Fragment de «L’Speculo de 1764. Una aproximació documental al Montornès medieval», treball del Doctor en Història Medieval Alberto Reche Ontillera publicat el 2014.

La vida a les viles del segles IX i X era ben diferent a la de les vil·les romanes i de l’Antiguitat Tardana [31]. Per començar el concepte s’havia reconvertit durant l’Antiguitat Tardana per encabir-hi una nova realitat. La vila altmedieval feia referència a una comunitat de pagesos més que al tipus d’explotació clàssica romana. El terminio (el terme) de la vila reunia les diferents poblacions més o menys disperses que vivien entorn al mateix espai i que compartien els elements productius, com els prats, els boscos i les terres conreades. No cal veure en aquest esquema l’esquema d’una societat idíl·lica, sinó tan sols una forma d’organització que potenciava la presa comuna de les decisions que afectaven la vila. Pel que es pot extreure de la documentació, sembla ser que aquestes petites viles gestionaven els espais agrícoles de manera més o menys comuna –entre la comunitat les terres comunes, dins la família extensa les terres familiars– i existia, sembla, poca diferenciació social entre els veïns. Les franqueses aconseguides jugaven també a favor d’aquest fet, ja que estenien una noció de comunitat unida enfront al poder públic i, més endavant, contra els intents de senyorialització de les viles, que xocaven frontalment amb els interessos de la pagesia lliure.

A nivell familiar, la situació era semblant. L’estructura de les famílies i les fórmules d’heretament contribuïen a generar l’ús mancomunat de béns i propietats. Una característica que trobem ja a la llei visigoda. Aquesta indicava que l’herència s’havia de repartir igualitàriament entre fills i filles (ut sorores cum fratribus equaliter in parentum hereditatem succedant) i la pràctica derivava fàcilment en formes de coheretament entre germans. La documentació de l’època ens parla amb freqüència de propietats –tant camps i horts com cases– gestionades conjuntament entre germans o explotades en indivís que remeten
a aquesta situació.

La història dels segles X i XI al Vallès Oriental és la crònica de l’esmicolament d’aquest món i la seva substitució per les noves formes que a voltes anomenem feudalisme, a voltes economia senyorial. Al final del procés, ens trobarem amb una situació ben diferent a la d’aquestes comunitats camperoles, més o menys, lliures on el feudalisme no serà tant el punt de partida com el d’arribada.

A mitjan segle X hi haurà un canvi que afectarà de manera fonamental l’estructura econòmica i social de les viles vallesanes: el pas de l’heretament conjunt a formes d’heretament partit. (…)

NOTA:

[31] L’Antiguitat Tardana és el període entre l’Alta Edat Mitjana i l’Antiguitat Clàssica, amb unes característiques pròpies que l’allunyen de ser una mera època de transició. El concepte el va introduir el 1989 Peter Brown a The World of Late Antiquity: from Marcus Aurelius to Muhammvad, obra recentment reeditada en castellà (BROWN, Peter, El mundo de la Antigüedad Tardía. Madrid, Gredos, 2012). Sobre el període, també és interessant per contraposat, CAMERON, Averil, El Mundo mediterráneo en la Antigüedad Tardía. Barcelona, Crítica, 1998.

Afirma Alberto Reche a l’article «¿Por qué fijarse en las ciudades medievales?», 2018:

«Abans del privilegi concedit a la ciutat trobem la voluntat de ser dels seus habitants. Ser el què? Heus aquí la qüestió; el que es decidís ser. S’ha parlat poc d’això, evidentment, però les experiències històriques més radicals de democràcia participativa (i de les que més coses tindríem a aprendre en l’actualitat) no es van donar en l’elitista i afectada Atenes de Pèricles sinó en les petites experiències comunals italianes durant l’edat mitjana.»