Un breu article d’Eduardo Pérez, publicat el 15 d’abril de 2015 al periòdic Diagonal. Sobre el projecte de democràcia directa, municipal, amb gestió popular dels recursos, recollint les experiències històriques existents.
Al voltant del 80% de la població espanyola resideix en àrees urbanes. A nivell mundial, recentment la població urbana va superar la rural, en una tendència que segons les previsions es mantindrà. Així, el municipi resulta un element fonamental per a la comprensió de la realitat i és un dels principals terrenys a l’hora de pensar a substituir l’actual domini capitalista per un sistema democràtic. Un objectiu plenament vigent si tenim en compte l’actualitat de les paraules de Friedrich Engels sobre les grans ciutats de fa gairebé dos segles: «Indiferència bàrbara arreu, duresa egoista d’una banda i misèria fora mida de l’altra, la guerra social a cada racó, la llar de cadascú en estat de setge, arreu pillatge recíproc sota el mantell de la llei».
Cal recordar que quan parlem de democràcia municipal no ens estem referint, a les nostres coordenades, al color polític dels gestors locals del Règim del 78 i menys encara a l’«aposta municipalista» d’un sector de l’esquerra recentment incorporat a la política burgesa. La democràcia municipal no passa per la dictadura de l’Estat ni per la dictadura empresarial a les quals estan sotmeses les nostres ciutats. Democràcia significa derrocar aquestes estructures de privilegi i dominació i que la direcció del municipi sigui assumida per aquells qui produeixen i reprodueixen les ciutats: els treballadors i treballadores. És el govern del poble, la societat sense Estat, basada en els principis de propietat i decisió col·lectives i autèntica representació amb mandat imperatiu.
Democràcia significa enderrocar aquestes estructures de privilegi i dominació i que la direcció del municipi sigui assumida per aquells qui produeixen les ciutats.
La democràcia municipal té com a font un sens fi d’exemples històrics dels quals es pot beure, tant en la nostra geografia (cantonalisme, municipis lliures, col·lectivitats, consells oberts) com fora d’ella (des de la Comuna de París a certes formes organitzatives dels indígenes americans, passant pel Kurdistan). Hauria de tenir, no obstant això, molt de novetat, per la falta de tradició en la gestió democràtica de grans urbs i megaciutats amb alt desenvolupament tecnològic. Municipis com Madrid o Barcelona difícilment podran seguir conservant aquest caràcter, sinó que hauran de reajustar-se i descentralitzar-se com a àrees metropolitanes o inclús regions.
Més enllà del municipi
El municipi és un terreny fonamental, però no és l’únic. La història ens mostra que el nivell local és insuficient per a produir transformacions de caràcter durador, i la interconnexió del món contemporani fa complicat pensar en la viabilitat de democràcies exclusivament locals. Com assenyala David Hervey, cal pensar en nivells més enllà de la ciutat i més enllà de l’assemblearisme, com suggeria el confederalisme de Murray Bookchin: «Interconnectar pobles, barris, petites i grans ciutats en xarxes confederals. Així, el poder flueix de baix cap a dalt en lloc de dalt cap a baix».
«La ciutat per a qui l’habita», seria el lema municipalista democràtic. Recuperant el clàssic de Federico Urales, Los municipios libres, «cal demostrar a la gent que creu haver nascut per dirigir els altres, que administrar en aquesta i en una altra societat és el més fàcil del món». Si no ho fem, de nou tenim a Engels per dir-nos el que ens espera als treballadors: «Ningú es preocupa d’ell; llençat en aquest remolí caòtic, ha de defensar-se com pot. Si té la sort de trobar feina, és a dir, si la burgesia li concedeix la gràcia d’enriquir-se a expenses d’ell, obté un salari que amb prou feines és suficient per sobreviure; si no troba treball, pot robar, si no tem la policia, o bé morir de gana i aquí també la policia cuidarà que mori de fam de manera tranquil·la».
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Relacionat: