Fragments de «Federalismo. Estructura y dinámica federal», text de Félix Carrasquer Launed, pedagog i escriptor llibertari, escrit el 1979. Publicat el 2018 per l’Editorial Descontrol. El llibre es pot descarregar en PDF aquí.
(…) a Astúries, Lleó, Aragó i Castella essencialment, els municipis van conservar extenses muntanyes comunals i que molts poblats van poder federar-se lliurement per a l’ajuda recíproca. Va ser així com a les comarques pageses es van conservar pràctiques federalistes durant segles: es reunia la gent del municipi a l’atri de l’església, o a la plaça de la ciutat, i es distribuïen les terres cultivables en lots equitatius cada any, per tal que cada família tingués la part corresponent d’acord amb els braços hàbils de què disposava per conrear-la. I així, els joves en casar-se podien emancipar-se de les seves famílies d’origen i, amb el seu treball, organitzar lliurement la seva vida.
«I no només distribuïen el terreny en parcel·les sinó que donaven a cadascú l’oportunitat de portar els seus animals a les deveses del comú, i quan algun pare de família estava malalt, els altres cultivaven el seu pegujal o recollien la seva collita en un gest de solidaritat realment admirable que encara perdura en alguns petits pobles» [36].
Tot això, que l’Església i els nobles van anar retallant incessantment mitjançant robatoris abusius [37], i els reis amb donacions iniqües, va desaparèixer finalment amb la tristament famosa llei de Desamortització de Mendizábal, i altres que la van precedir, i en virtut de les quals moltes d’aquelles terres municipals, o montes blancos, van ser venudes amb altres del clergat. Pretenien que les compressin els treballadors del camp que no tenien per mal menjar. Amb quins diners? No se’ls va concedir cap crèdit i els rics terratinents, amb altres de la nova burgesia, es van apoderar dels camps. Aleshores, els pagesos, desposseïts dels seus predis i camps del Comú, van quedar en la misèria més espantosa. D’aquest eloqüent passat federalista del nostre món rural, se’n troben retalls admirables a l’obra de Joaquín Costa ja citada.
(…)
Les comunes vilatanes, que van començar sent lliures, encara que després van ser sotmeses pels senyors feudals o el rei, es van desenvolupar segons normes federals d’autogestió i suport mutu, ja que encara que no hi hagués un igualitarisme total hi havia moltes riqueses en comú i tot es resolia en l’assemblea del poble. Vicens Vives, referint-se a una vila castellana ens diu entre altres coses [72]: «El terme es dedicava als següents usos: la defesa, o sigui la devesa, on pasturaven els bovins; el cotus, bosc on es caçava; la mesta, –nom que va assolir importància en la vida econòmica castellana–, on es portava a pasturar els ramats d’ovelles i, finalment, la piscaria, és a dir llacs o rius, on l’aprofitament de la pesca era col·lectiu». Tot això, igual que les parcel·les de cultiu, es redistribuïa periòdicament per tal que cada família tingués les terres que pogués cultivar per satisfer les necessitats amb el seu propi esforç; encara que el més important que els municipis han de reconquerir és la seva autonomia per poder gestionar lliurement la vida cívica i econòmica de cada població.
Però a partir de mitjans del segle XIV, els antics consells de Castella i altres regions, nomenats pel poble, van ser substituïts per altres designats pel rei o els seus representants mitjançant ordres reials. Va ser així com l’autoritat central va acabar amb l’autonomia dels pobles i com aquests van quedar subordinats i regits per decrets que venien de lluny i que no sabien res de les necessitats i aspiracions d’aquests municipis. Això queda corroborat amb les apreciacions de Zancada [73] quan escriu: «Entre els diversos factors que van contribuir poderosament a la dignificació i millora del municipi, hi figura un element comú que va afavorir intensament el desenvolupament d’aquestes organitzacions populars. Aquest element que disposava de grans energies, va ser l’associació professional de la població artesana, que actuava com a contrapès contra la tirania dels barons feudals i sota l’empara de la qual l’artesà va aconseguir fer respectar els seus drets».
Aquesta intencionalitat de sotmetiment i tirania es veu diàfanament al Decret de Felip V, quan va sotmetre Catalunya i li va treure els seus Furs. Així va dictaminar per al nomenament dels nous ajuntaments [74]: «Quedan extintos y abolidos todos aquellos congresos, Juntas, consejos o ayuntamientos que en los lugares de Cataluña en numeroso concurso de personas solían congregarse al toque de campana, trompeta o voz o bien en otra cualquier forma refundiéndose en ellos toda la representación de aquel pueblo, y siendo estos numerosos concursos de gente regularmente perniciosos al estado, quedan totalmente abolidos y extintos y refundido todo el poder que ellos antes ejercían en las personas del bayle y regidores; cuyo nombramiento pertenece a nos y real audiencia». El to despòtic del decret ens eximeix de tot comentari.
NOTES:
[36] Costa, Joaquín. «Colectivismo agrario en España».
[37] Aquests robatoris per part dels senyors, els reis i l’Església, es van fer a esquenes del «Fuero de León» que establia: «Quien vendiera raíz de concejo, pierda tanta a tal raíz al concejo; a quien la comprare, pierda el precio y deje la heredat».
[72] Vives, Vicens. Óp. cit.
[73] Zancada, Práxedes: El Obrero en España. Barcelona: Maucci, 1902. Pág. 44.
[74] «L’Onze de Setembre i Catalunya». Barcelona: Undarius, 1976