Capitalisme i democràcia. Com va començar aquest engany

Alguns fragments de «Capitalisme i democràcia, 1756-1848. Com va començar aquest engany» (Edicions 62, 2019), obra pòstuma de Josep Fontana, historiador i professor emèrit de la UPF.

«Una anàlisi crítica dels inicis del capitalisme i una denúncia en tota regla de la desigualtat social. Fontana aprofundeix en els orígens del capitalisme quan, a cavall del segle XVIII i XIX, es van forjar els mecanismes d’un sistema econòmic que ha tingut en el segle XXI un avenç depredador i imparable, i desemmascara les regles del joc que han portat a l’actual situació global injusta.»

Aquest 28 d’agost farà tres anys que Fontana ens va deixar.

Josep Fontana

Prefaci

Vivim en un món en què la majoria dels estats són democràcies parlamentàries basades en constitucions que garanteixen els drets i les llibertats de tots els ciutadans, però on els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics. La vida política es fa públicament en termes dels problemes que afecten el conjunt dels ciutadans, mentre la trama de la legislació que afavoreix els interessos del capital financer i dels grans empresaris es manté discretament a l’ombra.

(…)

Aquest llibre vol explicar com va començar aquest sistema. Parteix d’uns moments en que s’estava produint a Europa un creixement econòmic generat des de baix, des de la iniciativa dels camperols i dels menestrals, que apuntava cap a una nova societat més igualitària. Els grups dominants de la vella societat, terratinents i burgesos, van voler apropiar-se dels beneficis d’aquest creixement i ho van començar a fer amb l’auxili d’uns governs que de fet controlaven i als quals els bastava de ficar les regles del mercat, presentades com una condició natural per al progrés col·lectiu. Mentre això succeïa, però, la Revolució Francesa es va presentar com una amenaça més gran que podia subvertir per complet l’ordre social existent.

Cap al 1814, després d’haver frenat aquesta amenaça, els governs europeus van iniciar la tasca de restaurar el vell ordre social, a la vegada que seguien afavorint el desenvolupament del capitalisme. Va costar, però, quaranta anys de provatures arribar a establir una fórmula que permetia, amb el triomf de la revolució burgesa, mantenir una il·lusió de llibertat democràtica que garantia a la vegada que els propietaris conservarien el control del poder, sense permetre que els altres, l’ample grup a qui el capitalisme expropiava el fruit del seu treball, hi accedissin.

(…)

3. L’acció del capitalisme

Aquest món en procés de creixement, commocionat per l’amenaça de la Revolució Francesa, va ser assaltat, amb l’ajuda dels governs, pels estaments dominants de terratinents i grans comerciants, amb la voluntat d’apropiar-se dels guanys i, a la vegada, impedir que es constituís una força política alternativa que els disputés l’hegemonia.

L’expropiació de la terra

L’augment de la població va comportar el de la demanda d’aliments bàsics, en especial de cereals, que van pujar de preu –el del blat ho va fer a la Gran Bretanya en un 76 per cent entre 1740-1750 i 1785-1795– i van estimular, de passada, l’avidesa dels propietaris per estendre el cultiu a les terres dels camperols [70]. A la Gran Bretanya, que ens ofereix un exemple molt clar d’aquesta situació, els terratinents van forçar el tancament i privatització de les terres comunals (enclosure) per tal de poder aplicar les tècniques del new farming individualment, cosa que exigia que es desenvolupessin en camps tancats. No era una millora respecte del sistema practicat en camps oberts sota control comunal, sinó una apropiació individual, que es pretenia justificar com un progrés.

Els tancaments van privar els petits propietaris camperols d’uns recursos que els eren necessaris per mantenir els seus usos de cultiu. Entre el 1750 i el 1820 es va tancar potser un 30 per cent de tota la terra agrícola d’Anglaterra i molts milers de camperols, privats de l’auxili dels comunals, van haver d’abandonar el cultiu i es van proletaritzar. No era un canvi que aportés millores globals, com ho mostra que cap al 1800 els rendiments que s’obtenien en pobles on s’havien realitzat els tancaments de terres i en els que les mantenien obertes eren pràcticament iguals. Va ser, diu E. P. Thompson, «un robatori de classe»; la gentry va saber aprofitar, a més, les emocions suscitades per les guerres contra França, amb l’espantall de la possible arribada a Anglaterra d’un Napoleó revolucionari que ho trasbalsaria tot, per acabar de robar la terra als pobres.

Aquest procés és el que Marx va descriure al capítol 24 del primer volum d’El capital sobre «L’anomenada acumulació originària», i en especial a la part dedicada a l’«Expropiació de la terra a la població del camp»*, on mostrava que els tancaments no havien estat una conseqüència inevitable de l’evolució econòmica, sinó que en la seva gènesi comptava per damunt de tot la coerció exercida sobre els camperols per uns governs que servien els interessos de les classes dominants per forçar-los a sotmetre’s al «sistema del treball assalariat» [71].

Del feudalisme al capitalisme: problemes i variants

No té cap sentit considerar el feudalisme com un complex coherent d’institucions. Les lleis que se’ns presenten com d’abolició del domini senyorial són generalment d’abast molt limitat i coincideixen sospitosament amb èpoques d’inquietud revolucionària camperola** en què ha semblat necessari oferir alguna concessió [72].

La contraposició entre l’agricultura camperola i la capitalista no ens ha de dur tampoc a excessos de simplificació. L’agricultura camperola no era autosuficient, sinó que una part de la collita era destinada a la venda o l’intercanvi. Dins d’aquest món, a més, hi havia diferències considerables segons el volum de la propietat i els mitjans disponibles. Hi convivien, per exemple, l’explotació familiar que usava solament el treball dels seus membres, amb explotacions més grans que utilitzaven treballadors contractats per a feines temporals, com les de la collita, i altres que ho eren per a tot l’any. No hauria de resultar estrany, per tant, que una part d’aquest món camperol, la dels que estaven en millors condicions per fer-ho, acabés integrant-se al de la producció capitalista, i que figuri entre els compradors de béns comunals.

Referint-se a l’Aragó, Alberto Sabio ens mostra la complexitat dels tipus que es donen entre els camperols, on apareixen figures mixtes de comerciants-arrendadors-artesans-jornalers, etc., que neixen de la impossibilitat de sobreviure amb una sola activitat productiva. Als extrems d’aquest conjunt hi trobem els «no propietarios, perfectamente asimilables al grupo de pequeños parcelistas, y los grandes hacendados rústicos». Entre aquests dos pols, però, hi ha «una enorme realidad constituida por labradores y campesinos que conducían directamente su propia tierra y que, autoexplotando a la propia familia, obtenían del trabajo en sus tierras la mayor parte de los medios de sostenimiento».

Un estudi sobre la circulació de la terra a l’Espanya del segle XIX mostra, per altra banda, que les transaccions ja eren ben actives abans de les mesures de la reforma agrària liberal, un argument més per minimitzar el mite de l’abolició del feudalisme com a causa d’una transformació radical de l’agricultura [74]. Aquest de la lluita contra el feudalisme és un mite que serveix, per exemple, per emmascarar la realitat política que ha dut a l’expropiació dels comunals, un procés que s’ha desenvolupat de manera i a ritmes molt diversos en cada país. En una proposta molt interessant, referida en concret a Múrcia, Guy Lemeunier remarcava que «las luchas señoriales tienen que ser situadas en cada momento en el conjunto de la conflictividad social» [75].

A Espanya, per exemple, sabem que ja s’autoritzaven algunes privatitzacions al segle XVIII [76] i que van ser molt importants durant la guerra del Francès, en què una disposició del govern que permetia que els municipis venguessin béns comunals de «propios» per atendre les necessitats urgents del temps de la guerra contra Napoleó va circular manuscrita als pobles, sense que s’arribés a imprimir ni publicar. Sabem, però, que se’n va fer una àmplia utilització, en benefici de les autoritats municipals i dels seus amics i parents, fins i tot un cop acabada la guerra, com ho mostra una reial cèdula de 21 de desembre de 1818* que denunciava l’abús que se n’estava fent [77]. Que els camperols ho interpretaven com una espoliació ho revela la continuïtat de la lluita dels pobles per recuperar les terres comunals, que va durar a Espanya fins ben entrat el segle XX. La recuperació figurava entre les reivindicacions dels camperols d’Extremadura en els anys de la Segona República, i a Navarra la lluita per la titularitat de les corralizas comunals va ser un element d’enfrontament en els inicis de la Guerra Civil del 1936 [78].

Molt diferent va ser el cas de la França revolucionària, on els camperols es van mobilitzar, no tant contra els drets feudals, que afectaven sobretot els propietaris independents, com contra la usurpació dels comunals, que va ser un dels motius inspiradors de milers d’incidents rurals, fins que la radicalització de la revolució el 1792 va obligar a satisfer conjuntament les dues aspiracions camperoles de supressió dels drets senyorials i conservació dels béns comunals. Les conseqüències que això va tenir per al futur del desenvolupament capitalista a França, i per al benestar dels francesos, van ser, com veurem més endavant, considerables [79].

A Alemanya la pèrdua dels drets d’ús dels boscos va conduir a la criminalització per part de les autoritats prussianes dels actes dels que, amb el propòsit de mantenir els drets que els havien estat reconeguts tradicionalment, es negaven a acceptar les noves regles. En una sèrie de quatre articles publicats el 1842-1843 a la Gaseta Renana Marx s’ocupava del problema dels robatoris de llenya, que havien esdevingut en aquells anys un delicte molt freqüent a Prússia. Espantats per aquella situació, els membres de la dieta renana van decidir convertir-los en robatori qualificat, la qual cosa implicava penes d’una duresa desproporcionada. El mateix es pot dir de l’augment del furto campestre a Itàlia [80].

El gran debat: propietat i jurisdicció

L’element més important, però, en l’abolició dels drets senyorials era fer la distinció entre una part dels drets, que s’interpretava com de naturalesa jurisdiccional, i podia abolir-se com a feudal, i una altra, de naturalesa territorial —solariega, en castellà–, que es referia a la cessió als camperols per part del senyor de terres de la seva propietat, per les quals el camperol seguiria obligat a pagar una renda al propietari. En teoria, el problema s’hauria hagut de resoldre amb la presentació per part del senyor dels títols de propietat, però la realitat va ser que els senyors van aconseguir en moltes ocasions retenir terres sense títols legítims d’adquisició, mediatitzant amb la seva influència política les decisions dels tribunals, com ho mostra la parcialitat dels que estaven encarregats de decidir els casos: les sentències sobre senyorius del Tribunal Suprem espanyol entre el 1849 i el 1928, per exemple, van ser sistemàticament favorables als antics senyors.

(…)

En termes generals tenim un panorama d’abolició progressiva de la servitud personal i una consolidació de la propietat privada de la terra, en benefici generalment dels antics propietaris senyorials, afavorits per les decisions polítiques dels governs. Com s’ha dit abans, les lluites senyorials s’han de situar sempre en el marc de la conflictivitat social. Una conseqüència important de la pèrdua dels béns comunals va ser que amb ella es liquidava la capacitat col·lectiva dels camperols d’una localitat per controlar autònomament els seus usos i pràctiques, amb conseqüències col·laterals com la de suprimir el refús als naixements il·legítims, que la comunitat penalitzava perquè comprometien la disponibilitat d’aliments per al conjunt de la població. Com deia una camperola alemanya, quan, un cop abolides les velles regles, li preguntaven per què tenia tants fills il·legítims: «Tenir nens està permès. El rei ho ha permès» [82].

L’expropiació del treball industrial

Un altre corrent essencial del desenvolupament capitalista va sorgir de l’assalt que hem anomenat la primera revolució industrial, a través de l’expropiació, per obra els empresaris capitalistes, de la feina dels treballadors d’ofici, que a començaments del segle XIX constituïen la part essencial de la força de treball industrial a tot arreu, incloent-hi la Gran Bretanya, on els desenvolupaments econòmics i tecnològics eren els més avançats del seu temps. Maxine Berg va contribuir a desmuntar e mite d’una revolució industrial creada per les grans industries mecanitzades, remarcant la importància central de les manufactures, i Von Tunzelman ho va fer respecte de l’aportació inicial de la màquina de vapor, que va ser molt menys important del que sosté el mite [83].

(…)

Aquesta expropiació es va veure facilitada per l’ajut dels governs que, per afavorir els interessos dels empresaris capitalistes, van dificultar l’expansió de la producció domèstica i de la petita manufactura. Un aspecte essencial d’aquesta lluita va ser la prohibició de les Trade Unions, les associacions dels membres de cada ofici, que fixaven les regles del treball i de l’aprenentatge, a la vegada que els salaris i els preus justos, d’acord amb les velles tradicions dels oficis. A la Gran Bretanya les Trade Unions estaven prohibides de fet des del segle XVI, però entre el 1799 i el 1800 la promulgació de les Combination Acts va facilitar-ne la persecució. Contra l’atac als seus oficis, els treballadors especialitzats de la Gran Bretanya o de França van reaccionar amb el luddisme.

«Els luddites», escriu Kevin Bienfield, «eren artesans, principalment treballadors especialitzats en les indústries tèxtils […] que, en haver-se d’enfrontar al reemplaçament del seu treball especialitzat per màquines i a l’ús de màquines (manejades amb treball menys especialitzat) per rebaixar els salaris produint béns de menor qualitat, van optar per destruir les màquines ofensives per tal de conservar les seves ocupacions i els seus oficis» [85].

Entendre el paper del desenvolupament del capitalisme en aquest terreny com una lluita entre els empresaris i les unions de treballadors independents ens pot ajudar a desxifrar un problema que veurem més endavant, com és que entre els combatents de les revolucions del 1830 i el 1848 a París els treballadors d’ofici i els menestrals fossin majoria, en contraposició als obrers no especialitzats i als servents. No era encara la lluita del proletariat, sinó la dels que defensaven un món més igualitari, controlat col·lectivament des de baix.

(…)

6. Capitalisme: el gran salt endavant

Entendre correctament el desenvolupament econòmic de l’Europa occidental en aquests anys ens obliga a desviar l’atenció de les pugnes polítiques internes per fer una mirada més àmplia, en el temps i en l’espai, que inclogui el paper fonamental que ha tingut en aquest procés intern europeu el domini i la colonització de la resta del món per les grans potències capitalistes.

Una nova pauta de comerç internacional

Amb el triomf de la Gran Bretanya en la gran guerra contra la França napoleònica es va consolidar una nova divisió internacional del comerç que va marcar l’evolució global de l’economia mundial en la primera meitat del segle XIX, com a conseqüència de l’augment de la producció de matèries primeres en la perifèria colonial, que va permetre satisfer la demanda creixent de sucre, cafè i te de les societats europees, i molt especialment la de fibra de cotó, que va ser un element essencial per al desenvolupament de la industrialització. Tot aquest procés de creixement va estar indissolublement lligat a l’ascens de l’esclavitud, que va culminar als segles XVIII i XIX, en què van sortir de l’Àfrica 13 milions d’esclaus adquirits per compradors blancs, cristians i civilitzats. Els estudis realitzats en aquests darrers anys han revalorat així la vella tesi d’Eric Williams sobre capitalisme i esclavitud. Els costos en termes de vides humanes del tràfic humà transatlàntic han estat brutals; milions d’africans han perdut la vida a les costes de l’Àfrica, en el viatge en els vaixells negrers o en els primers anys de la seva incorporació al treball a Amèrica*.

I si bé la captura dels esclaus la feien els africans mateix, que en són tan responsables com els europeus, el negoci més gran el van fer els compradors: en primer lloc els traficants (el preu d’una «peça» arribava a multiplicar-se per deu a l’altre costat de l’oceà), però també els plantadors i fins i tot els consumidors, que, gràcies al comerç transatlàntic d’esclaus, van poder tenir sucre, cotó, cafè i tabac a bon preu.

(…)

La segona esclavitud

L’auge de l’esclavitud a finals del segle XVIII i en la primera meitat del XIX no es pot interpretar com una continuïtat amb el passat, sinó que és un fet nou, que Dale Tomich ha anomenat «la segona esclavitud», indissolublement lligada a l’ascens del capitalisme [146].

Una de les grans mentides de la història oficial del capitalisme és la que li atorga un lloc central en la lluita per l’abolicionisme, quan la realitat és que el progrés de la industrialització hauria estat impossible sense els esclaus. L’Act for the Abolition of the Slave Trade anglesa del 1807, que prohibia el comerç d’esclaus, va tenir pocs efectes perquè la llei havia estat discutint-se llargament i els traficants havien tingut temps de preparar-se. Van seguir negociant en vaixells fets a Anglaterra, però que navegaven amb bandera espanyola o portuguesa (el vaixell esclavista Hermes es convertia així en el Gerona), i ho seguien fent amb assegurances contractades a Anglaterra amb finançament de bancs anglesos. Una cosa semblant es pot dir de la prohibició del comerç d’esclaus pel Congrés de Viena. La realitat és que entre el 1801 i el 1850 van desembarcar a Amèrica més de 3,5 milions d’esclaus africans.

Malgrat patrocinar públicament l’abolicionisme, Anglaterra no va prohibir l’esclavitud al seu territori i a les seves colònies fins al juliol de 1833, si bé a les colònies només s’alliberaven de moment els claus de menys de sis anys d’edat, mentre que els altres es quedaven com a aprenents fins que van ser definitivament alliberats en dues etapes, el 1838 i el 1840. Els propietaris van rebre a més una indemnització de 40 milions de lliures esterlines, que van sortir de l’endeutament de l’Estat.

(…)

7. 1848: el triomf de la burgesia

(…)

La invenció de la fàbrica

Mentre la revolució burgesa culminava el triomf del nou ordre polític dels propietaris, el capitalisme consolidava el seu poder amb l’expansió de la fàbrica i l’arraconament gradual dels oficis. En el seu origen, el progrés industrial havia estat sobretot, com hem vist, el domini de l’artesà i del menestral, de la producció domèstica i de la petita manufactura, i les invencions que van transformar inicialment la producció van començar sent artefactes senzills, ideats per afavorir la producció domèstica. Un dels elements definidors d’aquesta etapa seria justament el de treure ple partit del treball familiar en benefici especialment dels productors individuals, lluny del mite de l’aportació suposadament fonamental de la màquina de vapor, que Von Tunzelman va desmitificar en un treball d’història quantitativa [171].

La fàbrica va aparèixer a Anglaterra cap al 1720, lligada a la producció de teixits de seda, però es va desenvolupar sobretot en adoptar-la en la producció tèxtil cotonera, que va poder expandir-se ràpidament com a conseqüència de la disponibilitat de la fibra de cotó que produïen les plantacions d’esclaus. La millora de la tecnologia del filat va permetre a Richard Arkwright construir una fàbrica de filat cap als anys setanta, que primer funcionava utilitzant la força dels cavalls i després la de l’aigua. Era a Nottingham i tenia 300 treballadors. La seguiria New Lanark, a Escòcia, que Arkwright va ajudar a construir però que van gestionar Robert Owen i els seus socis, i que el 1816 tenia uns 1.700 treballadors.

La fàbrica no naixia per raons d’eficiència tecnològica, sinó per assegurar al patró major control sobre la força de treball i facilitar-li l’obtenció d’un excedent més gran. La seva funció principal, diu Andrew Ure, era entrenar els éssers humans en uns hàbits de treball regulars. Una disciplina que va començar a aplicar-se als nens reclutats a la força per treballar en el filat*.

Marx, que coneixia els testimonis de l’època, va denunciar la forma com es va produir «un gran rapte de nens digne d’Herodes», que va culminar en la captura i esclavització en massa de nens abandonats:

La maquinària recentment inventada era emprada a les grans fàbriques arran dels corrents d’aigua capaços de fer girar la roda hidràulica. De sobte es necessitaven milers de braços en aquests llocs, lluny de les ciutats, i precisament el Lancashire, relativament poc poblat i estèril fins aquell moment, necessitava ara més població. S’anava sobretot a la requisa dels dits petits i àgils*. Immediatament nasqué el costum de procurar-se aprenents de les diferents workhouses de les parròquies de Londres, Birmingham i d’altres llocs.

Milers i milers d’aquestes pobres criatures desemparades, dels set als tretze o catorze anys, foren doncs expedides cap al nord i sotmeses a una vida d’explotació, fam i, fins i tot, de tortures, que de vegades acabaven en el suïcidi o en l’assassinat.

La comissió que estudiava el problema del treball infantil va interrogar el juny del 1833 Ellen Hootton. Llavors tenia deu anys i havia començat a treballar a la fàbrica dos anys abans, amb un període previ de cinc mesos d’aprenentatge en què treballava sense cobrar. Començava la jornada a les 5.30 del matí i l’acabava a les vuit del vespre, amb només dues pauses per menjar. Rebia almenys un parell de pallisses a la setmana del supervisor del treball del grup de nens de què formava part. El resultat d’aquestes investigacions es va reflectir en la Factory Art del 1833, que prohibia que treballessin a les fàbriques nens de menys de nou anys, determinava que els de nou a tretze no treballessin més de nou hores al dia, i els de tretze a divuit no més de dotze hores; els nens no havien de treballar de nit i havien de tenir dues hores per a l’escola. Per vigilar l’aplicació d’aquesta llei es nomenaven quatre inspectors per al conjunt de la indústria britànica [171].

La disciplina es va estendre també als adults. El 1823 una llei castigava amb tres mesos de presó l’obrer que deixava la feina sense avís previ. D’aquesta manera, el poder de l’estat va ajudar a reunir i mantenir al seu lloc una força de treball per al nou sistema de fàbrica. Encara més, no era estrany que l’estat i l’empresari fossin el mateix, ja que els amos de les fàbriques eren sovint magistrats que jutjaven els casos de deserció que podien encloure els seus propis treballadors. El treball que no era legalment lliure va tenir un paper essencial, no solament en el cultiu del cotó sinó en les fàbriques mateix, durant les primeres dècades del nou sistema. És precisament per aquest motiu que Engels descrivia la dels obrers com «l’esclavitud més abjecta que la dels negres d’Amèrica, perquè estan més estretament vigilats», ja que l’alternativa a aquest treball subjecte que el capitalisme els oferia era «la llibertat de morir de gana». Del 1792 al 1815 el govern va construir 155 casernes militars a les àrees industrials. «Les fàbriques», diu Joshia Freeman, «van néixer en un règim polític autocràtic, almenys pel que fa referència als treballadors» [173].

Charles F. Sabel i Jonathan Zeitlin sostenien que hi havia diverses vies de progrés industrial que no passaven necessàriament per la fàbrica. Proposen, per això, abandonar el vell relat que contraposava un antic règim de control gremial i producció manual domèstica amb una modernitat marcada per la llibertat del mercat, la mecanització i la fàbrica, reemplaçant-lo per un d’alternatiu que defineix l’etapa final de l’Antic Règim com una era de «modernització de la tradició», que estava fent possible la mecanització i el progrés tecnològic dins del marc institucional vigent. Aquesta va ser reemplaçada, de mitjans del segle XIX a la Primera Guerra Mundial, per una etapa de «batalla dels sistemes», que veuria la coexistència d’una industrialització de fàbrica amb empreses integrades verticalment per produir objectes estandarditzats, i una altra d’unitats menors, capaces de cooperar entre elles en un marc d’institucions i regles que asseguraven la col·laboració, orientada cap a una especialització flexible, com la de la seda de Lió, la dels ganivets de Solingen o la dels rellotges suïssos [174].

El debat del nivell de vida

(…)

Però si aquest debat va generar dubtes, la vella tradició dels estudis de les primeres dècades del segle XIX sobre la pobresa ha estat renovada per la història antropomètrica, que mostra que en gran part de l’Europa desenvolupada hi va haver una evolució negativa dels nivells de vida en les primeres dècades del segle XIX, almenys fins als anys quaranta, cosa que vindria a confirmar que l’origen d’aquest retrocés no és tant la industrialització com, en termes generals, el capitalisme [177].

Així ho entenia Marx quan sostenia que «l’esclavitud amagada dels obrers a Europa» era el complement necessari de l’esclavitud oberta de les plantacions americanes.

(…)

El triomf de la burgesia

La revolució del 1848 va ser el final lògic i coherent del combat contra les tendències extremes de la del 1789. En el procés de la Restauració, les classes dominants de l’Antic Règim s’havien mostrat incapaces de liquidar per complet l’herència de la Revolució Francesa, de manera que els va ser necessari introduir un conjunt de canvis que permetessin associar plenament la burgesia al control de la societat.

El 1848, va observar Marx, la por de la revolució, que havia mostrat el seu aspecte més amenaçador en la revolta de juny a París,

va unificar tant a Anglaterra com a l’Europa continental totes les fraccions de les classes dominants, terratinents i capitalistes, llops de la borsa i botiguers, proteccionistes i lliurecanvistes, govern i oposició, capellans i lliurepensadors, putes joves i monges velles, sota la crida en comú a salvar la propietat, la religió, la família, la societat.

El gran objectiu de la burgesia va ser, a partir d’aquell moment, l’esforç per integrar les capes populars, i en especial els treballadors, en la seva visió de la societat i de la història, que els presentava com els vencedors d’una lluita contra el feudalisme que els burgesos haurien realitzat en profit de tots.

La més dramàtica de les conseqüències d’aquest engany va ser la que va dur el moviment obrer a creure durant molt de temps en la vocació revolucionària de la burgesia, la qual cosa va comportar que els sindicats lluitessin per millors condicions de treball i salarials, renunciant a plantejar-se la transformació de la societat.

(…)

Epíleg. Una reflexió sobre la visibilitat històrica del capitalisme

El que he intentat fer en aquest exercici de crítica històrica és treure a la llum la trama oculta de les polítiques encaminades a afavorir el desenvolupament del capitalisme que el relat acadèmic oblida en la seva narració global dels esdeveniments d’una època fonamental del passat. Un desenvolupament que es va basar inicialment a arrabassar la terra i els recursos naturals als que els usaven comunalment, i a liquidar les reglamentacions col·lectives dels treballadors d’ofici per tal de poder sotmetre’ls a noves regles que fessin possible expropiar-los una part més gran del fruit del seu treball. Tot això, a més, i aquest és un punt fonamental, no es va produir com a resultat natural de l’evolució de l’economia, sinó que va ser imposat des dels governs, establint lleis i regulacions que afavorien els interessos dels expropiadors, i defensant-ne l’aplicació amb els seus mitjans de repressió.

Les grans pugnes polítiques que hem vist produir-se entre el 1814 i el 1848 tenien com a objectiu fonamental assegurar el poder als propietaris. Els canvis que es van anar produint durant aquests anys anaven en la direcció de crear estructures de govern més eficaces, que asseguressin la capacitat de mantenir les masses, és a dir, els pobres, lluny del poder.

(…)

Com que aquesta història del present que ens ofereixen els mitjans no té com a objectiu central la sort de les capes populars i dels treballadors del món desenvolupat, ni la dels camperols del «sud global», he pensat que podia resultar útil recuperar la història del naixement d’aquest sistema per ensinistrar-nos a cercar les grans línies que ens mostren l’evolució del capitalisme actual, que és el que realment amenaça el futur de les nostres societats i de les nostres vides.

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.