Fragments de «La mar d’Amunt. El Port de la Selva. Un caràcter comú, un tarannà i una forma de fer de tot un poble», llibre d’Isidre Corominas i Zaragoza, veí de Port de la Selva, pescador, artista, pintor i escultor. Sobre el cooperativisme de principis de segle XX al poble, que enllaçava amb les seves pràctiques comunals que venien «des de temps immemorials». El llibre, publicat el juliol de 2015 i escrit des de la passió, tracta diverses qüestions de la història d’aquest poble de l’Alt Empordà.

El llibre es pot comprar a Port de la Selva i aquí. L’autor també ha escrit altres llibres: «La lleva del biberó no fou possible» (2016) i «L’illa del Castellar, la mare, el cor i l’ànima del Port de la Selva» (2021).

Fundació de la societat Pòsit Pescador

El Port de la Selva, a la província de Girona, amb una població de 1.100 habitants (l’any 1919), era una localitat en què cap associació havia pogut desenvolupar-se, malgrat els intents realitzats.

Per fi es va aconseguir fundar el Pósito de Pescadores, l’any 1920, en el qual tota aquella gent, pels desenganys soferts, s’hi va inscriure molt recelosament.

El mateix any, la Confraria de Pescadors del nostre poble era la pionera de tot l’Estat i possiblement del món en temes socials.

La idea de fundar el Pòsit Pescador del Port de la Selva va sorgir –segons recull el primer llibre d’actes de la junta general– de l’ajudant de marina, Sr. Evarist Santallana i Vidal, el qual convocà diverses reunions públiques en el local de l’Ajudantia a finals de l’any 1919, per portar endavant el seu projecte.

S’encarregà a Josep Macau i Roig que redactés un reglament que, un cop examinat, tots els assistents van aprovar i es va enviar al Govern Civil de la província i a la Caja Central de Crédito Marítimo, de la qual passaria a dependre administrativament.

La finalitat principal de la societat era la completa redempció del pescador, i fer-lo propietari dels mitjans de producció i suprimir tots els intermediaris que hi havia a la pesca. En compliment d’aquest propòsit cooperativista tenien com a objectius preferents:

a) Organitzar adientment la venda dels productes de la pesca i dedicar els beneficis a establir assegurances de vellesa per als pescadors associats.

b) Procurar-los les quantitats de diners que necessitessin per a l’adquisició i conservació de les seves embarcacions i arts de pesca, a mòdic interès.

c) Facilitar-los la compra de tots els efectes i articles necessaris per a la seva vida professional i privada en condicions garantides de preu i qualitat.

d) Establir entre ells diferents socors mutus.

e) Augmentar la seva cultura general i professional.

Podien formar-ne part tots els pescadors del Port de la Selva, inclosos els del veïnat de la Vall de Santa Creu, i els de la població veïna de la Selva de Mar.

El reglament preveia la formació i funcionament d’una junta de govern o general i una junta inspectora formades per un president, un vicepresident, cinc vocals, un secretari, un tresorer i un comptable, elegits cada any mitjançant sufragi general entre tots els associats majors d’edat. Establia també que a la junta de govern hauria d’haver-hi sempre un mínim de tres armadors i tres mariners assalariats.

Les atribucions de la Junta de Govern eren: representar la Societat, invertir els fons perseguint sempre la màxima rendibilitat, procurar que els refugis de les cales en què es pescava estiguessin en bones condicions, arxivar la documentació, complir i fer complir el reglament, fer-se respectar i obeir, mantenir l’ordre i promoure el foment i l’engrandiment de la societat. Celebraven sessions ordinàries el primer diumenge de cada mes en les quals s’aprovaven el pagament de totes les despeses mensuals, incloent-hi els salaris del personal treballador de la societat.

Els socis tenien el dret de poder presentar tot tipus de queixes relacionades amb la pesca i amb el personal de la junta i assalariats del Pòsit; la junta havia de donar-los les explicacions necessàries per tal de solucionar o aclarir les seves queixes.

En contrapartida, es consideraven faltes dels socis les discussions o manifestacions fetes en llocs públics, de paraula o per escrit, sobre conceptes que es referien al detriment de la societat, dels individus de la junta de govern i de la resta de socis en general, i dites faltes es castigaven amb amonestacions o multes que imposava la junta des de dues a deu pessetes.

Els ingressos de la societat Pòsit Pescador del Port de la Selva procedien bàsicament de la quota dels associats: aquesta consistia en l’abonament del 3% del producte brut de la pesca. També s’hi incloïa tota classe de marisc. Si no arribaven a una quota mínima establerta i revisada periòdicament, de 22,50 pessetes durant l’any, havien d’abonar la diferència de la seva butxaca.

El personal treballador del Pòsit, i en especial les dones que salaven el peix i els pescadors més avançats d’edat, eren els qui ingressaven aquesta quota fixa. Altres ingressos del Pòsit eren les quotes obligatòries d’entrada dels socis, les subvencions que atorgaren el govern i altres entitats, i els interessos del capital de la societat.

L’any 1924, compraren un immoble al carrer Major per valor de catorze mil pessetes mitjançant un préstec que formalitzaren amb la Caja Central del Crédito Marítimo. Varen posar com a garantia les embarcacions dels associats.

Pocs anys després, l’any 1930, adquirien el conjunt de cases arrenglarades vora el moll d’en Balleu, entre les quals sobresurt el promontori de la Timba; posaren com a aval hipotecari les barques dels socis i l’edifici del carrer Major, per tal d’aconseguir un altre préstec de la mateixa Caja. L’any 1931, adquiriren el Cafè dels Benvinguts, que van comprar a la senyora Sara Cervera per vint mil pessetes, amb el mobiliari i els licors inclosos. Transcorreguts pocs mesos, l’arrendaren en pública subhasta al millor postor.

Tot aquest conjunt immobiliari patrimonial, l’utilitzaren par instal·lar-hi les diferents seccions cooperativistes d’ajut al pescador, que ja des del moment de la fundació de la societat tenien programades d’organitzar; a més serví com a lloc adient per celebrar-hi reunions.

El mes de febrer de l’any 1936, modificaren el reglament de funcionament per adaptar-lo a la Llei de cooperatives de la Generalitat de Catalunya.

El mes d’octubre del mateix any, acordaren, en sessió extraordinària, portar a terme la tramitació de l’ingrés a la Unión General de Trabajadores i enviaren el soci Rossend Pagès a Barcelna per tal de gestionar-lo.

La Guerra Civil frenà el desenvolupament que estava portant a terme el Pòsit. S’ha conservat una relació d’embarcacions pesqueres que desaparegueren durant el trienni de conflicte: 12 foren destruïdes, una es va avariar i 4 van desaparèixer.

Els edificis propietat de la societat quedaren malmesos pels efectes dels bombardejos aeris que patí el poble, i fins l’any 1944, en què sol·licitaren un préstec a la Caja Central del Crédito Marítimo, no els pogueren arranjar.

El Pòsit Pescador va col·laborar benèficament destinant un 1% dels ingressos de la pesca per sufragar les despeses de sosteniment de quaranta nens exiliats de Madrid que foren acollits a Vilajuïga- El mes de juny de 1937, entregaren cent cinquanta cascs de sardines a Madrid per als necessitats víctimes de la guerra. El novembre del mateix any, destinaren un 5% de la pesca i cinc pessetes per comprar roba a la gent que arribava al Port de la Selva. El secretari de la societat, Antoni Esparoner, fou l’encarregat de repartir-la.

Un cop acabada la guerra, per ordres rebudes de l’Instituto Social de la Marina, hagueren d’integrar-se a l’Organització Sindical mitjançant la CNS de Barcelona i el Sindicat Vertical de la Pesca, segons el que disposava l’Ordre Ministerial de Treball del 31 de març del 1943.

L’1 d’abril del 1947, es substituí el nom de Pòsit Pescador pel de Cofradía de Pescadores, i el president passà a anomenar-se patrón mayor.

La Cooperativa de Consum i Efectes Pesquers patí certs canvis acords a la nova situació política del país, perquè va haver d’ajustar el seu funcionament a  la «Ley de Cooperación» del 2 de gener de 1942 i del reglament d’aplicació d’11 de novembre de l’any següent. Canvià el seu nom pel de «Cooperativa del Mar de la Cofradía de Pescadores» i es constituí com una societat de responsabilitat limitada i duració indefinida. Depenia jurídicament de la Unió Nacional de Cooperatives del Mar.

Com a conseqüència d’aquests canvis obligatoris d’integració a les noves institucions vinculades al règim franquista, la Confraria va poder participar en les eleccions sindicals que coordinava el «Sindicato Provincial de la Pesca».

Hi havia quatre grups professionals d’electors: armadors, patrons de pesca, mariners i mecànics.

Hem treballat molt poca documentació de la dècada dels seixanta i només podem assenyalar el fet de la davallada de captures de peix i, consegüentment, l’afebliment que va portar a la dissolució d’algunes de les seccions que tants esforços calgueren per organitzar. Aquesta «crisi» va tenir els seus inicis els primers anys dels setanta. La població del Port de la Selva patí un retrocés i força gent abandonà el poble a causa de les dificultats econòmiques que tenien per viure-hi. A meitat de la dècada dels setanta, aquest poble mariner rebé noves famílies, que s’hi instal·laren com a conseqüència de l’arribada del turisme.

En l’actualitat, la Confraria de Pescadors del Port de la Selva està entre les primeres de la província en captures de peix anuals, darrere del Port de Roses i del de Palamós.

(…)

L’Art Gros

Des de temps immemorial, el nostre poble, el Port de la Selva, posseïa una xarxa d’extraordinàries proporcions que, com que pertanyia a tot el poble, l’anomenaven oficialment Art Comunal i popularment es coneixia per l’Art Gros.

Aquesta xarxa era considerada pel nostre poble com un patrimoni de tots i la tenien com «La joia més preada i de més valor de la vila», l’origen de la qual es perd amb la història dels orígens de la pesca en aquelles contrades.

No hi ha cap antecedent fins al dia d’avui que ens pugui donar raó dels seus orígens. Hi ha suposicions per a tots els gustos. Alguns diuen que els habitants de la vila de la Selva de Mar foren els que la varen construir o confeccionar, però la versió més versemblant és la que suposa que fou construïda o confeccionada pels monjos del monestir de Sant Pere de Rodes.

Entrant en consideracions sobre les hipòtesis anteriorment mencionades, i sobre les possibilitats de cada una d’elles, direm que, quant a la primera, és molt difícil admetre que en el segle XVII, o abans, un poble relativament petit i amb molt poques possibilitats i recursos, hagués pogut ambicionar, construir o confeccionar, per al seu aprofitament, una xarxa de dimensions i característiques tan especials, considerada un exemplar únic, que segons es té notícia no existia cap més xarxa com l’Art Gros, a cap contrada de la nostra costa, des de Blanes al cap de Creus.

(…)

L’any 1854, l’alcalde del Port de la Selva, Josep Marés i Bisbe, avi de l’escultor i historiador Frederic Marés Deulovol, va haver de defensar el dret a la propietat de l’Art Gros i, tot i disposar de l’arxiu municipal, se li va fer molt difícil poder precisar-ne els orígens i la procedència. No va trobar suficient documentació, tan sols va poder al·ludir a la seva possessió immemorial, i fer referència que els més vells prohoms de la població, octogenaris asseguraven haver sentit els seus pares, avis i besavis, parlar de la xarxa comunal, com un patrimoni del comú del Port de la Selva. Era evident que no existia cap antecedent en què basar-se per fonamentar l’origen de l’Art Gros.

(…)

L’anomenat Art Gros o Art Comunal només s’emprava quan es detectava una gran mola de tonyines, per fresar; ja que requeria molta preparació, temps, i tota la perícia de la qual era capaç aquella gent, marinera i molt experta en la seva pesca, i de la qual depenia l’èxit.

En aquell temps, segons he pogut esbrinar pels vells pescadors que he conegut i els que queden encara, hi havia tres vigies. Un estava situat al far de Sarnella (s’Arenella). Un altre, al mirador de la «Lloia». Per últim, l’altre, durant el dia, en estada permanent, era a la talaia de la roca de la Carbonera, en un lloc conegut com «La Miranda», situat a 117 metres sobre el nivell del mar, des del qual es dominava tota la badia i la mar veïna. Quan el guaita de la Miranda observava una mola de tonyines, valorava si era necessari calar l’Art Gros o simplement l’Art de Port de Reig. Si la mola era petita, deixava que el guaita del mirador de la «Lloia» i el de Sarnella donessin l’avís, i es calava l’Art de Port de Reig. Si pel contrari la mola era molt grossa, i s’apropava a la badia, tocava un corn, i feia senyals amb una bandera blanca, a l’avís del guaita es feien sonar les campanes de l’Església a «toc de cinta», semblant al toc d’alarma o de «sometent», i a la seva crida tota la gent del poble, homes, dones, vells, joves, i criatures, tant si es trobaven a la vila, com conreant els horts, olivars o vinyes, tots acudien a reunir-se davant l’Ajuntament, i des d’allà acompanyaven l’alcalde camí de l’església, que era on es guardava la xarxa comunal. Amb el batlle al capdavant a coll i en processó, seguits de tot el poble, la xarxa comunal era traslladada a l’embarcador del moll de la Timba, on els dos llaüts més grossos esperaven per al seu embarcament, era un dia de joia i de festa per al poble.

L’Art Gros era carregat en els llaüts més grossos, mentrestant els patrons més experimentats en la pesca de la tonyina, amb els llaüts denominats de «Port de Reig», amb els seus arts a bord, varaven a corre-cuita i es feien a la mar, i anaven a tancar amb els arts la badia, des de la Lloia, a la punta de Sarnella, i deixaven entrar, primer, les tonyines i evitaven, amb el tancament, que el banc de peixos grossos pogués retrocedir. Una vegada apressada la mola de les tonyines i seguint els senyals del vigilant que observava tots els seus moviments des de la talaia, amb bots més petits, carregats de xarxa, començaven a fer barreres o «Filades», amb els arts i feien «carrers», i convertien així la badia en un vertader laberint, que desorientava les moles de tonyines,  i d’aquesta forma els peixos, un cop desorientats, eren encarrilats cap a aigües més minses, i se’ls apropava a la platja per permetre entrar en acció l’Art Gros.

Aquesta operació requeria temps i tota la perícia de la qual era capaç aquella gent marinera i pescadora, experta en el seu ofici i amb la responsabilitat que d’ella depenia l’èxit o el fracàs de la pesquera.

Una vegada acabada l’operació de tancament i conducció del banc de tonyines davant de Port de Reig, les campanes de l’església donaven el senyal de la sortida a les embarcacions que portaven l’Art Gros. La sortida de la xarxa es saludava amb grans exclamacions d’alegria de tot el poble que seguia atén l’operació.

Estava construït de la següent forma: tenia uns quatre-cents metres de llarg, per cama, el cop tenia una llargària, d’unts vint o vint-i-cinc metres i el seu pes en sec era de més de setanta quintars, pel seu pes en moll, una vegada calat, no necessitava plom, i no portava suro, però es requeria la col·laboració de totes les embarcacions ja que, a causa de les seves grans dimensions, els elements de flotació eren insuficients.

Per les grans dimensions, de l’Art Gros, per moure’l, calar-lo, i arrossegar-lo fins en terra, es necessitava la col·laboració de tota la gent de la població.

(…)

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

• Comunes pageses i cooperatives (Gerald Brenan)
• Història comunal i cooperativisme obrer (Ivan Miró)
• Common & Coops. Vers l’autogovern del comú (Ivan Miró)