Conferència de l’historiador Diegu San Gabriel a Santander (Cantàbria), 9 de març de 2023. Va tenir lloc a la llibreria La Vorágine i va ser organitzada per Cantabria No Se Vende.

Alguns extractes de la xerrada:

(…) El concejo, pel que jo he conegut, és la institució que es regeix una mica amb el lema aquest de les «manis» de «el poble unit funciona sense partits».

(…) El concejo no és només la institució de govern, també és el reflex de tota una forma de concebre la societat, un reflex de com era la propietat –o com és la propietat encara avui en dia a la Cantàbria rural–, d’un munt de pràctiques comunitàries econòmiques associades que hi ha al voltant d’aquest.

(…) L’absolutisme monàrquic va entrar en greu conflicte a Cantàbria amb els concejos i es va generar una gran conflictivitat social que la major part de la població no coneix, i la qüestió va ser clarament pel control de les terres. L’absolutisme monàrquic a Cantàbria va instal·lar les Reales Fábricas de l’Acabada, Lérganes… Tot això per a la fabricació de canons, la famosa Armada Invencible –que no va ser tal–, les drassanes de Guarnizo, grans mines… I, és clar, per nodrir de fusta tota la fosa de metalls, la construcció d’aquests grans vaixells i altres, va desforestar tota la regió, la zona regional al voltant d’aquestes grans fàbriques. Parlo doncs des de la valla de Santander fins a tota la comarca de Miera i l’Alto Miera… Tota aquesta zona, que avui en dia encara arrossega aquest problema, la monarquia absoluta es va apropiar d’aquests territoris, que eren el sustent de la pagesia, del comú, del conjunt de la població.

Hem parlat abans que la gent era humil, la gent tenia molt pocs carros de terra propis i la major part de la seva subsistència era deixar anar el ganau als territoris comunals o nodrir-se de fustes i altres als terrenys comunals. Quan arriba la monarquia absoluta, diu que ja no podeu disposar d’això, i a la gent se li acaba el sustent, a la gent del comú. També hi va haver molt conflicte amb les ferreries que havien sorgit a les valls, que ja no podien proveir-se de fusta en el seu context. I això va donar lloc, d’una banda, a plets formals. Els concejos van querellar-se contra la monarquia per reivindicar el seu dret a la gestió del territori històric, el que passa és que aquests plets acaben a la Real Chancillería de Valladolid, i igual el posaves tu i la resolució la coneixien els teus néts. Tardaven moltíssim a resoldre-ho i, és clar, quan aquests conflictes s’enquisten també acabaran en violència. D’una banda, la pagesia exercirà sabotatges i boicots contra aquestes Reales Fábricas i, de l’altra, fins i tot hi va haver aixecaments pagesos que van haver de ser sufocats portant l’exèrcit. Això no és molt conegut, però va ser una època d’alta conflictivitat, bàsicament perquè li estaven traient el sustent a la gent, la gent vivia de la muntanya (…).