Fragments de l’assaig «El régimen comunal y la gestión del común en el noroeste de la Península Ibérica, siglos XV-XIX», de Laureano Manuel Rubio Pérez, catedràtic d’Història Moderna de la Universidad de León. La imatge és un mapa lleonès del segle XVIII.

L’assaig sencer el podeu descarregar a la Biblioteca.

Comunals i règim comunal: definició, components

Encara que existeix una certa tendència per part dels historiadors a identificar la qüestió comunal amb els béns i recursos naturals o terra d’usdefruit col·lectiu o comunitari, la qüestió comunal i el propi concepte de règim comunal va més enllà d’aquests recursos i cobra diferents dimensions i continguts inherents tant a l’ús i la gestió com als drets de propietat, sense oblidar els mateixos usuaris o conjunt social que forma la comunitat veïnal. Al respecte, T. Moore proposa «tres aspectes o dimensions» relacionades amb el funcionament i la funcionalitat del comunal: els propis recursos naturals i el conjunt de béns comunals que sota domini d’una comunitat plenament constituïda són usufructuats pels seus membres o veïns conforme la seva pròpia reglamentació i des de l’exclusió dels forasters; el règim de propietat comuna que aglutina i implica els veïns comuners més enllà del ple domini dels béns en tant que la comunitat pot tenir reconegut el domini útil i no el directe, tal com succeeix amb els termes consellistes i espais per l’ús dels quals han de pagar una càrrega censal o foral als senyors jurisdiccionals, i per últim la «institució comuna» que governen i gestionen la comunitat i els recursos existents dins del seu espai físic o terme consellista que d’alguna manera garanteix l’usdefruit comunitari a través de l’establiment de reglamentacions o ordenances i de la fixació de mecanismes coercitius que vigilen el compliment de la norma. Ara bé, sobre una base social determinada i determinant, el règim comunal té també un important component mental o cultural sense el qual difícilment podria desenvolupar-se, especialment a l’hora de dur a terme moltes de les pràctiques col·lectives i de la submissió personal a l’interès comunitari. En el cas que ens ocupa tant el consell a través dels diferents oficis consellistes no només regula a través de l’ordenament consellista sobre les qüestions del comú, sinó que també estableix els mecanismes que en mans de la justícia pedània vigilen i penalitzen l’incompliment de la norma a partir de la plena acceptació i submissió per part del conjunt de la comunitat veïnal.

Així doncs, el model plantejat per Tine De Moor per a Flandes a partir de la «interacció» i relació dels tres components plantejats, fins i tot des de les dificultats que poden sorgir a l’hora d’aplicar-lo en un context territorial determinat i per a un període de temps en què es fa difícil la informació sistemàtica, a priori es presenta com la millor opció per conèixer tant el funcionament de règim comunal en tota la seva dimensió, com el paper que va jugar el model comunitari en el desenvolupament de la societat rural i de forma especial en aquells territoris que, com illes, van conservar fins als temps actuals tant el patrimoni consellista o comunal, com el poder institucional en què s’assentava i s’assenta la gestió del comú. Si el règim comunal en aquests territoris del nord i nordoest espanyol va ser capaç de superar els atacs i les profundes reformes administratives del segle xix i el buit jurídic del segle xx, gràcies a l’enfortiment dels tres components anteriorment mencionats i de forma especial al poder consellista i a la capacitat de gestió de les comunitats rurals, no seria descabellat plantejar la necessitat de conservar el model com a alternativa i resposta als problemes plantejats en aquests territoris a partir dels problemes demogràfics i econòmics sorgits en la dècada dels anys setanta del segle xx i dels profunds canvis introduïts pel capitalisme agrari, per la revolució agrícola i per l’individualisme d’un pagès l’objectiu del qual com a productor són les subvencions de la PAC i el mercat. En fi, com s’ha posat de manifest en els diferents models agraris coneguts per la província lleonesa, el comunal, des de la múltiple funcionalitat  i des de la diversitat dels sistemes agraris (muntanya, vegas, meseta), va ser capaç d’acomodar els recursos tant als condicionants estructurals, socials i econòmics, com als canvis exigits des de dins o des de fora de la pròpia societat rural arrel de l’evolució del sistema productiu.

(…)

Poder consellista i gestió del comú: Les formes i els mitjans

El poder consellista entès com la capacitat jurídica reconeguda legalment a les comunitats mitjançant el concilium vecinorum o assemblea veïnal és una de les qüestions que, malgrat el seu arrelament i extensió generalitzada al món rural espanyol, menys s’ha valorat, tant per les dificultats internes ja indicades com perquè la historiografia ha generalitzat la visió hegemònica del poder municipal o urbà. Aquesta visió, més factible de documentar, així com la conseqüent homogeneïtzació que es desprèn d’ella a l’hora de valorar el poder local amb freqüència ja ha arribat a qüestionar l’autonomia política i financera dels consells de la Corona de Castella, sense veure que aquesta afirmació només seria vàlida per al món urbà, mai per als consells rurals i per a unes comunitats que van gaudir de plena autonomia política i financera, inclús en el segle xviii quan segueixen desobeint les ordres reials amb les quals s’insisteix que ajustin el model de gestió de les seves hisendes a les coordenades establertes des de l’Estat[1].

Són vàries les raons que poden explicar el desconeixement que encara avui existeix sobre el funcionament de la societat rural i sobre la capacitat de poder que va conservar al llarg de l’Edat Moderna. Apart de la complexitat i heterogeneïtat regional, la major dificultat radica en la pròpia organització interna i en el funcionament d’una societat que es va mantenir fidel a la seva tradició oral com un bon mitjà tant per reafirmar la seva cultura i els seus drets tradicionals, com per reduir les despeses i la possible fiscalització per part d’elements externs. Aquesta situació i l’absència de la documentació notarial, sens dubte la més propera a les pròpies comunitats i les seves formes de gestió, ha propiciat que amb freqüència la historiografia, basant-se en la documentació oficial generada pels poders dominants, especialment el nobiliari, ofereixi una visió unidireccional des de la qual d’alguna forma es trasllada la problemàtica urbana i les seves relacions de poder a un món rural que en no poques ocasions es va mantenir al marge i va caminar per altres vies. En efecte, les comunitats rurals, en molta major mesura que les urbanes o municipalitzades, durant tota l’Edat Moderna, almenys en bona part dels territoris de les Corones de Castella, de Navarra i d’Aragó, van mantenir un alt nivell d’autogovern i administració dels seus recursos mitjançant determinats recolzaments que guarden estreta relació amb la presència de furs; amb l’adscripció a determinats territoris ordenats a partir del procés repoblador; amb la presència d’un cos social o veïnal ordenat i identificat en el si de comunitats autònomes; amb el control exercit per aquestes sobre el terme o amb el desenvolupament de formes de govern pròpies des d’una certa capacitat jurídica reconeguda[2].

A partir d’aquí i malgrat els escassos estudis existents, seria possible establir diferents models al voltant de la dimensió i formes de poder en el món rural, sobre la base de les diferents realitats estructurals i des de l’heterogeneïtat territorial posada de manifest per tota una plètora d’estudis vinculats, d’una manera o altra, a la història rural. Un d’aquests possibles models en els quals, a jutjar pels primers resultats, el poder del consell no només es va mantenir en el si de les comunitats camperoles, sinó que va resistir en tota la seva dimensió als canvis introduïts pel desenvolupament del règim senyorial i per les seves successives reformes impulsades des de dalt pel poder central de l’Estat, podria situar-se en una àmplia franja que, com ja apuntem, discorria per tota la zona nord peninsular des de Galícia fins als Pirineus, ocupant tant terres planes de transició a la meseta castellana, com zones muntanyoses. Dins d’aquest ampli marc territorial els territoris del vell regne astur-lleonès són els que, a priori, i a jutjar per la possible informació documental, van mantenir al llarg del seu passat històric un major nivell d’autogovern i d’efectivitat del poder local del consellista, d’aquí la puntual i constant informació recollida per la documentació notarial que juntament a altres fons com el cadastre de 1752, el cens i el Nomenclator de Floridablanca o els expedients del donatiu de 1652, ha de servir per valorar en un futur la veritable dimensió del poder local del consell.

Des de la informació aportada per aquestes fonts i des de les limitacions imposades per l’arrelament d’una cultura consuetudinària, el poder del consell s’assenta en la capacitat jurídico-administrativa o d’autogovern que legítimament van tenir reconeguda les comunitats rurals en el context d’un règim senyorial que des de diverses formes o titularitats va servir de base per a l’organització político-administrativa territorial i local. Els pilars de suport del poder consellista, entès a partir de la seva estreta vinculació al concilium vecinorum, són varis, encara que tots semblen guardar relació amb els antecedents medievals i amb els plantejaments i necessitats desenvolupats tant per les noves monarquies absolutes com per la funcionalitat d’un Estat Modern que, per raons òbvies, va respectar l’autonomia dels diferents poders no només en el marc foral de la corona aragonesa sinó també en molts dels territoris dels regnes cristians que integraven la Corona de Castella. Així, sobre la base d’un dret consuetudinari, els consells rurals es van veure dotats d’un poder jurisdiccional que, si bé va ser retallat en la vessant jurídica per l’arribada dels senyors i del règim senyorial, a nivell polític legislatiu i executiu es va mantenir en tota la seva dimensió i operativitat recolzat per la presència de les ordenances consellistes i del consell obert o general de veïns. A partir d’aquí el major o menor desenvolupament del poder consellista i de la seva capacitat jurídica es manifestarà en una triple direcció: en el domini exercit sobre el terreny o espai territorial assignat a cada comunitat i delimitat per les corresponents arques, dins del qual tant els mitjans privatius com els de titularitat consellista quedaven sotmesos al règim agrari local; en segon lloc, en la sobirania manifestada en la capacitat de legislar, executar i castigar i, per últim, encara que no per això menys important malgrat ser difícil de valorar, en l’adopció d’una cultura comunitària i una mentalitat col·lectivista que d’alguna manera va presidir el desenvolupament modern d’aquesta societat rural. Aquesta estructura mental, que sorgeix i evoluciona a partir d’una pròpia conscienciació social de les limitacions individuals i col·lectives[3], es va convertir finalment en un dels condicionants fonamentals en les relacions de poder i en el propi desenvolupament a partir d’un dirigisme i autocontrol intern, que en moments i circumstàncies molt concretes va haver de superar l’assetjament de la cultura dominant individualista sostinguda a partir dels interessos de grups dominants i del capitalisme agrari.

El poder consellista, dret local i ordenances consellistes

Tant la pròpia justificació del poder consellista com la capacitat jurídica que van conservar les comunitats rurals, van tenir la seva base o justificació legal en el reconeixement d’un dret local, consuetudinari en els seus orígens, que, sorgit dels furs i de la pròpia costum feta norma, va propiciar, al llarg de tota l’Edat Moderna, l’aparició d’una sèrie de textos legals que, recollint les normes bàsiques de funcionament de les comunitats, d’alguna forma reflectien bona part de la problemàtica local i de les claus de les activitats productives i posicions socials[4]. Sembla clar que, malgrat que aquest ordenament local en no pocs casos va estar mancat de suport escrit durant bona part de l’Edat Moderna[5], existeix una estreta relació entre la capacitat efectiva del poder consellista i del propi dret consuetudinari i la presència dels textos escrits davant dels corresponents notaris al llarg de l’Edat Moderna. Això sembla justificar el fet que a moltes viles caps de jurisdicció nobiliària no existeixi cap referència sobre un ordenament escrit, fet que pot deure’s tant a la presència i intervenció directa del poder senyorial com a la consideració que la plasmació en lletra d’un dret assumit de forma col·lectiva només servia per facilitar la intervenció d’aquest poder de tant en tant, com es demostra en els actes judicials consellistes i en la capacitat d’autogovern, aquestes comunitats es van governar i organitzar a partir del seu propi dret consuetudinari. Al contrari, altres viles com Benavides, cap d’un dels amplis dominis jurisdiccionals que posseeix el Compte de Luna al Regne de Lleó, el consell redacta, ja el segle xvi i al marge de qualsevol intervenció del senyor, les seves pròpies ordenances a través de més d’un centenar de capítols que no només serveixen, com alguns apunten, per distribuir els recursos comunals, sinó per ordenar totes les activitats polítiques, socials i econòmiques de la unitat veïnal[6]. Ara bé, a diferència de les ordenances municipals que a partir del segle xvi es redacten en el si dels regiments tancats urbans, sense intervenció veïnal i sobre la base dels vells drets o normes gremials medievals[7], les ordenances consellistes sorgeixen i es desenvolupen al llarg de tota l’Edat Moderna sota els estímuls de tota una sèrie de condicionants locals o territorials en bona mesura inherents a cada consell i vinculats als canvis socials i econòmics o a la necessitat d’acomodar la norma o la legislació local a les exigències dels nous temps i evitar diferents interpretacions. El fet que sigui en el Regne de Lleó on existeixin més textos escrits o ordenances consellistes com a font del dret local es deu tant als antecedents jurídics (fur de Lleó –any 1020–, furs locals), com al propi caràcter territorial i sistema de poblament format per més de mil quatre-centes comunitats de vila constituïdes a partir de posseir un dret, un govern i un terme propis[8].

(…)

Els béns consellistes i l’usdefruit comunal

Al nordoest d’Espanya i als territoris adscrits des de l’Edat Mitjana al Regne de Lleó, l’espai o territori va estar sempre vinculat a la titularitat i domini de les comunitats i de les seves respectives institucions consellistes[9]. El terme consellista, perfectament delimitat per les corresponents arques o fites, va quedar plenament configurat a partir del procés repoblador altmedieval i d’alguna forma l’espai o el territori, la major part verge, quedava dividit i assignat a les diferents viles o llogarets. Des de l’Edat Mitjana les comunitats rurals, independentment del domini, van dividir el seu terme o territori en dues parts, els espais roturados o labradíos, fonamentalment de titularitat privada, i els espais verges, munt i pasturatges, majoritàriament de titularitat consellista i aprofitament comunal. Mentre la terra labradía era dividida i ordenada en «pagaments» i les seves corresponents fulles d’any i vegada per facilitar l’activitat agrícola i els aprofitaments ramaders, els espais verges eren sotmesos a un ferri control i ordenament que no només buscava la conservació, sinó també la distribució i usdefruit comunitari[10]. Per això, aquestes comunitats del Regne de Lleó van desenvolupar un ampli Dret Consuetudinari que amb l’arribada de l’Edat Moderna es va anar escrivint i va donar lloc a les Ordenances Consellistes amb les quals es van governar i autogestionar la major part de les comunitats rurals lleoneses des de l’Edat Mitjana fins el segle xx. L’estudi de més d’un centenar d’aquests textos o ordenances i la informació procedent de la documentació notarial, especialment pel que fa als poders consellistes i a les diferents escriptures referides als béns comunals, ens permetrà fer una valoració econòmica i social dels béns comunals i de la destacada incidència que van tenir en el procés històric d’aquest territori del nordoest espanyol[11].

La fortalesa d’aquestes comunitats, el poder consellista i la capacitat d’autogestió que posseeixen sobre cada un dels espais o termes sota el seu domini van ser factors determinants per a la conservació d’una part de cada terme sota titularitat del consell i usdefruit comunal[12].

(…)

Al marge de les terres de propis arrendades pels consells, la major part d’aquestes terres eren entregades en lots, suertes o quiñones als veïns, els quals les usufructuaven temporalment o de forma vitalícia sense cap cost o renda. Alhora, les comunitats de muntanya i de les vegas alhora que facilitaven als veïns terra per plantar arbres que usufructuaven privativament, obligaven els veïns a cultivar hortalissa i plantar horts. En cas de no posseir terra el consell li assignava un espai per a tals efectes que es va convertir, juntament amb altres terres cedides, en herències que van passar de pares a fills. Així, les ordenances de Vegas del Condado en el seu capítol novè ordenen que «les herències de les sorts consellistes es reparteixin igualment entre tots els veïns durant vuit anys i quatre collites en el temps de les quals no se’ls pot treure a cap complint els seus encàrrecs i encara que entri veí nou no per això se li ha de donar sort a menys que trobi una vacant, però complint en aquest temps aleshores se l’inclourà en el repartiment. I si morís algun veí i la seva dona volgués ser veïna pagant les càrregues i gabelles que satisfan els demés veïns, no li poden treure les sorts que tenia el seu marit, i si hi hagués algun mig veí se li donaria la meitat de les sorts.»

(…)

En efecte, aquestes pràctiques posades en marxa en determinats moments vinculats al desenvolupament econòmic i demogràfic (segles xvi, xix i xx) assoleixen la seva dimensió col·lectiva en les anomenades senaras, bouzas, etc.[13] Es tracta d’actuacions dirigides pel poder consellista sobre determinats espais verges de titularitat consellista que es rupturen i treballen temporalment pel conjunt de la comunitat mitjançant la rupturació i posterior sembra de cereal. Recollit el fruit de forma col·lectiva, aquest es reparteix entre els veïns, independentment de la seva condició social, o es ven per tal d’obtenir recursos monetaris amb què afrontar la fiscalitat.

(…)

En estreta relació amb el domini col·lectiu dels recursos econòmics, el control dels recursos hídrics per part dels consells es va convertir en un important mitjà i suport de l’activitat agrícola i ramadera, especialment present en les terres planes i valls on el pes de l’agricultura intensiva de regadiu va arribar a assolir el segle xviii el 30% de l’espai agrícola i va permetre el desenvolupament de cultius intensius i industrials que com el lli van aportar importants recursos complementaris a les economies camperoles i d’alguna manera van enfortir el propi col·lectivisme social. Tant els espais que rodegen els rius (sotos) com els propis rius, la pesca i l’aigua que transporten es van convertir amb el pas dels segles i els canvis agrícoles en un important bé a gestionar, fet que d’alguna manera explica la important conflictivitat judicial desenvolupada entorn l’aigua al llarg de l’Edat Moderna i especialment durant el segle xix.

(…)

Juntament a l’aprofitament de les pastures i dehesas comunals, els monts de llenya adquireixen entitat pròpia en l’ordenament consellista. Aquests espais sota domini consellista eren usufructuats de forma col·lectiva mitjançant el repartiment anual dels anomenats «quiñones» de llenya entre els veïns. Les formes i quantitat de llenya a tallar queden establertes en base a les pròpies necessitats i a les possibilitats de regeneració del mont, fet que exigeix als consells un important esforç a l’hora de vigilar l’acompliment de conservar-lo mitjançant la contractació de guardes i la pròpia acció denunciadora dels propis veïns. La denúncia veïnal en el consell i les pesquisas al respecte es van convertir en un mecanisme important de control que, juntament amb les actuacions col·lectives mitjançant les anomenades «hacenderas», van garantir la seva conservació i la pròpia redistribució social dels recursos. «Ningú podrà tallar “fuyacos” ni llenya als cotos antics, fins que per acord dels veïns es mani tallar en aquests cotos, sota pena de mig càntir de vi al qui contravingués aquestes capitulacions.»[14].

En aquesta mateixa línia, la pesca dels rius i els mateixos recursos hídrics destinats al consum humà i a l’ús agrícola constitueixen un important mitjà de control social i de capacitat d’autogestió consellista. Malgrat les fites aconseguides a l’Edat Mitjana pels grups rendistes i de poder, els consells lleonesos majoritàriament van conservar el domini i usdefruit del riu. Mentre que la pesca, regulada per l’ordenament local, facilitava anualment importants ingressos a les hisendes del consell, el control sobre l’aigua per al rec es va convertir en un objectiu prioritari. El consell no només conservava mitjançant hacenderas comunals els cauces o regueros, sinó que ordenava els temps i les formes d’utilització mitjançant el sistema de velía. Aquest sistema regulava tant la distribució de l’aigua en els diferents «bagos» o espais labradiós, com els dies i les hores que cada veí podia utilitzar-la de forma privativa.

(…)

La consolidació de la propietat privada i la tendència privatitzadora que arribava del món urbà va plantejar al món rural una certa tendència alienadora del patrimoni comunal que d’alguna manera va ser frenada des del poder polític consellista que va resistir i es va mantenir operatiu, malgrat la creació i imposició d’un nou poder municipal al voltant dels nous Ajuntaments liberals.

NOTES: