Fragments de «La memoria del paisaje. Pasado y futuro de un patrimonio común», llibre preciós d’Ignacio Abella publicat el 2016 per Libros del Jata.

Abella és autor de molts altres llibres, entre ells, «Árboles de Junta y Concejo. Las raíces de la comunidad» (2015), del qual també podeu trobar alguns fragments aquí.

SINOPSI DEL LLIBRE:

Tendim a oblidar que els paisatges que ens envolten són una herència de les generacions que ens van precedir, que els van anar modelant durant segles, ja que en ells estava el seu mitjà de vida. «La memoria del paisaje» se centra sobretot en els antics sistemes de gestió, amb l’ànim que puguin servir per construir models actualitzats en els quals les polítiques econòmiques, socials i ecològiques trobin llocs comuns d’entesa i les poblacions locals puguin tornar a identificar-se amb el poble, la comarca, el lloc que habiten. Així, la recuperació de terrenys comunals i les formes d’administració veïnal de les muntanyes potser són avui, igual que antany, claus per a un retorn al camp. Aquell camp i aquelles muntanyes que van ser un mitjà de vida digne i saludable per als nostres avantpassats i avui resulten un problema cada vegada més urgent i difícil de resoldre.

VÍDEO AMB UN FRAGMENT DEL LLIBRE:

FRAGMENTS DEL LLIBRE:

Introducció: Paisatges comunals

(…)

Propietat i apropiació: sobre allò particular, allò públic i allò col·lectiu.

José Luis González Rebollar, especialista en sistemes silvopastorils, ens explicava que el seu professor de botànica, Juan Ruiz de la Torre, va mostrar als seus alumnes les subtils fronteres del camp: «El camp comença allà on els desconeguts se saluden», els deia.

(…)

Junt amb el tema de la propietat en si mateixa està el propi esperit de la comunitat, que es reflecteix en la gestió i treballs col·lectius que resultaven essencials i es regulaven a cada lloc segons els propis costums. Existien així una gran varietat d’institucions, com els concejos abiertos per prendre decisions de forma democràtica, les veredas, auzolan o sextaferias per l’administració i el manteniment de les muntanyes, camins, fonts i altres patrimonis comuns, i altres formes més o menys locals i institucionalitzades de suport mutu i treball col·lectiu. Encara que s’ha tractat molt el tema del col·lectivisme des d’un punt de vista polític i ideològic, aquí hem intentat defugir aquest tipus de debats, per analitzar les pràctiques tradicionals i la seva projecció de futur respecte la propietat i la gestió del sòl i del vol, és a dir, la terra i la vegetació que aporten els recursos i susciten els coneixements culturals imprescindibles per viure.

Joaquín Costa, parlant de la comarca zamorana de Sayago, reflecteix una divisió del territori dels pobles que es pot fer extensiva a una gran part del nord-oest espanyol i altres regions: d’una banda, els petits horts tancats al costat del poble, de l’altra, les terres de labor que, després de les collites, s’obrien temporalment per permetre l’accés al bestiar (l’anomenada derrota), que pasturava i aportava fems al sòl, i finalment la propietat comunal, que comprenia la pràctica totalitat del territori i s’utilitzava per aprofitament de pastures, fusta, llenya, fruits…

(…)

Desintegració i espoli dels comunals

Veurem al llarg d’aquestes pàgines diverses versions d’una mateixa història: Un poble que viu de la terra i els recursos que proporciona, especialment de les muntanyes i terrenys comunals, pateix la usurpació dels seus territoris ancestrals i la suplantació del mateix paisatge tradicional a mans de diferents actors que tenen perfils semblants: caciquisme i aristocràcia, administracions locals, regionals o estatals, o grans empreses interessades en una explotació productivista de les terres; a vegades tots ells alhora.

El tema és tan vell que ja la llei de Toledo de 1480 promulgada pels Reis Catòlics contemplava la protecció i recuperació dels béns comunals usurpats, generalment per abusos de nobles i mandataris. Al llarg dels segles s’ha anat repetint aquest espoli, que té com a conseqüència la desintegració de les trames ecosistèmiques del paisatge i el desmantellament del modus vivendi y la cultura dels «pobles originals», els paisans, pagesos o grups tribals, que es veuen abocats a adaptar-se i en certa manera a reconvertir-se al model que propugnen els poders establerts, o senzillament a emigrar i desaparèixer.

L’abandonament del camp és un procés complex que no té evidentment una causa única, però trobem un denominador comú en la pèrdua dels comunals, que sembla clau per entendre com ha acabat de forma massiva a les ciutats una immensa proporció dels habitants d’aquest planeta. Pensem també que en la recuperació d’aquests territoris del comú i els usos col·lectius pot estar la resposta a molts dels problemes urgents que planteja el futur immediat.

Com hem vist, en l’organització territorial de les antigues poblacions rurals, els terrenys comunals ocupaven enormes extensions i resultaven essencials per a la supervivència dels paisans. A falta de terres, pastures i boscos particulars, les famílies més pobres tenien una major dependència del comunal i, no obstant això, al llarg del temps constatem que l’espoli d’aquests terrenys per part dels més poderosos ha estat una constant. Aquest menyscabament de la capacitat d’administració i usdefruit de la terra per part dels veïns ha estat una important causa també de la desafecció dels veïns per les seves muntanyes, i del fracàs de les polítiques agroforestals.

«Quan una muntanya crema, algo seu crema», deia un antic eslògan de l’ICONA en aquella memorable campanya per prevenir els incendis, que el propi ICONA propiciava d’alguna manera, usurpant terrenys als veïns per a monocultius que rara vegada afavorien els interessos locals i acabaven cremant com a resposta airada dels habitants tradicionals. L’ambigüitat de les formes de propietat o l’absència d’escriptures que demostressin els drets seculars sobre les muntanyes, van afavorir abusos de tot tipus i, en qualsevol cas, la «conquesta» d’un territori, que en termes històrics es feia manu militari o mitjançant expropiacions molt més políticament correctes, en les quals ja no és necessària l’apropiació de la terra en si mateixa, sinó l’adquisició de drets per plantar o utilitzar els recursos miners, forestals, de l’aigua, etc.

Cal insistir que les famílies més humils eren les més dependents dels aprofitaments d’aquests comunals. L’extensió que podien ocupar aquests paisatges del comú era tan gran que en molts pobles de Guipúscoa, a finals del segle XVIII la proporció arribava a un 75% de comunal, enfront un 25% de terrenys particulars [13]. Aquesta relació era similar en altres regions, de manera que els terrenys particulars ocupaven superfícies ínfimes als pobles i als seus voltants, destinades al conreu d’horts i a les terres de labor, però fins i tot a l’interior de les poblacions hi havia espais públics que s’utilitzaven per exemple per edificar un hórreo o plantar un arbre. La major part dels hórreos asturians estan edificats en terreny veïnal i, en aquest cas, els pegollos, els pals que els sostenen, són de fusta, a diferència dels que s’assenten sobre terreny particular que els tenien de pedra. D’aquesta manera els espais particulars i comunals han estat perfectament delimitats malgrat els últims han estat sempre obscur objecte de desig per part de persones i institucions.

(…)

En efecte, és sobre tot a partir del segle XIX quan l’Estat, amb les seves desamortitzacions, comença el procés d’expropiació, i els municipis comencen a inscriure com a propis els béns veïnals. Però el procés de desintegració dels comunals i la seva conversió en propietats privades ha adoptat infinitat de formes diferents, partint també moltes vegades dels mateixos veïns, que s’han anat repartint o apropiant, de forma més o menys legal o fraudulenta, dels terrenys veïnals.

(…)

A «El suport mutu», Kropotkin descriu d’altra banda la capacitat de governança de les antigues comunitats locals a tota Europa i a la resta del món, i el fenomen generalitzat de l’espoli de les terres comunals i la mateixa capacitat d’autogestió política i administrativa.

(…)

Les desamortitzacions estatals van acabar també en molts casos usurpant als veïns els seus drets històrics. Els territoris així expropiats passaven a ser de domini públic, o se subhastaven per omplir les arques del regne.

En fi, les potestats individuals, familiars i veïnals han estat en gran part suplantades per organismes que no sempre vetllen pels interessos del paisà i del paisatge i que, en tot as, actuen des de la distància geogràfica i ideològica que caracteritza les elits de la burocràcia i el poder. A aquesta desafecció de la realitat immediata cal atribuir en gran part la desintegració de les societats i paisatges locals, però també la mateixa decadència ecològica i econòmica d’un sistema global incapaç de resoldre els problemes que crea.

El deure cap a l’arbre i el teu dret a l’arbre

L’arbre-inquilí és un benefactor, un espai de natura, un tros de pàtria, un tros de vegetació espontània al desert anònim i estèril de la ciutat, un espai de natura que pot desenvolupar-se sense el control racionalista de l’home i de la seva tecnologia. [16]

El famós artista austríac Hundertwasser, va encunyar l’eslògan «El teu deure cap a l’arbre» per reivindicar la integració dels arbres a les ciutats i els paisatges humanitzats, com un mitjà d’oxigenar, vitalitzar i aportar bellesa, salut i benestar al nostre entorn.

Però al marge d’aquesta interessant iniciativa o filosofia que parteix del món urbà, el deure cap a l’arbre ha estat des d’antic una obligació a vegades legal, a vegades moral, dels veïns de totes les comarques rurals d’aquest planeta. Es tractava d’una qüestió de supervivència i sostenibilitat que en definitiva forma part del vell pacte transgeneracional. «Van plantar i mengem, plantem i menjaran», diu el proverbi, i a Astúries escoltem dir: «Castañes les de tu güelu, manzanes les de tu padre, ablanes les que tú plantes». Una referència a l’edat idònia de producció dels arbres que no deixa de recordar-nos que hem de repoblar per a les generacions futures.

En algunes ordenances, com aquesta del segle XIX al poble de Bello (Astúries), s’especifica l’obligació de les plantacions anuals:

Los Regidores harán que todos los vecinos, á principios del mes de febrero, pongan dos cerezales en el día y sitio que se les señale, que ingerirán al año siguiente, bajo la multa de dos cuartillos de vino, y doblarán la pena si no plantan al tercero día. Igualmente cada vecino plantará para sí dos cerezales y cuantos más árboles frutales pueda. [17]

Aquest tipus de normatives han estat generals a tots els pobles en els que s’intentava garantir la disponibilitat de fruits, fusta i llenya per a l’ús dels veïns i els descendents. Però també era obligat cobrir les necessitats de l’Estat i abastir les drassanes de l’Armada Real, que consumia boscos sencers per fer cadascun dels seus vaixells. Com a dada de referència, només els anys 1724 i 1725, la província d’Àlaba va contribuir amb divuit mil arbres per construir vuit vaixells, i el 1783, el poble alabès de Manurga protestava per haver-se marcat a les seves muntanyes entre cinc i sis mil arbres per a vaixells del Rei [19].

D’altra banda, quantitats ingents de fusta sostenien les indústries metal·lúrgiques estratègiques per al desenvolupament industrial i la fabricació d’armes i municions, i les muntanyes eren qüestió d’Estat també en aquest sentit. La normativa local i estatal reglamentava de manera més o menys estricta aquests usos.

A principis del segle XX l’Estat va començar a promoure les reforestacions educatives a través de disposicions legislatives que regulaven les festes de l’arbre, de celebració obligatòria a cada municipi.

Però juntament a aquestes lleis, que feien obligatòries les plantacions mitjançant decrets i normatives dictades des de dalt cap a baix, hi havia disposicions que arbitraven el dret de plantació i usdefruit de fusta i llenya, fruits, pastures i altres recursos incomptables que proporcionaven les muntanyes comunals. Formaven part de les costums i el dret consuetudinari, que construïa el paisatge des de les seves mateixes bases i responent a les necessitats locals de cada poble i comarca.

Avui com ahir, la nostra responsabilitat sobre la repoblació de les muntanyes i la cura del nostre entorn no ha prescrit, malgrat el desistiment de funcions d’aquesta generació, i l’arbre continua sent l’eina perfecta per afrontar moltes situacions problemàtiques, com anirem veient, sense anar més lluny per reconvertir els matollars i els terrenys abandonats en boscos saludables, biodiversos i productius, per a la lluita contra el canvi climàtic o per a la regeneració econòmica de comarques en crisi…

En aquest sentit, el dret al vol sembla avui encara una fórmula magistral que s’explica en els diferents usos que hem recollit al llarg d’aquestes pàgines.

(…)

10. El dret al vol, eina per al retorn al comú

En gran part de la península ibèrica ha existit el dret i la costum que permetia a cada veí plantar arbres als terrenys comunals per aprofitar els seus fruits i fusta. El sòl continuava pertanyent al concejo o la junta veïnal mentre que la propietat de l’arbre, la fusta i els seus fruits corresponien a qui l’havia plantat. Fins i tot en molts llocs es podia llegar, i es llegava de manera habitual en testament als descendents i tornava a plantar-se un nou plançó quan moria l’anterior. Aquesta figura del dret consuetudinari va passar a regular-se mitjançant ordenances o lleis escrites i s’exercia amb una gran diversitat de variants, pròpies de cada localitat. En algunes comarques d’Astúries es coneixia com a dret de poznera [1], a Galícia era el direito de postas, al País Basc ondazilegi… En molts llocs ha estat quelcom tan habitual i natural que simplement es practicava sense que arribés a adoptar-se una denominació o regulació formal. Quan parlem amb molts dels avis dels pobles sobre aquestes pràctiques, fins i tot s’estranyen que ens cridi l’atenció un fet tan habitual fa només unes dècades com plantar un freixe a la majada o un castanyer al souto, i, no obstant això, aquests arbres formen part de tot un sistema de propietat que avui pràcticament ha desaparegut fins i tot de la memòria. La paradoxa és que una gran part dels nostres arbres monumentals campestres, especialment els castanyers centenaris, però també faigs, roures, freixes, til·lers i molts altres, pertanyen originalment a aquesta manera de plantar que van propiciar les velles costums, i es troben precisament als terrenys comunals de cada concejo o parròquia.

Encara que la tradició estava estretament relacionada amb els usos del paisatge rural, anotarem algunes pràctiques que en el mateix sentit portaven a terme els ciutadans de Sòria, de Burgos, Granada i altres ciutats, atenent-se a les seves pròpies tradicions i ordenances.

(…)

En el seu llibre «Colectivismo agrario en España» [4] i en altres treballs, Joaquín Costa va estudiar detingudament les diferents normes que regulaven els aprofitaments comunals del vol, i entre ells senyala algunes costums en les quals la propietat de l’arbre plantat implicava també el propi sòl «que ocupen i esquilmen les seves arrels i ombregen les seves branques». No obstant, gairebé totes les referències que aporta en els diferents casos entren en el concepte molt més general de terreny comunal però arbre de propietat privada. Ens parla també aquest autor de la diversitat de costums a França, amb diferents exemples entre els quals menciona una curiosa modalitat en la qual coexisteixen dues propietats en un mateix terreny, d’una banda, la dels salzes i àlbers, plantats en una certa extensió, de l’altra, la de l’herba i la possibilitat de plantar altres arbres a la zona despoblada, que correspon a un altre propietari [5].

(…)

Projecció en el futur

Si féssim un inventari dels arbres plantats per aquests sistemes de poznera en moltes comarques, segurament ens enduríem algunes sorpreses. Primer, perquè arribarem fàcilment a la conclusió que el patrimoni arbori monumental, els mes vells i majors arbres, pertanyen en una gran proporció originalment a aquests comunals, independentment que més tard hi hagi hagut una apropiació indeguda del sòl. Però també comprovarem que en molts casos l’abandonament és total, la matollarització i fins i tot l’oblit de la titularitat del mateix sòl i de l’arbre, són símptomes preocupants de la decadència del paisatge.

No ens estranya que alguns municipis o juntes veïnals hagin intentat posar una mica de cordura per aclarir en primer lloc la titularitat d’aquestes propietats, i a partir d’aquí començar una gestió adequada. Malauradament, s’imposa un reinici del paisatge en totes aquelles comarques en les quals l’èxode rural ha estat el denominador comú. Així, amb l’objectiu d’actualitzar i aclarir la titularitat dels terrenys d’aprofitament de falguera, castanyers i freixes, el concejo navarrès d’Oieregi va promoure un decret foral (78/2002, de 15 d’abril) que aclareix en el seu article 2:

El Concejo de Oieregi considera, sin perjuicio de otras causas fundadas en derecho, y como norma general, que los castañales, fresnales, helechales, son terrenos comunales sobre los que los particulares tienen solamente derecho a su aprovechamiento.

(…)

En definitiva, avui com ahir aquest sistema pot ser una eina per afavorir la repoblació de les comarques rurals i la reforestació de les muntanyes. Les regions i localitats en les quals encara es recorda o continua vigent aquesta figura de dret, tenen a priori una major facilitat per restaurar-la o reinventar-la. Però fins i tot allà on mai s’ha practicat o no es recorda que es fes, és possible instaurar una ordenança municipal o una altra legislació (també, per què no, autonòmica o estatal), que reguli aquest tipus de plantacions, concedint terrenys públics a tal efecte. És possible així mateix exportar un model que sembla tan interessant per involucrar els habitants d’una determinada comarca, ciutadans o paisans, en el seu paisatge proper. La restauració d’aquest costum pot ser també un bon començament per recobrar els terrenys comunals que d’una manera o altra hagin estat usurpats, envaïts o suplantats per altres formes de propietat o s’hagin vist ocupats per la mala herba.

(…)

NOTES DE LA INTRODUCCIÓ:

[13] Otaegui Arizmendi, A. El paisaje forestal de Gipuzkoa en 1784. Actas del IX Congreso de Historia Agraria (Bilbo, 1999). SEHA / Dpto. de Historia e Instituciones económicas (UPV-EHU). Sant Sebastià, 1999, pàgs. 481-486.

[16] Hundertwasser. Abril de 1991. A Hundertwasser. Taschen, 2015.

[17] Ordenanzas de Bello, Aller, cap. X, art. 2. Any 1846. En: L. Redonet y López-Dóriga. Policia rural en España. Madrid, 1916. En <https://bibliotecadigital.jcyl.es/es/consulta/registro.do?id=4969>

[19] López de Guereñu, G. Noticias curiosas de arboricultura, pretéritas y actuales por tierras alavesas. Ohitura nº2. Vitoria, 1984.

NOTES DEL CAPÍTOL 10:

[1] Molt ben explicat ja a principis del segle XX a l’Enciclopedia Espasa, voz ‘Poznera’. Volum 46, pàg. 1185.

[4] Costa, J. Colectivismo agrario en España [1898]. Biblioteca Costa. Madrid, 1985, pàgs. 277-283.