Les Rutes de la Saviesa Comunitària i «Concejil» volen visibilitzar els espais i els èxits de gestió col·lectiva, posar en valor la identitat participativa dels pobles i reconèixer la saviesa popular i la cultura rural. Aquesta iniciativa de Tierravoz Comunicación i Carmen Comadrán, que arrenca a Astúries, destaca els quatre elements de la gestió comunal: el dret consuetudinari i la governança, (en particular els «concejos» i les juntes veïnals), la cura del territori, el treball en conjunt i la celebració.
Cada ruta consta de diversos «Camins del Bon Govern i el Bon Veïnatge» que pretenen ser una mostra del patrimoni cultural dels territoris rurals d’Astúries: la «Casa Concejo», els llibres d’acords, les arques de tres claus, les estratègies de gestió de pastures comunes, els camins que es netegen col·lectivament, els llocs de celebració, etc.
A continuació deixem alguns vídeos, però en trobareu molts més a la web:
concejoabierto.org/rutas
La «Casa Concejo» – Lledías (Astúries)
La Casa Concejo de Lledías (Llanes, Astúries) té les seves portes obertes a tothom. És per això que no és estrany trobar al seu interior activitats veïnals, festes i, en els dies importants, reunions de concejo a les quals els veïns i veïnes prenen les decisions més rellevants per al seu poble.
Ajuntar-se per organitzar la vida en comú és una tradició molt arrelada a Lledías. Antigament la participació als concejos era una obligació moral ineludible. Tal com ens expliquen Loli del Valle i Miguel Ángel Alonso, el suport mutu i el treball en comú eren una cosa quotidiana.
Durant alguns anys, a Lledias es va perdre aquesta tradició de reunió en concejo. Va ser arran de la necessitat de fer front a un Pla Urbanístic que els veïns i veïnes van tornar a sentir la necessitat de recuperar el concejo. Així, el que va començar com una mobilització veïnal, va acabar amb la revitalització de la vida comunal de Lledás. Avui ens expliquen amb satisfacció que qualsevol iniciativa o reunió en concejo compta amb una participació molt alta, incorporant també els nous veïns del poble.
Transcripció del vídeo:
Es fa la «Casa Concejo», les portes estan obertes, tothom pot participar. Tothom pot escoltar i inclús tothom pot aportar. Però quan es vota una decisió important del poble, només poden votar els del poble. Quan s’ha de fer una «sestaferia», quan s’ha d’ajudar a arreglar un camí, quan hem de fer coses així… no fem un «concejo», simplement ho notifiquem, avisem els veïns: «El proper dissabte farem…». I la gent ve i participa.
La gent venia molt, perquè havia de venir. No era obligatori, era obligatori moralment. Com faltaré jo en un «concejo» on es prendrà una decisió del poble? La gent ho tenia molt assumit.
Les votacions es prenien sempre a mà alçada, per majoria, el que la majoria digués constava a l’acta, i la firmaven tots els presents.
Fins i tot si algun veí tenia alguna mancança, també es «conceyaba»… Si algun veí era molt pobre i havia de realitzar una obra, si s’havia de fer quelcom perquè ho necessités, inclús per això estaven els veïns, que l’ajudaven gratuïtament sense cap problema.
És que abans era tot molt comunal, a algú se li trencava la quadra, i si un veí perdia la teulada de la quadra i s’havia d’anar a la «sestaferia» a ajudar-lo, s’anava. Tothom participava a la vida de tothom. (…)
Caleao pot presumir d’haver comptat amb una de les primeres escoles del nostre país. Una cosa excepcional, comenta Miguel Aladro. Una autèntica declaració de les inquietuds i la determinació dels veïns de Caleao per dur a terme «el seu bon govern».
Així ho constata l’acta fundacional, en pedra, col·locada sobre un dels murs de l’edifici on es va ubicar aquesta primera escola. Senyala que es va construir «a costa dels veïns de la parròquia». Ens recorda també la data d’orígen, 1786, tres anys abans de la Revolució Francesa, explica Miguel per contextualitzar-nos.
La instrucció més formal a l’escola era complementària a l’aprenentatge de la vida en societat, que es donava dia rere dia en la comunitat. Tot el poble educava a través de la cooperació i l’ajuda mútua en les feines quotidianes.
«Les “erías” són camps oberts, no delimitats amb tancaments, que normalment s’utilitzen per a cultiu o pastura. A Lledías les “erías” de Texera i Moñite són un exemple de l’organització d’aquests espais comunals i una demostració de la importància dels acords “concejiles” en el dia a dia dels seus habitants.»
«Encara que els veïns i veïnes disposaven de certes parcel·les per a l’ús particular en l’interior d’aquests terrenys, estava estipulat que en determinades èpoques havien de deixar pas lliure perquè el bestiar pogués moure’s lliurement per la “ería”.»