Fragments de La Carta de los Comunes. Para el cuidado y disfrute de lo que de todos es, escrit per Madrilonia.org i publicat el 2011 per Traficantes de Sueños. Obra de ficció sobre un futur reconeixement popular de béns comunals a la ciutat de Madrid. Text complet afegit a la Biblioteca.
Declaració inicial
Carta dels Comunals Metropolitans. Nous furs per a les i els habitants de la Gran Ciutat de Madrid. Firmada l’1 de setembre de 2023 per més d’un milió de madrilenyes i madrilenys.
(…)
2. Que els antics ja coneixien la importància d’allò comú, sent reconegut a Cartes Pobles, Furs i altres constitucions que establien que muntanyes i pastures eren comuns, igual que els drets que veïns i veïnes tenien sobre els seus béns i riqueses. Que igualment els antics coneixien els alleujaments de les desigualtats que els drets a allò comú produïen, permetent a pobres i freturosos l’accés a recursos (pastures, llenya, productes del bosc) que en èpoques d’escassetat alleugerien la fam, i més encara, permetien una existència digna a tots els veïns, sense més distinció que el fet de residir al mateix poble. Que lluny dels pronòstics contemporanis que parlen de la «tragèdia dels comuns», quan un bé comú és explotat de forma egoista i individual fins al seu total esgotament, els antics van establir regulacions i normes per a la seva conservació i millora, permetent l’existència dels comunals durant varis segles, i inclús mil·lennis, sent la seva destrucció un fet recent, associat a la predació, cobdícia i privatització fomentades pels poders i les oligarquies contemporànies. Que igualment, els antics, no només conscients de les bondats i riqueses que es derivaven de l’existència dels comunals, es van comprometre al seu manteniment, ordenant i fent les labors col·lectives i democràtiques necessàries per a la seva millora. Sent així que encara moltes llengües peninsulars conserven els noms per a aquestes tasques comunes, hacenderas o hacer jornadas en el vell castellà, auzolan en el dir dels bascons o azofra en la parla aragonesa.
(…)
Breu història dels comunals i la propietat pública
Recuperem el fil de la història: els comuns eren fonamentalment una estratègia per garantir la reproducció social de forma independent del poder arbitrari dels senyors feudals –igual que avui passa amb nombroses comunitats rurals. Fossin quines fossin les demandes i les exaccions dels senyors, les reserves de terra comunal suposaven una garantia de supervivència per a aquells menys afavorits pel règim de propietat, així com una base de protecció per als pagesos millor situats. D’aquesta manera, es van forjar diverses capes de protecció social. D’una banda, s’impedia que la predació feudal es produís a costa de la comunitat com a tal i, de l’altra, es garantia l’explotació sostenible dels recursos naturals. En aquesta situació, solidaritat social i sostenibilitat es complementaven perfectament: en la mesura que els béns i serveis naturals se situaven, de fet i de dret, a la base material de la reproducció comunitària, la seva destrucció era la destrucció de la mateixa comunitat.
S’ha assenyalat en innombrables ocasions que la pèrdua d’aquests béns comuns va ser indispensable per fabricar un estrat proletari desposseït i depenent que finalment va ser conduït cap a la producció fabril capitalista en bona mesura a causa de la «por a la gana». També s’ha senyalat que, a la llarga, aquesta despossessió va generar una forta polarització social que va carregar una enorme tensió sobre la reproducció social i, per extensió, sobre la reproducció de la força de treball. Per la seva part, els moviments obrers van néixer com a contrapès a aquesta enorme força de despossessió. La seva història es reconeix en una espècie de recomposició comunitària –sota la forma de l’anomenada classe obrera–, que va utilitzar en el seu desafiament total al capitalisme una barreja de nous instruments analítics dirigits a comprendre el mode de producció, amb formes tradicionals de generació de vincles socials heretades de la memòria de les comunitats prèvies, que se sostenien com a col·lectivitats coherents gràcies al règim dels comuns.
En aquest marc, i al llarg dels segles xix i xx, la resposta a les successives onades de la lluita de classes, va venir de la mà de la propietat pública, una versió estatalitzada del concepte de propietat social –«la propietat dels no propietaris»–, i en certa mesura un substitut dels antics comunals. En aquest règim de propietat, l’Estat assumia la responsabilitat sobre la reproducció social. La seva funció consistia efectivament en la producció de béns públics, un tipus de producció simplement impossible sota un règim de propietat privada mercantil. D’aquesta manera, l’Estat va aconseguir canalitzar bona part de la dinàmica històrica de la lluita de classes; i inclús, després de la Segona Guerra Mundial amb la universalització del model keynesià-fordista, de la dimensió conflictiva de la reproducció social. Apaivagada aquesta per la progressiva expansió de la propietat pública, es va anar obrint camí una forma d’enginyeria social en la qual, sota la figura de l’impuls a la demanda efectiva mitjançant el creixement dels salaris directes i indirectes dels treballadors, capital i treball van trobar una fràgil esfera comuna d’interessos dins els paràmetres del capitalisme industrial. Des d’aquest lloc, es va donar el major impuls conegut fins el dia d’avui de les institucions de l’Estat de benestar. Educació, salut, habitatge van ser en gran mesura desmercantilitzades, reanomenades amb l’adjectiu de «públiques», i elevades a conquestes civilitzatòries d’un nou model de reproducció social.
Com és conegut, el revers d’aquest pacte va ser una progressiva incorporació de la reproducció social a la maquinària de l’Estat que va posar a les noves institucions encarregades del benestar sota el control d’una casta d’«experts» que efectuaven les tasques de gestió del nou patrimoni públic. Aquest moviment de burocratització va acabar sent decisiu quan, a partir de la crisi de 1973, la caiguda de la rendibilitat capitalista va provocar la ruptura del pacte entre capital i treball, que ja havia estat posat en dubte per la nova ofensiva social i obrera del ’68. Però el desenvolupament polític de la crisi dels setanta també es va carregar les reformes institucionals de les elits capitalistes, donant pas al domini hegemònic del capitalista en diners i de les finances globalitzades. El resultat d’aquesta doble ruptura va ser que les polítiques keynesianes de demanda, el marc tècnic des del qual s’havia incorporat la reproducció social a la gestió tecnocràtica, va acabar perdent tot tipus d’utilitat política i econòmica des del punt de vista del capital.
(…)
Davant d’aquesta pèrdua del sustent material de les relacions socials que impedeix la seva autonomia respecte al capital, les institucions del comú funcionen amb una lògica totalment diferent. La diferència d’aquesta construcció d’institucions és d’ordre social: les relacions comunitàries. O dit d’una altra manera, la recuperació de les esferes de la reproducció social, que garanteixen la vida en comú, no pot fer-se des d’una relació mediada institucionalment, sinó que aquesta s’ha de col·locar en el punt on el lliga la materialitat de les relacions comunitàries. Valor d’ús, sostenibilitat i gestió col·lectiva i transparent són algunes de les seves encarnacions. Per això és necessari entendre que allò comú no es deixa reduir als estatuts de propietat existents, ni la propietat privada ni la propietat pública estan avui en condicions de realitzar aquest projecte de recuperació dels mecanismes socials de reproducció, ni per extensió, de recuperar o articular forma alguna de sociabilitat no submisa al mercat.