Estudi de Cristina Burgarín González, advocada gallega especialitzada en la defensa jurídica dels monts veïnals en mà comuna, publicat el juliol de 2015 al seu bloc, «El entorno jurídico de las comunidades de montes vecinales en mano común». Sobre l’actual legalitat de les diferents formes de propietat veïnal dels monts a Galícia.
1. Origen i evolució dels diferents monts «col·lectius»
Tal com destaca la historiadora Aurora Artiaga Rego en el seu article «Monts Públics i Desamortització a Galícia» (que constitueix una part de la seva tesi «La Desamortització a la província de Pontevedra»), el que avui coneixem com a «MONTS COMUNALS» van tenir, no només a Galícia sinó a la totalitat del territori espanyol, una consideració veïnal, però amb el pas dels segles, i propiciat per la creació dels Ajuntaments a principis del segle XIX, a la resta d’Espanya aquests monts van adquirir una natura comunal MUNICIPAL.
Així les coses, es pot afirmar que els monts comunals, idèntics en el seu origen, han tingut dues evolucions diferents a Espanya, una –que A. Nieto anomena «la solució castellana»– en la qual els monts comunals van ser absorbits pel patrimoni municipal, quan el Municipi va substituir el seu antic titular (el comú dels veïns), i una altra solució, que es va donar a Galícia (i a part del nord-oest d’Espanya), on es va mantenir el vincle i titularitat veïnal sense deixar-se dominar per la creixent intervenció administrativa afavorida per la normativa estatal.
El motiu d’aquesta evolució diferent el podem trobar en el fet que a la resta d’Espanya, al estar molt arrelat el sistema polític consellista, els monts primitivament veïnals van ser absorbits pel patrimoni municipal, com ja he dit, amb la creació dels Ajuntaments. A Galícia, en canvi, al estar caracteritzat el nostre territori per la peculiaritat dels assentaments poblacions i entitats rurals específiques –les «PARRÒQUIES»–, exemptes de la tradició i influència consellista que es va donar a la resta d’Espanya, els Ajuntaments es creen el 1836 prenent com a base referencial la PARRÒQUIA GALLEGA, en un intent d’adaptar-se a la realitat existent a Galícia. És a dir, a Galícia els Ajuntaments es creen a principis del segle XIX com una agrupació de les preexistents «PARRÒQUIES», els veïns de les quals aprofitaven els anomenats «BALDÍOS» o «COMUNALS» des de temps immemorials.
Doncs bé, amb la Desamortització de Mendizábal i Pascual de Madoz, que tenen lloc al llarg del segle XIX, l’Estat va posar a la venda els béns de les aleshores considerades «mans mortes» (clergat, ajuntaments…) sometent-los a pública subhasta.
A Galícia, la inquietud que això va generar al col·lectiu veïnal, davant la possibilitat que es venguessin els monts veïnals, que eren absolutament necessaris per a la subsistència dels veïns (que obtenien dels monts: l’aliment –carn, llet i mel–, l’abric –llana, pells i cuirs–, la font energètica principal –llenya– i l’adob dels camps de cultiu –regates de matolls amb què es feien els llits dels animals, per després utilitzar-ho com a adob–), donada la aleshores precària economia domèstica dels col·lectius veïnals, bàsicament agraris i ramaders, va propiciar que els propis Ajuntaments tramitessin uns expedients destinats a l’excepció de venda d’aquells monts aprofitats pel comú dels veïns. Per tant, a Galícia els monts veïnals no van ser venguts durant la desamortització, precisament per ser d’aprofitament del comú dels veïns des de temps immemorial, doncs, una vegada acreditat aquest aprofitament mitjançant –en la majoria de casos– expedients d’informació testifical possessòria tramitats al Jutjat i protocol·litzats notarialment, es van excloure de la venda en pública subhasta.
D’altra banda, a la resta d’Espanya (encara que també a certes localitats gallegues) aquesta mateixa inquietud que va generar el procés desamortitzador als col·lectius veïnals, va provocar que els veïns es mobilitzessin per trobar diners suficients amb els quals, entre tots, accedir a les subhastes públiques i adquirir mitjançant la compra els terrenys que sostenien la seva forma de vida. Encara que també és cert que en altres casos la compra pels veïns dels monts comunals no es va realitzar a les subhastes desamortitzadores, sinó que es van «comprar» directament a la noblesa mitjançant la «redempció dels respectius fòrums».
Així doncs, en l’actualitat podem distingir tres tipus de monts d’aprofitament col·lectiu a Espanya:
- Primer, els MONTS COMUNALS, de titularitat pública municipal.
- Segon, els MONTS VEÏNALS EN MÀ COMUNA, de titularitat privada però en comunitat germànica.
- Tercer, els MONTS DE SOCIS, de titularitat privada però en comunitat romana.
Passo a exposar, a continuació, les similituds i diferències entre els mateixos.
2. Els monts comunals de titularitat pública
Es regulen a la Llei Reguladora de les Bases de Règim Local (llei 7/1985, de 2 d’abril) i a l’actual Llei 43/2003, el 21 de novembre, de Monts (que va substituir la Llei de Monts de 1957).
A l’article 79 de la Llei de Bases de Règim Local s’atribueix la titularitat dels béns comunals a les «Entitats Locals», afirmant que:
«Tenen la consideració de comunals aquells l’aprofitament dels quals correspongui al comú dels veïns».
Per la seva part la Llei 43/2003 de Monts estableix al seu article 12 que integren el «domini públic forestal»:
«Els monts comunals, pertanyents a les entitats locals, en tant que el seu aprofitament correspon al comú dels veïns».
Ara bé, per «entitats locals» aquí no podem entendre «col·lectius veïnals», sinó exclusivament ens públic de caràcter local, és a dir, els Ajuntaments i les Entitats Locals Menors.
Doncs bé, tant la Llei de Bases (article 80) com la Llei de Monts (article 14) disposen de forma contundent que:
«Els monts del domini públic forestal són inalienables, imprescriptibles i inembargables i no estan subjectes a tribut algun que gravi la seva titularitat».
Destacar que aquesta proclamació de la inalienabilitat i imprescriptibilitat dels monts comunals establerta en aquestes lleis només ve a complir el mandat constitucional establert a l’article 132 de la CE, al disposar que:
«La llei regularà el règim jurídic dels béns de domini públic i dels comunals, inspirant-se en els principis d’inalienabilitat, imprescriptibilitat i inembargabilitat, així com la seva desafectació».
Per tant, els monts «comunals», igual que els «monts veïnals en mà comuna», són béns inalienables i imprescriptibles, però es diferencien d’aquests i dels «monts de socis» en què són béns de titularitat pública municipal.
3. Els monts veïnals en mà comuna
Es regulen a la Llei (estatal) 55/1980, d’11 de novembre, de Monts Veïnals en Mà Comuna; Llei (estatal) 43/2003, de 21 de novembre, de Monts; Llei (gallega) 13/1989, de 10 d’octubre, de Monts Veïnals en Mà Comuna; Llei 2/2006, de 14 de juny, de Dret Civil de Galícia; Llei 7/2012, de 28 de juny, de Monts de Galícia i Llei (del Principat d’Astúries) 3/2004, de 23 de novembre, de Monts i Ordenació Forestal.
Els monts veïnals en mà comuna (MVMC) es troben en la seva major part al nord-oest d’Espanya, existint amb major intensitat a les quatre províncies gallegues, a l’Oest d’Astúries, a les comarques del Bierzo de Lleó i a Sanabria de Zamora.
Es diu que un mont és veïnal en mà comuna quan ha estat aprofitat pel grup veïnal de la demarcació territorial on es troba des de temps immemorial i en règim de comunitat germànica, és a dir, sense especial assignació de quotes (a diferència de la comunitat romana, on els copartíceps tenen quotes diferents en la titularitat).
Els MVMC pertanyen als veïns amb casa oberta («amb fumes») i residència habitual a la localitat (parròquia, llogaret…) on s’ubiquen, així que la comunitat es composa pels veïns que integren aquesta localitat a cada moment. Per tant, el col·lectiu propietari dels MVMC ho és no només en el nombre de persones d’un moment donat, sinó amb les que han de venir a formar-la en el futur.
Aquest tipus de monts es caracteritza per unes notes innates consubstancials als mateixos, que s’han anomenat les tres is dels MVMC: la inalienabilitat, la imprescriptibilitat i la indivisibilitat.
La INALIENABILITAT innata a tot MVMC significa que es prohibeix tota alienació total o parcial del mateix i, en cas d’efectuar-se, una alienació és nul·la radical o de ple dret, sense que pugui ser esmenada per la seva inscripció registral i sense que ni tan sols pugui ser oposable als monts veïnals la figura del tercer hipotecari (article 34 de la Llei Hipotecària – LH).
Què significa que l’alienació del mont veïnal no queda esmenada per la inscripció registral i que no és oposable la figura del tercer hipotecari?
En el nostre ordenament jurídic regeix el principi d’exactitud o legitimació registral (articles 35 i 38 de la LH), és a dir, es pressuposa que un terreny que es troba inscrit al registre de la propietat pertany al titular registral, però és més, si l’actual titular registral alhora va adquirir el terreny a títol onerós de qui ja figurava en el registre com a titular, la seva titularitat inscrita resulta inatacable (protecció de l’anomenat tercer hipotecari ex article 34 de la LH).
Ara bé, com el mont veïnal és inalienable, existeix una inhabilitació legal per alienar, que determina la il·licitud o nul·litat absoluta del contracte i, per tant, la alienació no pot quedar convalidada per la seva inscripció registral, al ser l’acte inscrit nul de ple dret (article 33 de la LH), ni quedar protegit per la figura del tercer hipotecari (article 34 de la LH).
La IMPRESCRIPTIBILITAT igualment innata als MVMC implica la impossibilitat d’adquirir el domini d’un mont veïnal per la seva possessió en concepte d’amo i de forma continuada al llarg del temps.
La imprescriptibilitat del mont veïnal comporta que no es puguin oposar, davant la seva reivindicació contra un tercer que l’ocupa des de fa anys, els articles 1957 i 1959 del Codi Civil (CC), que regulen l’adquisició del domini d’un immoble per la seva possessió en concepte d’amo durant deu anys (amb inscripció registral) o durant trenta anys (sense inscripció registral i sense títol).
La INDIVISIBILITAT innata a tot MVMC implica que es prohibeix qualsevol repartiment del seu domini entre els comuners que conformen la Comunitat propietària del mateix i, en cas d’efectuar-se, aquesta divisió o repartiment serà nul de ple dret.
Molts dels monts veïnals gallecs van ser objecte de divisió o repartiment entre els propis veïns a finals del segle XIX i principis del XX, com una forma d’eludir l’intervencionisme administratiu i, sobre tot, les repoblacions massives del Patrimoni Forestal de l’Estat que van tenir lloc en aquests períodes de temps.
Com he exposat abans, la pròpia implementació de la nova administració liberal a principis del segle XIX, juntament amb la creació dels Ajuntaments el 1836, va donar lloc a un període caracteritzat per la «indeterminació legal» dels monts veïnals, al no ser reconeguda la personalitat jurídica de les comunitats rurals propietàries, convertint-se l’Ajuntament en l’única instància representativa del col·lectiu veïnal parroquial. D’aquí va sorgir una normativa que tendia a conceptualitzar els monts veïnals com a propietat «pública», amb disposicions que es caracteritzaven pel creixent intervencionisme administratiu, així el RD del 16-02-1859 que possibilita el primer catàleg de monts (públics), la Llei de Monts de 1863 i el seu Reglament de 1865, plans d’aprofitament de 1875, Reial Ordre de 20-09-1896 que introdueix el concepte de «monts d’utilitat pública», etc.; aquest desenvolupament normatiu va tenir la seva continuïtat durant el segle XX amb l’Estatut Municipal de 1924, el Dret de 10 de març de 1941 (pel qual es constitueix el Patrimoni Forestal de l’Estat amb l’objectiu de realitzar grans repoblacions en tot el territori nacional), la Llei Hipotecària de 1946 i la Llei de Règim Local, que constitueixen el mecanisme capaç de municipalitzar completament la propietat veïnal, fent-ne inventaris i inscrivint-la al Registre de Propietat com a béns municipals amb la simple certificació del Secretari.
Doncs bé, les repoblacions massives realitzades pel Patrimoni Forestal de l’Estat (PFE) durant la primera meitat del segle XX van comportar una intensificació de les sancions i, en general, una forta pressió sobre els veïns, la precària economia domèstica dels quals depenia enormement de la pastura i recollida de llenya i esplets al mont veïnal.
Així doncs, per tal d’eludir aquest fort intervencionisme administratiu de l’Estat i els Municipis sobre els monts veïnals, van sorgir els anomenats «repartiments» d’aquests monts entre els veïns, de manera que el que es feia era repartir-los en «suertes», «quiñones», «tenzas» o «alargos», com si es tractés de leiras o finques particulars, que es procedien a llaurar amb cultius agrícoles o amb pastures per al bestiar, per evitar així que aquests monts fossin objectes de les repoblacions forestals del PFE i, per tant, les conseqüents sancions per realitzar aprofitaments als monts repoblats. S’ha de tenir en compte que una gran majoria de les ocupacions actuals del mont veïnal a Galícia per part de particulars procedeixen d’aquests repartiments.
Doncs bé, la invisibilitat del MVMC comporta la il·legalitat d’aquests repartiments o divisions del mont comunal com a mitjà d’adquisició d’una titularitat dominical individual sobre el mont veïnal, sense que tampoc es pugui adquirir el seu domini per la possessió continuada en el temps de les porcions del mont que van ser partides, donada la imprescriptibilitat igualment innata dels MVMC.
La imprescriptibilitat innata o consubstancial al MVMC ha estat confirmada per les recents Sentències del TRIBUNAL SUPREM del 26/02/2015 (JUR 2015/113925) i 03/03/2015 (JUR 2015/111596), en importants suposats d’ocupació d’unes porcions dels monts veïnals de Vilaboa (aproximadament unes 15 hectàrees) i Figueirido (unes 20 hectàrees), que es remuntava a l’any 1898, quan els Ajuntaments de Pontevedra i Vilaboa van cedir a la Junta Central de Acuartelamiento importants porcions del mont «Comú de San Martín» de la parròquia de Salcedo (aproximadament 32 Has) i una altra porció del mont «Figueirido» per a la construcció de l’actual Cuartel de La Brilat de Pontevedra (la cessió del mont «Castiñeiras» de Vilaboa es va produir ja el 1968).
En ambdós casos l’Advocat de l’Estat va fonamentar el seu recurs de cassació en el fet que la imprescriptibilitat mai havia estat una condició connatural al règim jurídic dels MVMC, tenint el seu origen, a Galícia, en la Compilació de Dret Civil de 2 de desembre de 1963, de forma que, segons l’Advocacia de l’Estat, abans d’aquesta Compilació cap norma havia sancionat aquest principi. Així, els monts veïnals en mà comuna van esdevenir imprescriptibles i, per això, no susceptibles a la usurpació, només després de l’entrada en vigor de la citada Compilació de Dret Civil de Galícia de 2 de desembre de 1963.
Doncs bé, tal com vaig argumentar als escrits d’oposició als dos recursos de cassació interposats pel Ministeri de Defensa –i així es va acollir pel Tribunal Suprem a les citades sentències–, la imprescriptibilitat, la inalienabilitat i indivisibilitat dels MVMC té uns sòlids ancoratges en la doctrina jurídica universal, de forma que la imprescriptibilitat no és una nota que se’ns hagués acudit als gallecs afirmar capritxosament, sinó que és un caràcter inherent a la comunitat de tipus germànic (sense quotes, a diferència de la comunitat de tipus romà) i condició pròpia de totes les formes de propietat comunal, de les quals els monts veïnals en mà comuna són, en definitiva, una variant, com va quedar ja positivament establert al cos normatiu de «Las Siete Partidas», redactat sota el regnat d’Alfons X –«el savi»– (1252-1284), del qual la Llei 90, títol XXIX, de la Partida tercera, diu que són exclusivament «del comú de cada ciutat o vila els ejidos i els monts», i la Llei 7, títol XXIX, de la mateixa partida, estableix que un «ejido o altre lloc qualsevol semblant a aquest, d’ús comunal del poble d’alguna ciutat o vila, no pot guanyar-lo mai cap home».
En aquest sentit, vaig al·legar igualment que el fonament de la imprescriptibilitat està en la condició especial dels monts veïnals, com una classe de béns comunals, però vinculats al col·lectiu i caracteritzats per una altíssima funció social, que no s’acompleix en aquesta o en la següent generació, sinó en l’exigència de perpetuïtat, perquè el bé subsisteixi en favor dels futurs i successius veïns als qui està reservat.
En definitiva, el que el legislador gallec de 1963 va reconèixer és el que ja existia amb anterioritat, és a dir, legalitzar les costums anteriors plasmades en diverses resolucions judicials dels nostres Alts Tribunals, reflectint en una norma escrita les característiques pròpies i inherents a aquests monts veïnals, quant a forma d’aprofitament d’un bé en règim de comunitat germànica, sense les quals, sens cap dubte, no podrien existir ni haver sobreviscut al llarg del temps.
Per tant, els «monts veïnals en mà comuna» es diferencien –igual que els «monts de socis»– respecte els «monts comunals» en el fet que aquells són de titularitat privada, mentre que aquests són de titularitat pública municipal. La diferència, alhora, amb els «monts de socis» recau en què tant els «monts comunals» com els MVMC són béns inalienables i imprescriptibles, al constituir una forma d’aprofitament en comunitat germànica (sense quotes), mentre que els monts de socis, com ara es justificarà, no gaudeixen d’aquestes notes consubstancials al constituir una forma de comunitat romana amb quotes.
4. Els monts de socis
Es regulen a la Llei (estatal) 43/2003, de 21 de novembre, de Monts; Llei (gallega); Llei 2/2006, del 14 de juny, del Dret Civil de Galícia; Llei 7/2012, del 28 de juny, de Monts de Galícia.
Com ja he exposat a l’inici d’aquest article, els anomenats «monts de socis» tenen el seu origen en la compra per part dels veïns d’una determinada localitat del mont –en el seu origen remot de caràcter veïnal– , ja sigui a les subhastes públiques del procés desamortitzador del segle XIX, com directament a la noblesa mitjançant la «redempció» del fòrum respectiu, adquirint cada veí (soci) una quota específica de titularitat del mont comprat, en proporció a la quantitat del total del preu abonada per ell.
Els «monts de socis», a diferència dels MVMC (comunitat germànica o sense quotes), són comunitats de tipus romà caracteritzades per:
- 1er.- El repartiment de quotes desiguals entre els diferents copropietaris, equivalents al que en un principi corresponia a la part de renda que cada casa havia de pagar de total de cànon foral o de la part del preu abonada per cada veí en la subhasta de la desamortització.
- 2on.- La propietat no està lligada o vinculada a un determinat veïnat (residència a la localitat on radica el mont), sinó al contracte de compra per quotes del mont en qüestió.
- 3er.- Cada un dels copropietaris estan facultats per vendre, cedir o transmetre la seva part.
- 4rt.- La comunitat es pot dividir en proporció a la quota de la qual sigui titular cada copropietari, el que comportarà, inevitablement, l’extinció d’aquesta comunitat.
Amb la Llei Estatal de Monts 43/2003, de 21 de novembre, es van flexibilitzar –gràcies a la modificació impulsada per l’Associació Forestal de Sòria– les possibilitats de gestió dels «monts de socis», creant la figura de les Juntes Gestores.
En efecte, la Disposició Addicional Dècima de la citada Llei 43/2003 estableix, pel que fa a la «Gestió de monts pro indivís»:
«1. Per a la gestió dels monts la titularitat del qual correspongui pro indivís a més de deu propietaris coneguts, podrà constituir-se una junta gestora que administrarà els interessos de tots els copropietaris.
2. Per a la construcció de la junta gestora referida en l’apartat anterior, l’òrgan forestal de la comunitat autònoma convocarà tots els copropietaris garantint la màxima difusió i publicitat de la citada convocatòria, sent suficient l’acord de la totalitat dels assistents a la mateixa perquè aquesta constitució es consideri vàlida.
3. La junta gestora que es constitueixi podrà autoritzar els actes d’administració ordinària i extraordinària, gestió i ús del mont i de tots els seus productes, i l’alienació de tota classe d’aprofitaments forestals, energètics i miners, així com qualsevol altre acte per al qual estiguin habilitats els propietaris d’acord amb aquesta llei. Així mateix, podrà realitzar contractes amb l’Administració, salvaguardant sempre els drets de tots els copropietaris.
4. Els beneficis que es generin corresponents a les parts de la propietat no aclarides hauran d’invertir-se en la millora del mont. En cas de no poder identificar-se la propietat no aclarida, s’haurà d’invertir en aquesta millora almenys el 15% del benefici total obtingut pels copropietaris.»
Per tant, les Juntes Gestores es creen a petició d’un conjunt de més de deu copropietaris que acreditin la seva condició de causahavent dels compradors inicials dels monts. Aquestes Juntes poden adoptar per a la seva constitució qualsevol de les fórmules jurídiques que ofereix el marc legal. En qualsevol dels casos, hauran de disposar d’uns estatuts i normes que garanteixin la veu i el vot de tots dels copropietaris. També tenen entre les seves competències admetre nous membres, definint i establint les normes perquè aquests acreditin la seva condició de copropietaris. La Junta Gestora, a més de treballar per una correcta administració del mont, té l’obligació de vetllar pels interessos dels propietaris no integrats a la mateixa, així que els beneficis que es generin corresponents a les parts de la propietat no aclarides hauran d’invertir-se en la millora del mont. En cas de no poder identificar-se la propietat no aclarida, s’haurà d’invertir en aquesta millora a més almenys el 15% del benefici total obtingut pels copropietaris.
A Galícia es localitza una variant d’aquest tipus de «monts de socis» a la meitat septentrional de Galícia, al nord d’una línia que aniria del riu Ulla a Pedrafita, coneixent-se amb els noms de «montes abertales, de voces, de varas o de fabeo». Per tant, els «monts de socis» (igual que els MVMC) es diferencien respecte els «monts comunals» en què aquells són de titularitat privada, mentre que aquests són de titularitat pública municipal. Així mateix, es diferencien dels monts comunals i dels MVMC en què no són inalienables i imprescriptibles, al constituir una forma de comunitat romana amb quotes desiguals entre els copropietaris («socis»), que poden acordar fins i tot la divisió del mont en proporció a les seves quotes, el que comporta l’extinció del a comunitat.
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Relacionat: