Alejandro Nieto García (1930-2023) va ser Catedràtic de Dret Administratiu, advocat, historiador i escriptor. Una de les seves obres més conegudes i referents en la matèria és «Bienes comunales», publicada el 1964 (Editorial Revista de Derecho Privado). Són 975 pàgines. Es pot descarregar en pdf aquí o a la Biblioteca.
Sobre la mateixa temàtica, també va escriure «Ordenación de pastos, hierbas y rastrojeras» (1959), «Bienes comunales de los Montes de Toledo» (1997) i «Bienes comunales de los Montes de Toledo. II: Reforma agraria vecinal y reforma capitalista» (2001).
A continuació, mostrem alguns fragments de la Introducció i d’altres parts de «Bienes comunales» i l’índex de continguts.
Introducció (fragments)
Els béns comunals mai han trobat un tractament adequat en el Dret Administratiu. La seva mateixa denominació tècnica s’introdueix durant la segona meitat del segle XIX una mica com de contraban, i gairebé sense excepció han estat considerats com una aberratio jurídica, com un monstre que la Ciència del Dret era incapaç d’absorbir i d’incloure en les seves categories lògiques. Els béns comunals, com l’ànima del caçador Grachus, han anat picant totes les portes del Dret Administratiu sense trobar acomodament en cap dels seus capítols: molt propers al domini públic, més o menys integrats en el patrimoni municipal, varietats de servituds o de comunitat…, és cert que malgrat totes aquestes analogies, no han pogut mai ser encaixats satisfactòriament en una d’aquestes categories. I pel que fa a la seva naturalesa jurídica, sempre se l’ha considerat com un misteri indesxifrable. Tot això ja és, per si mateix, un tema de meditació.
Acabem d’al·ludir a la modernitat de la seva aparició com a categoria tècnica. Per a nosaltres els béns comunals són, a Espanya, un resultat de la desamortització. Fins aleshores el patrimoni municipal és un conjunt indiferenciat de béns (drets i accions) demanials, comunals i de propis. Encara més, no es tracta encara d’un patrimoni municipal, sinó de béns «propis i comuns dels pobles», segons la terminologia consagrada.
El text normatiu bàsic era la bigarrada llei 9, títol XXVIII, de la Partida Tercera: «Apartadamente son del común de cada una cibdad, o villa, las fuentes, e las plaças o facen las ferias, e los mercados, e los lugares o se ayuntan a concejo, e los arenales que son en las riberas de los ríos, e los otros eixidos, e las carreras o corren los cauallos, e los montes, e las dehesas, e todos los otros lugares semejantes destos que son establecidos e otorgados para procomunal de cada cibdad, o villa, o castillo, o otro lugar». Aquesta és la propietat col·lectiva o béns de corporació, que diran els autors [1], distingint-los amb cura dels béns de l’Estat i dels béns públics o de propietat de la Nació.
La Llei desamortitzadora de l’1 de maig de 1855 vindria a subratllar una varietat important –els béns d’aprofitament comú– que es declaraven exempts de la desamortització. Però, entengui’s bé, no és que els béns d’aprofitament comú fossin una categoria diferent dels béns de propis i comuns dels pobles (com avui, per exemple, els béns de propis respecte als comunals), sinó una simple espècie o varietat dins del gènere que constituïen aquests: així, mentre que l’article primer declarava alienables els béns pertinents als propis i comuns dels pobles, l’article segon, com a excepció dins d’aquests, lliura de l’alienació els d’aprofitament comú.
(…)
Amb totes aquestes observacions volem posar en relleu que en llençar-nos a l’aventura de la determinació històrica de la naturalesa dels béns comunals no ho hem fet amb inconsciència dels riscos que entranya aquest mètode, ni per adornar l’obra amb uns fàcils antecedents històrics de caràcter erudit, ni molt menys per escamotejar el seu tractament jurídic; sinó a conseqüència d’una necessitat metodològica, pel convenciment que dogmàticament era impossible sortir del carreró sense sortida en el qual es trobava la doctrina en aquest punt, i del que creiem haver-nos alliberat.
Confessem, a més, que els resultats obtinguts –dins la seva modèstia– són ben satisfactoris. Un cop hem aconseguit donar amb la clau històrica de la institució, aquesta s’ha fet perfectament intel·ligible, i el fonament històric ens ha resultat útil en totes i cadascuna de les pàgines del llibre, com a guia insubstituïble en les interpretacions dubtoses que s’han vist il·luminades des d’una nova perspectiva.
(…)
Altres fragments
(…) Amb el que resulta –i és la conclusió d’aquest llibre– que els béns comunals contenen la formula de la renovació agrària del present i del futur, i sota aquesta perspectiva, en lloc d’una figura inútil i anacrònica, se’ns presenten com la clau de la futura economia agrària espanyola.
Índex de continguts
Introducció
Capítol 1. L’origen dels béns comunals
I. La perduda Edat d’Or i les fases posteriors de l’evolució econòmica
II. la propietat comarcana com a origen concret dels béns comunals moderns
III. Pretès origen consorcial
IV. La propietat consorcial
V. Posicions sincrètiques
VI. La realitat espanyola
Capítol 2. Evolució històrica dels béns comunals a Espanya. Precedents
I. Els pobles indígenes preromans
II. L’ocupació romana
III. Els visigots
Capítol 3. Evolució històrica: la Reconquesta
I. Els béns comunals i els baldíos
II. La repoblació
III. Les assignacions col·lectives als documents medievals
IV. Pressures i escalios
Capítol 4. Els baldíos
I. Plantejament
II. El concepte tradicional
III. Els enemics dels baldíos
IV. La qüestió de la propietat
V. Les seves conseqüències en la legislació del segle XVIII
VI. El decret de 4 de gener de 1813
VII. El segle XIX
VIII. Els baldíos d’Albuquerque
Capítol 5. Imputació dels béns comunals a una «Universitas»
I. Origen del Municipi medieval
II. Les bases polítiques, econòmiques i socials
III. S’inicia el procés de formació de ciutats
IV. Evolució de la «Universitas» i els béns comunals
V. Relacions entre la «Universitas» i els béns comunals
VI. Dissociació excepcional entre la «Universitas» i els béns comunals
VII. Supervivències de titularitats veïnals als béns comunals de l’edat mitjana
Capítol 6. La formació dels béns comunals al segle XIX
I. Generalitats
II. Els béns comunals a la legislació desamortitzadora
III. Els béns comunals a la legislació fiscal
IV. Els béns comunals a la legislació municipal
V. Els béns comunals a la jurisprudència
VI. Els béns comunals a la legislació de muntanyes
Capítol 7. Naturalesa jurídica
I. Plantejament tradicional; titularitat alternativa
II. Titularitat històrica: El comú dels veïns. La Seva descomposició
III. Titularitat concurrent del Municipi i dels veïns
IV. La titularitat dels veïns
V. La seva naturalesa
VI. El dret del Municipi: Naturalesa
VII. Interconnexió dels drets del municipi i dels veïns
VIII. Béns comunals típics i atípics
Capítol 8. Béns comunals atípics
I. Generalitats
II. Béns comunals provincials
III. Titularitat de l’Estat
IV. Comunitats de terra
V. Servituds i comunitats
VI. Comunitats de pobles
VII. Derrotes de pastures
VIII. Els béns comunals i l’origen foral
IX. Els béns comunals en el règim colonial americà
Capítol 9. Muntanyes veïnals
I. Tipologia genètica
II. Reconeixement jurisprudencial
III. Regulació legal
IV. Construcció dogmàtica
V. Muntanyes en mà comuna de veïns a Galícia
VI. Muntanyes parroquials
Capítol 10. Inalienabilitat. Desafectació
I. Evolució històrica
II. El fonament de la inalienabilitat
III. La inalienabilitat com a limitació de la facultat d’alienar
IV. Desafectació
V. Alienació
VI. Expropiació forçosa
Capítol 11. Imprescriptibilitat
I. Importància de la prescripció com a institució legitimadora d’usurpacions de béns comunals
II. Imprescriptibilitat i possessió immemorial
III. La imprescriptibilitat en la legislació vigent
IV. Prescripció i afectació
Capítol 12. Legitimació i recuperació dels béns comunals usurpats
I. Plantejament
II. Fins a l’època constitucional
III. L’època constitucional
IV. Els béns comunals i la reforma agrària republicana
V. La moderna formulació del principi d’autotutela
VI. Especialitats recuperatòries en la legislació local i en la legislació forestal
VII. Recuperació administrativa directa
VIII. L’acció judicial
IX. Mesures de defensa
Capítol 13. Forma dels aprofitaments (Dret comparat)
I. França
II. Alemanya
III. Suïssa
IV. Àustria
V. Itàlia
Capítol 14. Forma dels aprofitaments
I. Textos legals
II. El veïnat com a pressupost dels aprofitaments comunals
III. Explotació col·lectiva: comunal
IV. Adjudicació per lots o sorts
V. Adjudicació en pública subhasta
VI. Aprofitaments moderns que exigeixen un veïnatge especialment qualificat
VII. El principi de gratuïtat
VIII. Ordenances d’aprofitaments
IX. Organització administrativa
X. Regulació jurídica i regulació tècnica
XI. Aprofitaments especials
Capítol 15. L’ocàs dels béns comunals
I. França
II. Itàlia
III. Alemanya
IV. Anglaterra
V. Amèrica
VI. Espanya: segle XVIII
VII. Les Corts de Cadis
VIII. El segle XIX
Capítol 16. Present i futur dels béns comunals
I. Problemàtica actual dels béns comunals
II. Béns comunals de petita i mitjana extensió
III. Béns comunals de gran extensió
IV. Mancomunitats municipals constituïdes en agrupacions forestals
V. Present i futur dels béns comunals a l’obra de Sir G. Clauson
VI. Conclusió: El modern esperit de la comunitat
–
I. Índex descriptiu
II. Índex de jurisprudència
III. Índex bibliogràfic