La història jurídica lleonesa té una gran riquesa i personalitat, però cal reconèixer que les fonts escrites del dret lleonès, des dels furs del Regne de Lleó als ordenaments emanats de les Corts lleoneses o el Liber ludicorum, van deixar de tenir validesa ja als temps medievals. Lleó, per tant, no és una regió de dret foral o especial a diferència del País Basc, Navarra, Aragó, Catalunya o Balears, que compten amb un dret civil propi, així que en l’actualitat l’únic dret vigent que podem considerar plenament lleonès és el d’arrel popular, creat al llarg dels segles al medi rural de la nostra terra i al qual anomenarem dret tradicional lleonès entenent que aquesta expressió és més globalitzadora que altres com la de dret consuetudinari. A les comunitats amb un dret privat específic cal sumar Galícia des que el 1963 es va aprovar la compilació del seu dret especial que, com en el cas lleonès, era d’origen enterament consuetudinari. Així es va reconèixer expressament a l’exposició de motius d’aquesta compilació al assenyalar que: «Si s’exceptua el Fuero Juzgo i el Fuero de León gairebé no queda altra font de dret gallec que no siguin les normes consuetudinàries».

El patrimoni jurídic-tradicional lleonès està conformat actualment sobretot per normes d’arrel consuetudinària i per una institució de dret civil especial o foral, la societat familiar lleonesa, regulada a la Llei 147/1963, de 2 de desembre de 1963, sobre Compilació del Dret Civil Especial de Galícia, norma estatal que ja no està en vigor a Galícia, però sí, almenys teòricament, pel que fa a aquesta institució tant a Lleó com a Astúries. D’altra banda, també s’han de tenir en compte les disposicions que regulen l’organització i funcionament dels consells i juntes veïnals que durant segles es van regir per normes consuetudinàries que han anat sent lentament desplaçades des de fa més d’un segle per la regulació legal de la qual han estat objecte aquests ens locals. La peculiaritat de Lleó en aquest àmbit consisteix en el fet que, a diferència del que succeeix a la resta d’Espanya, gairebé la totalitat dels pobles i viles lleoneses tenen personalitat jurídica i òrgans de govern propis. El dret consuetudinari específic dels consells lleonesos es va plasmar per escrit des del segle XVI a les ordenances consellistes de cada poble, màxima expressió de l’autogovern i la capacitat de gestió de les nostres comunitats de vila, i avui en dia són un preciós testimoni històric d’aquesta part substancial del nostre dret tradicional.

L’Estatut d’Autonomia de Castella i Lleó recull des de la seva última reforma el 2007 una previsió sobre aquesta matèria en el seu article 70.5, que prescriu que la comunitat autònoma tindrà competència exclusiva sobre la «Conservació del dret consuetudinari de Castella i Lleó». El precepte és purament mimètic, ja que copia de manera imperfecta i amb dècades de retard la redacció d’altres estatuts que van regular aquesta qüestió abans i d’una forma tècnicament més correcta; és incomplet, ja que no estableix què és o com s’ha de desenvolupar aquesta conservació; i resulta confús, ja que en sentit estricte no existeix cap dret consuetudinari de «Castella i Lleó». Hi ha, això sí, un dret consuetudinari lleonès que es va començar a estudiar al segle XIX, i un altre castellà, circumstància de la qual no es pot inferir que existeixi un dret consuetudinari comú, característic o específic del recent, des d’una perspectiva històrica, marc administratiu autonòmic. De fet, i malgrat el que es vol donar a entendre a l’Estatut d’Autonomia, el dret tradicional lleonès presenta en nombrosos aspectes una afinitat més acusada amb els drets tradicionals del nord-oest peninsular que amb el de Castella.

A les pròximes entregues d’aquesta secció anirem descrivint amb ànim divulgatiu i sense entrar en excessius tecnicismes les principals institucions que integren o han integrat fins a temps recents el nostre dret tradicional, començant pels estudis més rellevants que s’han dedicat a aquest aspecte del patrimoni cultural lleonès.

L’interès erudit pel nostre dret tradicional va començar al segle XIX quan Gumersindo de Azcárate, polític i jurista lleonès, va recuperar de les inèdites memòries del pàrroc Juan Antonio Posse unes notes sobre el sistema comunal de repartiment de la terra practicat al poble lleonès de Llánaves de la Reina, lloc on el sacerdot havia exercit el seu ministeri a finals del segle XVIII.

Azcárate va mencionar aquesta qüestió a l’article Vestigios del primitivo comunismo en España, publicat al Boletín de la Institución Libre de Enseñanza el 1883 i on recollia les impressions de Posse sobre els sortejos periòdics cada deu anys de terres del consell, tant prats com terres de labor: «L’administració és admirable. El cirurgià, el pastor de bestiar, el ferrer, la tenda del boticari, les indulgències o bules papals, les lletanies, etc., tot era proveït gratuïtament per la municipalitat. La sal, les llavors per a la sembra i tot el que queda dels béns propis és dividit entre el poble justa i equitativament. Totes les terres són comunes i són repartides cada deu anys per lots i en iguals porcions entre tots els veïns del lloc (…). Va tocar al meu temps el repartiment dels deu anys, i no he vist cap varietat en el cultiu de les terres ni abans ni després; fet que falsifica [demostra que és fals] el que diuen els defensors de la propietat tocant al millor cultiu i major producte de les collites i labors [de la propietat individual]».

Des d’una perspectiva més tècnica, Elías López Morán (1857-1921), natural de Canseco, notari, membre de la Real Academia de Ciencias Morales y Políticas, va publicar al 1900 el seu Derecho consuetudinario y economía popular de la provincia de León, que ampliava notablement un article de 1897 que va aparèixer a la Revista General de Legislación y Jurisprudencia, i que és un dels estudis clàssics sobre la nostra tradició jurídica autòctona. Un altre treball imprescindible en aquest àmbit és el que debem al notari omanyès Vicente Flórez de Quiñones y Tomé (1898-1986), titolat Los pueblos agregados a un término municipal en la historia, en la legislación vigente y en el derecho consuetudinario leonés (1924), que va ser la seva tesi doctoral. Ambdós estudis són fruit de la seva època i, especialment el primer d’aquests, estan molt influïts pel pensament agrarista de Joaquín Costa, qui a finals del segle XIX propugnava l’estudi sistemàtic de les costums jurídiques de les regions espanyoles com a pas previ a la redacció d’un codi civil respectuós amb la pluraliat nacional.

Al llibre de López Morán hi ha una major atenció al dret civil consuetudinari, el qual regula les relacions entre particulars, encara que també tracta la organització dels concejos lleonesos; a la vegada, el de Flórez de Quiñones es va centrar en el dret administratiu consuetudinari dels pobles de Murias de Paredes, encara que també va dedicar una part extensa de la seva tesi a l’anàlisi de l’evolució històrica del dret municipal espanyol i la seva incidència a Lleó, sense deixar d’abordar la repercussió per al nostre sistema consellista de l’aleshores novedós Estatut Municipal de Calvo Sotelo que va introduir la desagradable denominació d’entitat local menor en el llenguatge administratiu espanyol per anomenar, en el nostre cas, els consells. En aquests dos treballs no hi ha una clara distinció entre les costums estrictament jurídiques i determinats usos socials vigents antany a la nostra terra, com els filandones o les «cofradías» de mossos, fet que es pot disculpar per l’arrelat sentiment d’obligatorietat que existia a la societat rural lleonesa sobre la observància d’aquestes costums populars i la dificultat que a vegades suposa discernir entre l’ús social consolidat i una autèntica norma jurídica consuetudinària.

A aquests dos llibres fonamentals cal afegir altres aportacions valuoses al coneixement del dret tradicional lleonès de Fernández-Costales, Prada Alonso, Fernández Núñez i també les realitzades pel catedràtic de la Universitat de Lleó Laureano Rubio Pérez, del qual cal destacar de manera especial l’estudi titolat El sistema político-concejil en la provincia de León (1993), on s’examina des d’una perspectiva històrica l’organització tradicional dels consells lleonesos i es transcriuen desenes d’ordenances que són font essencial per a l’estudi del dret consuetudinari local. Altres dos llibres molt útils de Rubio Pérez són El concejo i La gestión del común, que van aparèixer el 2009 a la Biblioteca de Tradiciones Leoneses editada per Diario de León.

L’article 1 de la Llei 147/1963, de 2 de desembre de 1963, sobre Compilación del Derecho Civil Especial de Galicia, norma estatal que ja no està en vigor a Galícia perquè ja ha estat substituïda per altres disposicions posteriors dictades pel legislador autonòmic gallec, assenyala que en «aquelles comarques de les províncies limítrofes d’Oviedo, Lleó i Zamora s’aplicaran disposicions dels títols I i II d’aquesta Llei quan s’acrediti l’existència i ús de les institucions a les quals els mateixos es refereixen». El títol I tracta sobre els furs i el II (articles 47 a 58) de la companyia familiar gallega, la regulació legal de la qual es va voler aprofitar també per reglamentar la societat familiar lleonesa i l’asturiana per les seves evidents semblances. Com va apuntar fa anys en un brillant estudi el catedràtic de Dret Civil Javier Fernández Costales, la mencionada llei estatal de 1963 segueix en vigor a Lleó (igual que a Zamora i Astúries), doncs no ha estat ni derogada ni expressa ni tàcitament; d’aquesta forma es pot afirmar que existeix un Dret foral lleonès, és a dir, un Dret civil especial de Lleó, d’escàs contingut, això sí, doncs només està conformat per una única institució com és la societat familiar lleonesa, i a la qual dóna carta de naturalesa l’antiga compilació estatal del Dret civil gallec, però amb la condició que s’acrediti la seva existència i ús a la nostra terra, qüestió complicada en l’actualitat per la decadència d’aquest tipus de societat i dels imparables canvis socials i econòmics experimentats al camp lleonès.

El fur va ser una institució jurídica característica de Lleó, Galícia i Astúries, a través de la qual l’amo d’una finca (aforante o forista) cedia la seva possessió durant un dilatat període de temps o inclús a perpetuïtat, sense perdre per això la seva propietat, a favor d’una persona o d’una comunitat (forero o foratario) que la cultivava i millorava a canvi de pagar una pensió fixa abonada generalment en espècie, moltes vegades en cereals. La naturalesa del dret de fur és discutida, però existeix cert consens en atribuir a aquesta figura unes característiques semblants a la del dret reial d’emfitèusi. El fur va tenir gènesi medieval i va néixer de la necessitat de la noblesa i de les institucions eclesiàstiques, sobre tot monestirs, de posar en explotació enormes extensions de terreny de la seva propietat que es mantenien improductives mitjançant la seva cessió a colons que aconseguien així l’accés a la terra abonant en contraposició una renda alhora que es reconeixien com a vassalls del senyor. En nombroses cartas pueblas lleoneses de l’Edat Mitjana atorgades pel senyor d’un lloc per regular les condicions d’assentament de nous pobladors, trobem disposicions relatives a la tinença de la terra pels cultivadors i el pagament de rendes periòdiques per aquests als senyors per aquesta possessió que conformen autèntics contractes agraris col·lectius que són l’origen dels furs.

En l’Edat Moderna aquesta institució tradicional seguia plenament vigent a Lleó, si bé a partir del segle XVII es va tendir a construir furs per un temps limitat (per exemple, a la vida de tres reis, a la vida de tres furataris o per dues vides i vint anys més), moment a partir del qual la finca podia tornar al seu propietari amb totes les millores realitzades en ella. Des d’el segle XVIII aquesta figura va entrar en crisi perquè als amos dels terrenys els interessava no renovar els furs i utilitzar altres fórmules més avantatjoses d’explotació d’uns terrenys ja productius i rentables gràcies a l’esforç de les generacions de pagesos que les van treballar. Els llevadors de les finques van començar en tot el nord-oest espanyol a a ser expulsats de les finques generant una complexa situació jurídica, política i social que va tardar segles en arreglar-se, doncs els llauradors se sentien autèntics amos dels camps que conreaven com va apuntar el lleonès Pascual Fernández Baeza en una sessió de les Corts constituents de 1837 on es va discutir aquest problema. De fet, van ser moltes les iniciatives polítiques que van buscar l’extinció del sistema foral mitjançant la indemnització als propietaris per part dels forataris posant fi a aquesta singular propietat compartida, i per això mal considerada pel sistema econòmic liberal; no obstant això, cap d’elles va ser plenament efectiva fins que la Compilació de Dret Civil Especial de Galícia de 1963 que va regular els furs en aquesta comunitat (i a Lleó i Astúries) va declarar la seva extinció definitiva a totes les regions des de 1973.

A la nostra terra va ser molt freqüent que els furs es constituïssin a nom d’un poble, distribuint-se entre tots els veïns tant el pagament de la renda foral com l’aprofitament dels terrenys aforats. Un exemple molt característic a Lleó d’aquesta situació es donava a Alija de la Ribera (Villaturiel) on fins a principis del segle passat hi havia dos terrenys aforats que eren propietat de famílies de Lleó i Madrid, que conservaven la propietat sobre els mateixos, mentre que el domini útil corresponia al conjunt de veïns del poble, pel qual pagaven com a cànon foral als propietaris d’un dels terrenys quatre càrregues de gra, i al dels altres cinc. Els terrenys es repartien entre lots iguals mitjançant sorteig entre tots els veïns cada cinc anys. Aquests dos furs van ser redimits posteriorment pel poble.

No obstant això, sota la figura del fur també es van perpetuar en alguns llocs lleonesos autèntiques prestacions feudals, com va ser el cas de l’anomenat «fur del pa del quart», pel qual els veïns de l’antic concejo de Villamor de Riello havien de cedir als comtes de Luna, i posteriorment als seus causahavents, la quarta part de totes les collites, i del qual tractarà la propera entrega d’aquesta secció.

A Lleó, juntament amb els contractes agraris de fur, van substituir fins ben entrat el segle passat certes prestacions personals confoses amb aquella figura jurídica amb la qual poc tenien a veure malgrat rebre moltes vegades idèntica denominació. El primer tipus de furs ja l’hem tractat en l’entrega anterior d’aquesta secció; aquests, en general, van ser beneficiosos per a la pagesia lleonesa perquè van possibilitar el seu accés a terres de cultiu en condicions properes a la propietat. No obstant això, la segona classe van constituir una anacrònica pervivència de prestacions feudals de tipus personal a les quals només es va posar fi a la nostra terra amb l’arribada de la II República. El cas del fur del «pa del quart» va ser l’exemple més conegut d’aquests «furs dolents», denominació medieval que s’aplicava a les càrregues o obligacions desproporcionades que imposaven els senyors als seus vassalls i que el notari Vicente Flírez de Quiñones també va utilitzar per identificar aquestes contribucions conegudes de manera inapropiada com a furs.

En virtut d’aquest fur els veïns dels pobles omanyesos de Riello que antany havien format el concejo de Villamor de Riello estaven obligats a pagar anualment des del segle XV 416 fanegas de civada el dia de Sant Miquel de setembre que havien de ser entregades en les avui desaparegudes paneres del Comte de Luna, a Villamor de Riello. Aquest curiós nom de «pa del quart» venia donat perquè els veïns llauradors abonaven al comte de Luna, antic senyor de la zona, un de cada quatre haces de cereal que cultivaven, és a dir, la quarta part del seu principal sustent durant segles, l’ordi.

La singularitat d’aquest tribut residia en què no gravava cap finca, com si que passava amb els autèntics furs, sinó que aquest s’exigia en concepte de prestació personal al conjunt de veïns d’aquell territori i del qual responien en cas d’impagament amb tot el seu patrimoni. El caràcter personal de l’obligació a la qual estaven subjectes els veïns pel simple fet de ser-ho denotava la seva gènesi feudal.

Ni la desaparició dels senyorius a Espanya el segle XIX, ni les constants iniciatives dels habitants dels catorze pobles de l’antic concejo van aconseguir redimir aquesta situació, i el 1897 els Comtes de Luna van vendre a un particular el dret a percebre dels veïns aquest impost anual. Per al súmmum dels mals, el 1914, gràcies a una trampa legal, els nous propietaris van aconseguir que un registrador inscrivís aquest gravamen al Registre de Propietat de Murias de Paredes, especificant que el mateix requeia sobre tot l’antic terme de Villamor de Riello, amb l’obligació de pagar entre tots els seus pobles la ja indicada renda anual.

L’octubre de 1931 Vicente Flórez de Quiñones y Tomé, mitjançant una petició a les Corts Constituents de la II República que van subscriure els presidents de les juntes veïnals de l’antic concejo, va aconseguir l’abolició del fur del pa a través d’un decret del president de la República publicat a la Gaceta de Madrid el 13 de desembre de 1931, just en el moment en què els propietaris tenien la pretensió de privatitzar els monts i ports comunals dels aprofitaments dels quals depenien els veïns. En aquest mateix decret s’indicava l’existència d’altres situacions semblants a la ribera de l’Orbigo, que també va pertànyer al senyoriu dels Condes de Luna.

De fet, a Lleó l’existència d’aquest tipus de prestacions estava bastant estesa com ha posat de manifest l’historiador lleonès José Serrano Álvarez estudiant els arxius de l’antic Institut de Reforma Agrària, creat el 1932 com a instrument per al desenvolupament de la política agrària republicana. L’actuació de l’IRA va ser determinant per extingir els mals furs lleonesos, i amb tota seguretat l’actuació de Flórez de Quiñones va tenir molt a veure amb això. D’aquesta manera, entre 1932 i 1936 les últimes supervivències senyorials que es mantenien en llocs com Andarraso, Alija de la Ribera, Manzanal del Puerto o Campo de Villavidel van ser abolides.

Els orígens del concejo es remunten en el nostre cas probablement als primers temps del Regne de Lleó, encara que des d’aleshores i de forma especial durant els dos últims segles, les vicisituds per les quals ha passat aquest sistema organitzatiu són nombroses; de fet, en l’última reforma local aprovada el 2014 es va plantejar la desaparició de totes les entitats locals menors espanyoles, que només es va poder evitar després d’una intensa mobilització liderada en bona mesura des de Lleó. No va ser la primera vegada que s’ha intentat eliminar l’autonomia de les nostres comunitats de vila, i segurament no serà l’última.

Cal recordar que aproximadament un terç del territori provincial lleonès està gestionat per juntes veïnals, cosa que fa que el control d’aquest immens patrimoni immobiliari resulti molt llaminer a altres administracions, doncs gairebé sempre es tracta de béns comunals de gran valor com muntanyes, pastures, vedats de caça o terrenys on hi ha graveres, antenes de telefonia mòbil o parcs eòlics, de l’explotació dels quals s’obtenen recursos que permeten als pobles afrontar obres d’interès general, pagar les seves festes o realitzar activitats assistencials i lúdiques de tot tipus en benefici dels veïns.

Històricament el concejo lleonès oportunament convocat i al qual era obligatori assistir adoptava democràticament per majoria les seves decisions sobre nombrosos aspectes de la vida comunitària, sobre tot allò referit a l’ús dels béns comunals; determinava qui tenia la condició de veí; imposava sancions als infractors de les regles de convivència establertes a través de la seva pròpia justícia pedània i sistema punitiu; mantenia la seva pròpia comptabilitat i arxius que es conservaven en una arca de fusta que es traspassava de regidor a regidor al llarg de generacions; anomenava els seus propis oficials encarregats de fer respectar els acords de l’assemblea veïnal.

L’assemblea veïnal també elaborava les seves pròpies normes que durant segles es van recollir a les anomenades ordenanzas concejiles de cada poble, font essencial per al coneixement del nostre dret consuetudinari administratiu. En aquestes ordenances es consignaven les obligacions a realitzar pels veïns com ara les facenderas, les veceras o determinats deures assistencials com el d’atendre els pobres i pidolaires que reclamaven auxili de la comunitat, totes elles de gran interès jurídic i etnogràfic.

Els concejos lleonesos van ser el centre d’un conjunt destacat de costums jurídiques que regulaven nombrosos aspectes de la vida comunitària, de les quals potser la més coneguda sigui la facendera, institució a través de la qual tots els veïns d’un poble amb capacitat de treballar, o almenys un membre de cada casa, tenien l’obligació de col·laborar en la reparació o en la construcció de camins públics, carrers, cementiris o ponts, o de realitzar certes tasques com el roce de les pastures, aclarir vies de comunicació en cas de nevada o la neteja de les lleres dels cursos d’aigua, i tantes altres activitats que necessitaven mà d’obra i que, en definitiva, suposaven un benefici per als habitants del lloc. Els dies escollits per dur a terme les facenderas, la forma i el lloc de convocar els veïns, el seu control i desenvolupament, així com les multes estipulades per aquells qui no assistien a la petició del consell, estaven perfectament determinades per la costum, però també per les ordenanzas concejiles que regulaven minuciosament tots aquests detalls. Així, per exemple, l’antiga ordenança de Mena de Babia prescrivia: «Acordaron que en cada un año haiga tres facenderas forzosas; la primera se ha de hacer luego que se quite la nieve de los caminos y el tiempo lo permita teniendo mucho cuidado de enterrentarlos quando los dueños lo hagan con las heredades: la segunda entre fin y principio de Junio y Julio: y la tercera en los cuatro primeros días de Septiembre cuidando asimismo en fin de Septiembre o principios de Octubre de limpiar el camino del monte pa, bajar la leña, lo mismo se ejecutará pa, bajar la yerva y ademas habrá facendera siempre, y quando que las circunstancias lo exijan pa, la limpieza, aseo y refección en Pontones, Arroyos, esparcimiento de abonos a los cotos boyales, etc.»

L’antojano o antiojano és una figura jurídica consuetudinària lleonesa que també és molt coneguda a Astúries (antoxana) i Biscaia (antuzano), i que ha donat lloc a vàries sentències de l’Audiència Provincial de Lleó que constaten la seva existència i característiques bàsiques. Es tracta generalment d’un terreny ubicat davant la porta de la casa rural a la que serveix d’annex per tal que, especialment antany, poguessin desenvolupar-s’hi certes labors.

Quan la casa es divideix per herència o venda passant a convertir-se en dos o més habitatges amb diferents amos, l’antojana pot quedar conformada com un element comú dels edificis independents amb sortida a l’antojana originària, fet que en ocasions és font de litigi com reflecteix la jurisprudència de la nostra Audiència. A Lleó, l’antojano designava així mateix l’espai d’uns 40 centímetres situat entre una edificació i la finca colindant, i establiert a mode de servitud per tal d’obtenir pas per a la reparació de parets, així com per a la recollida d’aigües pluvials.

Una altra costum jurídica descrita per la jurisprudència de l’Audiència de Lleó és la serventía, reconeguda al dret civil gallec però present també com a realitat consuetudinària a les Canàries, Astúries o Salamanca, i que és una mena de camí comunal constituït voluntàriament pels propietaris dels terrenys pels que passa i la finalitat del qual és obtenir dret de pas des d’una via pública fins cada una de les finques que travessa.

Pròpia del nord-occident lleonès és la facera, anomenada facería a Astúries i Navarra, que consisteix en una mancomunitat de pastures situades a territoris fronterers entre diversos pobles limítrofs. Les faceras lleoneses tenen dues modalitats: aquella en la qual dos pobles tenen un terreny únic, fixant-se de comú acord les zones d’aprofitament exclusiu de cada un i les aprofitables per tots els veïns en comú; i l’altra, més estesa, que dóna un dret  recíproc d’aprofitament de pastures en terrenys comunals que, sent propietat d’un poble, són utilitzats pels veïns d’un altre lloc colindant sempre que no es pertorbi l’ús que d’aquesta zona facin els habitants de l’entitat propietària. Aquest era el règim d’utilització de les antigues searas (cultius sobre cendres en terrenys comunals) de Penoselo, a Vega de Espinareda, on podien entrar a pasturar els ramats del poble proper de San Martín de Moreda sempre que aquestes searas estiguessin en poulo (guaret).

Aquesta última fórmula de facera s’aproxima a l’antiga costum lleonesa de la derrota, encara que aquesta es verificava bàsicament sobre finques particulars, per la qual a partir d’una determinada època, i una vegada obtingudes les collites, es permetia a tots els ramats del poble l’entrada a finques de propietat individual perquè pasturessin i aprofitessin en comú els rostolls i herbes fins el moment de tornar a cultivar-les.

Amb aquest article es posa fi al repàs superficial realitzat al dret tradicional lleonès en aquesta secció, encara que per força només s’han pogut descriure unes poques institucions: aquelles que s’han jutjat més interessants o destacades, algunes ja en desús i altres encara vigents. Els estudis clàssics sobre aquest aspecte de la cultura lleonesa sovint incloïen dins  el dret consuetudinari usos com els filandones, els rituals de les bodes tradicionals o certes costums dels joves, que des d’una perspectiva actual estan mancades de contingut jurídic encara que en el seu moment l’arrelament d’aquestes pràctiques dins la societat rural lleonesa era de tal entitat que existia un sentiment d’obligatorietat davant les mateixes que el seu respecte s’exigia en no poques ocasions d’una mode pràcticament imperatiu.

Valgui com a exemple el que va succeir el 1926, quan els joves d’un poble lleonès van matar un noi d’un altre lloc per negar-se a pagar el dret del pis, és a dir, el convit a vi que havien de complir els forasters als nois del poble quan volien festejar una jove de la localitat.