Article de Daniel López García, coordinador de l’Àrea d’Agroecologia i Sobirania Alimentària d’Ecologistas en Acción, inclòs a l’informe «Por la autonomía y la vida en nuestros pueblos. Contra el expolio del mundo rural» (Ecologistas en Acción i Plataforma Rural, 2013). Sobre la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local («Llei Montoro»).

L’autor també repassa precedents: la desamortització de Pascual Madoz del 1855 que va expropiar i privatitzar prop de 12 milions d’hectàrees comunals dels consells oberts per compensar el deute de l’Estat.

Podeu trobar l’informe sencer a la Biblioteca.

La població rural a l’Estat espanyol suposa el 20%, és a dir, ni més ni menys que 1 de cada 5 persones. Aquest 20% de la població gestiona el 80% del territori mitjançant formes molt diverses de tinença de la terra, algunes de les quals arrelen al llarg dels segles en profundes tradicions comunals.

Una bona part del territori espanyol –el que queda fora de la franja costanera, les valls de l’Ebre i el Guadalquivir i la conurbació madrilenya– continua perdent població, estant en greu perill la reproducció social de les comunitats rurals. El camp pateix diversos problemes al respecte: la tradicional exclusió de les dones de l’accés a l’activitat agrària i la doble càrrega de treball de cures (infància i vellesa) que recau sobre elles; la conseqüent masculinització i l’envelliment de la població rural; la concentració de l’activitat agrària en cada vegada menys explotacions, que generen menys rendibilitat i ocupació per hectàrea; així com la dificultat en l’accés a serveis públics bàsics –transport, sanitat, educació, cultura i oci, etc.

La població rural va perdent pes progressivament respecte al total de la població espanyola, i l’ocupació en el sector agrícola continua disminuint. Les polítiques rurals de les últimes dècades han fet poc per frenar els desequilibris territorials que han dut a la intensificació en algunes zones i a l’abandonament en altres, malgrat els amplis fons de Desenvolupament Rural que arriben de la Unió Europea. Alhora que es rupturen nous territoris a l’arc mediterrani i les pràctiques de cultiu intensives contaminen aire, sòl i aqüífers; les zones de muntanya s’abandonen. Així, les àrees rurals abandonades queden a mercè dels projectes antiecològics, especulatius o privatitzadors que s’han multiplicat durant les últimes dècades, a mesura que esclataven les diverses bombolles especulatives (immobiliària, financera, etc.) i es feien més escassos altres mercats en els quals invertir.

En aquest escenari es presenta el març de 2013 l’avantprojecte de Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, també coneguda com a «Llei Montoro» i que ha estat anomenada «Llei del saqueig del medi rural». La llei es presenta com a solució davant del dèficit i l’endeutament dels petits ajuntaments, després d’una forta campanya de propaganda al respecte al llarg de l’hivern 2012/13. El debat que aquest avantprojecte de llei ha suscitat als mitjans de comunicació massius s’ha centrat en el suposat estalvi per l’eliminació de duplicitat de competències entre diferents nivells de l’administració; així com per la limitació o eliminació dels sous dels consellers. No obstant això, el Govern no ha mostrat les comptes que els ha portat a preveure aquests estalvis i és de suposar que no són tals, ja que molts dels càrrecs polítics en l’àmbit rural no cobren.

Dels 7.129 milions d’euros totals que pretén estalviar aquesta Llei, la partida corresponent a la desaparició de 3.700 Entitats Locals Menors (pedanies, juntes veïnals, etc.) i 1.024 mancomunitats correspon a un estalvi previst de 72,8 milions d’euros, segons els càlculs del mateix govern. Aquest 1% de l’estalvi previst no ha estat amb prou feines debatut, i sense no obstant amaga una proposta de conseqüències molt profundes per a la ja de per si fràgil població rural. Aquesta llei substituiria l’actual Llei Reguladora de les Bases del Règim Local (7/1985), i ens tornaria a la centralització administrativa de les èpoques més fosques del segle xx. Tiraria a terra dècades d’avenços legislatius cap a una major autonomia i proximitat de l’administració local a la ciutadania –o més exactament, «la vilania»–, concentrant el poder novament en les Diputacions Provincials.

Quan l’avantprojecte parla d’eficiència i d’economies a escala, en realitat parla de concentració del poder sobre els recursos econòmics (per exemple, relatius als serveis socials) i naturals (per exemple, el maneig de les finques comunals) en menys mans i més llunyanes a les realitats locals. Quan parla de racionalitat econòmica, en realitat parla de control polític sobre el territori rural, i en especial de les Entitats Locals Menors (ELM), que presenten una alta autosuficiència financera i una autonomia administrativa que es remunta a la Baixa Edat Mitjana. Quan parla de sostenibilitat fiscal, en realitat es tracta del saqueig, mitjançant privatitzacions i retallades, dels serveis públics i dels béns públics i comunals. Un saqueig anàleg al que s’està duent a terme en altres sectors com el de l’educació o la sanitat públiques.

La desaparició de 3.700 Entitats Locals Menors suposa eliminar nuclis amb molts segles d’història i el control de la gent sobre el seu territori i el dels seus avantpassats. Els béns públics i comunals de les ELM passarien a ser gestionats pels municipis que les absorbissin, perdent-se la seva qualitat de «comunal». Algunes veus ja assenyalaven el 2010 que l’Estat es podria embutxacar 21.000 milions d’euros si venia els 3,5 milions d’hectàrees de terres comunals que existeixen al territori espanyol. Però aquestes terres no són de cap Govern, sinó dels pobles i de la gent que els habita. No són una mercaderia, sinó la base de la nostra cultura, de la nostra identitat col·lectiva, de multitud d’activitats agràries com la ramaderia extensiva i, en definitiva, de la nostra riquesa comuna.

De la mateixa manera, amb la desaparició de les Mancomunitats els serveis públics rurals es pretenen derivar a les Diputacions Provincials. Això significa la derivació de serveis públics des de l’Estat a l’empresa privada i la conseqüent desaparició i precarització d’ocupació local: grans contractacions amb grans empreses que no tenen vocació de servei públic, sinó de guanyar diners. La gent dels pobles i que viu al territori tenim dret a decidir i gestionar els nostres serveis públics, ja que coneixem les nostres necessitats i capacitats.

Amb aquest avantprojecte de llei no estem parlant només del risc de privatització de recursos públics i comunals, sinó que volen treure l’autonomia dels pobles. Volen treure’ns la capacitat de decidir sobre allò que és nostre, per costejar el deute d’una Administració autonòmica i central que manté oblidats els pobles. Novament, la població rural ha de pagar els plats trencats d’una Administració pública que no gestiona bé els seus assumptes, igual que la desamortització de Madoz el segle XIX va expropiar i privatitzar prop de 12 milions d’hectàrees de terres comunals per compensar el deute de l’Estat. O pitjor encara, pagar la voracitat dels mercats financers, tal com les comunitats camperoles van finançar amb la seva explotació la industrialització urbana durant el segle XIX, al liberalitzar-se els mercats de la terra i dels aliments.

L’Avantprojecte suposa una important pèrdua de recursos dels petits ajuntaments, ja que pretén concentrar els serveis públics en poblacions de més de 20.000 habitants, i per defecte, en les Diputacions Provincials. També suposa la desaparició d’ocupació pública, que és una important eina per fixar població al medi rural. Mitjançant la simplificació i centralització de les administracions es trenca la sostenibilitat social al medi rural, sense que se solucionin els problemes, certament existents, de clientelisme fomentat des de fa dècades per les elits locals.

L’Avantprojecte situa la duplicitat de funcions entre administracions entre els principals problemes financers de l’administració local. No obstant això, per a José A. González Novoa, professor d’Ecologia de la Universidad Autónoma de Madrid, «la sostenibilitat social i ecològica requereix una multiplicitat d’institucions per a la gestió dels recursos locals, així com una multiplicitat de nivells coordinats en l’administració». Aquesta afirmació planteja un punt de vista oposat a la suposada eficiència de la proposta de llei, i ens situa en una perspectiva integral dels assumptes socials i territorials. Alhora, remarca que la gestió sostenible dels ecosistemes humans és impossible sense una gestió directa per part de la població local.

La desaparició de les Entitats Locals Menors suposaria a la vegada un desastre social pel que fa a la pèrdua d’ocupació de qualitat lligada a la gestió dels recursos ramaders i del mont, que des de fa segles han estat gestionats en bona mesura per aquestes entitats de forma autònoma. José Miguel Lana Berasaín, professor d’Història Econòmica de la Universidad de Navarra, aporta dades històriques sobre l’eficiència financera de les ELM, i sobre la importància de la gesitó local dels recursos comunals i públics en el seu autogovern al llarg de l’últim segle. També exposa diversos casos internacionals en què «al llarg de la història recent, quan s’han eliminat les propietats comunals després s’han hagut de restaurar; i quan no n’hi ha hagut, s’han hagut d’inventar.»

Els béns comunals conservats fins a l’actualitat són sovint percebuts com a recursos infrautilitzats i sotmesos a sistemes de gestió ineficients. No obstant. No només permeten una gestió eficaç dels recursos naturals en situacions de marginalitat territorial o ecològica, sinó que segueixen suposant una eina important de cohesió social en tot el planeta, com plantejava el Premi Nobel d’Economia Elinor Ostrom[1]. Els béns i drets comunals constitueixen a més, d’una banda, una eina col·lectiva de minimització del risc econòmic i, d’una altra, juguen un paper important en la gestió dels recursos naturals (no només a Espanya), proporcionant el sustent als habitants del medi rural.

Però més enllà d’aspectes econòmics i de conservació, l’eliminació dels béns comunals presentaria una rellevància històrica, en enterrar les restes del model de gestió previ al liberalisme, basat en la Comunitat, i que avui es manté en moltes ELM. Segons explica Manuel González de Molina, ni tan sols les desamortitzacions del segle XIX van aconseguir acabar amb els consells, com a estructura horitzontal i assembleària de gestió d’allò comú, més enllà de l’Estat. Malgrat del fort tret patriarcal i de les injustícies associades al context sociopolític, les comunitats rurals –pageses– del segle XIX van poder conservar, mitjançant la protesta massiva, un llegat que encara en l’actualitat mostra com són possibles formes d’organització social no mediades per la concentració i la violència que representa l’Estat-nació liberal.

L’estructura territorial que queda de les desamortitzacions del segle XIX és més que un embolic de petits nuclis semiabandonats, amb estructures socials i administratives cares i inoperants. Com comenta Valentín Cabero, catedràtic de Geografia de la Universidad de Salamanca, «els pobles tenen un nom (…) i no es poden eliminar en nom d’una visió economicista de les funcions de l’Estat i de l’administració pública i local». En efecte, aquests pobles que guarden els secrets del nostre present, que ens van donar els cognoms o que van prendre el seu nom de l’activitat agrària, no són el problema. El problema és una societat a la qual li sobra la seva gent i li sobra la seva pròpia història, perquè no pot deixar de centralitzar i devorar recursos, ja siguin físics o immaterials.

En el present text reproduïm diversos testimonis sobre com es viu i es reprodueix la resistència al medi rural. Una resistència que alhora és una victòria, ja que estem convençuts que el medi rural no és un problema. El medi rural consisteix precisament una resposta a les noves preguntes que ens planteja l’actual conjuntura política, en què el capital internacional dirigeix un fort assalt contra els béns i conquestes aconseguits al llarg del segle xx. Les persones i entitats assistents a les jornades de principis d’abril a Madrid van acordar constituir una «Plataforma per l’autonomia als pobles i contra l’espoli del Món Rural», el manifest fundacional de la qual reproduïm al final d’aquest document. Des d’aquesta Plataforma s’afirma que les Entitats Locals Menors i petits municipis no han estat els causants de l’actual crisi fiscal de l’Administració, però no obstant estan sent cridats a pagar ara les seves conseqüències.

Les organitzacions que conformem la Plataforma Rural pensem que no podem tolerar aquest nou atac als drets de la població rural, aquest saqueig del que hem aconseguit construir en base a la cooperació social. Seguirem lluitant per un Món Rural viu, que representa l’esperança i el futur en aquests temps de crisi.

NOTES: