El suport mutu a la ciutat medieval

Fragments dels capítols V i VI d’«El suport mutu. Un factor d’evolució», obra de molta rellevància escrita el 1902 per Piotr Kropotkin. Traduïda al català el 2021 per Virus Editorial. Els capítols en qüestió tracten sobre els valors, dinàmiques i pràctiques i valors de suport mutu a les ciutats medievals europees.

«Aquesta obra, que tenim l’alegria de presentar per primera vegada en català, reuneix per si sola tots els components de la millor literatura política: intel·ligència, rigor, coneixement, capacitat polèmica i una escriptura profunda, entenedora i, per moments, commovedora per la seva sensibilitat. Publicada el 1902, quan el darwinisme social començava a voler convertir en doctrina científica la idea de la supervivència dels més forts, “El suport mutu” no només denuncia les simplificacions sobre les teories evolutives de Darwin, sinó que mostra amb una infinitat d’exemples, des de la vida animal a les diferents etapes de la història humana, com la cooperació és un factor fonamental de supervivència i reproducció de la vida. Des d’un coneixement científic enciclopèdic i un genuí sentit ètic, Piotr Kropotkin ofereix una perspectiva que encara avui és fresca i engrescadora. En un món en col·lapse ecològic i ruïna ètica sota el règim de competitivitat i extractivisme capitalista, la seva lectura complexa i rigorosa sobre les relacions entre els animals no humans, de l’ésser humà dins la natura i de les societats humanes, converteix aquest clàssic del pensament llibertari en pioner d’una ecologia social radicalment contemporània.»

El llibre es pot comprar aquí o descarregar en pdf a la Biblioteca de Reconstrir el Comunal.

CAPÍTOL V

La sociabilitat i la necessitat d’ajuda mútua i suport mutu són trets tan integrals de la naturalesa humana que en cap moment de la història trobem persones vivint en petites famílies aïllades, lluitant unes contra altres pels mitjans de subsistència. Ben al contrari, les investigacions recents, tal com hem vist en els dos capítols anteriors, demostren que des del principi de la vida prehistòrica els homes s’han agrupat en gentes, clans o tribus, sostingudes per la idea d’un origen comú i l’adoració als avantpassats comuns. Durant milers i milers d’anys, tot i no haver-hi cap autoritat que imposés la unió, aquesta organització ha mantingut els homes units i ha influït sobre el subseqüent desenvolupament de la humanitat. Quan els lligams resultat de l’origen comú van afeblir-se a causa de les migracions a gran escala, alhora que el desenvolupament de la família separada en el si del clan feia desaparèixer la vella unitat tribal, el geni social de l’home va crear una nova forma d’unió fonamentada en la terra: la comunitat vilatana. Aquesta organització, al seu torn, va mantenir els homes units durant molts segles, permetent-los desenvolupar encara més els seus costums socials i superar alguns dels períodes més foscos de la història sense quedar dispersos en agrupacions laxes de famílies i individus. També va permetre’ls fer un pas més en l’evolució i crear un seguit d’institucions socials secundàries, algunes de les quals han perdurat fins a l’actualitat. Ara hem de continuar resseguint l’evolució de la tendència al suport mutu, que és sempre present. Partirem de les comunitats vilatanes dels bàrbars, quan feien recomençar la civilització després de la caiguda de l’Imperi Romà, i estudiarem les noves formes que van prendre les necessitats socials de les masses durant l’edat mitjana i, especialment, als gremis medievals i a la ciutat medieval.

Els bàrbars dels primers segles de la nostra era (com molts mongols, africans, àrabs… que continuen en l’etapa bàrbara) són ben lluny d’assemblar-se als animals ferotges amb què sovint se’ls ha comparat i, invariablement, preferien la pau a la guerra. Exceptuant les poques tribus que durant les grans migracions van acabar en deserts o altiplans erms i es veien obligades a saquejar periòdicament els veïns més afortunats, el gruix dels teutons, saxons, celtes, eslaus, etc., van passar a dedicar-se a l’arada o al bestiar tan aviat com van establir-se a les seves noves terres. Els codis bàrbars més antics ja ens parlen de societats formades per comunitats agrícoles pacífiques i no d’hordes d’homes en guerra els uns contra els altres. Aquests bàrbars van cobrir els camps de viles i granges. Van talar els boscos per cultivar la terra, van construir ponts per creuar els rius i van colonitzar les terres salvatges inhabitades. Van deixar la guerra i els seus riscos a les germandats, scholae o companyies de rebels dirigides per cabdills temporals i formades per homes que viatjaven oferint el seu esperit intrèpid, les armes i el seu coneixement de la guerra per a la protecció de la gent, que només volia viure en pau. Les bandes de guerrers anaven i venien resolent conflictes entre famílies, però la gran majoria de la gent continuava treballant la terra i parant poca atenció als que volien subjugar-los, sempre que no obstaculitzessin la independència de les comunitats vilatanes. Els nous habitants d’Europa van desenvolupar sistemes de tinença de la terra i cultiu que encara empren centenars de milions d’homes, van elaborar sistemes de compensació pels greuges per substituir la vella venjança de sang tribal i van forjar els fonaments de la indústria. Tot i que fortificaven les viles amb palissades i construïen torres i forts per refugiar-se en cas d’una nova invasió, aviat van deixar la tasca de defensar torres i forts als qui havien fet de la guerra la seva especialitat.

Sens dubte, va ser el caràcter pacífic dels bàrbars i no el seu suposat instint guerrer, el que va permetre que acabessin dominats per senyors guerrers. És clar que el mode de vida de les germandats armades oferia més facilitat per a l’acumulació de riqueses que el cultiu de la terra de les comunitats agrícoles. Encara avui hi ha soldats que s’uneixen per matar els matabeles de l’Àfrica i robar-los el bestiar, malgrat que els matabeles només volen la pau i estan disposats a pagar-ne un preu molt alt. Certament, les scholae d’aleshores no tenien més escrúpols que les d’ara. Els guerrers van apoderar-se del bestiar, el ferro –que aleshores era extremadament car– i els esclaus. Tot i que malgastaven la major part de les riqueses poc després d’aconseguir-les, en gloriosos banquets com els que narra la poesia èpica, part de les riqueses robades acabava fent el lladre encara més ric. Hi havia molta terra fèrtil i no faltava gent dis-posada a treballar-la, si aconseguien el bestiar i les eines necessàries. Viles senceres, que havien quedat arruïnades a causa de les malures del bestiar, a causa de les plagues, els incendis o per l’assalt de nous immigrants, quedaven sovint abandonades quan els seus habitants en marxaven buscant una nova llar. En-cara ho fan a Rússia, en circumstàncies similars. Si algun membre d’una de les germandats armades oferia als pagesos una mi ca de bestiar per poder començar de nou, ferro per fer una arada o l’arada mateixa, la seva protecció en cas de futurs saquejos i uns quants anys sense cap deure, abans d’haver de començar a pagar el deute contret, els pagesos s’establien a la terra. I quan després d’una dura lluita contra les males collites, les inundacions i les plagues, els pioners començaven a pagar els deutes, contreien obligacions servils envers el protector militar del territori. Sens dubte, així acumulaven riquesa, i el poder sempre segueix la riquesa. I malgrat tot, a mesura que ens endinsem en la vida de l’època, els segles VI i VII de la nostra era, veurem que, a banda de la riquesa i la força militar, era necessari un altre ele-ment per afermar l’autoritat d’uns pocs. Va ser el dret i la llei, el desig de les masses de preservar la pau i d’establir el que consideraven que era la justícia, allò que va donar als cabdills de l’scholae –reis, ducs, kniaz i altres figures similars– la força que tenien dos-cents o tres-cents anys després. Al llarg de la història de les organitzacions socials, travessant-les com un fil vermell, trobem la mateixa idea de justícia que havia nascut durant l’etapa tribal, quan es concebia com la venjança deguda contra les ofenses. Més que no les causes militars o econòmiques, la idea de justícia va esdevenir la base sobre la qual va fonamentar-se l’autoritat dels reis i els senyors feudals.

De fet, una de les principals preocupacions de la comunitat vilatana bàrbara era, i encara ho és entre els bàrbars contemporanis, resoldre ràpidament les venjances resultat de la que ales-hores era la seva idea de justícia. Quan sorgia un conflicte, la comunitat intervenia de seguida i després que l’assemblea hagués jutjat el cas, determinava la quantia de la compensació que calia pagar a la víctima o a la família, així com el fred, una multa per haver trencat la pau, que s’havia de pagar a la comunitat. Així es resolien fàcilment els conflictes interns, però quan sorgia un conflicte entre dues tribus o dues confederacions de tri-bus, malgrat les mesures que es prenien per prevenir-los, era difícil trobar un àrbitre o jutge que, tant per la seva imparcialitat com pel seu coneixement de l’antiga llei, prengués una decisió que fos acceptada pels dos bàndols. Encara era més difícil perquè les lleis costumàries de diferents tribus i confederacions variaven pel que fa a la compensació deguda en cada cas. Així doncs, va fer-se habitual escollir el jutge d’entre alguna de les famílies o tribus que tenien reputació de preservar l’antiga llei pura i de conèixer les cançons, tríades, sagues, etc. que s’empraven per recordar de memòria la llei. Preservar la llei d’aquesta manera va tornar-se una mena d’art, un misteri transmès curosament en certes famílies de generació en generació. Així, a Islàndia i en altres terres escandinaves, en cada allthing –assemblea nacional– un lövsögmathr recitava la llei sencera de me-mòria per tal d’orientar l’assemblea. I, com és ben sabut, a Irlanda hi havia una classe especial d’homes amb fama de conèixer les antigues tradicions que, per tant, gaudien d’una gran autoritat com a jutges. Quan veiem que els anals russos expliquen que alguns pobles del nord-oest de Rússia, empesos pel desordre creixent resultat de l’enfrontament entre clans, van recórrer als varingiar normands perquè fessin de jutges i comandants de les scholae guerreres; i quan veiem que durant els següents dos-cents anys van escollir els kniaz –ducs– de la mateixa família normanda, hem d’entendre que els eslaus van confiar que els normands devien conèixer millor la llei, un coneixement en què també van confiar diversos pobles eslaus. En aquest cas, disposar de l’escriptura rúnica per a la transmissió dels vells costums va ser un gran avantatge per als normands, però en altres casos sembla que els jutges havien de provenir de la branca més antiga del poble, suposadament la branca originària, i les seves decisions eren considerades justes. Més endavant, veiem una tendència clara a escollir els jutges d’entre el clergat cristià, que aleshores encara respectava el principi cristià fonamental –ara oblidat– que la compensació no és un acte de justícia. Aleshores els clergues obrien les esglésies com a refugis pels que fugien de la venjança de sang i actuaven de bon grat com a àrbitres en casos criminals, sempre oposant-se al vell principi tribal de vida per vida, ferida per ferida. En resum, a mesura que ens endinsem en la història de les institucions socials més antigues, trobem cada cop menys fonamentada la teoria de l’origen militar de l’autoritat. Ben al contrari, sembla que fins i tot aquest poder, que més endavant va esdevenir una font d’opressió, va sorgir a causa del caràcter pacífic de les masses.

En tots aquests casos el fred, que sovint era la meitat de la compensació, es donava a l’assemblea i des de temps immemorials va emprar-se per a obres d’utilitat pública i defensa. Encara té la mateixa funció (la construcció de torres) entre els cabilencs i alguns pobles mongols i tenim proves directes que, segles després, les multes judicials a Pskov (Rússia) i algunes ciutats franceses i alemanyes se seguien emprant per reparar les muralles. Per tant, era força natural que les multes es paguessin al jutge, que, a canvi, havia d’executar les sentències i mantenir l’schola d’homes armats a qui es confiava la defensa del territori. Això va esdevenir un costum generalitzat als segles VIII i IX, fins i tot si el jutge era un bisbe electe. Així va aparèixer la llavor de la unió dels poders judicial i executiu, tal com els anomenem avui. Ara bé, l’autoritat del duc o el rei es limitava estrictament a aquestes dues funcions. No governava el poble –el poder suprem seguia sent de l’assemblea– i ni tan sols comandava la milícia popular, ja que quan el poble prenia les armes, ho feia sota control d’un altre comandant, també electe, que no era subordinat sinó igual al rei. El rei només era el senyor del seu domini personal. De fet, en llengua bàrbara, la paraula konung, koning o cyning, sinònima del llatí rex, no volia dir altra cosa que líder temporal o cabdill d’una banda d’homes. El comandant d’una petita flota o fins i tot d’un sol vaixell pirata també era un konung, i fins a dia d’avui, a Noruega, els capitans de pesquer s’anomenen not-kong, «rei de les xarxes». La veneració a la figura del rei, que va sorgir més endavant, encara no existia i tot i que la traïció al clan es castigava amb la mort, l’assassinat d’un rei podia ser reparat pagant una compensació: senzillament la mort del rei tenia molt més valor que la d’un home lliure. Quan el rei Knu (o Canut) va matar un home de la seva pròpia schola, segons la saga, va convocar els seus companys a una thing en què va agenollar-se implorant perdó. El van perdonar, però va haver d’accedir a pagar nou cops la compensació habitual: un terç d’aquesta quantitat era per a ell mateix per la pèrdua d’un dels seus homes; un altre terç per als familiars de l’home mort i l’altre (el fred), per a l’schola. En realitat, va caldre un canvi dràstic de les concepcions del moment, sota la doble influència de l’Església i dels estudiosos del dret romà, perquè la idea de santedat es comencés a vincular amb la figura del rei.

Tanmateix, resseguir el desenvolupament gradual de l’autoritat a partir dels elements indicats queda fora de l’abast d’aquest estudi. Historiadors com el matrimoni Green a Gran Bretanya; Augustin Thierry, Michelet i Luchaire a França; Kaufmann, Janssen, W. Arnold i fins i tot Nitzsch a Alemanya; Leo i Botta a Itàlia; Byelaeff, Kostomaroff i els seus seguidors a Rússia i molts altres han explicat fil per randa aquesta història. Han mostrat que poblacions senceres, que havien estat lliures, simplement van accedir a «alimentar» els protectors militars i que, a poc a poc, van esdevenir els serfs d’aquests protectors; que la servitud a l’Església o a un senyor va tornar-se una necessitat per als homes lliures; que els castells dels senyors i els bisbes van acabar sent un cau de lladres. En poques paraules, han explicat com es va imposar el feudalisme i com les creuades, que donaven llibertat als serfs que vestissin la creu, van ser el primer impuls de l’emancipació popular. Aquí no cal repetir-ho tot, ja que el nostre objectiu principal és resseguir el geni constructiu de les masses populars en les institucions de suport mutu.

Semblava que desapareixien els darrers testimonis de la llibertat bàrbara, Europa havia caigut sota el domini de milers de petits senyors i semblava encaminar-se cap a la fundació de teocràcies i estats despòtics –com els que van seguir l’etapa bàrbara en sorgiments previs de la civilització– o monarquies bàrbares com les que trobem avui a Àfrica. Però Europa va prendre un camí diferent. Va seguir un camí similar al que, temps enrere, havien seguit les ciutats de l’antiga Grècia. Amb una unitat que sembla gairebé incomprensible i que els historiadors van trigar molt a entendre, les aglomeracions urbanes, fins i tot els llogarets més petits, van començar a desfer-se del jou dels senyors terrenals i clericals. Les viles fortificades van aixecar-se contra el castell del senyor, primer desafiant-lo, després atacant-lo i al final destruint-lo. El moviment va anar-se estenent de vila en vila, fins a incloure totes les viles d’arreu d’Europa. En menys de cent anys havien sorgit ciutats lliures a les costes del Mediterrani, del mar del Nord, del Bàltic, de l’oceà Atlàntic, als fiords d’Escandinàvia, als peus dels Apenins, dels Alps, de la Selva Negra, dels Grampians i els Carpats i a les planures de Rússia, d’Hongria, de França i d’Espanya. A tot arreu va produir-se una mateixa revolta: amb les mateixes característiques, fases i resultats. Allà on la gent va trobar protecció o va esperar trobar-ne més enllà de les muralles, van fundar «conjuracions», «fraternitats» i «amistats» unides per una idea comuna i lluitant per una nova vida de suport mutu i llibertat. Van tenir tant d’èxit, que en tres-cents o quatre-cents anys van canviar la cara mateixa d’Europa. Van cobrir els camps d’edificis preciosos i sumptuosos, mostrant el geni de la unió d’homes lliures, que no ha tingut rival en bellesa ni en expressivitat; van llegar a les generacions següents les arts i els oficis que la nostra civilització actual, amb el progrés futur que promet, només ha desenvolupat més. I quan ens fixem en quines forces van produir aquests resultats magnífics, les trobem, no en el geni d’herois individuals ni en la poderosa organització dels grans estats o en l’habilitat política dels seus governants; sinó en el mateix corrent d’ajuda mútua i suport mutu que hem vist en acció a la comunitat vilatana i que va créixer i reviscolar durant l’edat mitjana, en una nova forma d’unió amb el ma-teix esperit però un aspecte diferent: els gremis.

Ara sabem bé que el feudalisme no va comportar la dissolució de les comunitats vilatanes. Tot i que el senyor va imposar la labor servil als camperols i es va apropiar de drets que abans eren només de la comunitat vilatana (impostos, mà morta, deures en cas d’herència i matrimoni), els camperols van conservar dos drets fonamentals: la propietat comuna de la terra i la jurisdicció sobre si mateixos. Antigament, quan un rei enviava el seu vogt a una vila, els camperols el rebien amb flors a una mà i armes a l’altra i li preguntaven quina llei tenia intenció d’aplicar: la llei del poble o la que duia ell. En el primer cas, li donaven les flors i l’acceptaven, però en el segon, s’hi enfrontaven. Ara els camperols acceptaven el rei o el seu enviat, que no podien rebutjar, però conservaven la jurisdicció de l’assemblea, i ells ma-teixos nomenaven sis, set o dotze jutges que, junt amb el jutge del senyor, feien d’àrbitres i dictaven sentència en presència de l’assemblea. En la major part de casos, l’oficial no podia fer més que confirmar la sentència i imposar el fred costumari. Durant tota mena de conflictes, l’assemblea va preservar el valuosíssim dret a la jurisdicció pròpia, que aleshores implicava el dret a l’administració i la legislació pròpies. Ni tan sols els legisladors de Carlemany van poder abolir-la, sinó que van haver de ratificar-la. Alhora, respecte a totes les qüestions relacionades amb el territori de la comunitat, l’assemblea conservava la sobirania i, tal com mostra Maurer, en qüestions de tinença de la terra sovint demanava al mateix senyor que s’hi sotmetés. El creixement del feudalisme no va poder vèncer la resistència de la comunitat vilatana, que va mantenir-se ferma. Quan als segles IX i X, les invasions dels normands, els àrabs i els úgrics van demostrar que les scholae militars poc servien per a la protecció de la terra, a tot Europa va sorgir la tendència general a fortificar les viles amb muralles i fortaleses. Gràcies a l’energia de les comunitats vilatanes es van construir milers de viles fortificades. Un cop havien construït les muralles i van trobar un interès comú en aquest nou espai protegit, de seguida van adonar-se que a partir d’aleshores podrien resistir tant els atacs dels seus enemics interns, els senyors, com les invasions estrangeres. A l’interior dels recintes fortificats va créixer una nova vida de llibertat. Havia nascut la ciutat medieval.

Cap període de la història permet exemplificar millor el poder constructiu de les masses populars que els segles X i XI, quan les viles fortificades i els mercats, que eren com «oasi enmig del bosc feudal», van començar a alliberar-se del jou del senyor i, a poc a poc, van començar a bastir la nova organització de la ciutat. Malauradament, disposem d’especialment poca informació històrica sobre aquest període: en coneixem els resultats però ens ha arribat poc dels mitjans amb què van assolir-los. Protegides per les muralles, les assemblees de la ciutat –o bé força independents o bé dirigides per les principals famílies nobles o mercaderes– van aconseguir i mantenir el dret d’escollir el seu defensor militar i el jutge suprem de la ciutat, o, si més no, d’escollir-lo entre els que aspiraven al càrrec. A Itàlia, les joves ciutats contínuament feien fora els seus defensors o domini i s’enfrontaven amb els que es negaven a marxar. Això mateix passava a l’Europa oriental. A Bohèmia, tant els rics com els pobres (Bohemicae gentis magni et parvi, nobiles et ignobiles) participaven de les eleccions, i a les ciutats russes els vyeches (assemblees) escollien regularment els seus ducs –sempre de la mateixa dinastia Rurik– i s’hi comprometien, però feien fora el kniaz si n’estaven descontents. A la mateixa època, a la major part del sud i l’oest d’Europa, era costum prendre com a defensor un bisbe que la ciutat hagués elegit. Van ser molts els bisbes que van liderar la protecció de les «immunitats» de les ciutats i bona part van ser considerats sants i patrons de les ciutats després de morir. Per exemple, sant Uthelred de Winchester, sant Ulrich d’Augsburg, sant Wolfgang de Ratisbona, sant Heribert de Colònia, sant Adalbert de Praga… i molts abats i monjos, van acabar sent sants de les ciutats per haver actuat en defensa dels drets populars. I, sota els nous defensors, fossin laics o del clergat, els ciutadans van aconseguir que les seves assemblees tinguessin plena jurisdicció i administració pròpies.

El procés d’alliberació va progressar gràcies a tot d’actes imperceptibles d’entrega a la causa comuna, que van dur a terme homes sortits de les masses, herois desconeguts, de qui la història no con-serva el nom. A les ciutats joves va néixer el fabulós moviment de la pau i treva de Déu (treuga Dei) amb què les masses van esforçar-se a limitar les inacabables disputes entre les famílies nobles. (…)

Res exemplifica millor les germandats medievals que els gremis temporals que es formaven a bord dels vaixells. Quan un vaixell de l’Hansa havia passat el primer mig dia a la mar després de deixar el port, el capità (schiffer) reunia tota la tripulació i els passatgers a coberta i feia un discurs, tal com re-cull un contemporani:

«Ara que estem a la mercè de Déu i les onades —va dir— cadascú ha de ser igual a la resta. Com que ens en-volten tempestes, grans onades, pirates i altres perills, hem d’establir un ordre estricte per tal que el nostre viatge arribi a bon port. Per això hem de pronunciar una pregària per demanar bon vent i el bon fi, i segons la llei marítima, hem de nomenar els que ocuparan els seients de jutge (schöffenstellen).» Aleshores, la tripulació va escollir el vogti quatre scabini perquè fessin de jutges. Al final del viatge el vogti els scabini van deixar el càrrec i es van dirigir a la tripulació amb les paraules següents: «Tot el que hagi passat a bord del vaixell hem de perdonar-nos-ho i considerar-ho mort (todt und ab sein lassen). El que hem jutjat correcte, ha estat per la justícia. És per això que us demanem, en nom de la justícia honesta, que oblideu qualsevol greuge que pugueu guardar uns contra els altres i que jureu sobre el pa i la sal que no hi pensareu amb rancúnia. Ara bé, si algú considera que ha estat ofès, ha de dirigir-se al vogtdel territori i demanar justícia abans que es pongui el sol.» En desembarcar, es donava al vogtdel port el fons amb les multes del fred, per distribuir-lo entre els pobres.

Potser aquesta simple història il·lustra millor que cap altra cosa l’esperit dels gremis medievals. Es formaven organitzacions d’aquesta mena allà on un grup d’homes –fossin pescadors, caçadors, mercaders ambulants, constructors o artesans ben establerts– es reunien amb un objectiu comú. Així doncs, a bord d’un vaixell hi havia l’autoritat naval del capità, però per a l’èxit de l’expedició comuna calia que tots els homes a bord, els rics i els pobres, els senyors i la tripulació, el capità i els mariners, acordessin considerar-se iguals en les seves relacions mútues, que fossin senzillament homes dependents els uns dels al tres i acordessin resoldre qualsevol possible conflicte mitjançant els jutges escollits per tots ells. Així mateix, quan un grup d’artesans –maçons, fusters, picapedrers, etc.– es reunien per construir un edifici, com ara una catedral, tots formaven part de la ciutat, que tenia la seva pròpia organització política, i cadascun, a més, pertanyia al seu ofici, però sobretot estaven units per la seva empresa comuna, que coneixien millor que qualsevol altre, i així s’organitzaven en un sol organisme unit amb lligams molt estrets, però temporals: fundaven un gremi per construir la catedral. Fins avui dia, trobem això mateix en els çof cabilencs: els cabilencs formen una comunitat vilatana, però aquesta unió no resol totes les necessitats d’unió polítiques, comercials i personals, de manera que es constitueix el çof, una germandat amb vincles més estrets.

Pel que fa al caràcter social dels gremis medievals, qualsevol estatut gremial pot servir d’exemple. Si prenem, per exemple, l’skraa d’algun gremi danès primitiu, en primer lloc hi trobem una declaració sobre els sentiments fraternals que han d’imperar al gremi; després venen les regulacions en relació amb la jurisdicció pròpia, en cas que sorgeixin disputes entre dos germans o entre un germà i un estrany; i després es llisten els deures socials entre els germans. Si es crema la casa d’un germà, si un perd el vaixell o pateix durant un pelegrinatge, tota la resta ha d’ajudar-lo. Si un germà cau greument malalt, dos germans han de vetllar-lo a la vora del llit fins que estigui fora de perill i si mor, la fraternitat l’ha d’enterrar –un gran esdeveniment en aquells temps d’epidèmies– i acompanyar-lo a l’església i a la tomba. Des-prés de la mort, si fa falta, la germandat ha de tenir cura dels fills del difunt i molt sovint la vídua passa a ser una germana del gremi.

A totes les germandats trobem aquests dos trets principals, tant se val l’objectiu amb què s’haguessin format. A totes les germandats, els membres s’anomenaven germans i germanes entre si, es tractaven com a tals i eren iguals davant el gremi. Tenien propietat en comú (bestiar, terra, edificis, temples o mercaderies). Els germans juraven oblidar totes les velles disputes, tot i que no s’imposaven el deure de no tornar-se a barallar, acordaven que cap conflicte havia de portar a la venjança o a un plet judicial davant d’una cort que no fos la de la mateixa germandat. Si un germà estava involucrat en un conflicte amb algú aliè al gremi, havien de donar-li suport a les bones i a les males, és a dir, havien de donar-li suport tant si havia estat injustament acusat com si, de fet, havia estat l’agressor i havien de procurar que el conflicte es resolgués pacíficament. La germandat feia cos-tat a l’agressor excepte si es tractava d’una agressió feta en secret, en aquest cas, el tractaven com un criminal. Si els familiars de la víctima volien venjar immediatament la mort matant-lo ells, la fraternitat donava un cavall a l’agressor perquè fugís o un vaixell, un parell de rems, un ganivet i un foguer; si es quedava a la ciutat, dotze germans l’acompanyaven per protegir-lo i mentrestant organitzaven la reparació del dany. Anaven al judici per jurar la veracitat de les afirmacions de l’agressor i si era considerat culpable no permetien que s’arruïnés i acabés com a esclau: si no podia pagar la compensació tota la fraternitat la pagava, tal com feia el gens en una època anterior. Haver trencat el jurament en-vers els germans del gremi o envers altres persones era l’única raó per expulsar algú del gremi «amb el nom de No-res» (tha scal han maeles af brödrescap met nidings nafn).

Aquestes eren les idees principals de les germandats que gradualment van estendre’s a tots els aspectes de la vida a l’edat mitjana.

(…)

CAPÍTOL VI

Les ciutats medievals no van organitzar-se segons un pla preconcebut obeint algun legislador extern. Van sorgir naturalment en el sentit ple de la paraula, com un resultat variable de la lluita entre forces diverses, que s’ajustaven i es reajustaven segons la seva energia relativa, l’atzar dels conflictes i el suport que troba-ven al seu voltant. És per això que no hi ha dues ciutats que tinguin una organització interna i un destí idèntics. Si les prenem per separat, canvien amb el pas dels segles, però si contemplem el panorama de totes les ciutats d’Europa, les diferències locals i nacionals desapareixen i ens sorprèn la fabulosa semblança que trobem, malgrat cadascuna s’ha desenvolupat independentment de les altres i en condicions diferents. Una petita vila del nord d’Escòcia habitada per treballadors i bastos pescadors; una rica ciutat de Flandes, que comercia amb el món sencer, plena de luxe, d’amor a l’oci i de vida animada; una ciutat italiana que s’ha enriquit gràcies als seus vincles amb orient i que, a l’interior de les muralles, veu créixer un refinat gust artístic i cultura; una ciutat petita i pobra de la regió d’aiguamolls i llacs de Rússia que es dedica principalment a l’agricultura… Semblaria que te-nen poc en comú. I malgrat tot, en les línies principals de la seva organització i en l’esperit que les anima, hi trobem clares semblances de família. A tot arreu trobem les mateixes federacions de petites comunitats i gremis, les mateixes petites viles al voltant de la ciutat principal, la mateixa assemblea i el mateix concepte d’independència de la ciutat.

(…)

Els gremis artesans venien conjuntament els seus productes, compraven les matèries primeres en comú i els seus membres eren artesans i mercaders al mateix temps. La importància que havien tingut els antics gremis artesans en el sorgiment de la ciutat lliure explica la bona consideració de què gaudia el treball manual a partir d’aleshores. De fet, a la ciutat medieval el treball manual no era un senyal d’inferioritat, sinó que conservava la bona reputació que tenia a la comunitat vilatana. El treball manual en algun dels «misteris» era considerat un deure pietós envers la resta de ciutadans, una funció pública (amt) tan honorable com qualsevol altra. La idea de «justícia» cap a la comunitat, de respecte als «drets» del productor i consumidor, que ara ens sembla molt extravagant, impregnava la producció i l’intercanvi. El treball de l’assaonador, el boter o el sabater havia de ser «just», fair deien en l’anglès de l’època. La fusta, la pell o el cordill que emprava l’artesà havien de ser «correctes» i el pa s’havia de coure «justament», per exemple. Si traslladéssim aquesta manera de parlar al present, ens semblaria afectada i poc natural, però aleshores resultava natural i espontània, per-què l’artesà medieval no produïa per a un comprador que no coneixia, ni entregava els béns produïts a un mercat desconegut. En primer lloc, produïa per al gremi, per a una germandat d’homes que es coneixien els uns als altres, que coneixien la tècnica de l’ofici i, en posar preu a cada producte, podien valorar l’habilitat de l’artesà i l’esforç que hi havia invertit. Aleshores, el gremi, no el productor per separat, oferia en venda els béns a la comunitat i la comunitat, al seu torn, els oferia per exportar a la germandat de comunitats aliades i es feia responsable de la seva qualitat. Gràcies a aquesta organització, cada ofici s’esforçava a no oferir béns de mala qualitat, els defectes tècnics o les adulteracions eren un assumpte que afectava la comunitat sencera, ja que, tal com deia una ordenança, «destruirien la confiança pública». Així doncs, la producció era un deure social que estava sota el control de l’amitas sencera i, mentre la ciutat lliure fos viva, el treball manual no podia caure en el descrèdit que pateix avui.

Des de bon principi, a la ciutat medieval hi havia diferències entre mestre i deixeble, o entre mestre i treballador (compayne, geselle), però eren merament fruit de la diferència d’edat i habilitat, no de riquesa o poder. Després d’un aprenentatge de set anys i d’haver demostrat el seu coneixement i capacitat amb l’elaboració d’una obra mestra, l’aprenent passava a ser un mestre. No va ser fins molt després, al segle XVI, després que el poder reial hagués destruït la ciutat i l’organització dels oficis, que va ser possible ser mestre per herència o riquesa, però aquella va ser una època de decadència general de les arts i oficis medievals. Durant els primers temps de creixement de les ciutats medievals, no quedava gaire espai per al treball assalariat i encara menys per a individus assalariats. Els teixidors, arquers, ferrers, forners… treballaven per l’ofici i la ciutat, i, quan es con-tractaven artesans per a una construcció, treballaven com una corporació temporal (com encara fan els artels russos) i cobraven en bloc. Més endavant, treballar per a un capatàs va tornar-se més comú, però fins i tot aleshores es pagava millor al treballador que ara, inclús a la Gran Bretanya, i molt millor del que era habitual pagar als treballadors d’arreu d’Europa a principis del segle XIX. Thordd Rogers ha propagat aquesta idea entre els lectors anglesos, però també pot aplicar-se a la resta d’Europa, tal com mostren les investigacions de Falke i Schönberg i molts altres indicis. Fins i tot al segle XV, a Amiens, un maçó, un fuster o un ferrer cobraven quatre sols al dia, que corresponien a vint quilos de pa o la vuitena part d’un bou petit (bouvard). A Saxònia, el salari dels geselle d’una obra de construcció era tal que, en paraules de Falke, cadascun podia comprar tres ovelles i un parell de sabates amb el salari de sis dies. Les donacions que feien aquests treballadors a les catedrals també són una prova de la seva relativa prosperitat, per no esmentar les abundants donacions d’alguns gremis o el que gastaven en els festivals i processons. De fet, com més aprenem sobre la ciutat medieval, més convençuts estem que el treball mai ha gaudit de tanta prosperitat i bona consideració com en l’esplendor de la vida de la ciutat.

És més, moltes de les aspiracions dels nostres contemporanis radicals no només estaven satisfetes durant l’edat mitjana, sinó que moltes que ara es consideren utòpiques eren realitats perfectament acceptades. Es riuen de nosaltres quan afirmem que el treball ha de ser plaent, però «tothom ha de gaudir de la seva feina» diu una ordenança de Kuttenberg, «i ningú que no faci res (mit nichts thun) podrà apropiar-se del que altres hagin produït amb esforç i treball, perquè les lleis han de protegir l’esforç i el treball». Ara que es discuteix sobre la jornada de vuit hores, potser aniria bé recordar l’ordenança de Ferran i sobre les mines imperials de carbó, que establia la jornada dels miners en vuit hores «tal com era temps enrere» (wie vor Alters herkommen) i prohibia treballar els dissabtes a la tarda. Fer jornades més llargues era força rar, tal com explica Janssen, i fer-ne de més curtes era força habitual. A Anglaterra al segle xv, «els treballadors només feien quaranta-vuit hores a la setmana», afirma Rogers. Considerar mig festiu el dissabte, que pensem que és una conquesta moderna, és una antiga tradició medieval: era el moment en què bona part de la comunitat es banyava, mentre que els geselle es banyaven els dimecres a la tarda. Malgrat que no es donava menjar als infants a les escoles –probablement perquè no hi havia infants que hi anessin en dejú– en diversos indrets era habitual distribuir diners per al bany a infants amb pares que tenien dificultats per pagar-lo. Durant l’edat mitjana, també se celebra-ven regularment congressos laborals. En algunes zones d’Alemanya, els artesans d’un mateix ofici, que pertanyien a comunitats diferents, es reunien cada any per discutir assumptes relacionats amb l’ofici, els anys d’aprenentatge, els anys itinerants, els salaris… I l’any 1572, les viles hanseàtiques van reconèixer formalment el dret dels artesans a reunir-se en congressos periòdics i prendre qualsevol decisió, sempre que no fos contrària a les ordenances de la ciutat respecte a la qualitat dels béns. Se sap que els forners, forjadors, espasers, ferrers, assaonadors i encunyadors havien organitzat congressos laborals que, com la mateixa lliga hanseàtica, eren, en part, internacionals.

(…)

La vida de la ciutat medieval va ser un seguit de dures batalles per conquerir la llibertat i conservar-la. És cert que durant aquests acarnissats conflictes va sorgir una classe burgesa, forta i resistent, i que els conflictes van despertar un amor i devoció envers la ciutat, que van permetre assolir les grans fites a què van arribar les comunes medievals. Malgrat tot, els sacrificis que les comunes van haver de fer en la lluita per la llibertat van ser cruels i van deixar profundes divisions al seu interior. Només algunes ciutats, gràcies a un seguit de circumstàncies propícies, van assolir la llibertat d’un sol cop i, en general, la van perdre tan fàcilment com l’havien assolit. Una gran part van haver de lluitar durant cinquanta o cent anys, o sovint més temps encara, abans que se’ls reconegués el dret a viure lliurement, i van passar cent anys més abans que la llibertat reposés sobre un fonament ferm: les cartes de poblament del segle XII eren un dels primers graons cap a la llibertat.

(…)

Les ciutats medievals han fet, sens dubte, un servei immens a la civilització europea. Van evitar que caigués en les teocràcies i antics estats despòtics, van donar-li diversitat, autosuficiència, iniciativa i l’enorme energia intel·lectual i material que té avui, i que són la millor garantia de què disposa per resistir qualsevol nova invasió per part d’orient. Però, per què aquests centres de civilització, que van intentar donar resposta a necessitats molt profundes de la naturalesa humana i que eren tan plens de vida, no van poder continuar vivint? Per què van ser presos d’una debilitat senil al segle XVI? I, per què, després d’haver vençut tants intents d’assalt exterior i d’haver sortit enfortits dels conflictes interiors, van caure derrotats per uns i altres?

Hi van contribuir diverses causes. Algunes tenen arrels que es remunten al passat remot, mentre que altres són fruit dels errors que van cometre les mateixes ciutats. Cap a finals del segle XV, van tornar-se a formar estats poderosíssims, inspirats en el model romà. En cada territori i regió hi havia algun senyor més astut, més disposat a saquejar i sovint amb menys escrúpols que els seus veïns, que s’havia aconseguit apropiar d’un domini més ric, de més pagesos a les seves terres, més cavallers al seu seguici i més riqueses a les seves arques. Havia escollit per residència algun grup de viles situades en una zona avantatjosa: les ciutats on encara no s’havia desenvolupat la vida municipal lliure –París, Madrid o Moscou– les va convertir, amb el treball dels serfs, en ciutats reials fortificades. Des d’allà atreia companys d’armes, oferint-los viles i mercaders gràcies a la protecció que oferia per al comerç. Així va sorgir la llavor d’un futur estat, que gradualment va començar a absorbir altres centres similars. A aquests centres hi arribaven molts juristes versats en l’estudi del dret romà, una mena d’homes tenaços i ambiciosos que havia sorgit d’entre els burgesos i que odiaven tant les dolenteries del senyor com allò anomenaven rebel·lia dels camperols. Les estructures de la comunitat vilatana, que no apareixien als seus codis legals, i els mateixos principis del federalisme els semblaven repulsius, com si fossin una herència dels bàrbars. L’ideal dels juristes era el cesarisme, amb el suport fictici del poble i la força de les armes, i treballaven durament per aquells que prometien dur-lo a terme.

L’Església cristiana, que temps enrere s’havia rebel·lat contra el dret romà i ara n’era l’aliada, treballava en la mateixa direcció. Com que l’intent de constituir l’imperi teocràtic d’Europa havia fracassat, els bisbes més astuts i ambiciosos van donar suport a aquells amb qui comptaven per reconstituir el poder dels reis d’Israel o els emperadors de Constantinoble. L’Església santificava aquests nous governadors, els coronava com a representants de Déu a la terra, posava al seu servei el coneixement i l’habilitat política dels sacerdots, les benediccions i malediccions, les riqueses i les simpaties que conservava entre els pobres. Els camperols que les ciutats no havien pogut o volgut alliberar, veient que els burgesos no aconseguien aturar les interminables guerres entre els cavallers –que tan cares els sortien– ara confiaven en el rei, l’emperador o el gran príncep. I, ajudant-los a derrotar els grans senyors feudals, van ajudar-los a formar un estat centralitzat. Per acabar, a la caiguda de les ciutats medievals van contribuir-hi les invasions dels mongols i els turcs, la guerra santa contra la conquesta musulmana a Espanya, així com les guerres terribles que aviat van esclatar entre els centres creixents de sobirania: entre l’Illa de França i Borgonya, Escòcia i Anglaterra, Moscou i Tver… Havien nascut estats poderosos i les ciutats van haver de resistir l’atac, no de federacions laxes entre senyors, sinó de centres fortament organitzats, que tenien armes i serfs a la seva disposició.

El pitjor de tot va ser que aquests poders creixents van aprofitar-se de les divisions que havien sorgit a les ciutats mateixes. La idea fonamental de la ciutat medieval tenia grandesa, però no era prou àmplia. L’ajuda mútua i el suport mutu no poden limitar-se a una petita associació, s’han d’estendre per l’entorn o l’entorn els acabarà absorbint. En aquest aspecte, els ciutadans medievals van cometre, d’entrada, un error fatal. En lloc de considerar els camperols i artesans que es reunien sota la protecció de les muralles com a ajudes que contribuirien en la seva mesura a la construcció de la ciutat –com de fet van fer– va sorgir una divisió profunda entre les «famílies» d’antics burgesos i els nouvinguts. Es reservaven als primers tots els beneficis del comerç i les terres comunals i no es deixava res als nouvinguts, excepte el dret d’exercir lliurement la seva habilitat. Així, la ciutat va quedar dividida entre el «burgesos» o la «comuna», d’una banda, i els «habitants» de l’altra. Els comerç, que abans havia estat comunal, va passar a ser un privilegi de les «famílies» de mercaders i artesans. El pas següent, que el comerç esdevingués individual o un privilegi dels monopolis opressius era inevitable.

Entre la ciutat i les viles que l’envoltaven va sorgir la mateixa divisió. La comuna havia intentat alliberar els camperols, però les guerres contra els senyors, tal com hem explicat, van servir per alliberar la ciutat dels senyors, més que per alliberar-ne els camperols. La ciutat va deixar als senyors els drets sobre els serfs, a condició de no interferir amb la ciutat i que en fos coburgès. Ara bé, els nobles que la ciutat havia «adoptat» i que ara residien a l’interior de les muralles, senzillament van continuar amb la vella guerra dins la ciutat. No els agradava sotmetre’s a un tribunal format per simples artesans i mercaders i resolien els vells conflictes als carrers. Ara, cada ciutat tenia els seus Colonnas i Orsinis, els seus Overstolzes i Wises. Prenent els guanys de les propietats que encara conservaven, van envoltar-se de molts clients i van feudalitzar els hàbits i costums a la ciutat. Quan el descontentament es començava a palpar en les classes artesanes, els senyors van oferir les armes i els seus protectors per resoldre’l lluitant, en lloc de deixar que el descontentament dels artesans es resolgués mitjançant els canals que sempre s’havien fet servir. L’error més greu i fatal que van cometre la major part de ciutats va ser basar la seva riquesa en el comerç i la indústria, negligint l’agricultura. Així van repetir l’error que molt abans havien comès les ciutats de l’antiga Grècia i per això van cometre els mateixos crims. Moltes ciutats van anar distanciant-se del cultiu de la terra, fet que va impulsar polítiques hostils als camperols, que van fer-se més i més evidents en els temps d’Eduard III d’Anglaterra, les jacqueries franceses, les guerres hussites i la guerra dels camperols a Alemanya. D’altra banda, a causa de la seva política comercial, les ciutats emprenien expedicions a ter-res distants. Els italians van fundar colònies al sud-est d’Europa, els alemanys a l’est i les ciutats eslaves a l’extrem nord-est. Van començar a mantenir exèrcits de mercenaris per a les guerres colonials i aviat també per a la defensa local. Van demanar préstecs fins al punt que els ciutadans van quedar completament desmoralitzats i els conflictes interns s’anaven agreujant a cada elecció, quan es posava en risc la política colonial que afavoria unes poques famílies. Va anar creixent la divisió entre rics i pobres, de manera que al segle XVI l’autoritat reial va trobar, a cada ciutat, aliats i suport entre els pobres.

Encara hi ha una altra causa que explica la decadència de les institucions comunals i que és més important i més profunda que totes les anteriors. La història de les ciutats medievals ens ofereix un dels exemples més notoris del poder que tenen les idees i els principis sobre el destí de la humanitat, i de com els resultats difereixen quan canvien les idees directrius. L’autosuficiència i el federalisme, la sobirania de cada grup i la formació del cos polític partint d’unitats simples per establir un cos compost eren les idees directrius al segle XI, però des d’aleshores, aquestes idees havien canviat completament. Els estudiosos del dret romà i els prelats de l’Església, que tenien un vincle estret des dels temps d’Innocenci III, van aconseguir paralitzar la idea –que venia dels temps de Grècia– que presidia la fundació de les ciutats. Durant dos-cents o tres-cents anys van ensenyar des de la trona de l’església, la càtedra de la universitat i l’estrada del jutge que la salvació havia de buscar-se en un estat fortament centralitzat, governat per una autoritat semidivina. Ensenyaven que un sol home podia i havia de ser el salvador de la societat i que en nom de la salvació pública es podia cometre qualsevol mena de violència: cremar homes i dones en una pira, matar-los amb tortures innominables o enfonsar províncies senceres en la més profunda misèria. En aquest sentit, tampoc no deixaven de donar lliçons a gran escala mitjançant accions d’una crueltat inèdita, allà on podia arribar el foc de l’Església o l’espasa del rei o tots dos alhora. Gràcies a aquesta mena d’ensenyaments i accions, repetint-los contínuament i forçant l’atenció del poble, van modelar la mentalitat dels ciutadans fins a donar-hi una nova forma. Els ciutadans van començar a creure que cap autoritat era excessiva, que cap mort per tortura era massa cruel si era per la «seguretat pública». I amb aquesta nova idea a la ment i la creença nova en el poder d’un sol home, el principi federalista es va esvair i el geni creatiu del poble va morir. La idea romana va sortir-ne victoriosa i, en aquestes circumstàncies, l’Estat centralitzat va trobar en la ciutat un víctima fàcil.

La Florència del segle XV és un exemple típic d’aquest can-vi. Abans, una revolta popular era senyal d’un nou moment de creixement. Ara, quan el poble, mogut per la desesperació, es revoltava, ja no tenia idees constructives i de la insurrecció no en sortia cap idea nova. Es van incloure mil representants al Consell Comunal en lloc de quatre-cents, van fer entrar cent homes a la signoria en lloc de vuitanta, però una revolució basada en les xifres no anava enlloc. El descontentament de la gent va anar creixent i van produir-se més revoltes. Van demanar l’ajut d’un salvador –un tirà– que va massacrar els revoltats, però la desintegració del cos comunal va continuar i més greu que mai. Quan, després d’una altra revolta, el poble de Florència va demanar con-sell al seu home més popular, Gieronimo Savonarola, el monjo els va respondre:

Oh, poble meu, sabeu que jo no puc ocupar-me d’afers estatals. Purifiqueu la vostra ànima i si en aquesta disposició de ment reformeu la vostra ciutat, aleshores, poble de Florència, haureu inaugurat la reforma a tot Itàlia!

Es van cremar les màscares de carnaval i els llibres pecaminosos, es va promulgar una llei de caritat i una contra els usurers, i la democràcia de Florència va quedar intacta, però el vell esperit havia mort. Per confiar massa en el govern havien deixat de confiar en si mateixos i van ser incapaços de trobar nous camins. L’Estat només va haver d’entrar i acabar d’esclafar les llibertats que els quedaven.

I malgrat tot, no va esgotar-se el torrent d’ajuda mútua i suport mutu de les masses i va continuar corrent fins i tot després que fossin derrotades. Amb una força formidable, va ressorgir en resposta a les crides comunistes dels primers propagandistes de la reforma. No va aturar-se ni tan sols quan les masses, que no van aconseguir la vida que esperaven sota la inspiració de la religió reformada, van caure sota el domini d’un poder autocràtic. El torrent del suport mutu encara corre i busca una manera de trobar una nova expressió, que no serà l’Estat, ni la ciutat medieval, ni la comunitat vilatana dels bàrbars, ni el clan dels salvatges, sinó que provindrà de totes aquestes expressions i els serà superior, perquè es regirà per concepcions més àmplies i profundament humanes.

–  –  –  –  –  –  –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –   –

Relacionat:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.