Xerrada de Joám Evans Pim –pagès, comuner, pare i activista rural– a Sant Pere de Vilamajor, novembre de 2015. Organitzada des de l’Ateneu Popular de Vilamajor.
Joám és autor d’un llibre que es pot descarregar en PDF a la Biblioteca: «Mancomunidade. Uma terra livre sem Estado» (Ardora, 2019).
A la xerrada es fa referència al documental «O monte é noso» (Llorenç Soler, 1978), que es pot veure al canal de Youtube.
A Galícia dos terços del territori són encara terres en mà comuna. Aquest fet revela una història oculta de la importància històrica i profundes arrels del règim comunal del nord-oest peninsular i ofereix oportunitats per imaginar el desenvolupament futur de societats autoorganitzades des de baix en aquell mateix context geogràfic i cultural.
Alguns fragments de la xerrada:
«A la baixa edat mitjana hi ha un enfrontament entre un proto-Estat senyorial i una civilització basada en el consell obert i en les estructures veïnals, que en el cas de Galícia xoquen i hi ha una ruptura unilateral dels vincles de vassallatge amb el que s’anomenen les guerres Irmandiñas, que més o menys tenen lloc en el mateix període històric que les revoltes comuneres a Castella i Lleó, igual que altres moviments similars que hi ha en altres parts d’Europa en aquest període. Bàsicament, és una plasmació d’aquell desig de viure sense senyors, que les comunitats continuaven mantenint en aquesta pugna entre dos models molt diferents d’organitzar la societat.
Entrant en l’edat moderna, el bàndol Irmandiño, de les germandats, acaba perdent aquella confrontació directa. No obstant això, veiem com moltes comunitats continuen obstinades en ser senyores de si mateixes. De fet, en el cens de Floridablanca, a Galícia encara en 53 jurisdiccions continuava el sistema de justícia pels seus veïns, que vol dir que els veïns no havien de passar comptes a cap senyor feudal o eclesiàstic, ni a la Corona, simplement continuaven organitzant aquella forma particular de gestionar les seves vides sense cap interferència. (…)
Tot això té un final bastant abrupte al segle XIX, com hem dit amb l’emergència de l’Estat liberal, malgrat un moment molt interessant, les Guerres Napoleòniques, quan primer s’intenta organitzar una confrontació jeràrquica, un exèrcit de la Junta General del Reino de Galicia per confrontar els exèrcits napoleònics. No obstant això, aquests exèrcits són exterminats, i el que aquests exèrcits no van aconseguir en les seves campanyes, ho van aconseguir les comunitats veïnals en menys de sis mesos, fustigant els francesos sense cap tipus d’estructura més enllà de les mateixes comunitats veïnals.
Durant el segle XIX i XX es produeix aquesta apropiació continua d’aquestes estructures per part d’un Estat que s’expandeix de forma dramàtica, i a finals del franquisme, als anys 70, hi ha un moviment veïnal molt fort que intenta recuperar els drets sobre béns comunals que havien estat sota la tutela dels municipis. Hi ha un documental que va realitzar als anys 70 un documentalista català, Llorenç Soler, que s’anomena “O monte é noso”, que precisament explica aquest moviment.
Com a resultat d’aquesta insistència, i també de la incapacitat de l’Administració d’assimilar les comunitats, de la mateixa manera que s’havia fet a Astúries, a Lleó o a altres lloc, on els béns en mà comuna van ser assimilats a propietat estatal, amb la condició de muntanyes comunals –per tant, transformant aquestes comunitats veïnals de vila o de parròquia en Entitats Locals Menors i, en definitiva, en un apèndix de l’Estat– a Galícia es manté una figura jurídica una mica particular, una mica inestable, que són les Comunitats Veïnals en Mà Comuna. Actualment es regeixen per una llei de muntanyes veïnals de Galícia (…)»
