Fragments de «L’Enracinement» de Simone Weil (1943). L’edició en castellà del llibre, «Echar raíces», es pot descarregar aquí i a la Biblioteca.
Arrelar és potser la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser humà té una arrel en virtut de la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que conserva vius certs tresors del passat i certs pressentiments de futur. Participació natural, és a dir, induïda automàticament pel lloc, el naixement, la professió, l’entorn. L’ésser humà té necessitat de generar múltiples arrels, de rebre la totalitat de la seva vida moral, intel·lectual i espiritual als mitjans de què forma part naturalment.
Els intercanvis d’influències entre diferents mitjans són tan indispensables com l’arrelament a l’entorn natural.
(…)
Seria en va apartar-se del passat i només pensar en el futur. És una il·lusió perillosa fins i tot creure que és possible. L’oposició entre passat i futur és absurda. El futur no ens aporta res, no ens dóna res; som nosaltres els qui, per construir-lo, ho hem de donar tot, donar-li la nostra pròpia vida. Ara bé: per donar cal posseir, i nosaltres no tenim una altra vida, una altra saba, que els tresors heretats del passat i digerits, assimilats, recreats per nosaltres mateixos. De totes les necessitats de l’ànima humana, cap de més vital que el passat.
L’amor pel passat no té res a veure amb una orientació política reaccionària. La revolució, com qualsevol activitat humana, pren tot el vigor d’una tradició. Marx ho va comprendre així quan, en fer de la lluita de classes l’únic principi d’explicació històrica, va enfonsar aquesta tradició en els temps més llunyans. A principis d’aquest segle, poques coses a Europa estaven més a prop de l’edat mitjana que el sindicalisme francès, únic reflex entre nosaltres de l’esperit dels gremis. Les febles restes d’aquest sindicalisme són les espurnes que cal avivar amb més urgència.
(…)
El passat destruït no es recupera mai. La destrucció del passat potser és el més gran dels crims.