Arxiu d'etiquetes: 1 de maig

1855, Primer de Maig contra el comunal

1 de maig de 2020General, Història1 de maigReconstruir el Comunal

El Primer de Maig a l’Estat espanyol també és una data històrica del procés d’usurpació al poble dels seus béns comunals.

Continua la lectura de 1855, Primer de Maig contra el comunal →

Feu un comentari

TELEGRAM:
➡️ t.me/reconstruirelcomunal

YOUTUBE:
➡️ youtube.com/@reconstruirelcomunal

INSTAGRAM:
➡️ instagram.com/reconstruirelcomunal

FACEBOOK:
➡️ facebook.com/reconstruirelcomunal

X / TWITTER:
➡️ x.com/RelComunal

Etiquetes

1936
Andalusia
Antonio Ortega Santos
Astúries
autodefensa
Bagaudes
Cantàbria
Carlos Taibo
Carmen Comadrán
Castella
Catalunya
consell obert
cristianisme
David Algarra
David Graeber
desamortitzacions
dones
El comú català
Enric Canet
Eugenio Monesma
Euskal Herria
Extremadura
Galícia
Gasteiz
Guàrdia Civil
Ignacio Abella
Imperi Romà
Ivan Miró
Joan Carles Gelabertó
Josep Maria Bringué
Joám Evans
Laureano Manuel Rubio Pérez
Lleó
Mallorca
María del Carmen Zamora
Navarra
Pallars
Pol Font
Port de la Selva
ramaderia
Rosa Congost
sota un arbre
Tierravoz
València
Àfrica

Arxiu d’entrades

«Fa alguns anys, aquí a les Valls de Cardós [Pallars Sobirà], com a moltes valls veïnes, hi vivia molta gent, que s’ajudava en tot: en les malalties, en els treballs del camp, en fer festes… Però van arribar notícies que a les ciutats es vivia millor, treballant amb millors condicions. Sigui com sigui, els pobles es van gairebé buidar, i com menys gent quedava més es barallaven entre ells. Això ha arribat fins al punt que ja no celebren ni la castanyada, ni el ninou, ni disfresses, ni bitlles, ni festes majors. Tampoc s’ajuden en les feines del camp, a collir trumfes, a triar fesols o a fer la matança del porc. Tampoc van a rentar al safareig, ni surten a escampar el carrer. Hi ha tanta tristor que no volen veure gent, ni camins nets, ni nens jugant al carrer. S’han tornat fers com els gats fers, els galls fers i els porcs fers.»

(Jan Lengua Doya i Blanca Doya Peroy, «La dona alada i les feres de Cardós», 2018)

«Al camp, on vivia al voltant del 60% de la població espanyola, la revolució va tenir a favor seu la tradició del “col·lectivisme agrari” (Joaquín Costa) i la propietat comunal, profundament arrelada a Espanya. Sense aquest rerefons de col·lectivisme agrari i comunalisme, i sense la maduresa ideològica i organitzativa dels llibertaris, hauria estat difícil dur a terme una socialització de tal envergadura.»

(Heleno Saña, «La revolución libertaria», 2001)

«La història, entesa com a narració veritable dels fets passats, és una arma de la lluita de classes, bé en mans de la classe oprimida, bé en mans de la classe opressora.»

(Joan Carles Gelabertó, «Història de la revolta a Catalunya», 2015)

«Senyors Diputats (…) A la nostra terra, en temps molt llunyans, els pobles rurals posseïen una gran quantitat de terres, o bé servituds de llenya, o bé servituds de pasturatges, que eren l’element de la seva vida. Aquests pobles necessiten aquests elements per tal que la seva vida sigui una vida normal. (…) Sense això, aquests pobles són a la summa misèria. No és d’avui el problema, és un problema antic i molt vell, és un problema que s’estén per totes les muntanyes; és un problema de totes les muntanyes de Catalunya. (…) els béns comunals, senzillament i netament –la paraula és dura, però s’ha de dir–, s’han robat en gran part».

(Xavier Casademunt, Proposició de Llei relativa a rescat o readquisicó de béns comunals al Parlament de Catalunya, maig de 1936)

«Tant els historiadors agraris com els jurídics semblen coincidir que la idea de l’origen dels drets comunals en concessions reials o feudals és falsa. La doctora Thirsk ha suggerit que els drets de pastura en prats i terres ermes eren potser “l’element més antic” en el sistema de camp comú, descendent de “drets més extensos (…) dels quals es gaudia des de temps immemorials” que els monarques i senyors anglosaxons i normands no van instituir graciosament sinó que, més aviat, van reglamentar i retallar.»

«Sempre va ser un problema explicar els béns comunals amb categories capitalistes. Hi havia quelcom molest en ells. La seva existència mateixa induïa a fer preguntes sobre l’origen de la propietat i sobre el dret històric a la terra.»

(E. P. Thompson, «Costumbres en Común», 1991)

«S’acostuma a dir que tota la terra era de domini públic (fisc) o de domini privat (alou). En realitat, aquesta afirmació és a la vegada inexacta i insuficient. Inexacta perquè el fisc no és un domini públic en el sentit de comú, sinó el domini de la potestat pública, de l’autoritat; insuficient perquè la definició, precisament a causa d’aquesta inexactitud, vela una tercera forma de domini: el domini comunitari o alou comunal, o sigui, la propietat comuna de tots els veïns.»

(Gaspar Feliu, «La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos», 2010)

«Si tenim en ment el gran nombre de confederacions municipals que existien a Europa durant el segle XI i els següents, la certesa tan freqüent en la historiografia moderna que l’Estat-nació constitueix un desenvolupament lògic que va conduir Europa fora del feudalisme només pot considerar-se un prejudici.»

(Murray Bookchin, «Urbanization Without Cities», 1992)

«L’emergència del capitalisme es va sustentar, precisament, sobre el tancament i privatització de les terres comunals. Es tracta dels famosos “enclousures” dels que parla Carles Marx al seu llibre “El Capital”, o de les desamortitzacions dutes a terme a Espanya durant els últims segles, que van convertir la terra en una mercaderia i van afavorir el naixement d’una classe d’éssers humans deslligats de la mateixa i sense més accés a la vida econòmica que aquell mediat per la seva necessitat de vendre la seva força de treball.»

(José Luis Carretero Miramar, «La autogestión viva», 2013)

«La defensa d’aquestes institucions tradicionals en el fons no és la defensa de doctrines conservadores i reaccionàries, sinó la defensa de l’autonomia i substantivitat de la vida del poble, en la qual aquelles són expressió de la seva consciència jurídica.»

(Rafael Altamira, «Historia de la propiedad comunal», 1890)

«Certa gestió col·lectiva, almenys d’alguns béns com els prats, els boscos, els recs, els molins, l’aprofitament dels emprius, el repartiment de terres entre els repobladors, les assemblees o consells de veïns, en els quals participen homes i dones, són típiques de la primera colonització; denoten una estructura sociopolítica lligada al veïnatge i derivada de l’estructura de famílies, que eren veritables cèl·lules bàsiques de la societat, i no cal insistir que les dones eren el cor de la família.»

(Teresa Vinyoles Vidal, «Història de les dones a la Catalunya Medieval», 2005)

«A l’empar de la constitució foral, els municipis de la Montaña [Navarra] van ser sorprenentment democràtics i poderosos. Això també va resultar ser una font d’enorme força per a les guerrilles. A la Montaña era el consell comunitari, obert a tots els caps de família, el que exercia el govern municipal. (…) Els municipis fixaven salaris i preus. Eren responsables dels serveis més essencials, que incloïen la molta de la farina i l’abastiment de béns bàsics, així com dels camins, les escoles i el compliment de les ordenances locals. La forma de gestió dels serveis per part del govern local posa de manifest la superivència d’una ‘economia moral’ a la Montaña.»

(John L. Tone, «La guerrilla española y la derrota de Napoleón», 1999)

«El quadre que sorgeix d’aquests documents [de l’edat mitjana] ofereix més d’un tret sorprenent, ja que veiem, per exemple, com les dones votaven igual que els homes en les assemblees urbanes o a les dels municipis rurals.»

(Régine Pernoud, «Para acabar con la Edad Media», 1977)

«Cal afirmar, d’entrada, que la qüestió dels “Béns Comunals als Països Catalans” (…) no ha merescut una atenció suficient per part dels medievalistes, contràriament a molts països del nostre entorn com Itàlia i França.»

(Josep Fernández Trabal, «Béns comunals a l’edat mitjana. Un estat de la qüestió», 1996)

[article inclòs a «Béns comunals als Països Catalans i a l’Europa contemporània»]

«Encara més important, la separació entre producció i reproducció va crear una classe de dones proletàries que estaven tan desposseïdes com els homes, però a diferència dels seus companys masculins, en una societat que estava cada vegada més monetaritzada, no tenien accés als salaris, sent forçades així a la condició d’una pobresa crònica, la dependència econòmica i la invisibilitat com a treballadores. Com veiem, la devaluació i la feminització del treball reproductiu va ser un desastre també per als homes treballadors, doncs la devaluació del treball reproductiu inevitablement va devaluar el seu producte, la força de treball.

(Silvia Federici, «Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva», 2004)

«Un dels factors que contribuí a la construcció de la identitat de les classes populars al començament del segle XX fou el desenvolupament de l’economia social a Catalunya, especialment entre 1898 i 1920, en particular les noves formes d’organitzacions obreres i populars com els ateneus, les cooperatives, els sindicats agraris i pòsits de pescadors i les associacions de tota mena. (…) Organitzades per poder accedir en millors condicions al subministrament d’aliments, a noves formes de producció col·lectiva, a l’accés a la salut, a l’educació, a la cultura i a l’esbarjo, crearen en bona part els fonaments de la cultura obrera i popular d’aquells anys, tot aprenent a gestionar de manera col·lectiva els seus escassos recursos i les expectatives de canvi a què aspiraven.»

(Ignasi Faura Ventosa, «L’economia social catalana als inicis del segle XX», 2016)

«Qui controla el passat controla el futur. Qui controla el present, controla el passat.»

(George Orwell, «1984», 1948)

«Etxe bat erretzen zenean, auzoek laguntzen zituzten kaltetutakoak.»

«Quan es va cremar una casa, els veïns van ajudar els afectats.»

(Jasone Mitxeltorena, «Auzolanaren kultura», 2011)