(…) El concejo, pel que jo he conegut, és la institució que es regeix una mica amb el lema aquest de les «manis» de «el poble unit funciona sense partits».
(…) El concejo no és només la institució de govern, també és el reflex de tota una forma de concebre la societat, un reflex de com era la propietat –o com és la propietat encara avui en dia a la Cantàbria rural–, d’un munt de pràctiques comunitàries econòmiques associades que hi ha al voltant d’aquest.
Una cançó preciosa d’Eduardo Fuente Díaz sobre una tradició comunal càntabra: el «Prao Conceju» de Tudanca. L’instrument que acompanya la veu és un rabec.
El «Prao Conceju» de Tudanca és un dels quatre «prados concejo» que encara s’identifiquen a la Vall del Nansa, caracteritzats pel manteniment de les pràctiques col·lectives que s’utilitzen per al seu aprofitament, que són dirigides per les juntes veïnals seguint normes consuetudinàries. El de Tudanca té una superfície aproximada de 130 hectàrees, i cada any –al setembre– se sega seguint un sistema tradicional de repartiment entre els veïns, segons el qual el terreny es divideix en 8 partides (d’aquestes hi ha una de major pendent i menor productivitat que ja no se sega) i cada una d’aquestes partides es divideix en sorts entre cada un dels ramaders que té dret a sega.
La seva consideració patrimonial procedeix del valor cultural del seu sistema comunal encara viu (la junta veïnal i el sistema de repartiment) i del valor productiu que té per alimentar una ramaderia en la qual s’integra la raça Tudanca de tronc africà. Però també podem parlar del valor documental de les descripcions antigues que es conserven, i del valor ecològic que representen les seves comunitats herbàcies.
Sobre aquest prat han escrit prestigiosos literats com José María de Pereda i Miguel de Unamuno, però també ho van fer intel·lectuals com Gervasio González de Linares que, a finals del XIX i començaments del XX, es van preocupar per explicar el manteniment de pràctiques col·lectives dels pobles en un món canviant, dominat per l’ascens de la propietat privada i els processos de desamortització que ho van facilitar.
«Els terrenys de pastures dels vessants són comunals. (…) Segons l’ancestral “Prau Conceju”, el dia de Sant Agustí es realitza el sorteig del “Prado del Concejo”, que es divideix en lots sortejant-los entre els veïns. (…) A l’entrada de Tudanca hi ha una escultura feta pel picapedrer Vicente Diestro en homenatge a les dones lluitadores incansables de la vall. (…) Antigament al poble no hi havia jornalers, tots eren propietaris. (…) El “Concejo” comptava, pagant-los un sou, amb un cirurgià, un escriba, un mestre de primària i un sastre.»