L’estany de Banyoles, empriu des de temps immemorials

Fragments de l’estudi L’aprofitament dels béns comunals a Catalunya i la seva evolució jurídica, a propòsit del cas de l’estany de Banyoles, de l’advocat Lluís Pau i Gratacós, publicat el 2003. Sobre la història i la situació actual del recurs, utilitzat comunitàriament pels veïns des de temps immemorials. El document sencer de l’estudi queda afegit a la Biblioteca.

banyoles 1

(…)

La incidència de la legislació desamortitzadora en la consecució directa de la titularitat de l’Estany per part del municipi

La solució pactada en l’Escriptura de concòrdia al·ludida va desplegar els seus efectes durant més de dos-cents anys. Concretament fins a mitjans del segle XIX, en què el ministre Mendizábal va publicar les conegudes lleis desamortitzadores. Pel que afecta l’estany de Banyoles, en virtut de l’article 1r del Reial decret de 31 de maig de 1837, es declarava en estat de rendició «todas las cargas o rentas exigidas con titulo de foro, emfiteusis o de arrendamiento, cuya fecha sea anterior al año de mil ochocientos, que se pagaban por posesiones, caseríos, tierras, cotos ó lugares pertenecientes a las Comunidades y Monasterios extinguidos de ambos sexos», concedint-se un termini de sis mesos a l’efecte que els emfiteutes poguessin redimir-los. Pel supòsit que no ho fessin durant aquest termini, els censos eren venuts en pública subhasta judicial.

En conseqüència, això és el que va succeir amb l’emfiteusi de l’estany de Banyoles. L’Ajuntament no va participar a la subhasta i aquesta fou adjudicada a un veí, Jaume Ordeix, qui, posteriorment, la va cedir també al veí Josep Cordomí, en virtut de l’escriptura d’adjudicació atorgada davant el notari de Girona, Narciso Grau Mercader, el 23 de juliol de 1847. Com a conseqüència de la nova situació jurídica creada, l’Ajuntament, titular del domini útil sobre l’Estany, pagaria el cens al veí Sr. Cordomí, titular del domini directe.

Malgrat tot, aquesta nova situació va durar poc temps, ja que el 25 d’agost de 1888, davant el notari que fou de Banyoles, Narcís Moner i Casademont, l’Ajuntament va redimir el cens, pagant el capital i algunes pensions que es devien a Miquel Cordomí Giralt, hereu de Josep Cordomí, en virtut d’escriptura 125 del protocol del referit notari, de l’any 18881.

A partir d’aquí, els actes administratius emanats de l’Ajuntament de Banyoles, titular ja del ple domini de l’Estany, i relacionats amb el mateix, foren absolutament coherents i respectuosos amb la seva naturalesa comunal històrica, com tindrem ocasió de veure i demostrar en el transcurs de la present obra, tal i com deixen ben clar els llibres d’actes de la Corporació.

La dualitat costum-ordenança

Veurem en el decurs d’aquest treball que la utilització dels béns comunals s’efectua de forma habitual o ordinària mitjançant explotació comuna o col·lectiva. Malgrat tot, quan aquest sistema no és possible es preveu, per legislació vigent i, en especial, la catalana, que la seva utilització s’efectuï de conformitat amb el costum o per les ordenances locals2.

Doncs bé, en el cas de l’estany de Banyoles, aquesta dualitat, costum o ordenança no es planteja com un sistema alternatiu sinó que, en definitiva, el costum s’ha codificat en forma d’ordenança, norma que amb el pas del temps ha anat canviant el seu contingut en funció de les necessitats col·lectives.

Així, aquells costums ancestrals que enfonsen les seves arrels en el més profund de l’edat mitjana, seguits de forma continuada per generacions quant a les formes i sistemes d’utilització de l’aigua per a finalitats agropecuàries i industrials, troben la seva màxima plasmació mitjançant les ordenances de «Aprovechamiento de las aguas del lago» aprovades per l’Ajuntament, previ informe de la Comissió d’Aigües en data de 8 d’agost de 19073.

La primera regulació codificada de l’ús de les aigües de l’Estany:
les ordenances de 1907

Tal i com hem significat anteriorment, les ordenances de l’aprofitament de les aigües de Banyoles foren aprovades pel ple corporatiu, previ informe de la Comissió d’Aigües, en sessió celebrada el 8 d’agost de 1907. La seva finalitat substancial, de conformitat amb el seus articles primer i segon, és la determinació dels drets i deures dels usuaris de les aigües i la creació d’organismes que els tutelin: la Comissió d’Aigües. Així, els dos primers articles preceptuen:

Objeto de las Ordenanzas.

Artículo 1o. El Ayuntamiento de la villa de Banyoles en uso del derecho que tiene como á propietario de las aguas del Lago, de las acequias principales, denominadas rechs, de las que de éstas derivan como de sus brazales é hijuelas con sus cauces, cajeros y márgenes que conducen aguas procedentes del Lago, dentro del término municipal de esta villa, promulga las presentes Ordenanzas al objeto de determinar los derechos y deberes de los usuarios de las referidas aguas, dentro del distrito municipal, sin perjuicio de los derechos adquiridos ni en menoscabo de los usos y costumbres, de manera que ninguno de los actuales usuarios sea perjudicado en el disfrute del agua de su dotación y uso.

De la Comisión de aguas.

(…)

Primera conclusió: l’estany de Banyoles, «empriu» del poble des de temps immemorial

La utilització inveterada de l’aigua procedent del sistema de l’Estany per part dels estadants de les terres de Banyoles ha estat l’element determinant de la seva naturalesa jurídica.

Tant és així que podem afirmar que l’estany de Banyoles ha estat un «empriu» del poble des de temps immemorial. Aquesta afirmació, d’acord amb Geli Risech4, així queda avalada a partir de quatre cites històriques:

1a. S’acredita a l’Escriptura de concòrdia del 1685, subscrita entre la Batllia General, el monestir i la Universitat de Banyoles, que la reivindicació de l’Estany pel síndic banyolí es fonamentava en el fet que els habitants de la vila estaven «en quieta y pacífica possessió de centenars d’anys a esta part de usar liberament de ditas ayguas,…».

Aquest aprofitament ancestral té el seu reconeixement jurídic en el dret positiu de l’època, el qual, recordem-ho, venia establert a l’Usatge 72 Stratae:

Usatge 72, Stratae: Stradas e vias públicas, e ayguas corrents; fons vivas, prats e pasturas qui son fundadas en aquesta terra, son de las Potestats; no que ho hajan per alou, en ho tengan en domini, mas que tots temps SIEN A EMPRIU DE LURS POBLES, sens tot contrast e sens servici sabut.

Capítol de Cort (Pere II en la Cort de Barcelona, any 1283): Statuim, volem e approvam, quels EMPRIUS de lenya, de pasturas, de ayguas dels Castells o LOCS, O DELS TERMENS DE AQUELLS se façan axi com antigament era acostumat de fer: e si algun de aquestas cosas haurà mala usat, fet de aquen clam, castigarem aquell.

2a. En la part dispositiva de l’Escriptura de 1685 es reflecteix a la perfecció el dret d’empriu:

Que el Monestir dóna o cedeix en restabliment o subenfiteusi «a dita universitat», particulars y singulars persones de dita vila y terme de Banyoles tant presents com absents y esdevenidors habitats y habitadors, presents y avall acceptants las ayguas de l’Estany nomenat de Banyolas, en lo dit terme de Banyolas situat, y de las ayguas que ixen de dit Estany, no sols en dit terme de Banyolas però encara en lo terme de Porqueras y també las que es troban en dit Estany com també aquellas que ixen y van de dit Estany que fan algunas bassas dins dit terme de Banyolas y de Porqueras, de les quals ayguas dita universitat y singulars de aquella tant presents com absents y esdevenidors habitants y habitadors pugan liberament fer a les liberas voluntats privative ad alios quoscumque y axi mateix que ninguna persona puga usar de las ditas ayguas sinó és tan solament dita universitat, particulars y singulars de aquella, tant presents com absents y esdevenidors habitants y habitadors.

3a. La insistència i reiteració del paràgraf dispositiu transcrit sobre els destinataris del dret cedit, Universitat, particulars i singulars, presents, absents i esdevenidors habitants i habitadors de Banyoles, reflecteix que el dret cedit ho és amb el caràcter d’empriu o bé comunal.

En el mateix sentit el Ple Corporatiu, en sessió celebrada el dia 15 de setembre de 1859; com fos que el Govern de l’Estat, en aplicació de la Llei desamortitzadora de l’1 de maig de 1855, intentava vendre l’Estany, la Corporació va acordar:

Asimismo á mandado el Sr. Presidente dar lectura de otro oficio recibido igualmente del Sr. Comisionado Principal de Ventas de propiedades y derechos del Estado en el que le previene mande al Procurador Sindico de este Ayuntamiento que dentro tercero día nombre un perito para proceder a la peritación de la Laguna de esta villa por haberse solicitado su venta en conformidad de la Ley de 1o de mayo de 1855.

Enterado el Ayuntamiento á acordado nombrar los Sres. D. Agustín Morgat y D. Martirián Roura comisionándoles para que poniéndose de acuerdo con las personas más interesadas en el asunto consulten a este Ayto., lo que debe hacerse para oponerse a tal providencia, supuesto que esta laguna no es procedente de propios como equivocadamente se dice en el oficio que acaba de leerse y si es de aprovechamiento común, y por lo mismo, no comprendida en la memorada ley de 1855 como a finca que debe venderse.

4a. En definitiva, la solució ens ve donada pel desenllaç que tingué la disputa anterior entre Administració central i Ajuntament: encara que els llibres d’actes municipals no en diuen res, tenim el testimoni autoritzat del que fou catedràtic de Dret Civil de la Universitat de Barcelona, Dr. Joaquín Sánchez Diezma, el qual, en dictamen sobre les aigües de l’Estany que li encomanà l’Ajuntament l’any 1915, antecedent III, diu:

No hace mucho, fue explícitamente reconocido por la Administración este derecho —es refereix al dret sobre les aigües—, al solicitar D. Manuel Corominas en 2 de enero de 1897 del Gobierno Civil de la Provincia de Gerona, la concesión del aprovechamiento de dichas aguas para fuerza motriz; el Gobernador, previo informe de la Jefatura de Obras Públicas, resolvió en 3 de septiembre de 1900, ser el Ayuntamiento el llamado a otorgar la concesión por tratarse de aguas pertenecientes al común de vecinos; y habiendo quedado firme la providencia gubernativa, fue otorgada la concesión por el Ayuntamiento5.

Segona conclusió: l’estany de Banyoles, bé comunal

El pes de la història i de la tradició jurídica ens duu a considerar, sense cap mena de dubte, que l’estany de Banyoles, per raons històriques constatades i reconegudes en l’actualitat mitjançant l’Expedient 1/1992 per l’Ajuntament, és un bé comunal del municipi.

El Tribunal Suprem ha reconegut la història i la tradició jurídica com a elements determinants per a l’atorgament de categoria comunal a certs béns, declarant ajustats a dret els actes administratius dictats en relació amb aquests. Així es pronuncia la sentència de la Sala Cinquena de l’Alt Tribunal de 16 de maig de 1979 (Arz. 1809) i en especial la sentència de la Sala Quarta del propi Tribunal Suprem de 15 de març de 1981 (Arz. 1800) en afirmar:

10: Que de las pruebas practicadas aparece acreditado que en 10 agosto 1574 el Rey Felipe II otorgó a la Ciudad de Granada la posesión de la Villa de Güejar; pero ante la protesta de los nuevos vecinos que la habían repoblado después del levantamiento de los moriscos, y tras diversas incidencias el 6 marzo 1575 el Concejo y vecinos del lugar de Güejar, término y jurisdicción de la ciudad de Granada, estando como dice el documento redactado por el Escribano Público de Granada Melchos I. del C. «juntos y congregados en la plaza de la Iglesia de dicho lugar a son de campana tañida según lo habemoms de uso de nos juntar» otorgaron poder a favor de cuatro personas «para que por nos y en nuestro nombre y de los demás vecinos de este lugar» comparecieran ante la Ciudad de Granada y tomaran a censo perpetuo el lugar de Güejar. Posteriormente, el 19 junio de 1575, el Concejo, Regadores y vecinos de Güejar otorgaron nuevo poder a otras dos personas, alcaldes ordinarios del lugar, para que en unión de los cuatro comisionados antes nombrados, pudieran usar y usaran del contenido de dicho poder. Finalmente, en 23 junio de 1575 los representantes de Granada y Güejar-Sierra otorgaron escritura de censo perpetuo de la Villa de Güejar ansí dijo a favor de los «vecinos y moradores de dicho lugar de Güejar ansí a los que agora viben y moran, en ella como a los que vibiesen y morase y fueran vezinos della de quí adelante para siempre jamás»; consignándose entre otras la condición de «ser obligados a tener la dicha Villa de Güejar poblada de cien vecinos y no menos» —estipulación 1a—; que «la tierra del término de dicha Villa que los moriscos que la solían tener a censo no sabían romper ni labrar… ha de quedar por tierra pública y pasto común, y asimismo el término de dicha Villa de Güejar ha de ser, es y queda para siempre, por parte común…» —estipulación 6a—; debiendo «los vecinos de la Villa de Güejar así los que ahora son como los que en adelante fueren… ser obligados a tener bien labradas las tierras…» —estipulación 12a—; prohibiéndose a los vecinos «que al presente sois y adelante fuereis en todo tiempo y para siempre jamás de disponer de ninguno de los bienes afectados por el censo sin antes formular la correspondiente petición a la Ciudad de Granada…» —estipulación 14a—. Compareciendo el 28 agosto de 1575 ante Pedro Calderón, Escribano de su Majestad y del Cabildo del Ayuntamiento de la Ciudad de Granada, en la Villa de Güejar «los vecinos y nuevos pobladores… estando juntos y ayudados en la Iglesia de dicha Villa llamados especialmente a campaña tañida y a voz de Concejo»; en cuya ocasión «los 190 Alcaldes ordinarios, regidores, el cura de la iglesia y de los restantes vecinos dixeron que la ratificaban y aprobaban y ratificaron y aprobaron a todas las condiciones e que ella están escritas».

11: Que la legislación aplicable en el momento de constitución del derecho de autos, conforme a cuyos preceptos ha de indagarse y resolverse la naturaleza del mismo, está constituida por la Nueva Recopilación, promulgada en 1567, cuya fuente principal en materia de derecho de cosas son las leyes de Partidas.

12: Que el Derecho castellano histórico, al igual que el actual, distinguió entre cosas privadas, que son «las que corresponden a los hombres en particular y forman los bienes, riquezas o ciudad de cada uno» (Leyes 2 y 3, tít. 28, partida I) y las cosas «de Concejo o universidad» o cosas públicas, es decir, las que pertenecen apartadamente al común de alguna ciudad, villa, castillo» y otra Corporación semejante (Ley 2, tít. 28, partida III). Distinguiéndose dentro de estas últimas entre las cosas propias del común de algún pueblo de que cada vecino puede usar, como «los montes, dehesas y otros lugares semejantes que sirven para el uso común» (Ley 9, tit. 28, partida III) y otras «de que no puede hacer ningún uso como los campos, viñas, huertas, olivares… que aunque corresponden en común a todos los moradores del pueblo a que pertenecen no puede cada uno por sí aprovecharse de ellas, si bien sus frutos y rentas deben emplearse para beneficio común de la población» (Ley 10, tít. y partidas citadas): Distinción esta última semejante en todo a la del Derecho vigente entre bienes comunales y bienes propios.

15: Que la atribución del disfrute de los bienes en la forma de censo enfitéutico a los vecinos actuales y futuros y sólo a ellos «a los que agora viben y moran en ella como a los que vivieron o morasen y fueren vezinos della de aquí adelante para siempre jamás», la intervención en todos los actos fundacionales del derecho examinado en los alcaldes en su condición de tales, la aprobación de los pactos por el Concejo convocado a campana tañida o Cabildo abierto, muestran claramente la naturaleza pública del dominio de tales bienes en el momento de su constitución en la categoría de bienes propios del común del pueblo de que cada vecino puede usar a que alude la Ley 9, tít. 28 de la partida III, antes citada, bienes que conforme a los criterios del derecho vigente son los llamados comunales, definidos hoy por el art. 187 de la Ley del Régimen Local como aquellos de dominio municipal cuyo aprovechamiento y disfrute pertenece exclusivamente a los vecinos.

Però amb independència de la història i de la tradició jurídica, ens duu a considerar l’estany de Banyoles i el seu sistema com a bé comunal una doble exclusió: no pot ser considerat ni un bé patrimonial ni un bé de domini públic.

NOTES

1 Sobre la significació de la Concòrdia de 1685 per al municipi de Banyoles, vid. l’aprofundit estudi de Joan Geli Risech en La concòrdia sobre les aigües de l’Estany, op. cit., p. 41 a 45. En el mateix sentit, vid. Entrena Cuesta, R. Op. cit., p. 53 i ss., i en el mateix sentit, Soto Nieto, F., p. 69 a 72.

2 L’art. 79 del RPELC preceptua:
«1. L’aprofitament dels béns comunals es fa ordinàriament en règim d’explotació comuna o col·lectiva. Quan aquest sistema no és possible, l’aprofitament s’ha de regir pel costum o per les ordenances locals i, mancant aquestes, s’ha d’adjudicar per lots entre els veïns.
2. Excepcionalment, quan no sigui possible l’aprofitament en la forma que determina l’article 79.1, els béns comunals es poden arrendar o cedir en ús. En aquest cas, l’adjudicació s’ha de fer en subhasta pública, amb l’informe previ del Departament de Governació, que l’ha d’emetre en el termini màxim de 30 dies. Si l’informe no s’emet en l’esmentat termini es poden prosseguir les actuacions».

3 El text íntegre de les ordenances de 1907 s’incorpora en l’Apèndix IV.

4 Geli, op. cit., p. 84 a 88.

5 Com hem vist en els sotsepígrafs 3.4, ss. i concordants del capítol I, el professor Sánchez Diezma considera l’estany de Banyoles com un bé patrimonial, però el cert és que no deixa de ser contradictori que reconegui, encara que sigui en els antecedents del seu dictamen, que les aigües pertanyien al comú dels veïns.

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *