Ressenya de María Jesús Funes, professora de la UNED, sobre Las vecindades vitorianas. Una experiencia histórica de comunidad preñada de futuro, estudi del col·lectiu Egin Ayllu (NED Ediciones, 2014), publicada al número 3 de Clivatge. Estudis i testimonis sobre el conflicte i el canvi socials. El llibre, publicat sota llicència Creative Commons, està disponible des d’abril de l’any passat a la nostra Biblioteca.

A vegades, insuflar aire fresc als projectes no és sinònim de crear i innovar sinó que consisteix en fer arqueologia i reprendre el passat. Les utopies acostumen a proposar quelcom nou, crear alguna cosa per realitzar un desig. No obstant això, aquí ens plantegen el camí invers, desempolsar part del passat, veure el que aquest tenia de «desitjable» en comparació amb el present i reivindicar la validesa d’«allò vell». D’això resultaria la paradoxa que allò vell es convertiria en «nou» i seria l’exercici de la memòria i el reconeixement dels mèrits dels nostres ancestres el que ens ajudaria a millorar l’actualitat. Aquesta és, entre d’altres, la proposta de Las vecindades vitorianas: recuperar una forma d’organització comunal de la Baixa Edat Mitjana per compensar les absències i els dèficits de la nostra organització del comú en els temps ultramoderns que vivim. És possible que aquesta pretesament «obscura» Edat Mitjana contingui fórmules que puguin millorar el que les llums de la Il·lustració i la modernitat ens van portar com el producte més depurat d’organització política? Les democràcies modernes porten dècades donant mostres de limitacions i derivacions perverses que les allunyen dels principis i valors que els il·lustrats i els seus seguidors del XIX pretenien assegurar amb el seu mètode. És des de la constatació del deteriorament o perversió dels sistemes polítics occidentals des d’on s’ha de plantejar la lectura d’aquest llibre.

Es tracta d’una aposta tan suggerent com oportuna per diverses raons. El segle XXI va començar ampliant el qüestionament de les democràcies occidentals, que si bé rebien crítiques consistents des de, com a mínim, la dècada dels seixanta del segle XX, es van intensificar en el XXI. Moltes són les raons d’aquest major qüestionament. Aquestes són algunes de les més rellevants, encara que només aplicables al nostre entorn geogràfic i cultural: l’extensió de l’educació a capes cada vegada més àmplies de la societat i l’avenç espectacular del nombre d’estudiants universitaris; l’acumulació de generacions amb gran capacitat d’anàlisi en unes dècades continuades de prosperitat econòmica (per un desenvolupament acumulat de la riquesa) i de seguretat física (per absència de conflictes bèl·lics) –el tàndem prosperitat/seguretat proposat per Inglehart–; l’aparició d’estructures i institucions amb un poder efectiu creixent i una legitimitat democràtica minvant; l’abundant informació sobre la corrupció dels responsables de la gestió pública degut al major control per part dels mitjans de comunicació dels avatars polítics. Aquest últim fet resulta particularment greu tenint en compte l’augment de les carències i l’expansió de la precarietat vital de milions de ciutadans a la «rica» Europa, que ha d’afrontar el fracàs de les polítiques conciliadores de l’Estat del Benestar, incapaces de complir amb l’objectiu que el seu disseny perseguia: pal·liar el descontentament de les classes populars i assegurar, així, la pau social.

La irrupció a l’escena política d’una joventut molt preparada, amb un alt nivell de competència política i consistentment decepcionada s’uneix al fracàs (viscut per totes les generacions) de les promeses polítiques posteriors a la Segona Guerra Mundial: anivelladores en allò econòmic i emancipadores en allò polític. Ens trobem davant fets inassumibles des de qualsevol principi ètic d’igualtat i justícia que propicien un panorama crític i extraordinàriament sensible a qualsevol proposta política alternativa a l’actual. Opcions que vinculin la gestió pública a valors d’honestedat, transparència, solidaritat i, molt important, a marges de llibertat que no estiguin determinats per la disponibilitat econòmica i l’accés al consum, són particularment ben rebudes en aquests moments, tant en el debat acadèmic com en els àmbits socials que viuen un intens període de mobilització i recerca de nous horitzons polítics.

La recuperació d’allò comunitari és un fet recorrent durant els últims anys a molts llocs d’Espanya. Ha sorgit una nova localitat que no correspon al que proposen els partits de l’esquerra clàssica ni al que ha quedat del moviment veïnal, sinó que és una mica de tot això però seguint principis més radicals, més transgressors a molts nivells, que són els que va enaltir el Moviment 15M i que en bona mesura són derivats (i, per què no, també precursors) d’aquest. Alguns d’aquests projectes ja existien abans de l’explosió de Maig de 2011 i ara han augmentat força i presència i altres són completament nous. Així trobarem: pobles recuperats i autogestionats, horts urbans, bancs d’aliments comunitaris, la revitalització del cooperativisme. Es creen comunitats que es basen en l’intercanvi i el troc i en una concepció de l’economia centrada en el concepte de sostenibilitat de la vida més que en l’acumulació de capital, el sanejament de les comptes de resultats i el control dels vaivens de la borsa… Tot això té una relació directa amb l’enfoc col·lectiu, no jeràrquic, inclusiu i enganxat a les bases socials sense la mediació (obstaculització?) de cossos intermitjos que trobem en l’experiència analitzada.

«Organitzar-se o sucumbir» (pàgina 248), més enllà de la teoria, més enllà de la ideologia, sense intentar complir els requisits del subjecte revolucionari dels projectes del XIX i rebutjant les propostes emancipadores de les democràcies liberals, iniciatives com els veïnats vitorians es basen en la lògica de la supervivència, segons assenyala el text «en el pur sentit comú» (concepte altament controvertit) més que en programes o doctrines. Aquestes propostes (la que presenta el llibre i moltes més en la mateixa línia) parteixen de realitats concretes, de problemes imminents als quals cal donar resposta, sorgeixen de la quotidianitat i per a la quotidianitat. Com assenyala Gustavo Esteval, referint-se principalment a l’experiència llatinoamericana, els projectes comunitaris actuals proposen un recorregut diferent al que trobem normalment en el canvi social. Al revés que a les revolucions democràtiques o socialistes que des de dalt dissenyaven projectes en tant que doctrines a posar en pràctica: «Els nous moviments socials de l’“home comunitari” no es basen en un disseny utòpic o una proposta política universal. Sorgeixen d’experiències concretes i immediates, a través de les quals busquen donar forma i realitat als seus somnis. Reverteixen així el patró habitual de la mobilització política de les majories, amb el qual a partir de somnis d’altres es va intentar remodelar la realitat quotidiana de la gent» (pàg. 249).

El llibre consta de tres parts des del punt de vista substantiu, encara que a l’índex en trobem dues. La primera i més extensa és un estudi historiogràfic dels veïnats vitorians. El que considero la segona part centra la reflexió explicant els conceptes de comunalitat, col·lectivisme i ajuda mútua, acudint a autors dels que destacaria Kropotkin i Joaquín Costa. Es mostren casos de comunitarisme al llarg dels segles en diferents llocs, fent especial èmfasi en Amèrica Llatina. La tercera part és una proposta política –actualment en fase de temptativa–, a aplicar a la mateixa ciutat o va tenir lloc la iniciativa medieval, la ciutat de Vitòria.

Els primers escrits dels veïnats vitorians els trobem al document regulador del seu funcionament de 1483, però la seva existència és anterior. Altres textos demostren que a finals del segle XV no eren una cosa nova, sinó una institució integrada en el funcionament social de l’època, encara que fins aleshores les seves normes es divulgaven de forma oral, passant de generació en generació sense necessitat de legitimar la seva pràctica mitjançant el recurs escrit. Certament, tenint en compte el nombre de persones que tenien accés a la lectura és fàcil comprendre que no hi havia necessitat social de reflectir per escrit la seva regulació. De fet, va ser l’intent d’ordre i control per part de les autoritats del moment el que va donar lloc a les Ordenances dels Veïnats Vitorians de 1843. És certament encomiable el treball d’investigació historiogràfic realitzat i molt d’agrair el detall amb què es documenta la informació que s’aporta. Partint de textos de l’època, tant documentació d’arxiu com cròniques o material literari, es dibuixa amb tota precisió l’origen, procedència, desenvolupament, evolució i progressiva desaparició dels veïnats vitorians. Es descriu la seva dimensió econòmica: l’autogestió en relació amb la supervivència era certament el nucli central del projecte; però també la seva dimensió social, la gestió de la desigualtat des d’un punt de vista inclusiu, la cobertura i responsabilitat comunal davant de qualsevol accident que li pogués succeir a un veí. Així mateix, es descriuen com a institucions judicials: l’exercici de la justícia es presenta amb exemples gràfics que permeten comprendre el nivell d’autonomia del qual van gaudir en relació als poders circumdants. Però, en definitiva, el més rellevant és la seva dimensió de comunitat política, i a aquest aspecte li dedica especial atenció el llibre, principalment al seu caràcter de contrapoder davant d’altres institucions com la municipal, motiu que facilitaria la seva desaparició. Aquest tipus d’institucions autogestionades han estat poc valorades per la història oficial, però encara menys la seva dimensió política, sent aquesta, potser, el seu valor més rellevant. La implicació dels veïns en el desenvolupament autogestionari posa en evidència una consciència política clara i el desig dels veïns d’exercir el poder en els seus àmbits de referència, qüestionant la legitimitat de qualsevol institució externa, aliena a la comunitat veïnal. L’enfrontament que les juntes veïnals van arribar a viure amb la municipalitat està documentat i evidencia la defensa de la legitimitat reconeguda a les decisions preses en comunitat enfront en que vivien com a imposicions foranies, no validades pel coneixement que només l’experiència personal dels problemes atorga. Es descriuen els diferents veïnats, mostrant la seva estructura i funcionament, les diferents figures que governaven la comunitat i l’elecció de les mateixes, el caràcter rotatori i obligatori de les responsabilitats així com els mecanismes de control aplicats a la seva gestió. Resulta particularment interessant l’anàlisi de les relacions amb les estructures de poder naixents. Hem de tenir en compte que s’estaven forjant els Estats moderns, era l’inici de les noves burocràcies europees, així que els veïnats van tenir que lluitar per preservar la seva autonomia, a totes llums incompatible amb la naixent configuració del poder. Un apartat específic es dedica a la festa, allò lúdic i allò transgressor, i encara que és més descriptiu que analític, des d’una visió durkheimiana es reconeixen en els seus rituals les funcions de cohesió social i recreació d’identitat. Els autors vinculen l’experiència a una dimensió essencial de la cultura basca: una peculiar tendència a allò comunitari com a tret d’identitat representada en la institució de l’auzolan. Aquí troben les arrels i l’explicació de l’experiència a Euskadi i el seu intent de revitalitzar-la en el segle XXI.

Aquest apartat acaba descrivint el procés de dissolució. Al llarg del segle XVIII els veïnats van ser relegats en les seves funcions, que anaven sent ateses per les noves institucions. Però el final del poder efectiu va arribar amb la pèrdua dels seus béns i patrimoni en el segle XIX, en plena expansió del liberalisme, que va centralitzar el poder i minimitzar (fins la seva desaparició) les entitats autogestionades que poguessin eludir el control polític i administratiu del nou règim polític. Assetjades per un capitalisme naixent i unes iniciatives polítiques que –postulant que el poder resideix en el poble– van degollar experiències en què aquesta prescripció normativa era certament real, el nou règim va anar introduint normes i institucions intermitges. Mitjançant la fórmula de convertir-los en «individus» i posteriorment en «ciutadans» de societats democràtiques, l’exercici de la vida política es va distanciar dels pretesos detentors del poder (que en casos com el que aquí s’estudia sembla que, certament, sí que ho eren).

L’última part és la presentació d’una proposta política, l’organització comunitària del Casc Antic de Vitòria, en la qual sembla haver-hi tant d’avançat com per fer. Proposen recuperar la vella legitimitat dels veïnats, que considerava la gestió d’allò propi com a responsabilitat d’aquells qui ho viuen, superant la (tirania) dels grups intermitjos, ja que consideren que la seva suposada funció de mediació acaba impedint la comunicació entre els centres de poder i la gent comuna, i anul·la les capacitats d’autonomia i autoresponsabilitat dels subjectes. El projecte és més que una proposta política, o més ben dit, és una proposta política radical en el sentit literal del terme. Proposa una concepció de vida alternativa a la dominant en la societat de mercat actual, entenent que l’individualisme, la primacia de l’interès privat, de la propietat privada i de la competència com a forma prioritària de relació dessagnen la societat i destrueixen la cohesió social.

Aquest propòsit s’ubica en la corrent comunitarista que citava al principi que s’obre pas al nostre país des de valors cada vegada més subversius; com els que procedeixen de visions feministes que plantegen que allò social i allò comunitari han de girar al voltant dels afectes, les emocions i els sentiments, proposant l’economia de «les cures». I en aquest sentit entronca amb iniciatives que des de diferents àmbits, com el de l’economia, reivindiquen que l’objectiu central de l’economia (i de la política) ha de ser el «bon viure». Com diu Orozco¹[2] a la seva revisió feminista de l’economia al seu últim text: es tracta d’aconseguir la sostenibilitat de la vida, col·locant «la vida» al centre, però «una vida digna de ser viscuda, digna de ser sostinguda». Són apostes per la igualtat i per la lluita contra les injustícies sense negar l’heterogeneïtat sinó integrant-la, com fa Egin Ayllu revisant el passat i en el present.

Tota una classe d’història, però de la història oblidada (negada?). El progressiu control econòmic i polític que va necessitar la gestació de l’Estat modern va suposar la institucionalització d’un ens abstracte i burocràtic, que mitjançant la centralització superaria els privilegis i arbitrarietats de l’estructura feudal afavorint relacions més igualitàries. Però la nova institucionalitat es va crear a expenses de destruir (o buidar de contingut) estructures econòmiques, socials i polítiques que permetien nivells d’autonomia i igualtat difícils de trobar posteriorment. Una vegada centralitzat el poder i canalitzat per vies que asseguraven el seu control des d’instàncies allunyades de la vida quotidiana de la majoria, superada la memòria, les revolucions democràtiques van prometre llibertat i participació; però des de la desaparició dels vincles: un individu = un vot, i mitjançant nous conceptes anivelladors com el de ciutadania: ciutadà/consumidor/client. En definitiva, un camí d’anada i tornada amb moltes ombres i dubtes pel que fa als seus encerts. La tensió entre llibertat i igualtat o l’omnipresència del control social com a ombra ineludible allà on es fa real la participació, segueixen sent temes difícils sobre els quals seguir reflexionant i experimentant.

Recuperar el passat per gestar una nova comunitat, revitalitzant la cultura pròpia: Alde Zaharra bizirik (Per un Casc Antic viu!). Observem la seva evolució, perquè a tots ens interessa conèixer la incidència real en termes de canvi d’aquests projectes, sobretot perquè s’emmarquen en un espai de renovació profund, on professionals de molts àmbits, com el cas que hem assenyalat de l’economia (Orozco, 2014), estan apostant per generar les possibilitats d’aconseguir «una vida que mereixi ser viscuda», col·locant la vida al centre.

NOTES