes de l’església, i els veïns es reunien al lloc de costum, des d’on sortien per executar els treballs planificats per endavant en un «consell obert». Per cert, l’ús i el paper de les campanes de l’església porta l’aigua al molí d’aquell refrany lleonès que les dessacralitza i que resa així: «las campanas y el pendón, del pueblo son».
Aquesta forma de gestionar les coses del comú, que es fonamenta en la solidaritat, la col·laboració mútua, la democràcia directa i participativa, el treball en equip i la sinergia de tota la comunitat veïnal està en perill de passar a millor vida, si el projecte Montoro («Projecte de Llei de racionalització i sostenibilitat de l’Administració Local») s’arriba a adoptar. En efecte, amb aquest projecte de llei es volen eliminar les Juntes Veïnals o Pedanies, que no tenen deutes, i, al fer-ho, s’espoliaran els seus recursos i el seu patrimoni per cedir-los a les Diputacions o els ajuntaments, que sí que tenen molts, molts, molts… deutes. Per això, des de mitjans de 2012, han sorgit plataformes, associacions i moviments per fer front a les pretensions del ministre Montoro: aquest anti-Robin Hood, que vol robar les formigues treballadores, estalviadores i previsores (les Juntes Veïnals) per donar-ho a les cigales que han malbaratat els recursos propis d’ahir, d’avui i de demà (els ajuntaments i les Diputacions).
Això és la teoria i, segons els historiadors, així han funcionat les pedanies al llarg de la història i en el passat recent. En efecte, els nascuts a Almagarinos que tenim al voltant de 60 anys guardem a les nostres retines aquells consells oberts que tenien lloc, sota la frondosa noguera del meu oncle Luis Cabezas Riesco, en la confluència dels carrers El Miradero, La Caleyina i La Fuente. Al costat del tronc de la noguera, com un Sant Lluís sota un roure impartint justícia, l’alcalde pedani de torn informava els parroquians de les notícies arribades de la capital o de l’ajuntament (Diputació de Lleó i Ajuntament d’Igüeña) o presentava algun projecte per ser debatut i votat. Tot es desenvolupava amb ordre, educació i respecte. Es respectava la paraula del que parlava, se l’escoltava i s’aplicaven la cortesia i les bones maneres, virtuts que sempre van caracteritzar «los del teso el Argatón».
Ara bé, una cosa ben diferent la manera en què es desenvolupen els consells oberts avui, el 2013. Ja no són el que era. La noguera del meu tiet Luis Cabezas ja va passar a millor vida i, en el seu lloc, ha florit el formigó, exposat a l’implacable sol estival. El repic de campana ha estat substituït per una convocatòria escrita, crucificada en dos taulons d’anuncis. L’espai públic a l’aire lliure ha estat substituït per un recinte tancat i incapaç de contenir còmodament tots els assistents. I, amb el desenvolupament dels consells oberts, el comportament d’alguns veïns deixa molt a desitjar i és censurable sota tots els punts de vista.
A principis del mes d’agost de 2013 vaig assistir a un consell obert a Almagarinos, convocat amb un únic ordre del dia: preparar les festes d’estiu, que se celebrarien una setmana més tard. Va ser vergonyós i degradant l’espectacle ofert per alguns veïns, que van pixar directament fora de test i que semblen tenir el cervell als punys. En efecte, obert i iniciat el consell pel pedani Toribio Cancillo, van començar els crits, els insults, les intimidacions verbals i no verbals, proferides per alguns veïns que no tenen cap tipus d’idea d’educació, de democràcia ni de bones maneres. I aquests despropòsits, com va dir Diògenes, «deshonren qui les comet, no qui les rep». Hi va haver inclús intents d’agressió física cap a la persona del pedani. I no es va arribar a les mans, aquest comportament de malvats, gràcies als bons oficis d’alguns presents, curtits en bonhomia, en bones maneres i en pràctiques democràtiques. Restablert l’ordre, els fanfarrons insultadors i malparlats van perdre les de Villadiego i les aigües van tornar al consell obert, en el qual es va poder abordar l’ordre del dia i preparar les festes, que van ser tot un èxit d’organització i de participació, malgrat el boicot dels «protestants» insolidaris, maleducats i sense causa.
Les pedanies i els consells oberts estan en perill, tant pel projecte Montoro com per les divisions-enfrontaments entre veïns i pels comportaments incívics i antidemocràtics de certs vilatans. Per això, si volem seguir gaudint de la democràcia directa i participativa dels consells oberts, de l’autogovern i de l’autogestió dels nostres recursos comunals, els veïns de les pedanies hem de mantenir-nos units. La divisió és el preludi de la derrota; «divideix i venceràs» era el lema dels romans, que van utilitzar, en molts casos, per vèncer i doblegar tots els pobles d’Europa. A més no oblidem aquell proverbi xinès que resa així: «bri sol no fa corda i arbre sol no fa selva». Tornem al passat recent dels nostres avis, en el qual vam viure, sent nens, els que ara estem en edat madura i recuperem els valors, el «savoir-faire» i el «savoir-être» de los del teso el Argatón. Ens juguem molt en l’envit. Fem tots propòsit d’esmena i seguim aquest consell que, fa uns mesos, vaig llegir en un relat sufí: «Si hem nascut amb dos ulls, dues orelles i una llengua, hauríem de veure i escoltar dues vegades abans de parlar» als consells oberts o a qualsevol altre lloc.
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Relacionat: