Fragments d’«Árboles de Junta y Concejo. Las raíces de la comunidad», llibre d’Ignacio Abella (Libros del Jata, 2015). Al llibre l’autor repassa la qüestió tractada en la major part de comunitats autònomes de l’estat espanyol una a una, així com en altres regions d’Europa –Bèlgica, França, País Basc francès, Itàlia, Portugal– i del món. A sota dels fragments compartim alguns vídeos de l’autor.

Abella és autor d’altres llibres sobre el tema com «La magia de los árboles. Simbolismo, mitos y tradiciones, plantación y cuidados» (2001), «La memoria del bosque: Crónicas de la vieja selva europea. Cultos y culturas, mitos, leyendas y tradiciones» (2007), «La memoria del paisaje: Pasado y futuro de un patrimonio común» (2016), «El bosque sagrado. Creencias, mitos y tradiciones de los pueblos cantábricos» (2017), «La cultura del tejo. Esplendor y decadencia de un patrimonio vital» (2020)…

Sinopsi d’«Árboles de Junta y Concejo»:

L’arbre com a lloc de trobada, com a centre de confluència entre paisatge i paisanatge, natura i cultura, política i administració. A partir de documents i testimonis de la tradició oral, Ignacio Abella indaga en la memòria d’una institució històrica, l’Arbre de Consell, un dels trets més significatius i paradoxalment més oblidats de la nostra història i identitat: vells roures, freixes, oms, teixos, moreres… que van ser centre geogràfic i neuràlgic de les nostres societats. Sota seu es van celebrar assemblees, parlaments i consells oberts en una espècie de «dendrocràcia» en la qual l’arbre era la capital, seu i símbol de tota una tradició profundament arrelada en gran part de la vella Europa. A través del seu estudi, aquest llibre és una crònica apassionant del nostre passat. És també una crida a la participació en un projecte de recuperació d’aquestes arrels, d’aquell patrimoni viu i irreemplaçable del qual no hem sabut conservar ni tan sols el record.

Catalunya

Els cultes a l’arbre han tingut un arrelament molt accentuat a Catalunya, tal com explica el famós etnògraf Joan Amades (1890-1959), que va aconseguir recollir un ingent arxiu de memòria de la tradició catalana. El seu testimoni és com es veurà fonamental per al cas que ens ocupa i ens ha semblat idoni començar amb aquestes paraules seves que posen en context l’extensió del consell o junta de l’arbre a Catalunya:

Era costum antic i molt estès per Catalunya que quan es presentava algun perill, es suscitava algun conflicte o s’havia de tractar algun afer de caràcter col·lectiu, es reunissin els homes més entenimentats i de bon consell d’un o de diversos pobles en «Junta d’arbre».

Però abans d’entrar en matèria cal contextualitzar també algunes creences i trets dendrolàtrics de l’antiga cultura catalana, molt semblant en aquest sentit a les d’altres regions a una banda i l’altra del Pirineu. Així en el Ripollès, quan es venia un bosc calia tancar el tracte i fer el pagament en el mateix bosc, davant dels arbres, per evitar que aquests s’enfurismessin i castiguessin el venedor o el comprador [1]. El mateix al País Basc, on l’etnògraf Azkue va recollir la creença que els boscos no poden vendre’s sota pena que entren en còlera i els arbres caiguin aixafant algun humà. Els mateixos autors ens expliquen també diferents pràctiques en ambdues regions, que mostren la necessitat de demanar perdó a l’arbre que serà tallat i així, a Ripoll (Girona) per tallar el Tió o Tronca de Nadal, es deia al vell arbre: Tu c’es l’escollit per a fer de tió. Perdona’ns [2]. No sembla estrany que l’arbre hagi conservat un prestigi tan gran en tot l’entorn d’aquesta serra pirenaica en la qual es troben vestigis de cultes als déus arbres almenys en tota la comarca francesa de Comminges.

En un aspecte que mostra molt bé les ramificacions més heterodoxes de la tradició, podem mencionar el cas d’un om especialment singular: al barri de Pont Major (Girona), hi ha una plaça anomenada Plaça de l’Om, que deu el seu nom a l’esplèndid om que va ocupar el lloc durant dècades; es diu que els predicadors i poetes es van inspirar en aquest arbre amb freqüència. Sembla que un llamp el va partir en dos i va acabar servint per a fer mobles. L’om que durant la seva vida va presidir aquella plaça fins al punt de donar-li nom, va tenir un origen molt humil, no sabem bé si històric o fabulat. Sembla que la senyora Paca, que anomenaven «La Brava», veïna d’aquest lloc, anava a rentar la roba al riu Ter i va demanar un bon dia al seu marit que li portés un parell de pals per estendre la roba. Un d’ells va arrelar convertint-se en el famós om de la Plaça de l’Om. Encara el 1961, el senyor Cabrafiga li dedicava un poema titulat El meu Arbre del qual reproduïm una estrofa:

I ara encara que ens separi la distància
doncs fa temps que ja no vinc jo per aquí,
sento igual encar que abans, dolça fragància
del teu fullatge que creix amb abundància
que fa que vegi amb tu, un albor diví. [3]

Però entre la infinitat de manifestacions de la veneració als arbres destaca a Catalunya la dansa al voltant dels vells exemplars, o d’arbres de maig, plantats enmig de la plaça el dia de la festa. Ja hem vist a Aragó la dansa circular al voltant de l’arbre de la plaça, però inclús la sardana típica de Catalunya va ser una dansa d’arbre a Arbúcies, poble del Montseny en el qual es conserva una foto de 1939 d’una gran rotllana al voltant de l’arbre de la plaça, un plataner centenari conegut encara actualment com Arbre de la Llibertat. Sembla ser que va ser plantat el 1873 amb el significat dels «arbres de la llibertat» dels que potser parlem en una altra ocasió. La seva importància al mig de la plaça la testifiquen els cants i poemes que se li han dedicat a aquest arbre que continua presidint els mercats i la vida pública del poble. En el seu treball «La sardana i la religió de les bruixes», Jordi Bilbeny aporta aquestes i altres notícies que relacionen els balls circulars al voltant dels arbres amb les danses de bruixes, ja fos perquè l’església prohibia i anatematitzava tota festa i dansa acusant-la de pagana i bruixesca o perquè es coneixen moltes tradicions d’arbres com a llocs de trobada i ball de bruixes [4]. També Julio Caro Baroja parla de la mateixa creença al País Basc francès:

…les bruixes i els dimonis, tips de carn, ballen al voltant d’un arbre, de manera grotesca i indecent. Els dimonis miren cap a fora i les bruixes cap a dins de la rotllana, agafats de la mà. [5]

Però en un altre treball de Joan Amades [6] sobre els santuaris marians del Pirineu oriental trobarem una altra versió de la dansa al voltant de l’arbre, relacionada amb els santuaris cristians com el de la Verge de Bellmunt:

Aquestes danses regularment s’estenien al voltant dels arbres seculars, que generalment acostumen a elevar-se frondosament al costat de moltes ermites i santuaris, als que sembla que protegeixin. Les danses de romeria al voltant d’aquests arbres, sempre que la seva disposició ho permeti, tenen tot el sabor de pràctiques i cerimònies de cultes dendrolàtrics, dels que tants vestigis conserven encara els nostres costums.

En el mateix treball es recull aquest curiós relat del que passava al santuari de Nostra Senyora de Montgrony, que segons la llegenda va ser l’única muntanya que no van aconseguir ocupar els musulmans. Així, la reconquista hauria partit de la conjura dels cavallers que en aquest santuari van oferir la seva espasa en senyal de compromís. Només es pot arribar a aquest lloc segons aquest autor per una estreta i interminable escala excavada a la roca viva, que va manar construir el llegendari Compte Arnau, qui hauria promès als seus vassalls una mesura de blat per cada esglaó excavat. No va complir la seva promesa i la seva ànima, per aquest i per altres pecats, està condemnada a vagar errant per l’eternitat. Però el que ens interessa és el que explica a continuació:

A la meitat de l’escala hi ha un replà, en el qual s’erigeix una corpulenta alzina anomenada de la Salve, pel vell costum que tenen els romers d’aturar-se per recobrar l’alè i resar una salve al costat de l’arbre per l’ànima del condemnat compte. Temps enrere va ser costum de la gent jove dansar en cercle al voltant de l’alzina al so d’una alegre cançó amorosa. Dansa i salve poden bé recordar cultes dendrolàtrics.

També coneixem altres significats diferents de la dansa al voltant del famós Pi de les Tres Branques, símbol d’identitat catalana del qual hem parlat en altres treballs [7] o al voltant de l’Arbre de Nadal a la plaça de Solsona amb un simbolisme clarament nadalenc, entre altres exemples sobre els quals no insistirem per no separar-nos massa del tema que ens ocupa: els arbres de junta o com s’anomenen més pròpiament a Catalunya, les Juntes d’Arbre.

El mateix Amades explica com a la darreria del segle passat [segle XIX] el jovent de l’Areny encara ballava al voltant d’un arbre que, segons la tradició, era l’origen del poble que s’havia format al seu voltant (…) a part dels arbres tribals que s’aixecaven dins de les poblacions, també es troben indicis d’altres arbres, probablement sagrats, en despoblat, sota l’ombra i empara dels quals s’havien celebrat juntes, reunions i aplecs de transcendència dins de la vida de la col·lectivitat i festes importants del costumari; unes i altres acompanyades de danses, amb tota probabilitat de deix sagrat com els mateixos arbres i que poden recordar antics cultes a divinitats bosqueroles personificades en arbres. [8]

Al «Cançoner popular de Catalunya», relaten així mateix Francesc Pujol i Joan Amades el costum molt estès per tota Catalunya de reunir-se al voltant dels arbres per celebrar la Junta d’arbre, el consell o reunió de veïns que prenien les decisions més importants i segellaven els seus acords mitjançant el Ball de l’arbre.

Vegem la referència literal sobre aquest tema, del treball publicat per aquests autors el 1936. Pel seu gran interès reproduïm la cita íntegrament [6]:

Abre, Ball de l’. Nom donat a un senzill ball rodó fet a l’entorn de l’arbre sota el qual s’havia celebrat la famosa «Junta d’arbre». Era costum antic i molt estès per Catalunya que quan es presentava algun perill, es suscitava algun conflicte o s’havia de tractar algun afer de caràcter col·lectiu, es reunissin els homes més entenimentats i de bon consell d’un o de diversos pobles en «Junta d’arbre». La reunió es feia en ple bosc, sota l’estès brancatge d’un arbre corpulent. Era nomenat en aquesta reunió un «comandant d’arbre». El qual, adjuntant-se tots aquells que considerava que podien ser d’utilitat, assumia el compromís de portar a terme els acords presos i feia que tothom complís la part que li tocava del compromís concret, el qual era considerat com a cosa sagrada. Acabada la junta, tots els assistents feien un senzill ball rodó entorn de la soca de l’arbre, ball que venia a tenir el valor d’un compromís de fidelitat.

En lletra petita afegeixen aquest altre apartat no menys interessant:

Al Parc de la Ciutadella, de Barcelona, es conserva el tronc d’una alzina surera transplantada d’un bosc situat al terme de la Junquera pertanyent a Carles Bosch de la Trinxeria. A l’ombra d’aquesta alzina s’havien reunit els batlles i prohoms de molts pobles de la rodalia a fi de tractar la manera de combatre les tropes de Napoleó. A la Selva del Camp també es conserva encara un vell arbre sota el qual s’han celebrat memorables reunions i a l’entorn del qual s’asseien en un pedrís que hi ha. Aquest costum de reunir-se solemnialment sota d’un arbre i a l’entorn de seu tronc és d’origen antiquissim, i el fet de la dansa cloent la cerimònia té quelcom que fa pensar en ritus molt primitius. De la música d’aquest Ball de l’arbre, no en coneixem més que una versió d’escàs valor melòdic (Matadepera del Vallès).

Portem en aquesta ocasió un sol exemple que veiem en més deteniment, però es podria continuar en aquest gran país indagant sobre aquesta tradició sobre la qual sens dubte encara trobaríem moltes altres dades rellevants.

Els Roures de Manent
(Mollet del Vallès, Barcelona)

Als «Capítols per al bon govern de les parròquies de Mollet, Parets i Gallecs» (10 d’abril de 1573) s’especifica al capítol 7 el lloc on s’acostuma a fer la reunió del Consell Municipal: [10]

Y que dites dotze persones se puguen convocar en lo lloch acostumat, ço és, als roures d’en Manent, y si hi haurà impediment per pluies, altrement se pugan convocar a la casa del mas Ros d’Amunt, tostemps que al dit valle, jurats y consell serà ben vist; y que así convocades tots o la maior part de dit nombre, sien y representen la dita universitat, y pugan tenir y celebrar consell e fer toto ço e quant porrà fer lo consell general de dita universitat.

Es creu que aquest lloc de reunió estava a mig camí entre les tres viles o parròquies que formaven el municipi i per commemorar el 500 aniversari de la data que consta al document, l’ajuntament va plantar un roure al parc de Can Mulà.

L’11 de setembre de 1993, l’ajuntament de Mollet del Vallès va celebrar un ple sota aquell nou roure, plantat en commemoració dels antics.

NOTES:

[1] Gordi i Serrat, J. Bosc i societat al Vallès Oriental. Centre d’Estudis Molletans: revista Nots núm. 10, 1996.

[2] Amades, J. (1950). Costumari català, vol. I, ed. 1982, pàg. 48. La versó basca explicada per Azkue és: Guk botako zaitugu eta barkatu iguzu (et tallarem, perdona’ns).

[3] El nostre agraïment un cop més a Gregori i Mª Àngels Montgé que ens han facilitat aquesta informació.

[4] Bilbeny, J. La sardana i la religió de les bruixes. Institut Nova Història, 2013.

[5] Caro Baroja, J. Las brujas y su mundo. Madrid: Alianza Editorial, 1992, pàg. 209.

[6] Amades, J. Imágenes marianas de los Pirineos orientales. Madrid: Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, núm. 11, 1995.

[7] Abella, I. La memoria del bosque. Barcelona: RBA, 2007.

[8] Amades, J. Ob. cit. vol. III.

[9] Pujol, F. i Amades, J. Cançoner popular de Catalunya. Vol. 1: Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Institut d’Estudis Catalans, 1936.

[10] Pérez i Gómez, Xavier. El Règim Municipal al Baix Vallès en el S. XVI. Notes, núm. 7, 1993. [https://raco.cat/index.php/Notes/article/download/23972/442898]

València

La Comunitat Valenciana té també un gran bagatge cultural pel que fa a tradicions arbòries. De nou els oms de les places i molts altres arbres centrals han anat emplaçant durant segles els veïns en les seves reunions més o menys informals. Això és el que explicava Francesc Tormo, en resposta a un qüestionari (7 de gener de 1997), referint-se al gran plàtan de Canals (València):

Nom propi: La Lloca, en el sentit de la gallina que empolla i incuba els ous o més aviat en el de la gallina que cuida i protegeix, amb tant amor, els pollets sota les seves ales. Dir que «anem sota la Lloca» és sinònim de bona vida, especialment a l’estiu quan les seves fulles ens protegeixen de la intensa calor i es produeix un clima agradable. Sota les seves acollidores branques es reuneixen sistemàticament i especialment els dissabtes i diumenges entre 15 i 20 persones, sempre homes, que parlen/discuteixen sobre política, futbol i els problemes concrets de la població. Jo ho qualifico de «parlament» informal.

Des de fa anys també és punt de cita del jovent: «Ens veiem a les 9 sota la Lloca?» (…) En diferents ocasions, encara que no hi ha una tradició permanent, sota la Lloca es ballen danses típiques valencianes. Especialment en la festivitat del Nou d’Octubre-Dia del País Valencià.

Recentment, se li va fer un «homenatge» i sota les seves branques es va celebrar un bonic concert amb guitarres i bandúrries.

Per part seva, Bernabé Moya ens fa aquest relat del que succeeix al voltant de la Lloca:

…sota mateix de la Lloca hi ha un quiosc, és a dir que pràcticament cada dia passen, i depenent de les presses, s’aturen, recuperen l’alè, degusten les llaminadures, fullegen la premsa o descansen molts veïns, nens i nenes, avis i àvies, homes i dones de negocis… El lloc on està situat l’arbre és a més un punt neuràlgic d’accés al casc antic, fet que li va permetre convertir-se en lloc d’exposició de productes ambulants per a la seva venda, antigament s’oferien a la seva ombra des de portes, animals de criança… A l’hora del passeig matutí passen, s’aturen o descansen les mares amb nadons i els avis. Amb el carretó a l’hora de la compra les mestresses i amos de casa, que al trobar-se s’aturen, parlen dels preus i oportunitats del mercat o del parent malalt. A l’hora de l’aperitiu del cap de setmana qualsevol grup d’amics, parelles o famílies senceres. A la tarda passegen els avis i àvies. A la tarda nit, els adolescents i joves per organitzar la sortida nocturna i quedar per sortir d’allà. A la matinada els que tornen de les corredisses nocturnes. Al matí torna a començar el cicle de la vida al voltant de la Lloca. En la crisi de mitjans dels 90, i a causa del tancament d’una fàbrica local que donava feina a gran quantitat de mà d’obra del municipi i els voltants, el candidat que es convertiria en president de la Generalitat Valenciana va congregar els afectats als peus de la Lloca per dirigir-se a ells i comprometre’s a evitar el tancament…

El sentir popular cal buscar-lo en l’origen de la seva plantació, va ser el 1914 o el 1915, per celebrar la «Festa de l’Arbre» (es van plantar diversos exemplars) per als nens, acompanyats de banda de música i berenar amb pa cremat.

Aquest origen i tradició popular és el que dóna sentit al poema de Vicent Andrés Estellés, conegut com el poeta de la quotidianitat, i que a la primera estrofa iguala l’arbre protector amb un temple… la tercera estrofa afegeix que a la seva ombra es pot forjar des del compromís matrimonial a una revolució…

Lloca

Molta és l’anomenada de la Lloca,
car davall de les branques d’aquest arbre,
com si fos un temple, ple de marbre,
la gent s’hi congrega amb fe no poca.

I delibera allí, a la seua soca,
com si fos el Mur de les lamentacions,
diu els precs i fa les confessions,
i, després, amb amor, l’arbre toca.

Car allí es pot forjar qualsevol cosa,
una boda, o una revolució.
S’hi pot trobar el crèdit o l’esposa,

s’hi pot fer tertúlia, declaració,
i es pot sortir alegre i sense nosa.
Vet aquí de la Lloca el gran ressò.

(Vicent Andrés Estellés)

Aquest resum del sentir del poble en relació amb el seu arbre, podria fer-se extensiu a moltíssims altres casos en els quals, més o menys conscients del que l’arbre de la plaça significa, els veïns s’acullen a la seva vora.

En el cas del Pi del Senyoret d’Altea (Alacant), que hem conegut per un altre qüestionari [1], l’arbre té una edat estimada de 400 anys, uns 20 metres d’alçada i 4,5 de perímetre. Ens expliquen que «…les dones es reunien a cosir a la seva ombra. És lloc escollit pels alteans per menjar “la mona de pasqua”».

En aquesta comunitat, el Departament d’Arbres Monumentals de la Diputació de València, sota la direcció de Bernabé Moya i amb la inestimable col·laboració de José Moya, representa sens dubte la part més amable i eficaç de les administracions. Únic departament de l’administració pública en tota Europa especialitzat en la investigació, conservació i divulgació del patrimoni arbori monumental, ha desenvolupat una tasca d’enorme repercussió internacional amb els modestos mitjans que corresponen a l’àmbit provincial dels seus pressupostos, sent actualment una referència mundial pel que fa a aquest patrimoni. La seva Ordenança de Protecció de l’arbrat d’interès local ha estat adoptada per nombrosos municipis de tota Espanya com a marc legal perquè administracions municipals, i paisans o ciutadans, assumeixin i regulin la protecció del seu patrimoni. D’altra banda, aquest Departament d’Arbres Monumentals ha promogut i redactat la Llei de Patrimoni Arbori Monumental de la Comunitat Valenciana. Un marc legal pioner en molts sentits ja que protegeix, més que exemplars concrets, una enorme quantitat d’arbres que superen determinades mesures o edats, de manera que són milers o desenes de milers els arbres que queden emparats sota aquest paraigua legislatiu. Però al marge d’aquestes actuacions concretes, han desenvolupat una sorprenent capacitat de gestió d’arbres monumentals a tot l’estat, i promogut la divulgació dels seus valors i significats a través de publicacions, congressos, etc. Per posar alguns exemples i per citar una de les seves actuacions més visibles, han aconseguit aturar la sagnia d’oliveres mil·lenàries que anaven a parar als camps de golf i jardins «vip» de tot el món, a expenses de l’espoli del paisatge i la cultura tradicional valenciana. Però en aquest cas ens interessa especialment una altra de les seves tasques habituals: la recuperació de la memòria i del Patrimoni Cultural lligat als arbres monumentals, a través de treballs com la restauració del llegat de Rafael Janini, que va fotografiar el 1914 nombrosos arbres singulars i va publicar el llibre «Algunos árboles y arbusos viejos de la Provincia de Valencia», la primera obra dedicada específicament a donar a conèixer i demanar la protecció dels arbres monumentals a Espanya.

El llegat d’aquest departament resulta exemplar i monumental, i aprofitem per expressar el nostre reconeixement en general per tota aquesta tasca, i en concret perquè pràcticament tota la informació i imatges sobre els arbres de junta d’aquesta comunitat ens ha estat facilitada per Bernabe Moya i José Moya.

Om d’Ares dels Oms
(València, va morir per grafiosi i va ser baixat el 2006, en el seu lloc creix un successor)

Segons la tradició oral d’aquesta localitat, l’om de la «Plaça de l’Om» va reunir durant segles les assemblees veïnals que se celebraven a la seva bona ombra.

El febrer de 2006, el tronc ja sec a causa de la grafiosi va ser «trasplantat» per convertir-se en una escultura anomenada «Les ales de l’om», dissenyada i executada per l’Equip Arrels. En el seu lloc es va plantar un nou om que continua avui allà. Aquesta escultura reconstruïa la copa amb les petites reixes anomenades orenetes (perquè la seva forma recorda aquests ocells), que s’utilitzaven a les antigues eines per llaurar la terra. Des de nombrosos punts de tot el país van arribar orenetes, cedides per a aquest fi, i el 28 d’agost s’inauguraria l’escultura a la zona d’horts del poble, fet que va suposar l’inici de la recuperació de les hortes abandonades. Desgraciadament, el 2009 un incendi va devorar-ne la fusta.

Om de Castellnou i Om de Navaixes
(comarca de l’Alt Palància, Castelló)

Transcrivim la descripció d’aquests arbres i les seves funcions recollida del llibre «Árboles monumentales de España», de Bernabé Moya, José Plumed i José Moya: [2]

Aquests oms, molt probablement coetanis i situats en poblacions properes de la comarca castellonenca de l’Alt Palància, són dos dels oms més vells del nostre país. (…) estan situats a la plaça central d’ambdós pobles, a la qual proporcionen el seu nom, plaça de l’Om. Sota aquests arbres se celebraven reunions, consells, actes culturals i socials dels pobles. Els dos es troben sobre una tarima elevada sobre el nivell del terra i amb una font als seus voltants.

Aquests oms presenten una copa arrodonida, que –en el cas de l’Om de Castellnou– assoleix els 12,20 metres d’alçada i més de setze metres de diàmetre màxim; la del de Navaixes arriba a 13 i 16,20 metres, respectivament. El tronc de l’om de Castellnou té un perímetre de 5,75 metres i el de Navaixes més de 6,30.

Com a característiques específiques de l’om de Castellnou es pot dir que sota la seva copa té lloc la repartició de les aigües de rec del municipi i que presenta una immensa ferida que dóna accés a un tronc buit que condiciona la seva estabilitat. De l’om de Navaixes es pot destacar que la seva silueta és el motiu central de l’escut del municipi i que el 25 de gener de 2002, la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre va emetre un segell amb la seva imatge com a reconeixement de la seva antiguitat.

D’ambdós s’ha de dir que són molt estimats i admirats pels seus veïns i que rivalitzen entre ells per ressaltar les excel·lències del seu om.

Desgraciadament, el de Castellnou va morir el 2012, víctima de la grafiosi.

NOTES:

[1] En aquesta ocasió devem la resposta a Pepa Gisbert i l’Associació de Veïns i Veïnes «L’Horta-Quintanes», 15 d’abril de 1998.

[2] Moya Sánchez, B., Plumed Sancho, J. i Moya Sánchez J. Árboles Monumentales de España. Unoediciones, 2003. Pàg. 365.