Breus fragments de l’estudi «El marco político de la desamortización en España», de Francisco Tomás y Valiente, historiador i jurista, catedràtic de la Universidad de Salamanca. Publicat el 1971 per Ediciones Ariel.
(…)
VIII. Consideracions finals
26) En resum: que la desamortització municipal potser no s’hauria d’haver fet i que la de béns eclesiàstics i altres «mans mortes» no s’hauria d’haver fet com es va fer. Però tota la burgesia, fins i tot la d’esquerres, va voler desamortitzar i, per tant, la desamortització va ser un fet consumat.
(…)
Altres judicis crítics censuren especialment la desamortització dels patrimonis municipals; aquí s’hauria d’incloure l’opinió de Joaquín Costa, que va parlar a aquests efectes de «la guerra boja de la nació contra els seus municipis», i de manera semblant les de Maura, Romanones, Santiago Alba o Cambó, i, més recentment, la de molts administrativistes espanyols, entre els quals, per exemple, Cirilio Martín-Retortillo va escriure que la desamortització municipal «va ser una operació imposada per l’Estat que va determinar la fallida de milers de municipis rurals espanyols» [144].
(…)
El 1853, quan els resultats de la desamortització de Mendizábal ja estaven consolidats, i abans que es proposés la segona desamortització progressista, és a dir, quan encara era temps d’aprendre i corregir, un agut observador de la realitat, Antonio Flores, escrivia:
… les vendes dels béns nacionals no s’han fet de manera que surtin de les mans mortes a les vives, sinó per tirar-se el mort d’un mostrenco a un altre més mostrenco encara. És a dir, per passar de la comunitat dels frares a la comunitat dels borsistes. Així ho han volgut les exigències polítiques, veritables madrastres dels principis econòmics i de tota bona administració. [145]
(…)
A Navarra va ser molt singular la forma d’interpretar la llei Madoz. Gómez Chaparro ha estudiat com les institucions forals navarreses van paralitzar durant anys l’aplicació de la llei d’1 de maig de 1855, acollint-se per això a la llei paccionada de 16 d’agost de 1841; i ha mostrat com la Junta Provincial de Ventas de Navarra, des de la seva creació per reial ordre de juny de 1861, va saber interpretar la llei Madoz d’una manera molt favorable als interessos municipals, aconseguint que s’exceptuessin de venda moltes pastures, boscos i rouredes que constitueixen encara avui «la principal font de riquesa de la majoria dels municipis de la part nord de Navarra» [151].
(…)
En els primers temps, l’especulació no estava tan institucionalitzada, però Simón Segura ha comprovat que molts dels compradors que figuren com a adquirents de finques venudes a Madrid durant la desamortització de Mendizábal declaraven comprar «para ceder, és a dir, per a una altra persona o per vendre a un tercer». L’especulació i l’ocultació de la veritable personalitat de l’adquirent s’endevinaven fàcilment a través d’aquestes expressions; per això les llistes nominals d’adquirents no ens diuen gran cosa. A més, Simón Segura confirma també (amb relació a Madrid i a la província de Girona) com la desamortització va servir per consolidar el poder de la burgesia i com va dificultar «l’accés a la propietat als pobres veïns dels pobles» [158].
NOTES:
[144] Martin-Retortillo, Cirilio, «La desamortización y los municipios rurales», a Rev. est. agrosociales, 6 (1954), pàgines 83 i ss., concretament pàgs. 88-89 i 86.
[145] Antonio Flores, «Ayer, hoy…», volum III, pàg. 147.
[151] Gómez Chaparro, Op. cit, pàgs. 53-92, 93 i ss. i 169 a 171; sobre aquest mateix tema va presentar una comunicació a la IV Semana de Historia del Derecho en Pamplona, 1969, J. M. Mutiloa titulada «Navarra i la desamortització».
[158] Simón Segura, «Contribución al estudio»