Introducció del Treball de Final de Grau (TFG) en Història de Marc August Muntanya Masana (Universitat de Girona, 2017). La historiadora Rosa Congost ha estat la tutora del treball.
L’autor és pastor i columnista habitual a la Directa, on comparteix reflexions interessants.
Podeu trobar i descarregar el treball sencer en pdf a la Biblioteca.
La meva experiència personal fent de pastor durant un estiu a la muntanya comunal de Nevà (Ripollès) i de conèixer com s’organitzava la gestió entre els veïns, així com dels vincles amb el poble de Vallfogona del Ripollès que disposa d’un bosc comunal gestionat per l’ajuntament, van dur-me al plantejament de fer aquest treball final de grau a l’entorn de les terres de gestió col·lectiva, és a dir els comunals. Aquest plantejament partia de diversos prejudicis previs que he pogut constatar habituals en molts treballs genèrics: la tendència a ubicar el pes dels comunals ala muntanya (i concretament al Pirineu), i -potser encara més habitual- a centrar-se en les terres comunals, és a dir les pròpies d’un municipi, amb poca atenció als usos comunals de la terra (probablement influït pel concepte de propietat absoluta actual). Aquest plantejament inicial però es va veure modificat a partir de les primeres lectures, i de la coincidència temporal dels debats previs sobre la llei del llibre sisè del codi civil català:
El llibre sisè del codi civil català, en el seu apartat sobre contractes de conreu, hi trobem citats els drets d’espigolar i del rostoll (en un paràgraf gairebé incomprensible) i una mica més avall, en el punt referent als subarrendaments una breu menció als aprofitaments marginals. Ambdós punts escenifiquen prou bé allò que resta dels usos comunals a Catalunya: un vague record amb vocabulari propi, un costum de bon pagès, però completament integrat dins la dinàmica de la propietat privada absoluta: s’especifica clarament que els aprofitaments marginals són una cessió i no un dret.1En aquest punt,vaig replantejar el treball per donara una major atenció a aquest usos col·lectius que coneixia parcialment però dels quals no en tenia consciència: En són dos bons exemples el rostoll, particularment perquè l’he exercit amb els ramats d’ovelles que he acompanyat i l’exerceixo amb el meu ramat de cabres i ovelles actualment (amb o sense permís del propietari), i l’espigolar: A l’octubre de 2016, mentre iniciava les lectures per aquest treball, tres persones recollien espigues de blat de moro d’un camp de sota casa que feia poc havien segat. També en aquest moment previ durant el plantejament del present treball vaig observar la quantitat d’usos col·lectius de la terra ben vius que tenim als boscos, erms i conreus i que sobrepassen la propietat absoluta: la caça, collir bolets, recollir plantes, cargols, passejar o caminar, etc. No són drets universals, ni lliures: No es poden fer allà on està explícitament tancat, tampoc existeix una consciència clara en la societat sobre aquests drets, de fet és rellevant que en un País amb un 64% del territori ocupat per massa forestal, la major part de la població desconeix que el 73% dels boscos són de propietat privada [2]. Avui doncs, aquests usos col·lectius de la terra ja no són necessaris per a la subsistència i estan lligats a l’oci o a la tradició, i simplement s’exerceixen quan i com es pot i sempre apel·lant al costum. Veurem que això no és nou.
Aquest treball doncs s’encara cap a la comprensió global de les formes de gestió col·lectiva de la terra: parteix de la premissa que entendre el concepte de propietat en època moderna i en una manera de viure pre-capitalista és un exercici difícil (o molt difícil) des del nostre present. Cal primerament assumir doncs el repte que suposa la pròpia subjectivitat i la nostra percepció i coneixement de la propietat i sumar-hi el grau més de complexitat que aporta l’element comunal.
Parteix aquest treball també de la constatació (i això ha tendit a canviar recentment) que molts estudis historiogràfics sobre l’època moderna a Catalunya no entren a fons sobre les terres o usos comunals i la seva repercussió a la societat pagesa(ni en aspectes socials ni econòmics) o fins i tot n’han obviat l’existència, en aquest sentit convé destacar que la historiografia catalana hagués ignorat els bans fins a la dècada dels ’90 del segle XX (Bosch, Monica. Congost, Rosa. Gifre, 1997). Aquesta manca d’atenció fins fa pocs anys i amb escasses excepcions cal afegir-hi el fet que molts estudis recents en tractar els comunals es centren a les terres de propietat comunal en un sentit de la propietat gairebé actual i sovint focalitzat al Pirineu, és a dir seguint la dicotomia de propietat pública/privada i confonent sovint comunal amb públic (Iriarte Goñi & Lana Berasain, 2007). Paral·lelament també cal destacar que en molts casos l’interès és en el fet de la pèrdua (o la disminució) de les terres comunals particularment en època contemporània, més que no pas una voluntat d’estudiar-ne la gestió (De Moor, 2007; Iriarte Goñi, 1996).
Trobem, per exemple en un article sobre l’agricultura catalana durant el reformisme borbònic de l’any 1993 afirmacions com aquesta: Pel que sabem fins ara, les terres comunals eren a Catalunya poc importants, excepció feta, probablement, d’algunes comarques lleidatanes. (Duran, 1993). Possiblement això es deu a que és allò que ha perdurat als nostres dies, però obvia el paper de les terres comunals a la resta del País i obvia també un element clau en la vida de la pagesia: el costum, l’activitat agrària i ramadera convivia i sobrepassava els límits de la propietat que avui entenem intocables, a partir dels usos col·lectius de la terra.
Com ja s’ha apuntat, i malgrat alguns estudis generals rellevants com la historia de la propiedad comunal d’Altamira de 1890 o els treballs de Brutails o Hinojosa, la hsitoriografia entorn als usos comunals encara contrasta amb el que podem trobar referent a altres països (Thompson, Ado, Mc Phee, Bloch, Lefevre, etc). Això no obstant ha tendit a canviar en els darrers anys però no sense dificultats: La dispersió i el poc volum en la documentació escrita (a excepció de la referent a la conflictivitat) probablement sigui un dels factors clau que expliquen la problemàtica d’estudiar-ne el seu impacte social o econòmic, de fet Montserrat Duran en el mateix article citat de 1993 explica que al segle XVIII hi ha dades sobre els ingressos que els municipis obtenien de l’arrendament de fleques, tavernes, hostals, carnisseries, etc., però que rarament es fa menció de l’aprofitament de terres del comú. Aquest fet però, no explica la manca d’atenció.
Generalment també és constatable com durant anys la historiografia i la societat van tendir a ignorar o bé demonitzar (de manera directa o indirecta) la gestió comunal. L’article de Hardin (1968) amb el títol “la tragèdia dels comunals” a la revista science esdevé paradigma dels qui mostren la gestió col·lectiva com un element contra natura, arcaic i inepte per al progrés a partir de la idea d’un homo economicus egoista que sobreexplota. Aquest alimenta l’esgotament dels recursos ja que segons Hardin, en la gestió comunal es privatitzen els beneficis mentre que es fan comunes les pèrdues (Hardin, 1968; Sala, 1995). Aquesta visió negativa sobre els comunal no tindrà la seva principal crítica fins 22 anys més tard, en les tesis d’Elinor Ostrom (1990), que investiga el funcionament intern de les comunitats per explorar quins són els elements que en permeten el manteniment i el seu èxit, que ella fixa a partir de vuit principis bàsics [3], serà interessant analitzar aquests principis en les causes del desmembrament dels usos comunals a casa nostra. Ostrom defensa la cooperació i la confiança entre individus com a element clau per entendre l’organització i la bona gestió dels comunals. El debat però no està tancat i de fet el trobem ben viu, alguns economistes (òbviament de tendència liberal) han respost vehementment l’obra d’Ostrom, en alguns casos gairebé amb desqualificatius a partir de la visió que qualsevol cosa que afebleixi els drets sobre la propietat privada promou el barbarisme (Block, 2011). A casa nostra, sorprèn trobar economistes que podrien ubicar-se fàcilment en un pensament econòmic liberal com Sala i Martín que aplaudeixen les tesis d’Ostrom (Sala i Martin, 2009).
Cal matisar però, que fora del treball acadèmic, a Catalunya el debat és poc rellevant a la societat: les terres comunals que queden són majoritàriament gestionades per l’administració pública amb poca (o cap) participació ciutadana, i la percepció del passat (i l’ensenyament d’aquest passat a les escoles) no aborda formes d’organització pagesa més enllà dels masos. Existeix doncs una manca evident de divulgació fora del món acadèmic, en aquest sentit el llibre de David Algarra (2015) és de les poques (possiblement l’única) obres que expliquen la història dels usos comunals a Catalunya amb to i voluntat divulgativa, malgrat que tendeix a la idealització o reivindicació.
No és la pretensió d’aquest treball la de reivindicar ni idealitzar la gestió comunal de la terra sinó estudiar-la i analitzar-la amb totes les seves complexitats.
Des d’un punt de vista social, en aquest treball s’intentarà superar el concepte de pagesia com un ens abstracte uniforme, igualitari o solidari seguint la línia de bona part dels autors estudiats (Bringué i Portella, 1995; Serra (coord), 2008) i exposar com dins d’una paraula generalment usada amb significació gairebé de classe social, agrupem persones amb patrimonis molt diversos i sobretot –rellevant respecte al tema d’aquest treball– amb interessos molt diversos. No només es marcarà la diferència entre pagesos i menestrals (agricola i labratori) seguint la línia de Pere Gifre, sinó que s’intentarà anar una mica més enllà i afinar on sigui possible partint de la realitat local i amb el vocabulari a l’abast, per exemple la nomenclatura citada per Josep Bringué, distingint la pagesia del Pallars entre cases fortes i cases baixes.
En l’estudi de la gestió comunal i les seves implicacions socials, a més de la distinció de rendes, patrimoni o interessos dins de la pagesia, cal sumar-hi la variabilitat del territori, de cada moment històric i de tota classe de particularismes que fan difícil establir pautes d’evolució o comportament general en termes socials. Així doncs, veurem com els litigis pel tancament de terres tindran durant el període estudiat protagonistes aparentment contradictoris: una petita pagesia partidària de les rompudes o del tancament de terres (particularment vinyes i olivars) contra grans propietaris de ramats (particulars, senyors o monestirs) que defensaran pretesament els drets comunals, així com grans terratinents litigant contra universitats per tancar les seves finques. Aquests exemples (preliminars i generals)són rellevants per il·lustrar una idea que s’anirà desenvolupant també en les següents pàgines: La relació habitual dels estrats socials més baixos amb la defensa de les terres comunals és inexacta. A més, també veurem el paper ambigu de les universitats defensant a voltes els drets comunals, però a voltes (i no en poques ocasions) al costat dels interessos de l’oligarquia local.
Cal no obviar però, que en la pèrdua progressiva dels usos comunals de la terra (sobretot els usos menors o de subsistència com llenyejar, espigolar, feixinar, etc), afectarà de manera irreversible als estrats més baixos de població.
Tampoc és objecte d’aquest treball estudiar la conflictivitat en termes jurídics, ni centrar-se en el procés del tancament de terres, tampoc exposar les eines o les fonts per a l’estudi històric. L’objectiu és doncs (dintre el que sigui possible) definir una fotografia dels usos comunals de la terra entre el segle XVI i XVIII a Catalunya, exposar a partir dels diferents treballs i estudis un estat de la qüestió on intentar posar llum a la complexitat del concepte dels usos col·lectius de la terra, entendre’n el seu funcionament intern, la seva evolució i conflictivitat.
El marc temporal (segle XVI, XVII i XVIII), així com l’especificitat dels usos col·lectius de la terra, no responen a una elecció casual: La varietat d’usos col·lectius existents a la societat catalana és àmplia (aigües, pesca, molins, tavernes, forns, ponts, camins, etc), així que era necessari establir criteris de concreció per a un estudi amb una certa profunditat, la terra com a element bàsic per a la subsistència de les persones, la gestió de l’accés als recursos o la seva mercantilització em semblaven elements importants en el canvi de mentalitat cap a la societat capitalista. Així mateix, el marc temporal entre els segles XVI-XVIII permet observar els usos comunals de la terra en el moment inicial de la seva pèrdua. És el període on la conflictivitat es multiplica i per tant on trobem documentació que ha permès un nombre de treballs concrets i rigorosos (Bringué, Congost, Galecrà, Gifre, Olivares, Sanllehy, Serra, etc), és doncs el moment previ al declivi on podem entreveure com era (o com entenem que podia ser) la realitat dels comunals en un moment on aquests usos i aquest sistema de gestió eren encara molt estesos i molt habituals no només en les zones de muntanya sinó a tot el territori.
NOTES:
[1] Article 623-9. Ús i costum de bon pagès // És una obligació derivada del contracte de conreu la de conrear segons ús i costum de bon pagès de la comarca, fins i tot, on escaigui, pel que fa als drets d’espigolar i de rostoll, d’acord amb les bones pràctiques agràries i les limitacions específiques a què estiguin sotmeses determinades zones del territori en funció de la normativa en vigor, encara que no hagi estat pactada expressament. // Article 623-26. Subarrendament 1. L’arrendatari no pot subarrendar la finca, llevat d’autorització en el contracte o consentiment exprés de l’arrendador. 2. La cessió d’aprofitaments marginals no es considera subarrendament, sempre que aquests no representin més d’una desena part del rendiment total que s’obté de la finca // Llibre sisè del codi civil català LLEI 3/2017, del 15 de febrer. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Núm. 7314
[2] Segons dades de 2012 (Generalitat de Catalunya. Centre de la propietat forestal. Anàlisi de les dades cadastrals., 2012)
[3] 1) Definició clara de fronteres 2) Equivalència proporcional entre costos i beneficis 3) Decisions col·lectives 4) Control 5) Sancions graduals 6) Resolució ràpida i justa dels conflictes 7) Autonomia local 8) Relacions adequades amb tots els nivells d’autoritat (governança policèntrica). (Ostrom, 1990; Wilson, 2016)
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
Relacionat:
- El comú català. La història dels que no surten a la història (David Algarra)
- Pagesos sense senyors. Autogestió i lògica camperola entre la fi de l’Imperi Romà i la consolidació del feudalisme (Meritxell Bru)
- Monarquia, liberalisme i ajuntaments contra els béns comunals (Lluís Pau i Gratacós)
- Història de la revolta a Catalunya (Joan Carles Gelabertó)