Compartim un fragment inicial de l’article de «L’ajut mutu com a previsió de la necessitat: continuïtats i canvis», article de Jesús Contreras Hernández i Susana Narotzky publicat al número 11 de la Revista d’Etnologia de Catalunya (1997). L’article sencer queda afegit a la Biblioteca.
Hi apareixen moltes maneres d’anomenar diferents formes tradicionals d’ajuda mútua o treball veïnal que han existit a la Península ibèrica.
Sobre el tema, recomanem la lectura del capítol «Les solidaritats» del llibre «El comú català» de David Algarra (2015), així com també del clàssic «El suport mutu. Un factor d’evolució» de Piotr Kropotkin (1902), recentment traduït al català. També, per a qui sàpiga basc, hi ha «Auzolanaren kultura», de Jasone Mitxeltorena (2011).
En la literatura antropològica sobre l’Estat espanyol abunden les referències sobre l’ajut mutu que es practica entre individus o entre grups domèstics. En les memòries presentades al «Concurso de la Academia de Ciencias Morales y Políticas sobre Derecho Consuetudinario y Economía Popular», auspiciat per Joaquín Costa (1902) a finals del segle XIX, se’n citen i descriuen una gran varietat:
Andechas, lorras, esfoyazas, seranos, hilandares, germandats, associacions per al conreu de terres en dies festius, camps de fàbrica, porcada veïnal, conreus de confraries, parejero, socors, fiadas, espadellas, esfolledas, carreto, montepíos, auzolan, auzirrikourrena, fer torns, ajut veïnal, najova, bediau, salia, conlloga, coyunta, concejada, almaje, adra, renque, pastot, guarda, majoria, dua, axuda, tornapeón, tornajornal, geravuelta, etc.
En alguns casos els diferents termes expressen exactament la mateixa institució, només que ho fan en llocs diferents o en les diferents llengües de l’Estat espanyol (castellà, català, èuscar, gallec i aranès). En d’altres, els diferents termes expressen formes d’ajut mutu que suposen alguna especificat en relació amb les altres, sia perquè fan referència a algun tipus de tasca especifica (per exemple, ajuda per a la construcció d’una casa, torns per tenir cura del ramat, ajuda per esgranar el blat de moro, etc.), sia l’ajut prestat a algun tipus de persona en particular (vídues o malalts, per exemple), etc.
Amb independència de la major o menor especificitat de cada una d’aquestes formes i de moltes altres que podríem haver esmentat, totes consisteixen, per regla general, en l’intercanvi de recursos (béns, serveis, informació) dintre d’una lògica basada en la reciprocitat i que implica l’exclusió de la mediació del diner, és a dir, del mercat. El llenguatge que acostuma a emprar-se per a la mobilització de l’ajuda es basa en les obligacions derivades del parentiu, del veïnatge i de l’amistat. Així mateix, les limitacions referents a això són formulades, fonamentalment, en termes morals. Això vol dir que relacions que poden ser considerades com a econòmiques es presenten com a «personalitzades».
(…)
