Fragments del llibre «Manual de Historia del Derecho Español», publicat el 1979 pel jurista i historiador Francisco Tomás y Valiente.

L’obra es pot descarregar en PDF aquí.

Tercera part – La dispersió normativa en la societat senyorial altmedieval (segles VIII al XIII)

Capítol VI – Fonaments sociopolítics del dret altmedieval

(…)

Capítol VII – Elements i caràcters del dret altmedieval

(…)

La societat senyorial, d’economia agrària i poques i pobres ciutats, tendia a ser estàtica. Aquells qui en ella eren poderosos procuraven mantenir l’organització existent i evitar canvis profunds. No hi havia grans focus de poder polític centralitzat; els reis eren dèbils. Aquestes condicions eren propícies no només per a l’establiment de la diversificació del Dret, sinó també perquè aquest es concebés com a costum i es manifestés a través de normes consuetudinàries.

(…)

Com el poder polític no legisla, no promulga lleis, no crea Dret legal, el Dret consisteix en les normes consuetudinàries que en cada àmbit s’apliquen.

(…)

Reis i senyors accepten les costums, el Dret consuetudinari; encara que no es limiten a això, doncs imposen el seu poder, quan poden i com poden, prohibint certes costums o confirmant altres, el seu paper en ordre a la creació del Dret és secundari. Aquest, sobretot en els sectors que no afecten directament el contingut mínim del poder polític, emanava des del fons mateix de cada comunitat, enllaçava amb la seva tradició.

(…)

El Dret altmedieval, per la seva arrel popular, no és un Dret d’un elevat nivell tècnic.

(…)

El Dret no pertanyia aleshores al món dels sabers erudits, sinó al de l’experiència. Es contenia no en llibres, no en codis legals ni en obres escrites per juristes, sinó en uns pocs pergamins i, sobretot, en la memòria de la gent.

Capítol VIII – El localisme jurídic. Senyorius i municipis. Els furs municipals

I. Els Drets locals: del senyoriu al municipi

a) Precisions conceptuals

Durant l’Alta Edat Mitjana les normes jurídiques només tenien vigència en àmbits espacials molt reduïts: una terra senyorial, una aldea, una villa, una ciutat. A aquest fenomen, que constitueix l’expressió més radical de la ja estudiada diversificació del Dret en els segles XVIII a XII, l’anomenem localisme jurídic, i els conjunts més o menys complets d’aquestes normes de vigència local, Drets locals. D’aquests importa conèixer com es van originar, com van créixer i com es van fixar per escrit. En relació amb aquest últim aspecte del problema, anomenem «fonts» dels Drets locals els textos en els quals es recullen total o parcialment aquests Drets.

La paraula «fur» és un dels termes més utilitzats en el llenguatge jurídic altmedieval, excepte a Catalunya, país on mai es va utilitzar. Deixant al marge altres de les seves accepcions, «fur» va significar norma jurídica singular; però va significar també el conjunt de normes, l’ordenament jurídic vigent en un lloc determinat, és a dir, el seu Dret. Per transposició del contingut, es va donar així mateix el nom de fur al text en el qual es recollia per escrit el Dret propi d’un lloc. En aquest sentit, s’acostuma a dir que els furs són la font més representativa del Dret altmedieval.

(…)

Capítol IX – Tendències a la superació del localisme jurídic

(…)

Entre els segles VIII al XII els reis (o els comtes catalans independents) amb prou feines creaven Dret. En el joc de forces socials i polítiques existents a cada nucli polític independent, els reis no tenen prou poder per imposar la seva voluntat en forma de normes de vigència general. El Dret sorgeix espontània, consuetudinàriament, o bé es conserven vives normes tradicionals; i el rei, donada la seva debilitat política i donat el prestigi del Dret antic, assumeix respecte el Dret no la funció de crear-lo «ex novo», sinó la missió de conservar-lo, protegir-lo i garantir-lo. El rei «diu» el que és Dret, però no ho crea gairebé mai; descobreix dins el Dret existent allò que és just. A aquesta funció se li dóna el nom de «iurisdictio». I com d’aquesta manera, dient què és Dret, protegint els drets individuals existents i evitant que el Dret sigui canviat, el rei fa justícia, es pensa que el rei és, sobretot, un jutge. «Iudex id est rex».

(…) Així, el rei confirmava els Furs municipals de manera explícita i en fer-ho es comprometia a respectar-los i a fer que altres els respectessin.

(…) Respecte el Dret, doncs, la funció principal del rei en els segles VIII al XII és confirmar-lo, protegir-lo i declarar-lo.

Capítol X – Factors permanents i eixos del canvi en la societat i en el dret durant els segles XIII al XVIII

(…)

En Història del Dret és cada vegada més freqüent la configuració d’un període amb característiques peculiars comprès entre els segles XIII al XVIII, la coherència del qual consisteix en la vigència del Dret Comú, és a dir, d’un Dret elaborat a les ciutats europees a partir del segle XII sobre la base del Dret romà justinià.

La maduresa del «ius commune» i la seva recepció des de les ciutats del nord d’Itàlia (on inicialment es va elaborar) en els diferents regnes de l’Europa continental i, sens dubte, també en els hispànics, es pot situar aproximadament al voltant de mitjans del segle XIII. Des d’aleshores aquest Dret va ser el denominador comú, d’aquí el seu nom, de tots els ordenaments jurídics que en aquell temps (segles XIII i XIV) es consoliden.

(…) en atenció tant a la dinàmica relativament autònoma del Dret, com als canvis operats en altres sectors ja mencionats, establim en aquest llarg període una primera fase d’integració dels sistemes normatius, una segona de creixement del Dret reial (o estatal), com a conseqüència de l’aparició de l’Estat, i una tercera fase (segle XVIII) de plenitud de l’absolutisme i de crisi del Dret Comú.