Francisco Simón Segura, Catedràdic d’Història Econòmica, va publicar el 1974 el llibre «La desamortización española en el siglo XIX» (editorial Instituto de Estudios Fiscales).
També va publicar el 1984 un article amb el mateix títol a la revista «Papeles de economía española».
L’article de 1984 es pot descarregar en PDF aquí i a la Biblioteca.
Alguns fragments de l’article de 1984:
I. Introducció. Fases de la desamortització
(…)
En el transcurs del segle XIX, més de la meitat dels seus anys –al voltant de 68– van estar vigents les lleis desamortitzadores i es van subhastar centenars de milers de finques rústiques i urbanes que havien pertangut a institucions civils o eclesiàstiques. Per la importància que tot això va tenir i per les conseqüències socials i polítiques que va comportar, he sostingut que es pot anomenar el segle XIX com el segle de la desamortització, fenomen que ha passat a constituir un dels capítols més importants de la nostra història religiosa, econòmica i social. El transvasament de la propietat de milers de finques urbanes, la pèrdua de gran part del patrimoni de l’Església, l’exclaustració de milers de religiosos, l’abandó dels edificis que van ser convents, la venda dels béns que feia segles pertanyien a les institucions civils i l’aparició o consolidació d’una burgesia compradora de tot allò posat en venda, són elements que se sumen per fer de la desamortització un dels grans fenòmens del segle XIX. Bienes raíces que havien pertangut a l’Estat, a hospitals, hospicis, cases de misericòrdia, de reclusió i d’expòsits, confraries, memòries, obres pies i patronatos de legos, santuaris, clergat regular i secular, ordres militars, propis i comuns dels pobles , beneficiència i instrucció pública, van caure davant les constants i inajornables necessitats de la Hisenda espanyola a «públiques subhastes».
Així es va començar el segle i així es va finalitzar, «desamortitzant terres», perquè l’any 1800 estaven vigents les lleis decretades per Carles IV dos anys abans, el 1789, i en entrar al segle XX continuaven les vendes iniciades el 1855 i interrompudes només de 1856 a 1858.
II. La desamortització de 1778
(…)
III. De 1808 a 1823
(…)
Al marge de la desamortització eclesiàstica, també es va intentar la civil, que se centrava sobretot en l’enorme massa de béns propis que posseïen els pobles i que l’Estat va anar gravant progressivament [38]. Per cenyir-nos al segle XIX, ressenyem que a les Corts de 1811 es va nomenar una comissió d’agricultura que va presentar un informe el 22 de febrer de 1812, inclinant-se en contra de la possessió col·lectiva, tal com aleshores es venia gaudint, i proposava, entre d’altres mesures, que s’alienessin una gran part dels béns de propis, tenint en compte les peculiaritats de cada província.
(…)
IV. La desamortització de Mendizábal (1836-1844)
Cap de les desamortitzacions no s’ha estudiat tant com la tercera de les fases, coneguda comunament amb el nom de la desamortització eclesiàstica o desamortització de Mendizábal (1836-1844). Fins i tot moltes vegades s’ha confós de fet la desamortització eclesiàstica amb tot el procés desamortitzador del segle XIX, i és una pena que a hores d’ara del segle XX encara diversos manuals d’Història General i d’Història Econòmica, que s’utilitzen per a la formació de diferents promocions universitàries, ni tan sols recullin amb encert l’evolució legislativa de les fases principals del procés desamortitzador del segle XIX.
(…)
V. La desamortització de 1855
De nou la desamortització tornaria a plantejar-se i triomfaria al bé liberal del 1854.
(…)
Per adonar-nos de la importància de la desamortització de 1855, en què pràcticament es va esgotar la immensa quantitat de finques rústiques i urbanes que posseïen l’Estat i les corporacions, només cal fer algunes consideracions amb vista al volum monetari que van assolir les vendes.
(…)
La desamortització del 1855, que fins fa uns anys era, en gran mesura, pràcticament desconeguda, va cridar sobretot l’atenció dels seus contemporanis i així tant Bravo Murillo com Joaquín Costa van comentar encertadament la importància i la transcendència de les mesures adoptades [214]. El volum de les vendes hagudes va superar les anteriors i, per tant, és la més important de totes les fases o etapes analitzades, tant pel nombre d’anys en què va estar vigent com per l’import assolit.
(…)
No obstant això, crida l’atenció el contrast entre la seva importància i les investigacions que s’hi han fet. Mentre que els estudis sobre la desamortització de Mendizábal ja són nombrosos, i la majoria d’ells els he citat en aquest article [215], les investigacions sobre la desamortització de 1855 són encara poques. Les províncies de Navarra i Ciudad Real són les que han estat millor estudiades [216].
(…)
Cal aprofundir en els compradors, com cal aprofundir en les implicacions que la desamortització va tenir a la vida dels municipis. La desamortització del 1855 comportaria que molts municipis entressin en enormes dificultats i dificultats, perquè l’Estat no va complir les seves promeses de pagaments. Amb la venda de propis i comunals dels pobles, els arrendaments dels quals, en general nodrien part dels ingressos municipals, van deixar d’atendre aspectes importants d’equipament i serveis, com remuneracions als mestres d’escola, subvencions a centres de sanitat i beneficència, etc. .
(…)
En el decenni dels vuitanta, quan ja portaven molts anys de desamortització, en la difícil conjuntura econòmica que es travessava, els pobles que continuaven tenint alguns béns propis veien alleujades, d’alguna manera, les seves necessitats més peremptòries. On no era així, els pobles es queixaven amargament del catastròfic resultat que la venda de béns comunals va produir. Per citar alguns casos, l’Ajuntament de Villamayor de Campos, de la província de Zamora, assenyalava que abans, a la seva comarca, 13 pobles s’aprofitaven del terreny «Raso de Villalpando», de 24.000 faneques, i que la seva venda ha causat la ruïna de la ramaderia [218]. L’Ajuntament de Castellar de Santiago, de la província de Ciudad Real, clamava –en va– perquè encara no li havien fet efectiu el 80 per cent dels seus béns propis que li van ser alienats per la llei desamortitzadora [219].
(…)
Concedeixo una gran importància a les conseqüències que la desamortització comporta a la vida de les institucions i obres que depenien dels municipis. Aprofundir aquests temes pot aportar llum respecte a importants capítols de la vida social i política de tota l’època de la Restauració.
