Afegim a la Biblioteca l’estudi de James F. Powers «A Society Organized for War: The Iberian Municipal Militias in the Central Middle Ages, 1000-1284» (University of California Press, 1992). Es pot descarregar en pdf.
El llibre no ha estat traduït al castellà ni al català. Si algú s’anima a llegir-lo i traduir-ne algun fragment interessant al català, com a col·laboració amb Reconstruir el Comunal, que es posi en contacte.
Thomas Jefferson –liberal, un dels Pares Fundadors dels EUA– advertia que l’existència d’un exèrcit permanent és incompatible amb la democràcia, i advocava per l’existència de milícies populars no professionals controlades localment.
Copiem a continuació uns fragments d’«Història de la revolta a Catalunya» i «El comú català» relacionats amb la qüestió.
Fragment d’«Història de la revolta a Catalunya. Lluites i revoltes antisenyorials i antiestatistes durant l’època medieval i moderna» (Joan Carles Gelabertó, 2015)
A un altre nivell, les autodefenses armades existien per al manteniment de l’ordre públic i la repressió del delicte. Les convocatòries dels homes armats últils al crit de “Via Fora!” o “Via Fors!” acompanyats de repics de campana donen lloc a concòrdies a les universitats, dites sometent (de metent so), o també sagramentals. Aquestes associacions es feien entre habitants d’un poble o entre pobles veïns, per la seva defensa i pel vetllament de la pau i la tranquil·litat públiques. Estaven dirigides per capitans elegits, essent reconegudes des del 1257 al Pla del Llobregat, i cap al 1314, al Vallès. Les potencialitats antifeudals d’aquestes unions motivaren que la Cort de 1291 establís que el sagramental no podia ésser convocat contra la voluntat del senyor jurisdiccional o del rei. (…) Hosts senyorials, sometents, sagramentals i milícies urbanes exercien el dret a alçar mà armada i a la violència gràcies a la superposició de jurisdiccions pròpia del feudalisme i a la manca de monopoli estatal de la violència. La familiaritat de la població amb l’ús d’armes i la mobilització en partides i faccions armades fou una característica de les societats de l’Antic Règim.
Fragment d’«El comú català. La història dels que no surten a la història»(David Algarra Bascón, 2015)
També hi havia altres àmbits que estaven regulats per la comunitat, com ara les funcions o serveis per a mantenir la pau i l’ordre intern, la defensa de la població i la promulgació i execució del dret. El comú havia assumit el deure d’acudir a la crida feta per a l’aprehensió de qualsevol que hagués pertorbat la pau o infringit les normes contretes per la comunitat, així com per defensar-se d’atacs externs. Els veïns tenien armes disponibles a casa segons remarcaven les ordenances de moltes universitats. En cas d’atac es convocava a host veïnal [12] amb fogueres enceses de cim a cim o fent sonar un corn, a toc de trompeta o repic de campanes. Aquestes milícies veïnals van tenir diverses denominacions, com sagramental [13], sometent [14] o cavalcada [15]; i podien estar formades per la germandat de diversos pobles. El primer sagramental que es coneix documentalment és el jurat pels pobles de la Plana del Llobregat el 1257, però aquesta organització o quelcom similar, presumiblement, va existir des del principi de qualsevol assentament, com a defensa col·lectiva. Els veïns, igualment, tenien el deure d’acudir als treballs comunals de construcció o de reparació de les seves edificacions, com podien ser les muralles o els ponts. Una altra obligació era el servei de guaita o vigilància del castell que era prestat per la població, com es pot comprovar, per exemple, a la Carta de Poblament de Lledó (Tortosa, 1210) o a les Cartes de franquícies de Bagà (1233).
(…) Una altra mostra de solidaritat molt important és la que es donava quan algun veí o la comunitat de veïns al complet havien de defensar-se d’una agressió. De fet, a part de l’autogovern local, un altre objectiu era la capacitat defensiva de la comunitat local i així es recull en molts privilegis i cartes de població, com a la carta comunal de Perpinyà de 1197, on es reconeix la capacitat local d’autogovern, així com de procedir contra els llocs i persones que no reparin els danys comesos als perpinyanesos. Aquestes formes de defensa van adoptar noms com sagramental, host veïnal o sometent, que eren autèntiques milícies populars on participaven membres de totes les cases de la comunitat local en un context de fragmentacions jurisdiccionals on el poder es disputava a tres bàndols: local, baronial i reial (SABATÉ, 2008). A les terres de Girona el sagramental es va implantar l’any 1340, abans existien les comúnies del bisbe de Girona que eren unes milícies populars que feien el servei d’host i cavalcada (MALLORQUÍ, 2007).
(…) Per estar preparats per a una crida d’auxili tots els veïns posseïen armes a casa i així es constata en moltes ordenances locals, com, per exemple, a les ordenances de Tarragona, on es diu «que tothom tenga armes en sa casa o en son obrador […] que cadascu dege tenir ses armes a les portes e ganxos en lurs obradors»; o a les de Barcelona: «que tot hom tenga armas, ço és espasa, escut e lansa o ganxo en sa casa o en son obrador a la porta, per ço que si hoya o veya alcun hom barallant o fugent, que isque ab les armes». (…) Aquestes milícies populars també actuaven contra el poder senyorial.