L’historiador Gaspar Feliu va publicar el 2010 «La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos» (Publicacions de la Universitat de València).

A continuació, podeu trobar alguns fragments del primer capítol del llibre, que s’anomena «La pagesia i els béns comunals». El capítol es pot descarregar sencer en PDF aquí. El llibre es pot comprar aquí.

ALGUNS FRAGMENTS DEL CAPÍTOL «LA PAGESIA I ELS BÉNS COMUNALS»:

(…)

Dels comunals a l’Edat Mitjana en sabem molt poc, però sabem que n’hi ha perquè els trobem en època posterior i és evident que no han aparegut després de l’època medieval. Sabem també que tenen molta importància per a l’organització econòmica, la vida de la gent i la història del país.

(…)

El títol, i amb això acabo aquestes consideracions prèvies, fa referència als béns comunals, però em sembla que la seva comprensió exigeix parlar no només de béns comunals, sinó també de pràctiques comunitàries. I una mica de la comunitat; perquè, evidentment, sense comú no hi ha comunals.

(…)

Catalunya cau evidentment dins del món romà, però no s’ha d’oblidar que la romanització no fou res més que un vernís que va consistir en la construcció d’una sèrie de ciutats i d’una administració a partir d’aquestes ciutats; va ser, ras i curt, una colonització. Per tant, una vegada desapareix aquesta trama urbana i aquesta administració imposada, veiem ressorgir pràctiques, costums i formes d’organització anteriors.

(…)

L’endeutament dels pobles, provocat pels plets, la pressió senyorial, les guerres, els tripijocs d’alguns comerciants i, sobretot, ja al segle XVIII, l’actuació de l’administració borbònica, afavoriren l’arrendament dels boscos per obtenir troncs o fer carbó. La causa o l’excusa era l’endeutament; el resultat, assimilar els comunals als bienes de propios castellans, les terres de les quals disposaven els ajuntaments per subvenir les seves necessitats, i que estaven molt menys protegits jurídicament contra l’alienació. Encara més: la monarquia borbònica, aquesta plaga universal que ens va caure a sobre, es va atorgar el dret del rei de fer tallar fusta per a la marina de guerra. Com que era un dret que s’arrendava, els arrendataris, protegits pels decrets reials, tallaven la fusta que demanava el rei més la que a ells els abellia d’afegir, de manera que es va produir una important sobrexplotació del bosc.

Tot i aquests atacs, que només hem entrevist, els comunals s’han mantingut en algun cas fins als nostres dies.

(…)

En tot cas és clar que el franc alou dels pobles i les terres fiscals (que al seu torn van donar sovint lloc a alous particulars) van coexistir llargaent, però no sense problemes. De fet la doctrina legal catalana, representada per Càncer (1594), afavoria la possessió senyorial: «el que hi ha dins del terme del castell, si no és de ningú, és del senyor del castell; i així es veu a Catalunya que el senyor cedeix en emfiteusi les terres vacants, no posseïdes per ningú». El resultat pràctic de l’aplicació d’aquesta doctrina podia representar la desaparició dels comunals, que atès que no eren propietat de ningú, quedarien a disposició del senyor: el franc alou comunal quedaria així reduït a empriu, a un dret d’ús, situació jurídica molt menys sòlida, ja que el franc alou pot ser usat i explotat pel poble, que el pot arrendar, vendre la llenya, etc.; mentre que si es tracta només d’empriu sobre una propietat senyorial, tota explotació, tot guany, pertany al senyor, que pot exigir també un cens per les terres apropiades. Els pobles, però, aconseguiren fer prevaler els seus drets: és el comú qui fa en tot cas les cessions de terres. Els juristes no ho acaben de veure clar, però els pobles aconsegueixen mantenir la seva organització consuetudinària.

(…)

L’existència de comunals, de drets d’empriu de pastures i boscos i fins i tot d’apropiació dels erms (a través de l’aprisió o la ruptura), és una constant al llarg del país. Les cartes de poblament editades per Font Rius (1969b i 1983), en porten molts i prou clars exemples.

(…)

Cal citar en aquest apartat la construcció de molins i recs, obres importants que requereixen dues coses: domini sobre el territori i capacitat de coerció al treball. Evidentment, ningú no pot fer passar un rec o construir un molí sobre terres d’un altre i cal també una certa capacitat de coacció al treball, pagat o no, i un cert capital. Per això s’acostuma a considerar els molins com la més clàssica de les inversions senyorials. Però moltes vegades els molins són una obra comunitària; a les valls pirinenques es troben sovint molins del comú i de vegades molins comuns a més d’un poble: així els cònsols, els representants, dels pobles de Llessui, Seurí, Bernui, Altron i Surp arrendaven els molins de la vall d’Àssua, que els pertanyien en comú; això implica que en algun moment els pobles de la vall s’havien posat d’acord per construir aquests molins en benefici mutu.

(…)

El poder polític és un altre gran enemic dels comunals. Els senyors intenten, en cada cabreu o incoant plets, que els pobles reconeguin el seu domini alodial sobre el territori i per tant, els pobles només detenen l’empriu de les terres: el domini alodial permetria als senyors estendre la seva autoritat (i el seu poder d’exacció) sobre els comunals. En conjunt, els pobles es van poder defensar prou bé de l’escomesa senyorial, tot i algunes pèrdues; però els llargs plets que es van generar van representar un important factor d’empobriment i endeutament dels pobles, amb les conseqüències que ja hem esmentat.

De fet, però, el gran perill va venir de la monarquia, sobretot després del sotmetiment del país als Borbons i la suplantació de les lleis del país pel poder absolut del rei. A través dels impostos, sobretot del cadastre, i encara més de les regalies (sobre aigües i mines, p. ex.) i d’una actuació judicial i administrativa, per norma general favorable als interessos dels poderosos es va produir una degradació dels comunals, sotmesos a una major pressió poder poder fer front a les exigències fiscals. Es van dictar sentències favorables als tancaments de terres dels poderosos que ho demanaven i es van concedir establiments emfitèutics com el de les menes de ferro de la vall Ferrera a favor dels Castellarnau, amb despreci absolut de la propietat comunal.

L’actuació borbònica es basa, a més d’en el poder absolut del rei sobre la «província» vençuda, en una ideologia individualista d’origen francès i en una justícia i una administració de classe; les demandes dels propietaris per tancar les seves terres acostumen a ser ateses menystenint els drets de l’alou comunal (Badosa, 1984; 1990).

L’actuació de l’estat produeix així una degradació dels comunals que arriba al màxim amb les lleis desamortitzadores, culminació de l’individualisme liberal (Gil, 2000).

(…)