Article de Pablo Domínguez Gregorio, investigador i professor de la UAB. Publicat a la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas (número 21, estiu de 2015). Sobre l’agdal, un sistema ancestral de maneig de terres comunals al nord d’Àfrica.
Quan al nostre país estem veient que els sistemes tradicionals de gestió dels béns comuns han patit i segueixen patint una pressió forta per continuar existint, volem presentar en aquest escrit el valor i l’interès de rescatar-los, conservar-los i desenvolupar-los, presentant l’adgdal, un sistema tradicional de gestió dels béns naturals que persisteix des de fa segles i inclús mil·lennis per tot el nord d’Àfrica.
L’agdal pastoral, en termes estrictament agronòmics, és la prohibició estacional per accedir a un espai o recurs pastoral, una espècie de guaret per assegurar un descans mínim als recursos renovables. No obstant això, porta associat un maneig comunal i un coneixement del territori que li dóna un enorme valor. En aquest article es presenta el funcionament i les característiques de l’agdal del Yagur, concretament a partir d’investigacions realitzades amb la població Ait Ikis.
Viure i produir en condicions de muntanya
El Yagur és un territori pastoral d’aproximadament 70 km² situat entre 2.000 i 3.600 m d’altitud situada a dalt del vall del Zat a només 50 km de Marràqueix. És un territori de propietat col·lectiva d’una gran part de la tribu (kabila) Mesioua, de la qual formen part els Ait Ikis, una població amazig/bereber transhumant composta per unes 700 persones.
Entre les poblacions de la vall del Zat, encara que l’activitat econòmica tendeix a desenvolupar-se en diverses direccions i es troba en una fase de creixent diversificació, l’agro-silvo-pastoralisme constitueix l’activitat bàsica per gairebé un 75% dels seus habitants. En el cas concret dels Ait Ikis, el sistema de subsistència es basa sobretot en els cereals (blat, blat de moro, ordi), el bestiar i una petita producció arborícola de figueres, oliveres, ametllers… Una part d’aquests productes està destinada a l’autoconsum, principalment aquells d’orígen agrícola, doncs la muntanya atlàstica és lleugerament deficitària en aquest aspecte. És excedentària en producció animal, la major part de la qual es ven a canvi de més productes agrícoles provinents principalment de les grans planes cerealístiques del Haouz i el Sous, així com de productes manufacturats, a les grans urbs industrials del país. Llevat les nous i alguns nous arbres fruiters de renda (per exemple, pomeres) que es comencen a implantar a poc a poc, el bestiar és el producte principal si ens referim a la possibilitat de transformació monetària. Això està relacionat amb el potencial de la bioecologia muntanyenca així com la creixent demanda de carns vermelles de les ciutats i en especial de la creixent gran urbs turística de Marràqueix.
No obstant això, a causa de la insuficiència dels seus ingressos agro-pastorals per augmentar el seu nivell de vida o inclús subsistir els mals anys, les famílies camperoles estan obligades a buscar altres retribucions exteriors, particularment en el període no agrícola, en activitats com electrificació, treballs agrícoles estacionals a la plana del Haouz o del Sous o altres treballs a la ciutat. Una altra part dels ingressos complementaris provenen de les remeses de diners de familiars emigrats a Marràqueix, a altres grans ciutats de Marroc, al Sàhara occidental o inclús a Europa.
La recerca d’ingressos extres per a la producció familiar està agreujant la divisió de treball home-dona. A més d’encarregar-se de la majoria de les tasques domèstiques, de la cura constant dels bòvids, de munyir-los diàriament, del desherbat dels camps de cereal o del subministrament d’aigua i llenya de cada llar, avui és possible veure dones fent inclús de pastores a vegades, doncs els seus marits, fills o cosins han emigrat, generant-los-hi unes càrregues de treball encara més ingents i desiguals.
Com les altres poblacions de l’Alt Atles de Marràqueix, la dels Ait Ikis està constituïda per una pagesia semisedentària o transhumant/transterminant, organitzada en petits i diferents grups socials que encaixen en col·lectius cada vegada majors a l’estil d’un joc de nines russes.
Agdal: pensar en comú
Els Ait Ikis defineixen les seves normes de gestió dels seus béns naturals comuns, com el temps d’ús, l’espai, la prohibició, el tipus de sanció en cas de transgressió de les normes, els torns de vigilància, els membres amb dret, etc. Totes aquestes decisions s’adopten en el si de l’assemblea tribal de la jmaa, composta només pels homes caps de família de cada llar, que amb la seva veu i vot representen cada família. Encara que en alguns casos és possible que prèviament en el si de cada llar hagi existit una discussió interna, principalment es dóna entre els homes adults de la casa, ni els joves ni les dones tenen participació en la presa de decisions.
Un sistema interconnectat
En aquest context, al Yagur queda prohibit pasturar durant aproximadament tres mesos a partir del 28 de març, coincidint amb la primavera local, permetent la floració, la fecundació, la producció de llavors noves i la reconstitució de les reserves d’espècies vegetals, precisament, durant el període més sensible del seu creixement. Això assegura la continuïtat de l’activitat pastoral i de la cadena alimentària, així com un repartiment relativament equitatiu dels recursos en propietat comuna, doncs s’accedeix al mateix temps a les pastures amb el nombre d’animals que cada família sigui capaç de mantenir per ella mateixa.
Una setmana després de l’obertura de l’agdal, s’avalua la càrrega pastoral sobre el Yagur per distribuir equitativament a continuació la resta dels seus caps de bestiar sobre altres territoris d’ús comú dels Mesioua com el tisiyyi, l’iferwan, l’ourgouz o el tamsliyout. Aquests són utilitzats tant de forma lliure, com sotmetent-los a les normes agdal. En qualsevol cas, per la gran extensió i raons pràctiques d’accés, l’obertura de l’agdal del Yagur determina la d’altres pastures d’estiu veïnes. És a dir, l’agdal del Yagur «mana» així, a les pastures dels Mesioui de muntanya. És la clau mestra del sistema. De fet, la paraula «Yagur» significa en tachelhit (llengua local) «més gran que», sens dubte en referència a la important extensió d’aquest territori gestionat com a agdal, en relació amb altres de la zona, però també a la seva importància microgeopolítica en la presa de decisions de la gestió del conjunt del territori Mesioui.
Sigui com sigui en realitat, l’agdal del Yagur és un entre els centenars d’agdals de la regió, que permeten assegurar la major sostenibilitat i maximització de la productivitat de forma autònoma i que concerneix milers de persones.
Aprenentatges de l’agdal per a la sobirania alimentària
L’agdal es presenta com una peça fonamental d’aquesta economia agro-silvo-pastorial. En termes productius, el Yagur gestionat per aquest sistema pot contribuir fins en un 41% a l’alimentació de les ovelles, 27% de les cabres i 16% dels bovins. Encara més important és que aquesta aportació farratgera arriba enmig de l’estiu nord-africà, quan les altres pastures més baixes estan ja molt seques, permetent la supervivència i inclús l’engreix dels animals. En termes econòmics s’ha vist que suposa gairebé el 20% del producte interior brut de les comunitats usuàries dels Ait Ikis. I, com hem vist, la gestió en agdal és per tant essencial en termes no només de maximització productiva, sinó funcional, doncs determina una gran part de la resta del sistema agro-econòmic que constitueix avui prop de tres quartes parts de l’economia i per tant de la continuïtat de la cadena alimentària.
És per tot això que no ha de ser ignorada una institució local tan important. Com a conclusió, m’agradaria avançar, doncs, que podria ser molt interessant explorar noves possibilitats d’agdal sota el prisma de les noves aproximacions al maneig dels comuns, i de la promoció de l’agricultura sostenible, ecològica i/o de qualitat, que avui està en progressió en tot el món.
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Relacionat:
gràcies!