Fragment de «Behind the Spanish Barricades», text publicat el 1936 per John Langdon-Davies, periodista corresponsal de guerra i autor d’una quarantena de llibres, publicat el 1936. La traducció al català, «Darrere les barricades», ha estat publicada el 2009 per Angle Editorial.

A la Biblioteca podeu descarregar el PDF del text en anglès.

El fragment sobre Port de la Selva pertany al primer capítol del llibre, a l’apartat «Comunisme pràctic».

Comunisme pràctic

(…)

Vam anar al Port de la Selva, una sorpresa per a aquells que encara creuen que els experiments socials s’han d’anar a buscar a Rússia o a Amèrica.

El Port de la Selva és un poblet de pescadors situat en un plec dels Pirineus. La bellesa dels seus edificis blancs reflectits a una badia d’un blau d’ultramar queda fora de qualsevol dubte. El més important és que darrere de tota aquesta bellesa, pintoresquisme i valor turístic s’hi refugia una quantitat d’injustícia social molt inferior a la normal. El Port de la Selva és un poble de pescadors propietat, gairebé completament, de la Cooperativa de Pescadors. Els pescadors són propietaris de les eines de treball, no tan sols de les xarxes i les barques, sinó també de la fàbrica de curar peix, el magatzem, la planta refrigeradora, les botigues on es compren les necessitats diàries, la refineria d’oli d’oliva, l’oliverar, els camions que transporten el peix a Barcelona, el cafè, l’hotel, el teatre i sala d’actes, tot el que necessitaven. Tenen assegurances per mort, accident, pèrdua de barques i altres perills del seu ofici.

En comptes d’haver de treballar en barques que pertanyen a intermediaris, en comptes d’haver de vendre les captures a la llotja d’intermediaris, en comptes d’haver de comprar els articles al mercat «obert», han organitzat una indústria que, en el millor dels casos, no els farà rics, però que permet que els treballadors subsisteixin amb el mínim de forma prou segura.

Les regles de la Secció Cultural i Recreativa de la Societat Pósito Pescador del Port de la Selva contenen unes quantes coses interessants. Així, l’article 5 dóna una llista de persones que no han de pagar la subscripció a la secció. Les primeres són les «dones que tenen una vida en comú, sota el mateix sostre, amb un home que n’és soci»; les segones, les «dones de més de seixanta anys que no viuen amb cap home de més de quinze anys».

Segons l’article 6, «La diversión dels membres consistirà en balls» i, segons l’article 8, «La expansión dels membres consistirà en obres de teatre i pel·lícules, vetllades literàries i científiques, conferències sobre pesca, agricultura i piscicultura, concerts, tant instrumentals com corals, i la instal·lació d’un casino per a la venda de begudes».

Qualsevol membre que no balli a la festa major haurà de pagar una pesseta pel privilegi de no ballar. Qualsevol persona que es permeti barallar-se, cridar, xiular, discutir, insultar o qualsevol altra falta de moralitat, decència o decòrum, serà multat amb vint-i-cinc cèntims.

Es considera una falta menor que algun membre de la Societat critiqui o parli malament de l’organisme rector en un lloc públic o al carrer, però qualsevol integrant que tingui un motiu de queixa té el dret d’exposar-lo en la reunió de tots els membres. Cada soci ha de pagar un percentatge del valor de la seva captura per al fons de la Societat, i qualsevol membre, en cas de necessitat, pot disposar-ne d’una part. Com que aquests préstecs només es poden gastar a la botiga de la cooperativa, el Port de la Selva ha encunyat una moneda pròpia, que circula més que la moneda del regne. En resum, que aquest poble al peu dels Pirineus és un exemple perfecte d’una mancomunitat cooperativa en acció. Hi trobem una societat gairebé sense classes, ja que l’única divisió econòmica que hi ha és entre els que posseeixen una barca i els que treballen a la barca d’algú altre, i no hi ha cap obstacle per a una persona treballadora per poder passar d’una situació a l’altra. La cooperativa va posar en marxa la planta de cura per protegir-se de les depressions econòmiques. Si el mercat del peix està saturat, la captura pot ser apartada i curada. El fet de donar a tots els membres un oliverar o una vinya o un hort els assegura contra el desastre del mal temps continuat. Quan ho poden pescar, treballen a la vinya.

Seure al cafè del Port de la Selva és seure en una atmosfera d’homes lliures, i ningú no pot entendre Espanya si exclou aquesta realitat de la seva idea del país. Perquè al Port de la Selva i a la seva cooperació hi ha alguna cosa que és molt espanyola: l’experimentació local espontània en l’art de viure junts. Això pot ser totalment incomprensible per a algú que es veu condemnat a viure en una habitació als afores de Londres o de Nova York, a qui, per tant, l’alegra pensar, en aquests moments d’agonia, que Espanya és un país ple de rojos mantinguts per Moscou. Aquests últims mesos, quan he llegit històries atroces i tergiversacions infectes a la nostra premsa sensacionalista, he pensat moltes vegades en els pescadors del Port de la Selva, a qui hem augmentat l’agonia amb la hipocresia de la no-intervenció.