Alguns breus fragments de la ponència «Els béns comunals al Pallars Sobirà en el seu context històric», de l’historiador Josep Maria Bringué i Portella al seminari «Què en farem dels béns comunals?» que va tenir lloc a Sort el maig de 2002. Va quedar recollida al llibre «Els béns comunals i la gestió del territori al Pirineu català» (Departament de Medi Ambient, 2003).

El llibre està coordinat per Lo Pi Negre i Carme M. Marugán, té 375 pàgines i recull cinc ponències i debats.

ALGUNS FRAGMENTS DEL TEXT EN UN VÍDEO:

ALGUNS FRAGMENTS DEL TEXT:

Se m’ha demanat que aporti els coneixements històrics sobre els béns comunals en el context d’un Seminari que té com a objectiu analitzar el present per projectar el futur. Es reconeix, així, que els béns comunals, encara avui, juguen un paper cabdal en l’economia i la societat del Pallars i que poden ser un bon motor de desenvolupament de cara al futur. Certament crec que és així. Però, com sempre, quan volem preparar el futur hem de començar per observar primer el passat. I, en la comparació, es fa necessari introduir matisos: quan parlem d’allò que hom anomena béns comunals actuals (pastures, boscos, pistes d’esquí…) són les escorrialles d’un model d’usos tradicionals que abraçava molts més aspectes i que s’articulava en un sistema de drets i solidaritats col·lectives força travat i amb una lògica interna.

Aquest sistema, pel que fa referència al Pallars, es recolzava en tres pilars bàsics. Primer, en una organització política pròpia, potent, lliure i autònoma de les comunitats; el poder senyorial existent tenia, certament, una intervenció limitada i estava controlat, en gairebé tots els seus aspectes, per les institucions comunals [5]. En segon terme, les comunitats tenien a les seves mans el control, l’organització i tota la gestió d’un conjunt de serveis públics i, per tant, aquests no eren monopolis senyorials. Així taxaven anualment els preus dels aliments bàsics; s’encarregaven del proveïment de certs productes escassos com el vi (taverna) o l’oli, el bacallà i el congre (la tenda), o més abundants, com la sal i la carn (carnisseria); disposaven, també, d’una variada indústria de transformació (molins, forns, fleques, molines, etc.); oferien serveis relacionats amb la salut (metges, cirurgians o barbers) o la cultura (l’ensenyament, l’orgue, etc.). L’objectiu era la protecció de la comunitat, un poble o una vall, davant totes les necessitats que es consideraven bàsiques, tot prohibint i multant (imposaven bans i confiscaven els productes) la venda i el comerç individual, si bé era permesa la compra d’aquells productes a les cases més fortes, però exclusivament per al seu propi ús. Per últim, el tercer pilar abraçava tot el que es relacionava amb el domini i l’explotació de la terra, ja fos la terra de conreu particular de les cases, ja fos la muntanya, és a dir, terreny conreat o no, l’ager i la silva. És l’element més conegut perquè, en formes imperfectes, ha durat fins avui. Tenia com a objectiu portar a terme una explotació comuna per garantir una igualtat d’accés, si més no teòrica, als recursos naturals (pastures, fusta, llenya, sal, ferro, pedres, lloses, etc.) i, amb les vendes i els arrendaments de les muntanyes (i dels serveis), l’obtenció d’una riquesa, el benefici de la qual era d’apropiació comuna i no pas individual o privada.

Aquell model es va anar configurant durant la crisi dels segles XIV-XV amb notables ruptures amb relació a les etapes anteriors. Es va estendre (amb canvis dins del sistema, però no pas amb una ruptura del sistema) fins que, a les nostres terres, les reformes liberals del segle XIX van trencar aquells tres pilars bàsics i van imposar un nou model de domini i explotació dels recursos naturals (els antics béns comunals) que, a grans trets, és el que domina a hores d’ara: una separació entre les institucions locals que gestionen i controlen els béns comunals i els veïns del poble (es el que en diem una municipalització dels béns comunals) quan abans eren els veïns qui ho feien, acompanyat d’un control in crescendo per part de l’Estat, especialment dels boscos; l’obtenció d’un benefici individual que arracona l’antic benefici col·lectiu a cada poble i la implantació d’una propietat absoluta o privada que qüestionarà l’antiga propietat i llibertat d’explotació de les muntanyes, les pastures i els boscos de cada poble.

Per aquesta raó dividiré l’exposició en dues parts. En la primera analitzaré d’una forma breu les característiques bàsiques d’aquell model comunal, aquelles que, crec, ens poden interessar més en funció dels objectius d’aquest Seminari (de totes maneres, les figures 1 a 5 les desglossen més extensament).

(…)

2. La implantació del municipi liberal, unida a la lenta, però progressiva, introducció del model centralista d’estat, tocà de ple la línia de flotació de l’antic model comunal. D’una banda, el nou ajuntament intensificà la separació, ara definitiva, entre les institucions del poble (l’ajuntament de batlle i regidors) i la comunitat de veïns, de forma que aquests últims aniran perdent el control i la capacitat de decisió sobre els béns comunals. D’altra, els nous sistemes impositius aprofundiran les desigualtats socials locals. Com hem dit, ja al segle XVIII s’havien fet esforços en aquest sentit i les comunitats, en general, havien resistit bé. Encara l’any 1830 una enquesta sobre proprios y arbitrios ens mostra la plenitud del sistema antic: els pobles del Pallars Sobirà i Jussà continuaven usant les muntanyes i els serveis col·lectius com sempre; arrendaven les herbes sobrants a conlloc; venien algunes partides de boscos sota les mateixes condicions de sempre i anualment continuaven arrendant els molins, forns, fleques, tavernes, etc. Tot generava uns ingressos que s’aplicaven en la conservació del poble o s’invertien en millores locals; allà on no arribaven aquests ingressos es procedia, com sempre s’havia fet, a fer repartiments anuals a tant per casa, proporcionalment a la riquesa de cada casa (qui més tenia més pagava: eren els talls o talles). Res sabem del procés posterior d’implantació; però sí que tenim alguna idea de les resistències oposades, personificades en les dues guerres carlines: la primera de 1833-1840 i la tercera de 1872-1875, em penso que la més cruenta de les dues. També per referències orals sé de la persistència d’algunes institucions comunals: el final d’aquesta tercera guerra carlina fou probablement el final de l’antic model comunal. Ben segur que també algú de vosaltres haureu sentit com algun padrí parlava amb admiració dels antics administradors de les valls d’Àneu, per exemple, o dels representants dels pobles reunits a Sort, etc.; una informació tramesa a ells pels seus pares.

(…)

4. La desamortització de Madoz no solament va afectar les muntanyes i els boscos. Els historiadors massa vegades hem oblidat la posada en venda de tots els béns dels pobles que generaven renda (els proprios, en llenguatge de l’època), és a dir, a més de les muntanyes, les cases, els hostals, les tavernes, les botigues, els forns, les fleques, les carnisseries, etc. Certament, no és tant espectacular ni el seu valor fou comparable al de les muntanyes. Ara bé, a l’Arxiu Històric de Lleida s’han conservat dos inventaris referents a la desamortització de 1855 que recullen les certificacions dels batlles de 1855 i 1859, on especificaven i catalogaven els béns comunals de cada poble; el primer, inventariava les muntanyes, els boscos i les terres comunals i coincideix plenament amb aquestes certificacions; el segon es va destinar a les cases, als molins, als forns, etc. i es va anotar bé darrere bé i poble darrere poble. En ambdós inventaris, al costat de cada anotació, s’especificava la taxació, la data o dates de subhasta i les d’adjudicació. Doncs bé, les vendes de terres comunals i de muntanyes són molt escasses, en un primer moment, mentre que el desmantellament dels antics serveis públics locals va ser total; no hi ha excepció de la desamortització que valgui: l’amplitud de les vendes i adjudicacions és colpidora. Els veïns van continuar rebent els serveis, però a partir d’ara els ingressos derivats de la prestació dels serveis es converteixen en beneficis individuals, no els rebrà la comunitat. Al meu parer, fou un atac frontal a la cohesió interna; un impacte que degué ser brutal. Però, també, aquí es generaren resistències, tampoc investigades. Ben segur que molts de vosaltres heu conegut costums com el de pastar el pa a casa i demanar hora al forn de negoci d’un particular per anar a enfornar a canvi d’una quantitat de pasta o de pa que es quedava el forner; o aquell altre d’anar a fer comuns o a jova, una pràctica que encara continua avui en dia… [24]

(…)

NOTES:

[5] No és el moment ni el lloc per entrar a analitzar aquesta organització política. Vegeu Josep M. Bringué i Portella «Le marquisat de Pallars et les pouvoirs centraux (XVe-XVIIe siècles). Persistence et rupture dans les libertés communales» dins M. Brunet, S. Brunet, C. Pailhes, Pays Pyrénéens et Pouvoirs Centraux XVIe-XXe s., Foix, 1993, Vol II pp. 25-38. També, ídem «Privilegis, llibertats i explotació de recursos naturals al Pallars Sobirà. Segles XIV-XVIII» dins A. Vaquer, et aii, El dret privat del Pallars Sobirà, Lleida 2001, pp. 81-109, especialment pp.86-90.

[24] Pot ser útil comparar la destrucció de la comunitat pagesa al Pallars amb casos similars. Vegeu per a Osca: A. Sabio, «Los montes públicos en Huesca (1859-1939). El bosque no se improvisa», Huesca, 1997. Per a Navarra: «La pervivencia de bienes comunales y la teoría de los derechos de propiedad. Algunas reflexiones desde el caso navarro. 1855-1935», Historia Agraria, n. 15, 1998, pp. 113-142. Important per a un estudi comparat: Jiménez Blanco, J.I., «Privatización y apropiación de tierras municipales en la Baja Andalucía. Jerez de la Frontera 1750-1995», 1996. El número 18 de la revista Historia Agraria es dedica a estudis d’història forestal. Per a les contrades més properes s’ha de tenir present que els casos de la Vall d’Aran, estudiat per Maria Àngels Sanllehy, i d’Andorra, estudiat per Doménec Bascompte i altres, presenten diferències importants amb el cas del Pallars, més òbvies en el cas de l’Andorra del XIX i XX. No és el moment d’analitzar-les. La conca de Tremp, tot i donar unes dades similars al Pallars Sobirà [Societats de veïns (38.96,74 ha, el 7,4%); pobles (6.121,44 ha, el 11,7%), MUP (21.213,35 ha, el 40,5%), vendes (2.540,57 ha, el 4%) i no desamortitzades (18.628,74 ha, el 35,6%), segons l’elaboració pròpia a partir de les dades de Bonales, J., «Les muntanyes en venda. La desamortització de terres comunals a la conca de Tremp, 1855-1931», Alguaire, 1999] no es pot comparar amb les muntanyes pirinenques; a més, queda per comprovar el punt de partida, és a dir, l’abast del franc alou al període modern.

ALGUNS FRAGMENTS DEL TEXT EN UN VÍDEO, EN CASTELLÀ:

ÍNDEX DE CONTINGUTS DEL LLIBRE:

…