La cabrada, la pastura comunal

Records de Tamara Balboa García, veïna de Vilardevós (Ourense). Article publicat en castellà al número 33 de la revista “Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas” (tardor de 2018).

Avui encara queden algunes iniciatives de comunitats de monts que utilitzen ramats, sobretot vaques, per netejar la muntanya i generar alguna feina, però en alguns pobles, com a Vilardecervos (Vilardevós, Ourense), hi va haver una cabrada, un ramat de cabres particulars amb pastura comuna al mont comunal des de no se sap exactament quan.

Vilardecervos és un petit poble que actualment compta amb 119 habitants, afectat per la tendència general de despoblació rural que li ha fet perdre més de 400 habitants en l’últim mig segle. Si és conegut per alguna cosa, és per les mines de wolframi i estany, aquestes últimes explotades fins a finals de la dècada dels seixanta i principis dels setanta. Aquesta activitat ha generat moltes històries, anècdotes i penúries al veïnat.

Jo no tinc memòria de l’activitat minera ja que no havia nascut, però guardo molts records del ramat de cabres comunal. Quasi totes les cases del poble tenien algun animal que aportava recursos extra a l’economia familiar i cabrits per a les celebracions nadalenques o les festes religioses. Era un sistema perfectament organitzat: anaves a la muntanya tants dies com cabres tenies. Durant l’hivern s’anava tot el dia, des de les deu i mitja del matí fins al vespre; es portava el menjar, algunes vegades algun xoriç de la matança que es rostia a la foguera que es feia per calentar-se. Durant l’estiu se sortia en trencar el dia fins les onze del matí i després per la tarda, des de les cinc i mitja fins la nit. Les úniques persones exemptes d’anar eren les que tenien els mascles; no molta gent volia tenir-los degut a la seva forta olor.

Quan era l’hora de sortir, tocàvem una corneta, també comunal, que passava de casa en casa amb el torn de pastura. La veritat és que molt higiènic no era, com a molt es netejava amb aiguardent, però mai ens hem contagiat res. A mi em tocava sovint; en part m’agradava, encara que s’havien de recórrer els carrers de quasi tot el poble.

A la sortida de la quadra, les cabres sabien perfectament quin era el lloc de reunió, una de les places del poble, l’eiró, i a la tornada sabien quina era la seva casa, encara que no era gens estrany que es quedessin fent el ronso en algun sortint de les parets llepant les pedres. Alguna gent sortia a recollir-les i aleshores es generava un moment de distensió i conversa.

Els animals aprenen ràpid, era bastant freqüent que les primeres vegades que les cabretes sortien a la muntanya es caiguessin en algun estanc d’aigua, però aviat aprenien a beure sense caure. Tampoc era gens estrany que alguna desaparegués, no tant pels atacs del llop, sinó per algun accident, fonamentalment a les antigues xemeneies de les mines abandonades.

Feina apart era el dia que les cabres parien a la muntanya. Era responsabilitat de qui pasturava aquell dia portar a casa els cabrits i a vegades era impossible pel número de cries, aleshores s’avisava la persona responsable dels animals perquè anés a recollir-los. D’aquests naixements guardo un record que encara avui rememoro amb un tío abuelo, el tío Paulino. Com m’agradava tant anar amb les cabres, també anava quan era el seu torn. Tindria uns set anys i un dissabte vam anar a pasturar tot el dia i, en una muntanya no molt accessible, a uns tres quilòmetres del poble, va parir una cabra i va portar dos cabrits. El tío Paulino havia de guiar el ramat i em va dir que si podia anés portant darrere els cabrits, i així ho vaig fer, fins arribar a casa. La propietària de la cabra, molt agraïda, em va dir que em donaria uns caramels i vint-i-cinc anys després segueixo esperant provar-los.

Tot s’aprofitava. Quan el cabrit es menjava a casa, s’assecaven les pells a l’espera d’algun tractant que passés a comprar-les i obtenies unes pessetes extra.

Haig de dir que quan jo era nena ja no era habitual que anéssim a la muntanya, jo ho feia perquè m’agradava. Quan ens tocava a la primavera i l’estiu anava quasi sempre, durant la tardor i l’hivern anava els caps de setmana, amb la meva mare o amb la persona de la família. A la primavera era un petit tresor saber on feien el niu els ocells: merles, torlos, tórtores, garses, lavanderas, pit-roigs, carboners i molts més que avui amb prou feines es veuen. Amb la desaparició de l’activitat agrícola i ramadera tradicional també han anat desapareixent. Era motiu d’alegria l’arribada del cucut a l’inici de la primavera i si es retardava la gent deia «entre març i abril el cucut ha de venir; si el cucut no ve, o el cucut és mort o vindrà la fi del món».

Farà uns vint anys que aquest ramat ha desaparegut, la gent s’ha anat jubilant i en anar minvant el nombre d’animals, els qui queden s’han anat desmotivant i han acabat venent-los o regalant-los.

Actual ment, això queda al nostre record i a vàries dones amb dificultats per trobar una feina estable els agradaria reprendre el ramat, però no s’han decidit malgrat que els sobra mont sota gestió comunal, ideal per a aquest tipus de pastura, i seria una molt bona iniciativa per lluitar contra la xacra dels incendis forestals que ens afecten any rere any. Tampoc suposa cap competència per a les vaques o les ovelles, ja que no queden moltes i tenen reservades les praderies.

Tan bons records guardo que avui en dia encara tinc tres cabres. La primera cabreta que tinc me la va regalar el meu avi matern quan tenia un any i mig, el meu avi patern me la va criar i els diners de la venda dels cabrits els estalviava; un any de sort, uns cent vuitanta euros, tota una alegria!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *