Guió d’una xerrada molt interessant de David Algarra que va tenir lloc el 2017 sota el Roure del Giol (Santa Coloma Sasserra). Publicat al seu bloc.

El comú de la gent aplegat sota els arbres, animisme dels habitants del pagus, imposició del catolicisme, destrucció de boscos i arbres sagrats, prohibició del culte a l’arbre i de ritus com la Tronca –origen de l’actual Tió–, invencions de la marededeu trobada, cacera de bruixes i bruixots…

Cita Algarra una acta d’un sínode eclesiàstic de l’any 742: «Les poblacions cristianes camperoles segueixen sota l’influx de les idees precristianes mitològiques. Viuen una mena de doble vida de forma clandestina. Després de missa surten a fer rituals als dòlmens, al peu dels arbres, a les fonts. L’Església i el poder públic condemnem aquestes pràctiques.»

Al número 85 de la revista Agrocultura (tardor 2021) publiquen l’article L’arbre: un aliat per al futur: «En un context d’inestabilitat de les societats i de degradació dels ecosistemes, enmig de les múltiples crisis que travessem, l’arbre, a contracorrent, representa la durabilitat, la solidesa, la complexitat d’un sistema viu, coherent i resistent. Quan ens aturem i l’observem, descobrim un organisme molt sofisticat, altament interactiu; un explorador del cel i del sòl inigualable. I ens adonem que proporciona una multitud de serveis i de funcions que avui dia comencem a valorar i a entendre millor.»

Abans de tot volia dir que estic molt content de participar en aquesta xerrada i no només pel seu contingut, sinó pel lloc on es fa, que té un component molt significatiu per a mi i la meva família. El meu pare, que vivia a la casa que dóna nom al barri de la Torrassa (quan era petit, llavors era un barri obrer, amb molta pol·lució i manca de salubritat, on molta gent vivia en barraques i inclús en coves) de L’Hospitalet del Llobregat, tenia una malaltia dels pulmons de ben petit i el metge va recomanar que passés temporades a la muntanya per recuperar-se. Els meus avis coneixien a uns pagesos de Collsuspina, que és un poble molt a prop d’aquí, i van acordar amb ells el seu establiment als estius, un cop terminava el curs escolar. Al mas Nualart, va treballar de pastor les temporades estiuenques, dels 9 als 11 anys, i es va recuperar de la seva malaltia. Recorda que una de les filles dels pagesos, la Mercè, que té la mateixa edat que ell, cada dia venia als prats i li portava una cistella amb el menjar: pa amb tomàquet, cansalada i un porró de vi, i la Mercè es quedava amb ell conversant mentre esmorzava, probablement sota un arbre. A vegades els meus pares vénen de visita i es troben amb la Mercè per rememorar aquells dies.

Moltes gràcies als organitzadors de la Jornada per haver-me convidat, a la Laia, el Ricard i el Marcos. La meva intervenció porta el títol de «El comú català sota un arbre: una forma d’organització social arrelada a la terra» relacionat amb l’arbre com a símbol polític, tot i que més que un símbol polític jo penso que és millor parlar de símbol demòtic, tal com va dir el Lluís Maria Xirinacs, per diferenciar entre el que és propi de l’Estat (l’ordenament de la polis que era una ciutat-estat) i el que és propi del poble. En el cas de la reunió sota els arbres és més adient parlar de llocs de reunió del populus o del demos, que no de llocs de reunió dels polítics.

És de tots conegut la importància dels arbres i els beneficis per l’ecosistema i pels humans en concret: emissió d’oxigen, absorció de diòxid de carboni, propiciació i regulació de les pluges, manteniment de les terres vegetals, evitació de l’erosió del sòl, de les inundacions i desertització… Però per moltes societats indígenes i camperoles la importància és encara més gran perquè els proporcionaven per si sols moltes de les necessitats bàsiques: ombra, protecció, aïllant, fruits per nodrir-se, fusta per fer la seva llar, mobles, vaixells i les seves eines, medicines, escorça per adobar pells, resina per fer pega i quitrà, combustible per obtenir energia, aliment pel seu bestiar…

En el meu estudi sobre el comú català parlo dels diferents llocs on es reunia el comú de veïns per tractar sobre allò que compartien, que tenien en mà comuna, com per exemple els béns comunals, però també per tractar sobre altres qüestions de la vida quotidiana, per resoldre conflictes entre els veïns i arribar a concòrdies, explicar històries, etc. Els veïns tenien cura de tots els detalls d’aquestes assemblees i un dels detalls més importants era el lloc escollit per reunir-se i no era una elecció pas aleatòria. Havia de ser un lloc suficientment important per tota la comunitat, podia ser per exemple a l’església, al cementeri, però també en entorns naturals, com pot ser al costat d’una font, una roca o un arbre. De fet els entorns naturals van ser els llocs originaris de reunió de moltes comunitats, abans que el cristianisme arrelés amb la suficient força per substituir tradicions anteriors.

Joan Amades, al seu «Costumari Català», una extraordinària recopilació de cinc mil pàgines de costums catalanes, ens descriu com eren les Juntes d’Arbre, reunions del comú de veïns que es feien sota un arbre i que en acabar l’assemblea s’agafaven de les mans i feien un ball rodó al seu voltant per tancar els acords presos. Avui dia podem trobar algunes reminiscències d’això a la festa de l’Arbre de Maig (Matadepera, Igualada…), un ritual ancestral que és present a tota Europa.

Un exemple molt conegut eren les reunions supracomunals dels comuns de Parets, Gallecs i Mollet del Vallès que tenia lloc als roures de Manent, al costat de la masia de Can Ros. Aquests roures ja no existeixen però l’any 1993 en commemoració del mil·lenari de la primera vegada que surt mencionat Mollet en un document, es va plantar el roure del mil·lenari al parc de Can Mulà i en ocasions especials l’ajuntament fa el plenari sota aquest arbre, intentant reproduir la reunió del comú de veïns.

Amades, explica també que en el bosc situat al terme de La Jonquera hi havia una alzina on es reunien els pobles de la rodalia durant la Guerra del Francès, a fi de tractar la manera de combatre les tropes de Napoleó. També descriu les memorables reunions que es feien sota un arbre a La Selva del Camp o el ball rodó al voltant d’un arbre que feien les dones al Pallars cap a la tarda, després de plegar a les feines agrícoles.

Segons explica el Miquel T. Rocabruna, artista i regidor de cultura de l’ajuntament de Palau-solità i Plegamans, en aquesta vila antigament hi havia l’alzina centenària de Can Padró. Sota l’ombra de la seva gran copa s’hi havia reunit el consell d’aquest municipi, però també s’hi feia l’envelat per la Festa Major, a l’estiu s’hi ballaven sardanes i la quitxalla hi anava a jugar. César-Javier Palacios en el seu llibre «Árboles singulares» ens transmet que en Sant Sadurní d’Anoia el comú també es reunia sota els arbres per arribar a acords.

Ens podem preguntar quina funció estaven complint els llocs tan especials on es reunien les comunitats camperoles i per intentar respondre a això hem de veure aquesta funció més enllà dels aspectes purament d’organització demòtica. La mateixa funció que tenia l’arbre o la font, la va tenir després també l’església o el cementeri, i era una funció de testimoni d’un acte fet per tota la comunitat.

Originàriament, aquest testimoni era protagonitzat pel subjecte més antic i important de la comunitat que feia de nexe entre totes les generacions, presents i passades, que formaven o havien format part d’ella. Heu escoltat bé, un arbre, una font, una roca, eren considerats subjectes, no objectes. Era el subjecte del poble que havia estat present en tots els seus actes més importants, també els aplecs, casaments, celebració de naixements, i altres esdeveniments, des del seu origen i per això era el més respectat i venerat, perquè donava precisament el més gran sentit de comunitat i d’arrelament. En el cas dels arbres, un ésser viu que havia conegut als teus. Complien una funció similar a la del notari actual [1] que ens ha imposat l’Estat, però amb una dimensió més profunda, vinculada a la comunitat. La gent reunida a l’arbre deien: «jo et dono la paraula i mira qui és testimoni». Les assemblees que es farien més tard al cementeri devien tenir una explicació similar, es feien on estaven enterrats els seus avantpassats, que per aquella gent continuaven vius en esperit, però això respon a una evolució de les creences, tot i que a vegades, com veurem, més que d’evolució hem de parlar d’una imposició que ve d’un altre estament en formació.

Hem de tenir en compte que parlem de societats de tradició oral, on la paraula és tan sagrada com el lloc escollit per parlar. L’ésser humà oral no és un ésser inferior, sinó un ésser que forma part d’una altra cultura, i que com diu l’escriptor Pedro Garcia Olivo, té una altra forma de pensament i una estructura de la personalitat diferent. Aquesta gent era diferent de nosaltres. Per exemple, nosaltres quan llegim o escrivim ho fem sols, però ells necessitaven a l’altre per expressar-se i en bona mida per pensar. Tenien un caràcter més comunitari que es reflectia en la seva societat, comunal. Avui dia encara poden trobar que a la majoria dels poblats de l’Àfrica existeixen els arbres de la paraula, on la gent es reuneix per intercedir, dialogar o prendre decisions.

L’arbre escollit com lloc de reunió n’era un arbre centenari, com el Roure del Giol, avui dia anomenat arbre monumental, que havia estat triat per la gent dels establiments rurals. Es coneix l’existència del culte a l’arbre des de ben antic i les transformacions d’aquest culte que es va anar produint, que té relació amb l’evolució de l’animisme al monoteisme. En un principi el bosc va ser un deu en si mateix, fins que va ser considerat la morada d’un esperit o una divinitat [2], per exemple el bosc sagrat d’Andrasta dels bretons era un lloc de culte i de reunió, així com la llar de la deessa. L’esperit del bosc es deia numen. Hi ha un proverbi llatí que diu que «tot arbre té el seu numen, per tant deu ser venerat com un altar». Es creia que l’arbre ancestral tenia memòria i per tant valor com a testimoni: la fidelitat dels pactes, promeses d’amor o matrimoni… En un bronze que data del segle I a.C. trobat en el jaciment celtiber de Contrebia Belaisca (Botorrita, Aragó), consta escrita una llei que fa referència a un bosc sagrat, un alzinar, i que estableix tot un seguit de prohibicions, normes i càstigs per a la seva protecció.

És a dir, fins a arribar les religions monoteistes, van predominar les creences animistes, on tant els que considerem avui objectes com els elements del món natural (muntanyes, rius, fonts, arbres, roques, animals, plantes…) estan dotats d’ànima o consciència pròpia. Com hem comentat, es veuen com subjectes, mentre que per exemple el llibre «Gènesi», comú a les tres religions monoteistes principals, diu:

26 Déu digué:

–Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.

27 Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. 28 Déu els beneí dient-los:

–Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.

29 Déu digué encara:

–Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment.

Això és una diferència substancial respecte a l’animisme, ja que per les grans religions monoteistes la natura és quelcom a ser posseït i dominat per l’ésser humà i, per exemple, els arbres perden aquesta dimensió sagrada, de respecte i veneració. El subjecte que s’ha de venerar queda fora del món i el món al servei de l’ésser humà.

Podem pensar que en quant apareix el cristianisme i els emperadors romans el proclamen com religió d’Estat (Edicte de Tessalònica, 380 d.C.) en la forma de catolicisme (que vol dir universal), llavors aquesta dimensió sagrada dels entorns naturals, en particular dels arbres, es perd a totes les poblacions conquerides, inclòs l’actual territori català, però això no és ben bé així. Veurem que l’Església i el poder civil, van utilitzar diverses estratègies per anar imposant el nou imaginari.

Alta Edat Mitjana: Destrucció de boscos i arbres sagrats

Durant l’Alta Edat Mitjana, fins al desenvolupament de la xarxa parroquial al segle X i més enllà, el món rural, que era el majoritari, estava escassament cristianitzat. Abans de la crisi de l’Imperi romà, els camperols tampoc seguien la religió oficial i eren anomenats de forma despectiva pagans (pagani, habitant del pagus en contraposició al milites). Quan la religió oficial imperial politeista és substituïda pel cristianisme nicè, ho és a les ciutats, mentre els pagesos (mot que deriva etimològicament de pagà) seguien les seves tradicions animistes amb rituals vinculats als cicles agraris i naturals. Les elits catòliques a aquests camperols els continuaran denominant pagans, fet que fa notar que l’Església en bona mida era la continuació de l’elit romana.

L’Església va intentar per tots els mitjans imposar les noves creences com es pot veure resseguint la política d’eliminació i/o assimilació dels cultes anteriors als diversos concilis i pels textos de les principals figures cristianes:

• Sant Martí de Tours i els seus frares van destruir boscos i arbres sagrats per tot el territori de la França actual (380-397). El culte a Sant Martí es va estendre per tot Europa, també per Catalunya. On la toponímia mostra el nom de Sant Martí probablement abans existien arbres sagrats.
• Sant Agustí diu que al voltant del 420 els cristians del seu temps el que celebren al Nadal era en realitat el Natalis Sol Invicto (Mitra), pel que va exhortar que es prohibeix el culte a l’arbre i en particular els ritus de la Tronca, origen de l’actual Tió. Se sap que segles després, en la comarca del Ripoll tallaven un arbre gruixut per fer el Tió i abans de tallar-ho deien: «Tu c’es l’escollit per a fer de tió. Perdona’ns.» [3]
• «La Vida d’Hipaci» escrita per Calínic (447-450): «quan tenia coneixement que a un lloc es venerava a un arbre el tallaven i el calaven foc. D’aquesta forma aquelles gents es feien cristianes».
• Al Concili IV d’Arlès (452) (cànon 23) es prohibeix el culte a les pedres, fonts i arbres.
• El Concili d’Autissiod (561/605) ordena tallar els arbres sagrats i destruir les fonts.
• El Concili de Tours (567) estableix la pena d’excomunicació per aquest culte.
• Concili II de Braga (571): No està permès als cristians conservar les tradicions dels gentils [4], per exemple cobrir les cases amb llorer o la verdor dels arbres, encendre espelmes al costat de les pedres, arbres o les fonts.
• El papa Gregori Magne (590-604), amic de Leandre i Isidor de Sevilla, convençut que és inútil continuar destruint els santuaris antics, opta per assimilar-los mitjançant obres de reparació adequades com la inserció de creus, etc., per transformar els antics ídols en imatges dels màrtirs, «perquè la gent senzilla conegui els misteris de la religió cristiana que no poden estudiar als llibres».
• Al llibre «Vida de Sant Eligi» (Eloy) escrita per Audoè (650): «abandoneu les fonts, destruir els arbres sagrats…»
• El Concili de Nantes (658) ordena destruir o cremar fonts, pedres, arbres, boscos sagrats. «Els arbres consagrats als dimonis, venerats per la plebs»
• XII Concili de Toledo (675/681): Queda prohibit adorar arbres, fonts, pedres… sota pena d’excomunicació perpetua o el desterrament.
• XVI Concili de Toledo (693): Persecució de l’adoració als arbres i escarni públic. La meitat dels béns del penat passaven a l’Església: «els adoradors dels ídols, els veneradors de les pedres, els encenedors de torxes, els que rendeixen culte als llocs sagrats de les fonts i dels arbres, i es fan àugurs i encanteris i moltes altres coses que seria llarg de narrar.»
• Acta del Sínode celebrat a Leptine (742): «Les poblacions cristianes camperoles segueixen sota l’influx de les idees precristianes mitològiques. Viuen una mena de doble vida de forma clandestina. Després de missa surten a fer rituals als dòlmens, al peu dels arbres, a les fonts. L’Església i el poder públic condemnem aquestes pràctiques.»
• L’any 794 Carlemany, rei dels francs i emperador d’Occident, va ordenar destruir els arbres i cremar els boscos en els quals se celebren ritus pagans. Això ocorre mentre les tropes de Lluís el Pietós, l’únic fill de Carlemany, estaven conquerint el nord-est de la península Ibèrica, la futura Catalunya.

Per altra banda, l’anomenada conquesta musulmana de la península Ibèrica que s’inicia l’any 711 va estar formada majoritàriament per amazics, camperols de la tribu dels al-Butr –que s’havien resistit a la romanització i seguien pràctiques animistes– i una molt reduïda elit àrab. Els amazics no eren netament musulmans, seguien mantenint vives certes creences preislàmiques, com per exemple l’atribució de poders a elements de la natura (arbres, pedres, pluja, etc.) i la creença en els djins (esperits benignes o malignes). Aquests camperols originaris del nord de l’Àfrica també van patir la repressió de les elits islàmiques per mantenir antigues tradicions molt localistes que venien des de baix i que eren similars a les tradicions camperoles de la península Ibèrica [5].

Baixa Edat Mitjana: La tàctica de la marededéu trobada

Podem creure que amb aquestes actuacions de l’Església al llarg de l’Alta Edat Mitjana els rituals i les reunions entorn dels arbres després de l’any 1000 haurien desaparegut amb el desenvolupament de la xarxa parroquial, però sabem que no va ser així per altres concilis com l’efectuat a Nantes l’any 1262, en el qual encara es condemna als que venerin roques i arbres. A més en el «Glossarium mediae et infimae latinitatis» (1678), encara el diccionari llatí medieval més complet, de Charles Du Cange, es diu que a l’Edat Mitjana l’Església sentia un veritable horror pels arbres sagrats de les religions precedents, per tant quan no podien assimilar-los, els destruïen o erigien una capella o església al costat de l’arbre o en el bosc sagrat.

En un dels llibres més importants sobre història des de baix, «Montaillou, aldea occitana de 1294 a 1324» d’Emmanuel Le Roy Ladurie, en el qual es comprova l’estreta relació que existia entre Occitania i Catalunya, són habituals les reunions sota els oms, per exemple, l’om comú a prop de l’església de Montaillou.

Una de les estratègies que va adoptar l’Església per anar introduint el catolicisme en el món rural era escampar llegendes sobre que un pastor va trobar la imatge de la Verge al costat, en les branques o en el buit d’un arbre: Mare de Déu de Pineda, Santa Maria de Poblet (Albereda), Verge de l’Arbre (Montigalà), M. de D. del Lledó (Granollers), etc., són topònims que tenen aquest origen. En l’article «Les verges trobades: ¿cristianització de cultes a la fecunditat?», de Joan Prat, s’explica:

«L’estructura interna de moltes llegendes d’origen que amb lleugeres variants s’expliquen tant a la Catalunya Vella com a la Catalunya Nova sembla formar part d’una configuració constant en què el nucli narratiu bàsic és ben conegut: Un pastor […] s’adona del comportament atípic d’un bou o un toro de la seva vacada, el qual mitjançant bruels estranys, furgant, o bé separant-se de la ramada, sembla enderiat per alguna cosa enigmàtica. El pastor, sorprès i intrigat, inicia una recerca prop de la cova, l’arbre, la font, la roca o l’esbarzer on es troba l’inspirat animal i descobreix la imatge d’una marededéu. […] avisa immediatament la resta d’habitants del poble, els quals acudeixen en processó al lloc de la troballa. Mentre discuteixen el lloc on caldrà fer l’edifici per guardar-la i venerar-la»

Un exemple característic és el santuari de Santa Maria de Lluc (1268) al terme d’Escorca (Mallorca), que es considera un lloc sagrat des de temps remots on es feien cultes d’adoració a la Lluna, o Lúcida com es deia, els quals es realitzaven en boscos d’alzines que aleshores predominaven a tota l’illa i que encara avui es poden trobar a la zona. El topònim Lluc prové del llatí Lucus per referir-se a «bosc sagrat». Explica la llegenda: «un pastor i un monjo van trobar la imatge de la Verge de Lluch en un rocam al costat del torrent que passa per darrere de la sagristia actual del santuari. Aquest mateix dia, la van traslladar a l’oratori de Sant Pere d’Escorca, en aquells dies la seu parroquial. Quan l’endemà els habitants de la comarca es van acostar a venerar-la, havia desaparegut i va ser trobada de nou prop del lloc on es va trobar per primera vegada, en el torrent. Fet que va succeir dues vegades més, per la qual cosa els habitants del lloc van construir un petit oratori per venerar la imatge».

Edat Moderna: La cacera de bruixes

La relació sagrada amb els arbres la trobem encara a l’Edat Moderna, ara perseguida no com paganisme, sinó com bruixeria o acte demoníac. Els testimonis durant la cacera de bruixes deien que en alguns aplecs, les bruixes i els bruixots ballaven un ball rodó al voltant d’un arbre [6].

Les persecucions d’homes i majoritàriament dones acusades de bruixeria popularment s’ha volgut imputar a l’Edat Mitjana, però va tenir el seu apogeu a partir del Renaixement i el començament de l’Edat Moderna. La bruixeria és una construcció teològica que es crea a finals de l’Edat Mitjana però sense cap efecte fins que s’estén en l’imaginari local durant l’Edat Moderna. L’any 1484 el papa Innocenci VIII publica la butlla «Summis desiderantes affectibus», en la qual insisteix en la necessitat d’acabar amb la bruixeria, que era el nou nom que es donarà a les pràctiques ancestrals de les religions populars.

A Catalunya, els processos per bruixeria van ser destacables pel seu caràcter d’excepcionalitat a la península Ibèrica, quelcom que requereix un estudi i reflexió més profunda perquè mentre els processos a Castella van començar a declinar després dels processos de Zugarramurdi, Urdax o Pancorbo a principis del segle XVII, en desenes de viles i de llocs del Principat i dels comtats del Rosselló i la Cerdanya van produir-se molts processos [7].

Deixant de banda la bruixeria, inclús a finals del segle XVIII hi havia llocs on encara no tenien església i els homes i dones es prometien fidelitat sota un teix, per exemple a Sotres (Astúries) com explica l’Ana María de Moradiellos [8].

Aquesta antiga relació amb l’arbre continua en època contemporània i avui dia, al Pi de les Tres Branques o a la festa de l’Arbre de Maig. Com comenta l’Aureli Capmany (1868-1954): «al voltant de l’arbre es feien balls anomenats Rodons».

NOTES:

[1] Després, o també, els notaris, els que donaven fe del contingut dels actes, serien els probi homines i probi feminae de la comunitat, també anomenats boni homines i bonae feminae, reconeguts per la comunitat, es caracteritzaven per la seva conducta exemplaritzant. Més tard aquest paper el representaria el mossèn.

[2] Hipólito Riesco Álvarez, «Elementos líticos y arbóreos en la religión romana».

[3] Joan Amades, «Costumari català», vol 1 (pàgina 48, edició de 1982 / pàgina 326, edició de 1950).

[4] El mot gentil, que després va prendré un significat similar a pagà, prové dels membres de la gens. Aquesta era l’organització social, política i econòmica que existia en la Roma arcaica (no s’ha de confondre amb el significat actual del mot «gent»), abans de la irrupció de la civitas, la propietat privada romana, etc. Cada gens estava formada per un grup de famílies que compartien un esperit o divinitat protectora, uns costums particulars que promovien la solidaritat i el suport mutu entre els seus membres i, el que em sembla més interessant, que tenien la possessió de la terra en comú, cultivant-la col·lectivament, és a dir, que gaudien de béns comunals.

[5] «La religió entre els imazighen» (Associació Tamazgha-Catalunya).

[6] Jordi Bilbeny, «La sardana i la religió de les bruixes» (2015).

[7] Agustí Alcobero, «La cacera de bruixes a Catalunya i el seu context europeu» (2007).

[8] «Dendocracia, la democracia de los árboles» (programa de El bosque habitado, 2013)

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

• Democràcia veïnal sota els arbres
• Sobre els arbres de Junta i Consell a Galícia
• Arbres de Junta i Consell (aviat disponible)