Fragment d’una ponència d’Enric Canet al Parlament de Catalunya sobre un Projecte de llei de foment de l’associacionisme, 12 de desembre de 2022. A sota trobareu la intervenció transcrita.
Al canal de Youtube de Reconstruir el Comunal podeu trobar un altre vídeo d’Enric Canet al programa de TV3 «FAQS» parlant sobre béns comunals apropiats per l’Església.
Recordem que podeu descarregar «El comú català. La història dels que no surten a la història» (David Algarra, 2015) en PDF a la Biblioteca.
Transcripció de la intervenció:
Això és el teixit associatiu, i em recorda quan abans que les estructures d’Estat no s’imposessin, durant el primer mil·lenni, els pobles s’associaven per donar suport o per gestionar el territori i els béns comuns. Ho podem trobar documentat al llibre de David Algarra «El comú català».
Ja després de la colonització romana, la gent es va organitzar recuperant formes i costums del temps dels ibers. Lluny de les antigues vil·les romanes, ocupades per terratinents, es troben documentades comunitats de pagesos sense dependència dels diversos poders.
Comunitats de poca desigualtat social i que es van organitzar segons els seus usos i costums, amb assemblees generals de veïns, igualtat de dones i homes, que regulaven l’aprofitament dels boscos comunals el creixement de les ramades, la utilització dels molins comunals, les fargues o els forns… D’això se’n coneix poc perquè, com diu en David Algarra, la història l’escriuen els vencedors.
Posteriorment, van constituir confraries de suport mutu amb l’excusa d’una advocació religiosa, unes veritables cooperatives.
Com recorda David Algarra, l’individualisme romà s’oposava al comunalisme d’aquestes societats, que estaven sota servituds i obligacions col·lectives, amb espais comunals al servei de tots els membres de la comunitat, i que no es podia apropiar ningú.
Aquesta ha estat la realitat inicial del nostre país abans d’anomenar-se Catalunya, similar a molts pobles del nord peninsular. Realitat poc estudiada perquè es carregava el model de poder de les monarquies i els senyors feudals.
Fins al segle XII, no existeixen representants reials als pobles.
La mateixa estructura associativa apareix des de 1714, quan les estructures d’Estat queden tan allunyades de la realitat i dels problemes de la gent.
Tota mena d’associacions que, sota motivacions diverses, la muntanya, l’esport, la dansa, la música, cultura popular… Tenen en el suport mutu la seva finalitat. És recomanable repassar el recull de Base de dades de l’Associacionisme català contemporani (BDACC) de l’Institut Ramon Muntaner.
Després de la Guerra Civil, el país es va organitzar amb moltíssimes associacions, sovint sota el paraigües de l’Església, per cohesionar barris i pobles. També, amb motius diversos, volent el bé comú. Des dels grups de famílies que muntaven escoles pels seus infants amb diversitat funcional, mental, que no estaven atesos per l’escola tradicional, a les associacions de veïns, els esplais, clubs esportius, grups de muntanya… Amb fórmules jurídiques diverses.
Desgraciadament, no conec gaire la realitat d’altres indrets de l’Estat, però la de Catalunya ha tingut sempre aquest esperit amb poques ganes de ser controlat, organitzant-se i sovint escindint-se.