Béns comunals i sobirania alimentària

Fragments del Butlletí Nyéléni número 24, «Bosques y los Comunales»,  publicat el desembre de 2015. Sobre la relació entre els béns comunals naturals i la sobirania alimentària dels pobles indígenes i les comunitats locals.

Nyeleni Boletín 24

Boscos, recol·lectar aliments i els comunals

Al voltant del 75% de la població pobre mundial viu en àrees rurals de països en desenvolupament. La majoria sobreviu gràcies a l’agricultura de subsistència, la pesca artesanal i/o la pastura nòmada i molts no tenen terres, treballen com a mà d’obra temporera en granges, plantacions, piscifactories i la indústria. Les seves necessitats alimentàries diàries cobreixen principalment amb la producció local, la recol·lecció d’aliments, la caça i la pesca –sovint realitzada per dones– en petites granges, zones de pastura comunals, i en boscos, rierols, rius i llacs. L’accés reduït a aquests ecosistemes o el descens en la quantitat d’aliments que es reuneix en aquests ambients condueixen a la fam i a la malnutrició aguda.

Boscos, camps, vessants de pujols/muntanyes, aiguamolls i masses d’aigua –que comprenen rius, rierols, llacs i mars– són fonamentals per a les vides, les cultures i l’economia de les comunitats rurals de tot el món. Hi ha fons fonamentals de biodiversitat i literalment preserven la vida. L’aliment, l’aigua, la fibra, el combustible, les plantes medicinals i les arrels, la fusta, l’herba, les fulles, la resina i altres materials que proporcionen són les úniques xarxes de seguretat amb les quals compten les poblacions rurals en els temps d’adversitat. I inclús en els temps de bonança, a les comunitats rurals que no són pobres, els aliments silvestres –que es recol·lecten, cacen i pesquen– suposen un component important de les dietes locals i tradicionals; els productes forestals no fusters i els recursos marins són importants fonts d’ingressos suplementaris.

Moltes comunitats –especialment de pobles indígenes– tenen boscos sagrats o espirituals, que també alberguen les fonts dels rius i rierols locals. Protegir el bosc significa, per tant, protegir les fonts aqüíferes de les comunitats. Els boscos són espais rellevants per a l’educació i el coneixement local: els nens i nenes aprenen quin és el valor de les plantes, els animals, els verins i les medicines al anar amb els adults al bosc. La demarcació entre bosc i terres agrícoles sovint és difosa degut als cultius itinerants: camps que no estan plantats es converteixen en boscos, jardins vegetals i horts d’arbres fruiters sovint es planten i als boscos ja que asseguren condicions de creixement propícies. S’assembla al que succeeix a les comunitats costeres i marines, que veneren el mar com a font de tota la vida i tenen elaborades normes socioeconòmiques per protegir els ecosistemes sensibles. En aquest cas també els nens aprenen el valor dels diferents tipus de peixos i dels recursos marins i com s’han d’aprovisionar d’aquests, amb respecte i de manera sostenible. Les cosmovisions dels pobles indígenes a tot el món respecten la natura com els pares que donen i alimenten la vida, i ensenyen als pobles i les comunitats a viure en harmonia amb la natura.

Aquestes pràctiques i els propis ecosistemes als quals donen forma es troben cada vegada més en perill perquè els inversors, les empreses i els especuladors intensifiquen la demanda de les terres de cultiu, els boscos i les fonts d’aigua, i també pels canvis en el temps i els patrons de precipitacions degut al canvi climàtic. La conversió de diferents paisatges naturals en agricultura industrial aqüicultura i el consum intensiu d’energia dels assentaments humans destrueixen les funcions crucials dels ecosistemes, com les de recarregar aqüífers, mantenir els nutrients del sòl, capturar carboni i compensar els cicles naturals, i això accelera el canvi climàtic. Augmenten la desigualtat d’accés a les terres i als recursos naturals tant entre les comunitats com entre homes i dones. Les comunitats locals es veuen reduïdes a parcel·les de terra més petites i menys fèrtils i es veuen obligades a confiar en una base menor que explotar per poder obtenir menjar i ingressos. Les reserves d’aigua dolça es veuen monopolitzades per la indústria i els rics, fet que crea i augmenta l’escassetat d’aigua, generant conflictes entre la població local relacionats amb l’aigua, els productes forestals i els comunals. En concret afecta els drets dels pobles indígenes per controlar, utilitzar, administrar i preservar territoris ancestrals.

Protegir i regenerar entorns naturals diversos i les diferents formes d’alimentar-se i viure en harmonia amb aquests entorns són elements essencials de la sobirania alimentària. Resulta igualment rellevant que són una forma directa de resistència davant la mercantilització de la natura i els mercats capitalistes.

La importància dels boscos, herbes silvestres, les plantes i els béns comuns en la sobirania alimentària dels pobles i les comunitats

Els pobles indígenes hem viscut en harmonia amb la Mare Terra des de fa milers d’anys, depenent d’ella per al nostre aliment, refugi i medicines, doncs som parts integrals d’ella i no els seus amos. La terra està poblada d’arbres de tota classe que li donen vida i força. La terra és arrel i font de la nostra cultura, és la nostra mare que és la guardiana i la que custodia tot el que existeix. D’aquí ve la importància dels boscos, herbes silvestres i les plantes que són béns comuns per als nostres pobles i comunitats tenint en compte la seva cura mitjançant els nostres coneixements tradicionals.

Els boscos són una farmàcia

Els boscos ens proporcionen les herbes i plantes que ens serveixen per curar malalties, plantes que des de temps immemorials han ocupat un lloc excepcional en la vida dels pobles, tenint en compte que més del 25% dels medicaments moderns provenen de plantes dels boscos tropicals.

Hàbitat per a plantes i animals

Les selves i boscos tropicals van passar un període d’entre 60 i 100 milions d’anys per evolucionar i es creu que són l’ecosistema més antic i més complex a la Terra, albergant més de 30 milions d’espècies de plantes i animals. Això és la meitat de la fauna de la Terra i almenys dos terços de les seves espècies vegetals. Els boscos són ecosistemes imprescindibles per a la vida tenint en compte la seva funció protectora, reguladora i productiva per a la nostra Sobirania Alimentària.

Regulen el nostre clima

Les selves i boscos tropicals emmagatzemen aigua com una gran esponja. Els arbres de la seva extreuen aigua del sòl del bosc i l’alliberen de nou a l’atmosfera en forma de boira i núvols. És ben sabut que els arbres absorbeixen el diòxid de carboni que exhalem i proporcionen l’oxigen que necessitem per respirar. La desforestació és considerada de fet com el segon dels principals impulsors del canvi climàtic, que en gran mesura afecta negativament les nostres vides als territoris, com per exemple, la pèrdua de biodiversitat o l’escassetat d’aigua, provocant un desplaçament forçós de les nostres poblacions cap a altres regions del nostre país i per tant la pèrdua dels nostres drets.

Com a Pobles Indígenes i comunitats locals som conscients que ningú som conscients que ningú vol allò que no aprèn a reconèixer, per protegir el seu espai ambiental les persones han d’estimar-lo i per estimar-lo l’han de conèixer. Nosaltres, les nostres comunitats, tenim tota la llibertat d’utilitzar el que la mare terra ens brinda, sense sobrepassar allò necessari i al mateix temps cuidant d’ella. Als nostres mars hem de pescar el necessari, als nostres boscos tallar el necessari, per això sabem la importància de la nostra terra, territori i recursos naturals –els nostres béns comuns– però sense ells no som res i no hi ha Sobirania Alimentària per al món.

La mare terra conté la nostra memòria, ella acull els nostres avantpassats i també vol que nosaltres l’honrem i li tornem amb tendresa i respecte els béns que ens aporta. Per això és important transferir a les nostres generacions futures els nostres coneixements tradicionals sobre la cura de la mare terra, perquè els nostres pobles segueixin rebent els seus beneficis.

Per què els comunals són rellevants per a la sobirania alimentària?

Els comunals fan referència a formes de riquesa, capacitats, espais i recursos que s’utilitzen, gestionen i governen de forma col·lectiva per al benefici de molts. Aquests inclouen, per exemple, terres de cultiu, aiguamolls, boscos, pastures, vessants de muntanyes, rierols, rius, llacs, la costa i els recursos vinculats. Les terres de cultiu i de pastura poden gestionar-se de forma comunitària, malgrat els drets de les famílies a parcel·les específiques de terreny, que es recullen i es respecten com a tals. També hi ha drets de pastura per a pastors. De forma semblant, els pescadors a petita escala no posseeixen zones litorals, pesca o llits marins, però aquests béns comunals són crucials per a la seva supervivència. Els comunals sovint estan determinats culturalment, i en moltes comunitats es contemplen les llavors, els aliments silvestres i les herbes, els peixos, els animals i el coneixement tradicional com a béns comunals. En qualsevol lloc del món, les comunitats agrícoles, silvícoles, pescadores, marines, nòmades i indígenes han desenvolupat i posat en pràctica sistemes de compartir, de regir de forma col·lectiva els seus béns comunals naturals i regenerar-los.

Els béns comunals són fonamentals per a la sobirania alimentària. Els comunals no comprenen únicament «recursos» físics, sinó que són igualment rellevants les relacions sociopolítiques entre les diferents comunitats productores d’aliments i el valuós coneixement sobre els hàbitats, els recursos genètics, les rutes migratòries (per a peixos i bestiar), la capacitat d’adaptació davant dels desastres i els imprevistos, etc. Com a salvadores de coneixement sobre la biodiversitat local i els sistemes alimentaris, sovint les dones estan connectades més íntimament als béns comunals que els homes. Quan els comunals es destrueixen o es privatitzen, la població local perd l’accés als entorns rellevants per buscar menjar, collir, pasturar, caçar, pescar i regenerar la biodiversitat. Els pobles indígenes perden per complet els seus dominis ancestrals o han de seguir unes restriccions severes en relació a què poden recol·lectar dels boscos, els camps i l’aigua.

Els béns comunals es veuen amenaçats per la mineria, l’extracció de petroli i gas, l’agricultura industrial, les preses i els règims de propietat privada (també coneguts com a «enclousures» (tancaments). Els boscos, pastures i aiguamolls es converteixen en monocultius industrials o en propietats de luxe; les fonts d’aigua es desvien per alimentar el turisme, l’energia i les indústries manufactureres; i el comerç-tractes d’inversió proporcionen a les empreses l’accés a la biodiversitat i al coneixement, permetent la biopirateria i minant l’autonomia dels pobles indígenes i de les dones. Els recursos naturals es mercantilitzen i es privatitzen, es desmantellen les arrelades pràctiques locals de l’ús dels recursos de la comunitat i la seva governança, i es nega l’accés de les comunitats als propis ecosistemes que elles mateixes han alimentat i que les mantenen.

Avui en dia, les amenaces dels comunals es veuen exponencialment augmentades per les crisis alimentària, financera i climàtica. Els Estats, les empreses i les institucions financeres les esgrimeixen com a oportunitats, busquen augmentar el seu control sobre la riquesa natural. El major risc el corren les terres, els boscos, l’aigua, així com els recursos genètics i el coneixement, que tenen un gran valor a l’hora de produir aliments, regenerar la biodiversitat, garantir la fertilitat del sòl i preservar la vida. Defensar els comunals és una estratègia crucial per construir sobirania alimentària.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.