Fragment de La autogestión viva. Proyectos y experiencias de la otra economía al calor de la crisis, de José Luis Carretero Miramar, membre de l’Instituto de Ciencias Económicas y de la Autogestión, publicat el 2013 per Queimada Ediciones. Sobre formes de vida autogestionàries i comunals del passat. Afegit a la Biblioteca el llibre sencer.
Normalment un llibre com aquest hauria començat amb una llarga introducció històrica en la qual es narrarien les més destacades experiències autogestionàries posades en marxa per diferents pobles i en diferents llocs, al llarg dels temps. No hem volgut fer-ho així, perquè el lector no pensés que li estàvem parlant de coses pretèrites, oblidades, inactuals. Hem preferit començar per, i centrar-nos en, el més rabiós present. Al cap i a la fi, estem parlant de l’autogestió viva.
Però, per descomptat, això no vol dir que s’hagi de prescindir del passat. Que les seves ensenyances serveixin per a alguna cosa. La textura de la Història ens ensenya moltes i grans lliçons i, al mateix temps, ens serveix per alimentar la imaginació per al dia d’avui.
Així que us parlarem, molt breument, del passat, això sí, ja sabem que no està de moda parlar de res anterior a la caiguda del Mur de Berlín i el conseqüent «Final de la Història» que mai va succeir. No per narrar-ho en detall, ni per lluir la nostra erudició, sinó només i únicament perquè els hipotètics lectors d’aquest text tinguin els instruments necessaris per seguir investigant pel seu compte.
Quan es parla d’autogestió, al llarg dels temps, és impossible no referir-se a les formes de vida que, en el seu dia, Marx va definir amb l’apel·latiu de «comunisme primitiu». Es tracta de formes de vida tradicionals que tenen l’absència de jerarquies marcades i l’aprofitament comunitari dels recursos com a eixos vertebradors. Les decisions es prenen entre tots i la vida en comú conforma col·lectivitats igualitàries.
Aquesta és la forma de vida seguida bàsicament, segons nombrosos antropòlegs, per les anomenades societats de «caçadors-recolectors», prèvies a la irrupció de l’agricultura, algunes de les quals han subsistit, en zones apartades, fins el dia d’avui. Vegem, per exemple, la descripció que fa l’antropòleg Lee de la forma de vida d’una d’aquestes societats:
«En societats igualitàries, com la dels ¡kung del desert del Kalahari a Àfrica, s’exposen les activitats de grup, es fan plans i s’arriba a decisions, tot sense un focus clar d’autoritat o influència. Un examen més proper, no obstant, revela que existeixen patrons de lideratge (…) A les discussions del grup, aquestes persones poden atrevir-se a parlar més que altres, els demés els poden fer concessions i un té la sensació que les seves opinions tenen una mica més de pes que les opinions de la resta de participants. Siguin les que siguin les seves capacitats, els líders ¡kung no tenen autoritat formal. Només poden persuadir, però mai imposar la seva voluntat als altres.»
De fet, entre els ¡kung es reconeix la propietat col·lectiva de la terra, igual que la propietat individual sobre les eines, els fruits recol·lectats i potser alguns recursos naturals. Segons Silberbauer «la majoria de les decisions preses pel grup es prenen per consens, són en gran mesura informals i s’assoleixen a través d’una llarga discussió que concerneix a tots».
Autogestió i democràcia directa, doncs, amb un ús intensiu de l’assemblea i el diàleg col·lectiu.
No obstant, aquestes formes de vida han anat sent abandonades al produir-se el desenvolupament de les societats urbanes i de l’Estat. No ha estat un procés ràpid, lineal ni sense estirades i arronsades. Fins el dia d’avui subsisteixen formes de vida comunitària al món rural com els consells o com les muntanyes comunals que conformen reminiscències potents d’aquesta «democràcia originària».
Així, en la llarga Història de les societats camperoles de tot el món, el cert és que gran quantitat de recursos han estat regulats i utilitzats de manera cooperativa per les comunitats pertinents. El poder dels naixents Estats, de les classes aristocràtiques o de les xarxes comercials mai va arribar a ser total. I allò comú, allò comunal, va travessar segles sencers reproduint-se en l’imaginari col·lectiu.
Com va afirmar J. M. Neeson, col·laboradora de l’historiador E. P. Thompson de la Universitat de Warwick, respecte una època tan tardana com el període 1700-1820 a Anglaterra:
«El combustible, el menjar i els materials que es treien de les terres ermes comunes ajudaven que els que no tenien terra ni cases amb drets comuns, ni drets de pastura, es convertissin en comuners. Els erms els proporcionaven tota una sèrie de productes útils, així com la matèria prima per a produir-ne d’altres. També els proporcionaven un mitjà d’intercanvi amb altres comuners de manera que els introduïa a les xarxes d’intercanvi des de les quals sorgia la mutualitat. A més, els erms comunals també sostenien l’economia dels comuners amb terra i casa. Sovint era una cosa de la qual s’ocupaven les dones i els nens. I per a tothom, el comú significava quelcom més que uns ingressos.»
El mateix seguia passant, poc després (1871) a l’Índia, una d’aquestes zones que el naixent Capitalisme i Imperialisme britànic estava incorporant als seus dominis. La Junta britànica d’ingressos de Madràs informava que:
«Amb prou feines hi ha bosc a la Presidència de Madràs que no limiti amb algun poble (…) tots ells, sense excepció, estan subjectes a drets tribals o comunals que han existit des de temps immemorial i que són tan difícils de valorar i definir com necessaris per a la població rural. Tampoc es pot dir que aquests drets siguin susceptibles de compensació, doncs en multitud de casos en el dret sobre el combustible vegetal, sobre l’adob i les pastures serà una necessitat vital per a les generacions futures com per a les actuals. Aquí els boscos són i sempre han estat una propietat comunal.»
Però l’emergència del Capitalisme es va sustentar, precisament, sobre el tancament i privatització de les terres comunals. Es tracta dels famosos «enclousures», dels que parla Carles Marx al seu llibre El Capital, o de les desamortitzacions dutes a terme a Espanya durant els últims segles, que van convertir la terra en una mercaderia i van afavorir el naixement d’una classe d’éssers humans deslligats de la mateixa i sense més accés a la vida econòmica que aquell mediat per la seva necessitat de vendre la seva força de treball.
Treballadors «lliures» de lligams amb la terra i sense accés als béns comuns, juntament a un enorme excedent econòmic acumulat per una classe concreta de propietaris. Els dos grans pilars que van constituir l’estructura bàsica de la nova Societat Capitalista. Neix així una classe obrera expulsada del camp, o treballant en ell, però sense accés a la terra.
Una classe que necessita vendre la seva força de treball als amos dels mitjans de producció per a seguir subsistint.
(…)