Fragments de la Tesi Doctoral de María del Carmen Zamora Zamora, «Aprovechamientos tradicionales de los montes comunales en la comarca del Campo de Cartagena: Cómo se construye un desierto» (1996).

Es pot descarregar en PDF aquí i a la Biblioteca.

Dels diversos projectes desamortitzadors, no tots van afectar en la mateixa mesura la comarca del Campo de Cartagena. Dels més importants el de Mendizábal encara que va tenir els seus efectes, aquests no van ser molt amplis, per contra, el de Madoz va acabar definitivament, legal i físicament, amb les muntanyes públiques de la comarca.

Al Real Decreto del 26 d’octubre de 1855, es fa la classificació de les muntanyes agrupant-les de la següent manera: en estat de venda, d’alienació dubtosa i exceptuats de la venda.

(…)

Les conseqüències de les desamortitzacions van ser desastroses per a les muntanyes espanyoles, ja que un cop abolida la legislació protectora forestal pels governs liberals, els nous propietaris tenien via lliure per talar les muntanyes al seu lliure albir.

El resultat va ser la destrucció forestal més greu de tota la història d’Espanya. Es van registrar de seguida inundacions catastròfiques en 17 anys diferents, sent la pitjor la del Guadalentín de l’any 1878. Més de quatre milions d’hectàrees de muntanya van caure aleshores a Espanya: …«Baste decir señores, que algunos propietarios llevan su codicia hasta el extremo de entregar sus propiedades montuosas a la voracidad de los especuladores, poniendo en sus contratos la aterradora frase de “A monte rematado”» (Congreso contra las inundaciones de la Región de Levante, 1885).

L’alienació de les muntanyes públiques va fer que Espanya sigui un dels països europeus amb menor propietat forestal pública, ja que actualment pertanyen a l’Estat el 3% de les muntanyes, quan a Alemanya són el 31%, i a la resta del món, als Estats Units d’Amèrica el 36% i al Japó el 66% (Bauer, 1980).