Entrevista d’Utopizando al col·lectiu Egin Ayllu, autor de «Las Vecindades vitorianas. Una experiencia histórica de comunidad popular preñada de futuro» (NED Ediciones, 2014), publicada al periòdic Diagonal el 8 d’octubre de 2014. Sobre les històriques comunitats veïnals autogestionades a Gasteiz.
El llibre, publicat sota llicència Creative Commons, queda el podeu descarregar en PDF aquí i a la Biblioteca.
— Per començar, com presenteu el vostre col·lectiu?
Egin Ayllu –que és una barreja d’euskera (egin) i quítxua que significa «fer comunitat»– és un col·lectiu veïnal que des de 2007 intenta impulsar una Comunitat Veïnal al Casc Antic vitorià amb l’objectiu que sigui el mateix veïnat qui decideixi i posi en marxa aquest barri del qual sentir-se plenament orgullós, servint-se per això de les eines de l’auzolan (treball comunitari no retribuït, en favor de la comunitat), l’assemblea, l’autogestió, la no delegació, la imaginació, el compromís i la festa.
— Què van ser els veïnats vitorians, figura que dóna títol al llibre que recentment heu publicat?
Va ser una forma d’organització popular l’origen de la qual almenys es remunta al segle XIV. Les constituïen el conjunt del veïnat que vivia en ambdues voreres de cada carrer en els trams compresos entre cantó i cantó (similar a les actuals bocacalles de moltes ciutats) si el carrer era llarg, o recollint tot el carrer si era petit. En general, a cada Veïnat residien entre 300 i 600 persones. No se sap exactament quan es van crear; no obstant això, la documentació consultada ens porta a la conclusió que van sorgir amb la mateixa vila, això és, quan la vila de Gasteiz es va expandir cap a finals del XII i principis del XIII. Les poblacions provinents de viles que van arribar a donar vida als carrers de Gasteiz van portar amb elles una forma d’organització popular que ja desenvolupaven a les seves zones d’origen: el consell obert.
— Segons això, el naixement dels veïnats vitorians sembla trobar-se en el compliment d’una tradició.
Bé, a una tradició nascuda de la necessitat. Les persones que habitaven Vitòria fa sis segles havien d’afrontar grans riscs i carències per sobreviure en la seva vida quotidiana, sense oblidar que aleshores no hi havia cap poder que assumís la gestió dels problemes i necessitats de les poblacions. Davant d’això, les persones de la vila de Gasteiz (orígen de Vitòria) van ser capaces d’organitzar-se construint comunitats veïnals (els veïnats) amb les quals, sense la intervenció ni dependència de cap poder institucional, van fer front de forma col·lectiva i mitjançant el suport mutu, la solidaritat i la reciprocitat als reptes que la supervivència els plantejava.
— En què consistia bàsicament aquesta forma d’organització?
Cada veïnat es governava mitjançant una assemblea de veïns (les juntes de veïnat) que es reunia almenys tres vegades l’any i en la qual es tractaven i decidien per consens els temes que afectaven el veïnat. Igualment, s’escollien de forma rotatòria els càrrecs no retribuïts (majoral i sobremajoral, principalment) de les persones que, quasi a l’estil zapatista actual, havien de «manar obeint» les decisions del veïnat, fins a tal punt que si no ho feien se’ls retirava el nomenament. Les juntes de veïnat acostumaven a acabar amb un àpat on s’estrenyien llaços i convivències.
Aquesta celebració comunal gastronòmica de major o menor substància també tenia lloc cada vegada que es convocava un auzolan o vereda, treball comunitari obligatori i no retribuït per al bé de la comunitat que, juntament amb la pràctica del suport mutu entre el veïnat més proper (els portals dels costats i els de la vorera del davant) per intervenir davant de malalties, morts, desastres naturals… es configuraven com les principals eines populars per al desenvolupament de la comunitat veïnal.
— Malgrat l’interessant que pugui ser el coneixement i relectura política d’una forma tan curiosa d’organització popular, no és aquesta l’única ni la principal qüestió que aborda el llibre, veritat?
No és tan curiosa. Aleshores era la forma habitual d’organització als pobles: allò de l’«obscura Edat Mitjana» és un invent posterior de la Il·lustració. Però, efectivament, no és això l’únic que planteja el llibre. Creiem que per a l’actual veïnat del Casc Antic vitorià té la seva importància saber que aquest concepte de Comunitat veïnal que avui en dia estem intentant posar en marxa ja va ser una realitat, de fet, fa molt temps. Juntament amb això, també ens sembla molt interessant –aquesta és la segona qüestió que aborda el llibre– observar i recollir diferents dades i testimonis que ens ensenyen com en diverses cultures, temps i latituds les formes d’organització popular comunitàries han estat i són una constant en la Història. Quan les col·lectivitats han d’afrontar les seves necessitats i somnis posen en marxa quelcom tan bàsic com el sentit comú i les eines que els hi són més pròpies: la solidaritat i el treball i la festa compartits. A aquestes qüestions es dediquen els capítols 5 i 6 del llibre.
— Al observar les comunitats populars contemporànies principalment fixeu la mirada en les actuals comunitats indígenes encara que, curiosament, amb prou feines anomeneu els zapatistes.
Cal tenir en compte que no som un col·lectiu el treball del qual sigui eminentment teòric (d’aquí les nostres mancances a l’hora de conèixer realitats culturals menys pròximes, com poden ser africanes o asiàtiques); per això el llibre es deixa guiar en diferents moments per altres persones que han aprofundit més en aquestes qüestions. És el cas, per exemple, del prologuista del llibre, Raúl Zibechi, a través del qual hem pogut conèixer que en les últimes dècades s’estan donant a Llatinoamèrica experiències sorprenentment similars al que van ser els Veïnats vitorians, en comunitats de Bolívia, Mèxic, Xile o Argentina, i no precisament impulsades pels seus «governs progressistes», sinó inclús en no poques ocasions amb la seva incomprensió o rebuig.
Aquestes comunitats veïnals (tant urbanes com rurals) han sorgit des de les persones excloses a les quals tot els ha estat arrabassat. Aquestes ens demostren que és possible l’autogovern de les comunitats, quelcom que va més enllà de la tan de moda «participació ciutadana» (dels riscs de la qual ens adverteix el mateix Zibechi). La nostra voluntat ha estat remarcar aquestes experiències més desconegudes, sense que amb això vulguem treure ni una mica d’importància al moviment zapatista, les comunitats del qual ens produeixen una saníssima enveja i segueixen sent un referent de primer ordre; segur que els encanta que altres comunitats germanes ocupin per una vegada un paper protagonista.
— Crida l’atenció la importància que al llarg de tot el llibre doneu a la festa com a eina de recreació de la comunitat veïnal.
Sí, és cert. Creiem que és un element fonamental per teixir comunitat veïnal. Els documents de les juntes de veïnats de fa sis segles ja recollien celebracions conjuntes (tant si eren gastronòmiques com festes de veïnat) com a element bàsic per consolidar la relació veïnal, quelcom que des de l’antropologia està molt estudiat i subratllat com a element de cohesió de qualsevol tipus de col·lectivitat. Però és que a més, és parlar de la nostra pròpia experiència. L’impuls a la Comunitat veïnal del Casc Antic vitorià té molt a veure amb l’organització de les festes Zaharraz Harro!! («orgulloses d’allò vell»), unes festes pensades, organitzades i desenvolupades per i per al veïnat del Casc, en les quals passem de ser simples espectadores a transformar-nos en creadores i protagonistes de la celebració. El primer Zaharraz Harro!! va tenir lloc el 2009, i amb prou feines recollia dues desenes d’activitats organitzades i protagonitzades per persones del barri. Les desenvolupades el 2014 han comptat amb prop de dos centenars d’activitats, i la seva gestió i celebració s’ha convertit en una de les principals vies de coneixement entre veïnes diverses (independentment de la procedència, cultura, edat o sexe). Tot això sense oblidar que el seu desenvolupament és una demostració en si mateixa de la capacitat de la comunitat veïnal, doncs s’organitzen de forma assembleària, autogestionada i sense cap tipus de subvenció. Les festes intenten reivindicar la recuperació del carrer com a espai de trobada lúdico-festiu. Per això tenen lloc àpats populars a ple carrer (cada any en un veïnat), concerts sorpresa en diferents racons i places, tertúlies veïnals portant cadascú la cadira de casa, cine a l’aire lliure aprofitant cantons i placetes, ocupació i recuperació d’espais públics… i bona part d’això sense petició de permisos («comunicació oficial» ho anomenen) i fent front al repte d’aquesta transgressió normativa, que com les festes de Veïnat de fa cinc segles també van intentar ser prohibides pels «molts pecats i escàndols i ofenses» que tenien lloc durant les festes. De ben segur que a les autoritats actuals les nostres els segueixen semblant escandaloses i perseguibles…
— Encara que dius que el treball teòric no és lo vostre, el cert és que l’activitat veïnal popular sí que ha estat el tret d’identitat d’Egin Ayllu des del seu naixement, i que aquesta activitat us serveix per plantejar anàlisis i propostes de treball que podrien ser aplicables a realitats veïnals similars, qüestió que abordeu en el sèptim i últim capítol del llibre.
Bé, hem hagut de vèncer un cert pudor per parlar de nosaltres mateixes i les nostres experiències, però vam arribar a la conclusió que els fracassos i els èxits, els errors i els encerts, els reptes pendents… potser siguin una aportació interessant per a totes aquelles persones que estiguin plantejant-se el treball comunal veïnal. És un fet que nosaltres ens alimentem, aprenem i creixem també amb les aportacions de les experiències d’altres gents. Aquest procés de plasmar les nostres experiències també ens ha servit per observar-les amb una certa distància i intentar mirar-les amb ulls aliens, per incidir no tant en allò que més ens ha agradat, sinó en el que pugui ser útil a aquells que vulguin apostar per l’autoorganització i l’autogestió veïnal. Amb les presentacions del llibre que tenim previst fer el 7 i el 8 de novembre a la llibreria El Buscón i a Traficantes de Sueños, pretenem intercanviar punts de vista, experiències, idees i sentiments amb gents d’altres zones. Tant de bo el llibre pugui convertir-se així en una altra eina per al treball popular en la construcció de les comunitats veïnals.
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Relacionat: